TRANSVULCANIA

Parlem distesament entre corredors a la línea de sortida, hi ha en Mia, en Mateu, en Manel, la Marta, en Pep, en Jaume, en Joel i molts d’altres que no recordo els noms, a tots ens uneix una mateixa cosa i ara tots som iguals. Encara és de nit i fa una temperatura agradable.

A les sis del matí donen la sortida, estic tranquil, només tinc ganes de córrer. Pugem de seguida per una rampa dreta, donem una volta al faro de Fuencaliente i enfilem per un corriol. Hi ha molts corredors, empentes, trepitjades, no estic còmode. A la sortida, m’he posat bastant a davant però la gent corre molt. Haig de vigilar que no em buidin un ull amb els pals, ho trobo molt perillós. Mica en mica vaig remuntant posicions fins a trobar el meu lloc, passem per un camí molt dret amb sorra volcànica i sento com m’entra a les bambes, la llum del frontal al davant, la respiració accelerada i 83km per davant. Estic bé, sé que haig de fer una pujada de 2000 metres però no em preocupa i vaig amb ganes.

 Passem per un poble on la gent s’ha llevat per animar-nos, impressionant. Van fen un passadís de tan sols un metre d’amplada i una gentada a banda i banda, nens amb pijama, pares mares i gent gran. Corro a davant d’en Marco Olmo i sento com la gent el crida, aquet home és un mite.

 Mica en mica es va fent de dia i la cursa s’estira, els corredors ens anem distanciant  però sempre amb pujada. Molta gent camina, jo corro molts trams i em sento molt bé, no em fa mal res i tinc una energia que em desborda. Després d’arribar a la cota  de 2000m comencem una baixada amb molta sorra i aquí ja em comencen a passar corredors, en passen en Mia i en Mateu, companys d’equip  de Diedre i d’altres, és igual, ja els esperava, en Manel l’altre component de l’equip, va molt per davant.  Ara la pista es molt bona, no hi ha pedres ni arrels ni res, només una catifa de pinassa flonja i agradable i em deixo anar corrent amb ganes fins arribar al refugio del Pilar al km 26, un paratge realment bonic i amb un ambient que sembla el tour de França. Em sento bé i m’agrada com estic corrent, també sé que estic anant una mica massa ràpid i ho acabaré pagant i afluixo una mica però de moment no s’encén cap llum vermella.

 Anem quatre corredors corrent a bon ritme i ens anem fent relleus, ara un a davant , ara l’altre, va bé córrer així però finalment en un avituallament els perdo i torno a anar sol molta estona. Aquí torna a fer pujades i baixades fins arribar a la caldera de Taburiente, un volcà gegantí mig desmontat, un lloc preciós. El recorregut és molt variat i els km van passant. Hi ha avituallaments i punts de control molt sovint però vaig molta estona sol, on son tots els corredors que fa unes hores ens amuntegàvem a la sortida?, no ho entenc, són tots a darrera? tinc la sensació que em passaran tots, un a un i em fotarán l’atxassu, ja començo amb els pensaments surrealistes, símptoma evident de que vaig cansat. El paisatge val la pena i em paro uns segons per assaborir aquest moment. Bé, jo no recordo exactament el recorregut, no puc memoritzar l’ordre cronològic del llocs per on vaig passar però recordo moments puntuals, boscos de pi canari, tarteres de pedra negre, flors per tot arreu, sol, boira, núvols, pluja fina, vent... una illa, que fa honor al seu nom: la Isla Bonita. Brutal.

Durant una estona corro amb la primera dona, va molt forta i l’intento seguir però em costa i acabo perdent-la de vista, més tard acabaria abandonant. Al cap de poc em ve pel darrera la dona que acabaria guanyant la cursa, la Mònica Aguilera i va lleugera com una daina, collons! aquestes noies quan porten 40km encara creixen... o sóc jo que minvo?.A mesura que van passant els km el terreny es torna més pedregós i difícil, ja no vaig tan lleuger i pujant a el Roque de los Muchachos a 2426m haig de seure una estona a l’avituallament doncs em sento molt cansat. Que et passa david?, va home! no t’amorris ara!, tan bé que anaves. Em prenc un gel i bec mig litre d’aigua i tiro cap avall fent-me el valent  però no les tinc totes, no. A partir d’aquí hi ha hagut un punt d’inflexió i ja no sóc el mateix, sé el que em queda i ja tremolo: 2400 metres de desnivell, avall, avall, avall...

