MITJA MARATÓ DE BANYOLES

Córrer una mitja marató d’asfalt no té res d’especial, havia pensat obviar la crònica que faig sempre després de cada cursa però finalment m’he decidit a escriure’n quatre ratlles. Perquè és quan ho escric que veig la verdadera dimensió de les coses i em serveix per saber on sóc i més o menys cap on haig d’anar. També perquè amb el temps, m’agrada rellegir-ho i reviure totes aquestes experiències, doncs la memòria al recordar fets passats, a vegades, queda reduïda a un o dos moments borrosos i poca cosa més. En realitat ho escric per a mi, però si has arribat fins aquí, amic lector, espero en puguis treure un profit o si més no passis una estona distret.

Volia córrer aquesta mitja marató com a preparació per la marató de Barcelona d’aquí quinze dies, feia molt de temps que no corria a sobre l’asfalt, jo diria que anys, de fet, no recordo quina va ser la ultima vegada, el que si recordo, es haver corregut ja una vegada aquesta mitja en concret, crec que l’any 2007.

El recorregut es força ondulat i degut a un canvi d’ultima hora per part de l’organització encara ho és més, amb unes pujades i unes rampes considerables. Així que el temps que en marco a l’inici com a objectiu es de 1h 25m, tot i no ser cap marca ho considero bastant exigent degut en part pel propi recorregut i en part pel meu estat de forma. Cal recordar que surto d’una lesió que m’ha fet estar gairebé parat cinc setmanes i jo mateix em  trobo a faltar kilòmetres a les cames.

Amb tots aquests condicionants però amb un dia radiant i una temperatura optima per córrer, em situo a la línea de sortida una vegada més, amb un numero al pit i disposat a donar-ho tot.

La sortida és molt ràpida i em costa trobar ritme, diria que fins al kilòmetre cinc no em començo a trobar bé, fins aquí tot han sigut batzegades i un córrer sense harmonia. Després de veure ritmes de 3’40- 3’50km/m al meu rellotge finalment agafo un bon ritme de creuer a 4’-4’05. Ara si, em trobo bé. Començo a gaudir d’aquesta cosa tan estúpida que se’n diu córrer. Córrer cap a enlloc, córrer perquè si, córrer per córrer, córrer per buscar quelcom a dins meu, córrer essent jo mateix. Jo crec que el que busco com a corredor deu ser això, moments on em trobo cara a cara amb el jo que porto a dins.

Veig una bicicleta que s’acosta que porta un cartell que hi diu: primera dona. Em giro i efectivament veig una noia jove envoltada de corredors. Es un grup compacte que van a bon ritme i m’hi enganxo. M’agrada córrer aquí perquè el poc públic que anima ho fa efusivament per la noia, i animant-la a ella, també m’animen a mi. Passem el primer 10000 amb 39 minuts, el temps està molt bé i em sento de meravella i segueixo amb el grup, ara tibant jo, ja que els primers s’han disgregat una mica. Cada vegada som menys però sento les petjades de la noia al meu darrera i cada vegada que s’allunya l’espero una mica però intentant no baixar gaire el ritme. 

Anem bé, però unes pujades dretes em deixen clavat, les pulsacions em pugen desbocades i em trenquen el ritme. Començo a notar el cansament cap al kilòmetre quinze, només quedem la noia i un altre corredor al grup, em anat passant algun corredor i crec que si mantenim aquest ritme l’objectiu que m’havia proposat serà possible però em costarà. Em perdut pistonades pujant i baixant, m’he desgastat massa i ara toca aquella part final de les curses que tan ens agrada, aquella sensació de buidor però que no volem afluixar, aquella sensació de pèrdua d’energia que mica en mica et va envaint i la lluita amb un mateix per no defallir. Ah! m’encanta això, ja ser que no estic fent ni una gran cursa ni una gran marca però és en aquests moments en que ho dono tot, que em sento un gran esportista.

Arribem al kilòmetre 19 i això ja ho tenim, la noia és despenja una mica i veig que li costa seguir i l’animo a que ho faci però finalment marxo tot sol cap al desitjat kilòmetre 20. Miro el rellotge i em desanimo una mica perquè aquest últims km, no sé perquè, he perdut molt temps, tant se val ara, ja està fet. Arribo a meta content,  una vegada més, amb una altre mitja superada i amb un somriure per poder fer el que tan m’agrada i donar el millor de mi mateix.  

Jo crec que he fet una bona cursa i m’he trobat prou bé, potser no he assolit l’objectiu que m’havia marcat però m’és igual, això només era un test de cara a la marató i ara veig que l’objectiu principal que era baixar de tres hores s’esfuma, s’allunya i no em queda més temps.

D’aquí a quinze dies sortiré a la marató de Barcelona amb humilitat, a intentar fer-ho tan bé com pugui, però sóc conscient que la cosa no està prou madura i em faltarien unes quantes setmanes més. Sortiré a córrer per disfrutar i a gaudir  a la que serà la meva 25 ena marató.

Ànims i endavant