12 HORES PISTA 2014

Escric això encara amb calent, quan encara tinc les cames com dos troncs i els pensaments posats en el que vaig fer ahir. Córrer sis hores seguides sense parar no te res d’especial, ni tan sola la distància recorreguda és res de l’altre món, però a mi em sembla que vaig fer quelcom excepcional i fora de tota normalitat en el meu dia a dia.

De fet, arribava a aquesta prova una mica tocat, les ultimes setmanes no vaig entrenar com volia i les dues ultimes curses van ser un calvari, em sentia apagat, desganat. Això, sumat a la gastroenteritis de la setmana passada en que vaig acabar a urgències, no se...

Per córrer aquestes distàncies i en aquest tipus de prova s’hi ha de venir molt motivat, excepcionalment motivat jo diria, disposat a donar-ho tot, a patir durant hores i hores amb l’únic objectiu de fer tants kilòmetres com siguis capaç. Ves quina bestiesa.

Aquest any veig molts corredors a Can Dragó, jo en sóc un més. Estic inscrit a les 12 hores però no les tinc totes, intentaré  córrer unes hores i a veure-les a  venir, aquest es el plantejament.

Nomes de sortir, sorprenentment, les sensacions son bastant bones, fa gairebé una setmana que no surto a córrer i de moment tot rutlla, tot està al seu lloc i els primers kilòmetres son d’anar xerrant ara amb un ara amb l’altre. Passada la primera hora em concentro plenament en el que estic fent, m’aïllo  i em submergeixo una vegada més en el meu món interior.

Corro amb el cap, amb el cor amb “no se que” que m’empeny a fer-ho però aquesta força és petita avui, les cames comencen a queixar-se i la energia que m’hauria d’acompanyar comença a apagar-se. Passo la marató a 3:30 i crec que vaig molt ràpid, l’any passat vaig passat a 3:40 i no em notava ni la meitat de trallat. Li dono la volta a la situació i decideixo que pararé a les sis hores, ho tinc clarísssim, avui no tinc ganes de patir, gens ni mica, està decidit.

A vegades en les curses d’ultrafons cal tenir paciència, cal deixar passar els mals moments i esperar que les bones sensacions arribin, sempre acaben arribant, encara que només siguin uns minuts entre mig d’hores i hores de patiment, de dolor a les cames  i de cansament. Però jo avui no tinc paciència, em falta “el no se que” que em fa arrastrar-me per la pista i acabar els turrons fins a l’extenuació.

 N’he acabades moltes de curses “per collons”, moltes, però avui no. Avui faré sis hores, intentaré arribar als 70km i fora, cap a casa, només hi veig que avantatges i no em sap cap greu.

Voltes i més voltes, observant als altres corredors, sentin-me que formo part d’aquesta gran família de tronats i corrent com a mi m’agrada, a bon ritme, parant si cal i em convé i mirar de no caminar.

Passats els 50km em sento rebentadíssim, noto la falta d’entrenament, de tirades llargues i les cames em cremen, tot i així corro a bon ritme, passant corredors una vegada i una altra, i sabent que em queda poc, pararé a les sis hores i sense cap mena de problema.

I finalment paro, camino els últims metres i el GPS em marca 68km, i el xip 66’53, ja en tinc ben prou per avui.

Al cap de poc, en Mia em diu que també abandona, amb la cara que posa i la manera en que m’ho diu, ja se que no cal insistir, el conec prou com per saber que fins aquí a arribat, em sorprèn, però avui tampoc era el seu dia.

Jo crec que he cremat una etapa com a corredor, em sembla que em costarà tornar a Can Dragó, de fet, la primera vegada, fa tres anys, que vaig córrer les 24 hores ja vaig dir que “mai més” i així ha sigut. L’any passat vaig córrer les 12h i aquest any les 6h, l’any que ve tocarà fer-ne només tres...jajajaja.

Felicitar com sempre a l’organització i al fet que sigui per una causa solidària, a en Blacky per l'assitència de luxe que ens va fer i com no, a tots als que han complert el seu objectiu patint la duresa de la pista.

Fins aviat!