temes

13 de març 2014

MARATÓ




La setmana prèvia a una marató tot son dubtes i incerteses, els nervis comencen a fer acte de presència i els dies es fan interminables i la setmana mooolt llarga. Dijous passat vaig passar la nit del lloro a la feina,va cremar una nau de reciclatge de serradures i una granja de pollastres després, vàrem treballar tota la nit i vaig agafar fred. Moll i sense dormir, l’endemà ja vaig veure que la cosa no anava gaire fina i vaig agafar un refredat de cavall.

Avui estic millor però encara estossego, crec que no perilla la marató però he estat preocupat tota la setmana, entrenant a mig gas, amb mal de cap i maleint una vegada més la meva sort.

L’altre dia li comentava amb en Luigi que tenia un pressentiment, que aquesta marató ens aniria bé. En realitat més que un pressentiment és un desig, fa molts mesos que estic esperant aquest dia i tot anat com anat, els entrenaments no han sigut els previstos i ara un bon refredat per acabar-ho d’arrodonir. Però ara ja està, no cal donar-hi més voltes, en Genís, el meu fill diu que m’acompanyarà fins a l’arribada des de el kilòmetre 30 i em fa molta il.lusió. També em fa especial il.lusió que els meus germans i familia m’ estiguin  esperant en un punt per animar-me com diuen que faran.

Repassant el meu historial atlètic m’he adonat que tot i portar més de vint maratons fetes, només n’ he fet quatre d’asfalt, les altres eren totes de muntanya i en realitat tinc poca experiència. Recordo especialment la meva primera marató, aquí a Barcelona mateix, com vaig arribar a patir però també el gust de la victòria a l’arribada. A la muntanya tot passa a un altre ritme, les pujades poden ser dures i llargues però el ritme en general sol ser més baix.
Que estic cagat, vaja, perquè ara recordo el mal que fan les cames al kilòmetre 35, i el dur que pot arribar a ser l’asfalt.

Sortiré a fer la marató com un més, a reservar la primera mitja i a veure que passa fins al final però una cosa és segura: penso donar-ho tot i disfrutar d’una gran matinal esportiva sigui quin sigui el resultat final.


Arxiu del blog