LA MEVA SEGONA SPARTATHLON

Un altre any cap a Grècia, amb l’entrenament fet, motivat, amb una determinació de ferro i molta il·lusió. L’Spartathlon és una cursa que requereix grans dosis de passió, d’energia i fortalesa, i si quelcom m’ha ensenyat aquesta nova edició, és a gestionar tot això; a no defallir quan tot sembla impossible i continuar avançant, a tenir paciència, a creure amb mi mateix i cercar la força interior que t’ha de portar a la victòria.

Moltes setmanes de preparació, mols kilòmetres sota el sol i per fi arribava el moment.

El dia començava sense haver dormit gaire, a les set del matí a L’Acròpoli d’Atenes, i amb quatre-cents friquis més. Gent vinguda d’arreu del món, corredors i corredores d’ultrafons d’altíssim nivell i 246 km per davant.

Estic a l’autobús que ens porta cap a la sortida des de l’hotel i em sento com si anés a l’escorxador, conec sobradament el que se’m ve al damunt i estic acollonit. Córrer més de 200 km sense patir és impossible, ja ho sabia el dia que m’hi vaig inscriure i tot i que és una cosa voluntària i buscada, sé del cert que serà molt difícil, tot plegat sembla de bojos, però aquesta és l’essència del ultrafons i és així com ho entenc jo.

Estic amb quatre corredors catalans més, ens fem quatre fotos i pim pam, em trobo corrent pels carrers d’Atenes, tinc els sentiments a flor de pell i recordo aquest mateix moment de l’any passat, hi hauré de posar tot el que tinc per aquesta gran aventura que no sé fins on em portarà, el que si que tinc clar és que jo ho donaré tot.

Mentre es va fent de dia, faig els primers kilòmetres amb en Mia, però després d’una hora i 12km, el deixo marxar i continuo al meu ritme. Aquest any estic anant més ràpid, els parcials em surten millor i vaig bastant més còmode. Recordo perfectament cada punt del recorregut i vist i no vist, arribo a la marató, km 42, amb 3h 50m.

Tot rutlla, em trobo bé, cap molèstia important de moment, la temperatura és optima per córrer i està núvol, no puc demanar res més. Aquest any a més de la Lidia hi ha la meva filla, que ens faran l’assistència.

A partir del km 50 em comença a fer mal el pubis, arrossego una pubàlgia crònica de fa molts anys i sembla que últimament ha tornat, i amb força. Arribo al km 60 i segueixo amb molt de dolor, el cap comença a fer de les seves i em plantejo abandonar, tinc l’excusa perfecte. Però no, segueixo. Amb dolor, però segueixo, no he vingut fins aquí per deixar-ho al primer contratemps.

Entro a la primera crisis de les moltes que vindran, això s’ha de gestionar i res més. Apretar les dents i esperar que la cosa millori. Em passa en Toni i una mica mes tard en Krlos i els hi desitjo sort, i per dintre meu, me’n desitjo també per mi, la necessitaré...

Però no és qüestió de sort, es qüestió de perseverar, resistir i intentar gaudir malgrat tot. Al kilòmetre 81, al segon avituallament, hi arribo relativament bé, m’ha costat molt i mica en mica la cosa ha anat millorant, explicat així pot semblar fàcil, però us asseguro que no ho és, no m’agrada fer-ho però m’he pres un paracetamol. Allà m’esperen l’Adela i la Lidia que m’ho tenen tot apunt. En canvio les bambes i la samarreta, menjo un plat d’arròs i tornem-hi.

Asfalt asfalt i més asfalt, carreteres pel costat del mar, polígons i també algun poble, on els nens ens reben fent xocar les mans.

Arribem juntament amb el Karlos al kilòmetre 100 amb onze hores justes. Anem molt bé de temps i d’ànims, tot i que ell es comença a queixar d’aquí i d’allà, igual que jo. Aquí no regalen res.

Anem xerrant i tots dos al mateix ritme, així que penso seria bo poder anar junts tota l’estona, en moments difícils va molt bé un amic al costat i un per l’altre es fa molt més amè.

Arriba la nit i ens posem el frontal. Kilòmetres i kilòmetres de carreteres, les cames carregades, els peus un a davant de l’altre, concentrat, avançant, m’encanta...

Però en algun punt, no ho recordo bé, ens separem. En el fons estem sols i cadascú ha de fer la seva cursa, a més, reconec que jo tinc un ritme molt inestable; ara apreto, ara afluixo, ara paro i tothom corre diferent, es veritat.

