KV CARA AMON

 Dissabte vaig tornar a córrer un quilòmetre vertical, bé, córrer és un dir, perquè 1400+ en menys de 5 km, es moooolt dret i de córrer poquet, gairebé tot caminant.

Jo crec que la cursa s’hauria de dir cara amunt i no Cara Amon, però vaja, que ja sabia el que hi havia i no em queixo, aquest tipus de curses s’han de saber gaudir, però sobretot t’han d’agradar i a mi m’encanten.

També perquè ja estic fart d’entrenar el putu triatló, de nedar i pedalar tot el dia, i un canvi d’escenari se’m posa bé.

De Barruera cap dalt a una muntanyota propera de 2400m d’alçada que no recordo el nom i apa, cames i amunt!. Vaig sense pals, les mans als genolls i a bufar com un cabró. Es campionat de Catalunya de la Feec, en categories junior, infantil i cadet i aquests nanus pujen que dona gust veure’ls. Jo em sento una mica fora d’òrbita, la veritat. No he entrenat res d’això, només un altre kv que vaig fer fa un mes i escaig i ja està.

Surto fred i una mica encarcarat però amb deu minuts ja estic suant a raig fet, regulant les pulsacions i sobretot intentant gaudir del moment, de fer exercici, de la muntanya, del paisatge i de tot plegat. Al final, les sensacions son molt bones, arribant a dalt amb gas i bastant bé, una cursa xulíssima.

75è classificat, 7è de iaios, una hora i setze minuts i apali, cap avall tranquil·lament que això ja està.

Vaig xerrant amb no sé qui, caminant, i tot plegat perdo l’equilibri i caic rodolant per unes pedres malparides. Em foto una castanya que deunidó, picant amb els dos genolls varies vegades. Res home, una hòstia més, de tantes que m’he cardat, ja veurem com acaba tot plegat perquè pinten bastos...