44km

Avui volia fer cinquanta kilòmetres però m’he quedat amb només quaranta quatre, però tenint en compte tota la càrrega d’entrenaments de tota la setmana i d'haver fet una ultra fa tan sols cinc dies, puc considerar-ho com un petit triomf. He sortit de les Preses a quarts de vuit del matí i avall direcció Girona per la ruta del carrilet. Aquesta ruta m’encanta, sobretot perquè fa una lleugera baixada i el camí es ample, ben marcat i no m’haig de preocupar de res més que de córrer.

Al kilòmetre quinze, a les Planes d’Hostoles, la Fina m’esperava amb aigua i isotònic, i m'ha anat fent tots els avituallaments fins arribar quasi bé a Salt. Tinc molta sort de tenir-la a ella perquè em cuida com un poll i li agraeixo infinitament. 

He passat per la Cellera del Ter, Anglès, Bescanó, Bonmatí... una ruta molt amena i que penso repetir unes quantes vegades.

He tardat quatre hores i vuit minuts i al final he decidit parar perquè em notava buit, doncs només he menjat dues prunes i un gel. Durant tot el camí he tingut temps de pensar amb tot, però ara el meu cervell està només concentrat amb un únic objectiu, que  és  la gran cursa que m’espera a finals de Setembre. Però també he reflexionat en altres coses que ja fa dies que em ronden pel cap...

Diuen que si sempre actues igual no esperis resultats diferents, o sigui que el que cal és provar coses noves, experimentar  i decidir. Amb això correm el risc d’equivocar-nos, és clar, però al final, poder pensar i actuar per un mateix és el que em deixa més satisfet, encara que tardi el doble ha arribar al mateix lloc.

I el que he decidit aquesta setmana, ha sigut tornar a córrer de la manera més natural possible.  De moment  he fotut el pulsòmetre a la merda, ja n’estava fart d’estar pendent  de les pulsacions, i a més a més, tampoc m’aportava cap informació rellevant, o sigui que a partir d’ara m’estimo més tornar a córrer per sensacions. El GPS el mantindré,  però serà el pròxim a caure...

Va ser arrel d’una petita conversa amb la gent del Bisaura, que em va fer adonar que potser això del minimalisme no era del tot una moda i res més, de fet, ja fa mesos que hi dono voltes amb aquest tema també. L’any passat em vaig comprar unes bambes que m’anaven una mica grans, les havia deixat arraconades però mica en mica, a copia d’anar-me-les posant, em vaig adonar que eren les que m’anaven més be. Els dits estaven lliures i el peu podia “respirar” com cal. Sempre havia tingut la mania d’anar ben collat  i amb les plantilles ortopèdiques, i ara tot això ho estic canviant.

He deixat les plantilles definitivament , les he llençat al reg,  jo no necessito una puta pròtesis ortopèdica home! i mira que he tardat a adonar-me’n, tu. No vull a sentir-ne a parlar més de podòlegs, m’havia convertit en un plantilloadicte, els meus peus sense plantilles no anaven enlloc i ara mica en mica he anat recuperant  la confiança. Una altre cosa que vull canviar és el drop del calçat, es a dir, la diferència d’alçada entre la planta i el taló. Gairebé totes les sabates del mon tenen una mica de taló, fins i tot les sabatilles d’estar per casa en tenen,  i això és absurd.

Amb el nou calçat Altra espero redescobrir una nova manera de córrer que espero em porti a poder córrer no sé si més ràpid, però sobretot més lluny. Potser és una mica arriscat a set setmanes de la Spartathlon introduir aquests canvis, no sé si m’adaptaré prou ràpid, el que està clar,  és que jo estic convençut de que les coses es fan així...

A veure com em va tot plegat.