Al km 120 començo a anar  molt trallat, tinc ganes d’arribar a la muntanya perquè la cosa faci algun canvi però encara falten 30 km. Comença a caure una pluja fina i se’m tanquen els ulls de la son...ui ui ui, que això s’està posant xungo. Recordo el que vaig patir l’any passat amb la son i el fred, així que em prenc una pastilla de cafeïna i em poso el paravent, però l’impermeable no el tinc, espero que no plogui gaire...

Però si, comença a ploure. Per sort ja estic pujant i sembla que si no corro i només camino em mullo menys, però son imaginacions meves perquè començo a notar l’esquena ben fresqueta. En un dels avituallaments que he passat m’he trobat el Karlos que havia abandonat, em sap molt greu, sé el que havia preparat aquesta cursa, però aquestes són decisions que només pot prendre un mateix.

Vinga som-hi , una bona pujada com a mi m’agrada, però amb 150km a les potes, plovent i moll com un ànec, no està sent un camí de roses precisament, però en el fons estic disfrutant, estic fent el que més m’agrada i sento que sóc on vull ser, res de preguntar-me: - que hi faig aquí?... ho tinc molt clar que hi faig, cap a Esparta costi el que costi...

Només vull arribar al pròxim avituallament i allà em canviaré de roba i menjaré, ho necessito.

Però quant hi arribo, l’Adela i la Lidia no hi són. Vaig moll, estic tremolant, em venen esgarrifances i tremolors i m’estic morint de fred. Per sort porto el mòbil i els hi faig un truc i em contesten que estan només a cent metres i de seguida arriben, buuuff... 

-Per un moment vaig veure un desenllaç fatal, amb aquelles condicions no hagués pogut fer ni un sol kilòmetre més, però per sort només va quedar amb un petit desajustament logístic...

En canvio la roba de dalt a baix, em poso la tèrmica i el gore i vinga gas cap a dalt.

El mont Parteni, aquí és a on a Filípides se li va aparèixer el Déu Pan, jo no estic tan cardat per al·lucinacions d’aquest tipus però vaja, que molt lúcid tampoc estic...

Es un camí de cabres, ple de rocs i moll, però després de tantes hores d’asfalt quasi que ho agraeixo. Amb un tres i no res i després de passar 8 o 10 corredors, arribo a l’avituallament de  dalt del coll, segueix plovent i hi fa molt vent.  Em menjo un plàtan i tiro cap avall sense parar, entre mig del fang i les pedres. Una baixada llarga que faig tota caminant que em portarà a passar per uns pobles entre mig de la boira, fet i fet, no ha estat res. Va David que ho estàs fent molt bé!

Segueixen més kilòmetres i kilòmetres d’asfalt, de nit i sota la pluja, estic cansat, però poso el pilot automàtic que tots els corredors tenim, aquell que ens fa avançar sense adonar-nos, a un ritme lent però constant, immers en els meus pensaments i aïllant del món. La meva realitat es només la llum del frontal de davant meu i arribar al següent avituallament, i quan hi arribo, a per el següent, i així successivament. D’arribar a Esparta encara ni pensar-hi, falta molt!

Comencen les primeres llums d’un nou dia, i amb elles les males sensacions. Tinc un mal cos que no m’hi veig, molta son, estic cansadíssim i em fan molt mal les cames. Porto 185km amb 24 hores, no està tan malament, vaig molt bé de temps però estic ofuscat i em sembla impossible continuar, per sort ha deixat de ploure però.

 Comencen les rebaixes.

Vaig alternant el córrer amb el caminar fins que m’adono que només camino, no puc córrer.

No puc córrer!

Els kilòmetres es fan eterns i entro en una espiral de mal rotllo, dolor i cansament. No sé com, arribo al avituallament del km 200, estic totalment trencat i buit. M’assento en una cadira i tanco els ulls, això serà molt difícil, penso, no sé pas com fer-ho, no vull abandonar, però encara em falta moltíssim i estic acabat, estic...rebentat.

L’Adela i la Lidia m’ajuden en tot el que poden, em prenc un gel i m’aixeco, no les tinc totes però continuo, vinga David has de continuar, com sigui!