Algú em van dir que no era una baixada tècnica... ejem, jo m’imaginava una baixadeta d’herba o un caminet de terra suau... i encara sort que no estava moll!, mare meva, pa verme matao...bé, de fet n’he fet de molt pitjors però cap de tan llarga. La duresa rau en la distància no amb la baixada en sí ,perquè la pedra volcànica agafa molt bé la sola de la sabatilla i anant una mica més fresc potser encara la faria trotant però amb 70km a sobre, les cames ja no donen per més. Veig el port i el mar a baix de tot i el que em queda encara, llargíssim, fem també un tros per asfalt que em matxaca i en matxaca i m’hi deixo les ungles. Per un camí  empedrat en zig-zag, sento una olor de marihuana i veig uns neo-hippies sentats a l’entrada d’unes coves fumant tranquil·lament, òstia, em quedo aquí! no que això ja ho vaig deixar fa temps. Finalment  després d’unes quantes hores, arribo al passeig marítim, hi ha molta gent animant  i em fan reviscular  una mica, torno a córrer amb ganes.

Després de la maleïda baixada encara tornem a pujar 300mtres més de desnivell i jo aquí ja vaig fos, em fet potser uns 4km d’asfalt i no he parat de córrer però ara si que  ja no puc més. Aquest últim tros m’han passat potser 5 o 6 corredors més i camino mig grogui però sabent que  encara faré un temps prou bo. Tot el patiment acumulat es transforma en alegria, ja el conec aquest moment i m’emociono, feia moltes hores que l’esperava. Després d’una recta infinita entro a la població de Los LLanos i passo per l’arc d’arribada, amb una catifa vermella al meus peus, com sempre, eufòric i satisfet perquè sé que en el fons, tampoc ho he fet tan malament. La Fina i l’Anna criden i aplaudeixen i ho agraeixo, s’ha acabat.

10 hores 33 minuts, 40è classificat. Tercers per equips (Diedre).

Aquesta cursa m’ha fet adonar-me de dues coses, de fet ja ho intuïa però ara ho veig claríssim: la primera, que no per molt entrenar els resultats milloren de la mateixa manera i la segona : per ser un  bon ultrafondista se’n ha de ser de mena.

Estic molt content amb el resultat final, vaig fer un carrerón i un molt bon temps però a dins del meu ser, sé que encara ho hagués pogut fer millor. Si és que no en tinc mai prou!, però no és això, no. És un sentiment de no haver-ho donat tot, i quan dic tot vull dir TOT. En aquest tipus de curses el cos aguanta fins on aguanta, a partir d’aquí s’ha de tirar de cap i aquí és on crec que fallo. Tinc cames per córrer molt més però quant el cap em diu prou tinc unes lluites internes i unes palestres que ho passo realment malament, bé, suposo que no sóc l’únic, però aquesta “capacitat “ crec que és innata, sempre hi ha marge de millora en tots els aspecte , però jo, em sembla que estic tocant fons...o sostre 

Durant la cursa sempre vaig de més a menys, les forces i la energia en van minvant, lògic, però la motivació també i aquesta és el motor que mou realment el cos, sense això no és va enlloc. Com és fa per aguantar onze hores motivat? o quinze, o trenta?, no ho sé. Quant corro aquest tipus de curses sempre arribo a un punt on començo a anar enrere, i cada vegada,  a cada nova cursa, aquest punt està situat més a prop de l’arribada però no n’hi ha prou, haig de seguir treballant, entrenant i lluitant per trobar aquest punt a l’infinit.

Hi ha una altre cosa que em pertorba: tinc una merda de turmells, que són els que m’han tocat, a la vida ens em de conformar amb el que tenim, No em queixo, és el que hi ha. Però em condiciona, i molt. Tinc una porqueria d’articulació cama-peu que fa pena, una mena d’unió de goma-espuma que fa la funció de turmell i just em deixa caminar i córrer una mica i així no és pot anar bé de cap manera. Com és pot fer una baixada de 2400m de desnivell  i quinze kilòmetres de llarg per un camí ple de pedres, després de fer-ne més de setanta i fet una merda?. No ho sé. Francament, encara no sé com vaig baixar. No m’ho explico. Jo només tinc una prioritat: no fer-me mal. Hi ha moments que arrisco una miqueta però de seguida visualitzo el que em pot passar: m’imagino a terra cargolat de dolor i el turmell destrossat  com tantes altres vegades i això em frena, això, i la triturada de cames que porto, les ungles arrancades i la pell espellofada per culpa de la sorra que no m’he tret de la bamba perquè sóc un capullo. Si a tot això i sumo que ja n’estic fart i que els corredors em passen de quatre en quatre ja és per cagar-s’hi .

Per tot això tinc aquesta sensació de haver-me quedat a mig camí, Havia entrenat molt però potser no n’hi ha prou i em pensava que era un tipus dur i ara veig que sóc un matat, però m’ha agradat, i molt, ara em conec una mica més i sé on sóc, cap a on haig d’anar i el que vull i puc fer.

Una cursa memorable.