TRAIL DE L'EMMONA

Si la setmana passada parlava de desmotivació, avui puc parlar de estar super-motivat, aquest cap de setmana al Trail de l’Emmona he aconseguit el que m’havia proposat, i això ja es molt.
De fet, en la vida d’un esportista hi ha més derrotes que victòries, aquesta frase me la va dir en Ramon Anglada poc abans de la sortida i em va quedar gravada. És igual no acabar una cursa, que ens vagui malament,que ens lesionem, que passem per moments crítics perquè al final quant ens proposem una cosa i ho aconseguim, això, ja esborra tot el demés.
Aquest és el sentiment que tinc ara: d’èxit, de victòria, ara encaro el futur amb optimisme i amb més força.
Des de que en Marc Carós em va parlar d’aquest trail que no parava de pensar-hi, aquesta era la meva oportunitat, m’havia de treure l’espina d’Andorra i li tenia ganes de veritat.

El perfil de la cursa marcava 11.433m. de desnivell acumulat, es poc, o molt, depèn com es miri. A Andorra era gairebé el doble però aquí són tots a partir de la segona meitat , és a dir que fins al km 40 més o menys es pot córrer molt, no hi ha gairebé pujades i es passa molt per pista, camins i asfaltat, amb la pujada al Santuari de Montgrony comença el festival, a partir d’aquí és el de sempre: pujades molt dretes, baixades malparides plenes de rocs, passos camp a través, fang, pedres...

Sortim a les 5 de la tarda quasi bé 100 corredors de Sant Joan de les Abadesses, de fet, no és una cursa, o això és el que diu l’organització, és tracta d’una marxa de resistència no competitiva i sense classificacions, però mirant al voltant, jo hi veig un altre cosa.
De seguida es forma un grup capdavanter amb en Jordi Martin, Dani Ballesteros, Marc Carós (aquests tres acabarien guanyant, tots tres de l’equip Diedre), jo i quatre o cinc més. Aviat veig que no és el meu ritme i els deixo tirar, afluixo i m’ajunto amb l’abuelo, un veterano corredor curtit en mil batalles, amb ell aniré 40km, reservant però a bon ritme.

Avituallament al centre de Ripoll amb l'abuelo.

M’he envenat tan bé els turmells que l’esparadrap em pessiga la pell i em provoca una llaga, paro per treurem-ho i vaig molt millor però em sento insegur, com un ceg sense bastó.
Ja de nit, per una pista empedrada: crec!, el turmell se’n va, colloooons, ja començem!.
Al cap de poc: racaaaa! Un altre vegada el turmell a tumapelcul , aquest cop més fort, l’abuelo m’espera i jo vaig fent però a les baixades el perdo. Arribem a un avituallament i me’l trobo allà i em diu que ja l’atraparé, ens fotem una voll-damm cada un que es posa de muerte. Demano esparadrap i me’l torno a embolicar, recupero el bastó.
Portem 45 km i vaig força bé, em pogut córrer bastant fins aquí i malgrat el turmell que em fa una mica de mal i una esgorrada a l’ingle degut a una fuliculitis, estic animat. Encaro la pujada a Mongrony amb ganes, a veure si atrapo a l’abuelo, pel camí em trobo el Joel sentat a terra fet mistos, porta una pàjara descomunal, li dic que descansi que ja li pasará però em recorda a mi mateix el que em pot passar, aquestes coses arriben sense avisar, em foto un gel i afluixo una mica.
Arribo al avituallament de dalt quasí bé amb els que tenia a darrera i marxem tots junts després de menjar i beure. La nit serà llarga, la lluna plena va molt baixa, gairebé a l’horitzó i no fa llum. Caminant de nit, amb la rodona al davant de la llum del frontal, entro en la primera crisi, començo a notar el cansament i com sempre em vénen tots els dubtes, però de fet, aquesta sensació ja la conec, últimament hi convisc molt sovint i no em deixo intimidar.
Es una sensació molt rara, la ment et diu unes coses i tu fas ven bé al revés , el cos va per lliure i aquesta unió :cos, ment i esperit, paradoxalment, està més unida que mai, em sento viu i esbufego mentre deixo passar les hores i els kilòmetres.

No recordo l’ordre dels llocs per on vam passar, però vam passar per uns prats plens de vaques on l’herba t’arribava al genoll, per pistes enportlanades molt dretes, per corriols plens d’arrels dels arbres, per fagedes precioses, vam travessar uns quants rius i vam passar per mooooolts filats de bestiar, al principi passava per sobre més endavant per sota i els ultims només buscava la maneta per obrir, doncs hi havia el perill de no aixecar-se si t’ajupies ja ja ja, collons, si n’arriba d’haver de vaques al ripollès!
M’ajunto amb la Marta Prat, una noia de Manresa , i així anirem fins l’arribada. A estones sóc a davant i a estones sóc a darrera i em costa seguir-la, fem molts trams junts, mentre m’explica les seves experiències en curses ultra, deunidó el curriculum, va a davant en noies de la cursa i li fa gràcia arribar primera, i a mi anar amb ella, sempre es agradable compartir amb algú tots aquests moments.
Al km 88, ja amb el sol ben alt, em torna a venir una crisis, aquesta vegada aguda. Em fa molt malt l’ingle, tinc la pell vermella i irritada i a cada passa em fa un pessig, estic molt cansat i em fan mal varies ungles, “només” queden 16km però amb aquestes condicions poden ser molt durs.
I ho van ser de durs, ja ho crec. Si hagués anat sol vés caminat tota l’estona, sort en vaig tenir de la Marta que portava bon ritme trotant suau i jo al darrera.
Al final arribem amb 18 hores i mitja, estic molt cansat però molt satisfet. Ho he superat.

Creuant el pont de Sant Joan  amb la Marta a  pocs metres de l'arribada

Que més dir del trail de l’Emmona! Una cursa discreta, humil, feta amb ganes i passió,i ,perquè no dir-ho, econòmica, gràcies a tota l’organització, no hi vaig trobar a faltar res, gràcies a tots de debó.
Només una dada: 33 abandonaments, deunidó...

Tornant amb el cotxe m’adormia ,vaig tenir dos sustos i al tercer em vaig menjar un cono, vaig haber de parar i dormir 10 minuts. Pa verme matao. Avui , com sempre, el turmell com una pilota i 4 ungles de menys... que hi farem.



Classificacions