I pas a pas, mica en mica, amb paciència, al cap d’unes hores d’arrossegar-me com un cuc, sembla que em trobo millor, intento córrer i em surt un moviment simiesc que no sé si se’n pot anomenar córrer, però segueixo avançant. Cagumlaputa això és molt dur!, això és absurd!, on vaig amb aquest estat? Però si semblo un mort vivent! Però jo no paro. Aquests moments són terribles per a un mateix, la ment fa una cosa i el cos una altre i el temps sembla que s’aturi, però conec bé aquesta sensació i no em deixo intimidar, ara és quan s’hi han de posar els collons de veritat.

Després d’un túnel comença una llarguíssima pujada per una carretera interminable, tardo més de dues hores per fer-la, les cames em cremen i sento el cor bategar com un tambor a dins meu.Per sort, tot s’acaba i comença a planejar.

En un avituallament em menjo unes gominoles amb cafeïna de la marca power bar, que em foten un viatge per flipar, i ara, torno a córrer, i amb ganes.

I arriba aquell moment que et regala l’ultrafons en que et sents invencible; no em fa mal res, em sento lleuger, i amb més de 200 kilòmetres a les cames, corro a ritme i sense parar. Sembla impossible però començo a avançar corredors i a passar avituallaments sense parar, pim pam, pim pam, això és increïble! em salten les llàgrimes d’emoció, quina passada! Corro 12 km amb una hora i sense aturar-me per res, brutal.

Paro a l’avituallament i l’Adela i la Lidia em diuen que tinc en Mia i en Toni a només cinc minuts i segueixo i segueixo, corrent a tot drap, amb les cames destrossades però l’esperit lliure i l’ànima desbocada.

 M’he donat una lliçó a mi mateix, una lliçó que no oblidaré mai. S’ha de mantenir l’actitud, dominar la voluntat i lluitar fins al final, el poder està a la ment! .Hores i hores lluitant amb mi mateix per arribar aquí, a viure moments de plenitud i tornar a ser un corredor, un corredor de veritat!

Falten només 25 km, recordo l’agonia que vaig viure l’any passat aquests últims kilòmetres, amb els peus destrossats i patint la llarga baixada fins a Esparta. Però ara em trobo relativament bé, corro bastant constant i només paro als avituallaments.

I finalment em retrobo amb en Mia i en Toni que m’havien anat esperant, quina alegria! Fem camí tots junts una estona fins que decideixo marxar, em sap greu, els hi fotaré un atxassu, però haig de fer el que crec que haig de fer, i ara i aquí no estic còmode. Em considero un corredor honest: a les curses intento sempre complir les normes, porto el material obligatori, no tiro deixalles, més aviat en recullo, (a Grècia és impossible, tot és ple de merda), segueixo el recorregut sense retallar i en general, miro de participar amb esportivitat, honradesa i respectant als altres corredors. Però mira, en aquell moment vaig tenir la necessitat de continuar, ells anaven molt relaxats, caminant més que no pas corrent i jo tenia ganes de rebaixar el temps de l’any passat, així que començo a apretar i els deixo allà plantats, encara que ells m’havien estat esperant, ho sento nois, ho sento molt.

Corro amb ganes, tot i que per dins sento tot el meu organisme al límit del col·lapse però mentre aguanti mantindré el que estic fent. Vint kilòmetres poden semblar poc, però després de més de 30 hores en moviment i més de 230 km i sense dormir, es fan eterns. Així que apreto encara més i amb ganes d’arribar com més aviat millor. Passo un munt de corredors, la majoria caminen, i jo que vaig encegat, amb el cos a tota màquina, les cames de fusta i una felicitat indescriptible.

Ja només em queda la recta final, un nanu m’acompanya amb bicicleta, la gent aplaudeix des dels balcons i terrasses, veig la estàtua de Leònides i m’emociono, això ja ho tinc! arribo als seus peus amb 33 hores i 47minuts, ho he tornat a fer!

Ja tinc la meva segona Spartathlon, una cursa que ha significat un abans i un després en la meva vida esportiva. Aquí he après a gestionar tots els meus recursos, a seguir quan les condicions són les més adverses i a conèixer una part de mi que restava amagada, tot això em fa ser optimista i m’ajuda a encarar el futur  amb més passió, per què... ara sí, sóc un corredor!

Gràcies Spartathlon,

i gràcies a l’Adela i la Lidia que em van fer una assistència professional, clau de l’èxit, i gràcies a tots pels ànims.

Tornaré.