MARATÓ DE BARCELONA

Si, m’agrada córrer, però també m’agrada escriure, perquè escrivint tot el que va passant, m’ajuda a veure-hi més clar i si cal, a recordar-ho amb fidelitat per tornar-ho a reviure.

Ahir a la marató de Barcelona vaig viure moments intensos, de patiment físic i de dolor però també de plenitud i felicitat. No, no tot és una marca, una marca és només un numero i el que busquem a la fi, no és una simple xifra. Busquem una superació, una satisfacció personal i un trobar-se cara a cara amb un mateix, amb l’essència del que som, com a corredors i com a persones.

Abans d’una marató sempre hi ha els dubtes de com respondrà el cos al que ens disposem a córrer, 42 kilòmetres no són poca cosa i últimament sembla que es subestima una mica la distància. La marató posa a tothom al seu lloc i si la preparació ha estat la correcta tot ha d’anar bé, però sempre hi ha un punt d’incertesa i uns condicionants que no podem controlar.

En el meu cas, tot i haver fet més de vint maratons de muntanya, afrontava la meva quarta marató d’asfalt, amb uns minsos entrenaments i amb poca confiança amb mi mateix. La nit abans gairebé no vaig dormir, els nervis en van trair i encara estossegava d’un fort refredat.

La cosa va anar més o menys així:

Estic a la línea de sortida envoltat de corredors, molts amics per tot arreu, ara ja no tinc nervis i em dic a mi mateix que sigui quin sigui el resultat final estaré satisfet, si no va prou bé ja tinc les excuses preparades i en realitat no tinc gaire fe en que aconsegueixi l’objectiu. L’objectiu ben bé no sé quin és, ja fa setmanes que he abandonat la idea de baixar de les tres hores i ara suposo que és acostar-m’hi tan com pugui, però en acabar dignament i sense caminar potser en tinc prou.
Sortim.
Crec que el ritme de sortida és massa ràpid i els primers kilòmetres els faig molt suaus, en passen cents de corredors i jo a la meva. Sé que tot això es paga més tard i vaig regulant en tot moment. Les sensacions son boníssimes i estic corrent molt per sota del que podria, gastant el mínim i bevent tanta aigua com puc. Es preveuen temperatures altes cap al migdia i jo ja sóc gat vell, així que cada 5 kilòmetres en bec una ampolla sencera d’aigua.

Passo els 10 kilòmetres amb gairebé 44 minuts, bé bé bé, vas bé david, em sento animat i amb força, al final potser tot anirà bé. Aquest matí no les tenia totes, estava de mal humor i emprenyat per no haver pogut dormir. Com aquella cançó del Sabina que diu: “y nos dieron las diez y las onze y las doze, y nos dieron la una las dos y las tres...” donç això, donant voltes al llit i marcant cada hora com un campanar...

Al cap de poca estona en passa un escamot de corredors molt compacte amb la llebre de les 3 hores, jo hauria d’estar aquí, penso, però els deixo marxar i segueixo amb la mirada la seva estela sabent que algun dia ja hi seré, avui no toca, s’ha de ser realista i acceptar les pròpies limitacions, 3 hores és ser massa ambiciós i tot i saber que tinc les capacitats, no em vull arriscar.

Seguim. Els carrers de Barcelona són una festa i és bastant distret córrer entre mig de tanta gent. Kilòmetre 20, ara ens anem creuant amb els primers corredors, veig en Mia que va enxufadíssim per davant de la llebre de 2’45, veig molts coneguts que van per davant meu i sense adonar-me’n ja he passat la mitja marató, ara ja és qüestió de restar. 1:33’39”.

Decideixo apretar una mica la màquina, fins aquí he anat sobradíssim, potser massa i tot i em noto corrent sense forçar, com un rodatge suau més. Començo a passar corredors i em sento amb força i energia, segueixo així fins al kilòmetre 25, el 27, el 29..., això no té aturador, vaig mirant el rellotge i en realitat el ritme és el mateix que el del principi el que passa que m’hi haig de fer més, 4'20. Faig càlculs i si segueixo així encara faré un bon temps.

Veig una pancarta amb el meu nom i uns crits d’ànim que em donen ales, sé que a partir d’aquí m’acompanyarà el meu fill Genís i em sento de meravella.

Kilòmetre 30. En Genís en marca el ritme metòdicament, anem passant corredors i més corredors i a mi em sembla que volem.

De cop i volta, sense avisar, em començo a notar cansat, l ’home de la massa em glopeja i en matxaca i cap al kilòmetre 32 m’està fotent una pallissa que la veritat, no m’ho esperava. El temible mur a aparegut i m’enganxa despistat, em fan mal les cames, les pulsacions se’m disparen i em trobo molt cansat, tot ha vingut de cop i en Genís que no té compassió. Passem corredors i més corredors, molts caminen i a mi, em dona la sensació que anem a un ritme infernal. Cap al kilòmetre 38 estic fos, però ell no em deixa, m’anima i corre davant meu, obrint-se camí entre tanta desfeta de corredors mig morts. Fa molta calor i poso el meu cos una vegada més al límit, conec aquesta sensació perfectament i m’encanta, aquí surt el meu veritable corredor d'ultrafons que tots portem dins, només es tracte de deixar-lo fluir, observar, sentir i gaudir, com deia algú: el dolor és inevitable però el patiment es opcional.

Que durs que es poden arribar a fer uns pocs kilòmetres, però aquesta vegada no em sento sol i tinc algú amb qui confiar. M’hi repenjo i el segueixo com un gos, mentre la gent a banda i banda de carrer anima efusivament. Tinc la sensació que estic corrent fent trampa, mai ningú m'havia portat tan bé i em sento veritablement acompanyat.

Els últims kilòmetres són de lleugera pujada i es nota, ja veig gairebé l’arribada i per uns moment em sento invencible perquè ho he donat tot i ara tinc la satisfacció del que sobreviu a un mateix, en un acte tan primitiu i tan senzill com es córrer.

I una vegada més passo l’arc d’arribada d’una altre cursa, aquesta vegada amb el meu fill, li agraeixo infinitament el que ha fet per mi, ho recordaré tota la vida i jo crec que ell també.

3 hores 10 minuts i 12 segons

La primera mitja amb 1'34 i la segona amb 1'36, malgrat tot bastant regular. 1028è classificat.  159 categoria M45

Aquesta marató m’ha ensenyat que les coses no es poden donar mai per perdudes, que s’ha de lluitar fins al final. Que sense l’ajuda i el suport dels que t’estimes tot això seria impossible i que, encara que costarà, encara hi ha marge de millora.

Gràcies marató i fins aviat.