temes

27 de maig 2021

MY FIRST LONG DISTANCE TRIATHLON (1)


 Sempre havia volgut fer un triatló d’aquests, ja fa molts anys, però sempre ho anava posposant, per preu, per temps, per una cosa o per una altre.

 Entrenar això no es fàcil, és veritat, fa deu anys vaig fer un half i ja vaig veure que la cosa es complica, i molt, al haver d’entrenar tres coses ben diferents. I es que el triatló, no es la suma de tres esports, si no la fusió. Així es com ho veig jo, i mira que no en tinc ni idea, però penso que als entrenaments sempre has de mantenir un bon nivell en els tres segments, si et passes en un, va en detriment dels altres dos i sempre tens la sensació de que no ho atrapes. Al final son els tres, un darrere l’altre i tots tres junts.

 Córrer, es molt mes fàcil, només necessites unes bambes i ho pots fer sempre, amb mal temps, amb calor, de nit, plovent, amb neu...de totes maneres vaja. La infraestructura que necessites pel triatló es molt mes complexa, bicicleta, piscina, neoprè...jo que sé, un pilot de coses...

Vaig començar a gestar aquest repte a finals d’any, quan per culpa d’una fascitis que se’m estava allargant més del comte i que encara dura, vaig començar a córrer menys i a pedalar i nedar més. A l’Octubre vaig començar a anar amb btt també i tot l’hivern anant a la piscina gairebé cada dia. L’u de gener em vaig inscriu-re i ja vaig començar a agafar-m’ho més seriosament, tenia cinc mesos per davant.

La natació es on anava més peix, així que metres i mes metres, fins que vaig aconseguir fer tres mil metres en menys d’una hora còmodament, amb total he fet 130mil metres. Amb la bici anava alternant sortides per carretera i btt i últimament només amb la de carretera, en total he fet 2500km. El córrer el tenia bastant deixat, dos dies a la setmana i encara gràcies, tot el que em deixava el peu. Una tirada a la setmana de 20-25 o 30km, i un dia de farleks o pujades, i ja està, 600km només. No sé si es poc o molt, la veritat, jo no tinc entrenador ni en vull, penso que fent-ho a la meva manera, tot i no ser la òptima, em sento més honest amb mi mateix i probablement m’equivoqui però que hi farem...

A finals de febrer, em sortien setmanes de vint hores d’entrenaments, tres o quatre cops per setmana doblava i algun dia triple, alternant nedar, bicicleta, córrer i treball de força. No vaig descansar cap dia. Al Març ja anava rustit, em feien sempre mal les cames i els braços...tenia molta son i molta gana i ja vaig veure que m’havia passat de rosca, crec  que vaig passar un petit sobre entrenament que vaig solventar bastant bé, sense deixar d’entrenar però aixecant el peu de l’accelerador. A partir d’aquell moment, només faria un entrenament al dia, ben fet, però només un. També vaig apuntar-me a alguna cursa de muntanya, més que res per canviar d’aires i per divertir-me.

En tot aquest temps he hagut de barallar-me amb les restriccions, amb els confinaments, amb el fet de només poder nedar una hora a la piscina, no poder sortir a reconèixer el circuit de la bici, sense poder nedar al mar...etc. La climatologia tampoc hi ha ajudat massa, amb un hivern fred i una primavera també freda i plujosa.

També vaig passar una petita otitis que vaig trampejar amb antibiòtic sense cap més conseqüència. Quan faltaven quinze dies només, em vaig fotre de cap en una cursa i en van quedar els dos genolls inflats com dues pomes, vaig pensar que allò ja no ho remuntava...

Però mira, aquí estic, apunt per sortir el diumenge, amb els genolls adolorits encara, i venint de  deu dies de repòs absolut. Avui he sortit suau amb la bici i ahir vaig anar a nedar al mar i no vaig massa fi, però crec que ho provaré. Fins ahir tenia els meus dubtes, i encara els tinc. Si de normal ja anava al 80%, ara estic al 50%, aquests últims quinze dies m’han matat, però potser m’han anat bé per descansar, no ho sé. Jo he fet tot el que he pogut, més bé o més malament i ara a veure si sóc capaç d’acabar, perquè encara tinc els genolls ben inflats. Objectiu: acabar.

Però al final si la cosa no surt com m’agradaria, tampoc passa res, si ho penso bé, l’esport es una cosa ben absurda i jo ho faig perquè si no m’avorreixo, no m’hi va la salut, ni la feina, ni el meu benestar, simplement son reptes personals que ajuden a suportar aquesta existència que ens ha tocat viure.

Vinga, gas a la burra!

 

.

Arxiu del blog