temes

31 de maig 2021

MY FIRST LONG DISTANCE TRIATHLON (2)

 


Em sento un novato entre mig de tanta cabra, tan casc aereo i monos ajustats. Estic dels nervis, entre tota la parafernàlia de les transicions i preparar el material i tots els dubtes de com reaccionaran els meus pobres genolls, no ho veig gens clar.

Però al final no es tan complicat, deixar la bici ,el casc i les bambes i ja està. Bueno i el xip, i el dorsal i les ulleres i el rellotge i els bidons i jo que sé quantes coses més.

El dia abans estic atabalat, i per la nit no dormo una merda. A les quatre ja estic llevat esmorzant, avui serà un dia llarg.

Em poso el neoprè a la platja, quan surt el sol, els participants comencen a arribar i a quarts de set ja estic apunt per sortir, juntament amb mil triatletes mes. Surto a l’últim calaix, al meu darrere hi ha vint o trenta persones només.

L’aigua està fredota i de seguida em concentro amb el que haig de fer; respirar tranquil, agafar un bon ritme de creuer i sobretot gaudir del mar i de nedar, ho he fet moltes vegades últimament. Començo a passar nedadors i la veritat es que vaig molt bé, el neoprè m’ha quedat molt ben ajustat i estic còmode a dins l’aigua i em permeto el luxe de pujar una mica el ritme i seguir passant gent.

Primera boia i allà cauen ostias como panes, la rodejo com puc i vinga, seguim. La segona boia la passo foten cops de peu i braçades ràpides, això es campi qui pugui i no et pots quedar enrere. Una mica més i ja acabem, els quasi quatre mil metres se’m fan curts i tot, no me’n adono que ja estem arribant. Surto de l’aigua fresc com un enciam i sorprès de com ho he fet: de puta mare. Total 1h 18m.

La transició fins a buscar la bici se’m fa una mica llarga, quatre cents metres corrent descalç pels carrers de Platja d’Aro que em deixen els peus adolorits, però vaja, fet i fet ja estic pedalant. M’he canviat i m’he posat el mallot de ciclista, ben eixugat, i gas als pedals.

La gent surt bastant enxufada, i jo també, però es que vaig molt bé. Ja sé que haig de fer 180km però no m’espanta, ja els faré.

Pujant el primer coll ens trobem la carretera ben molla, sembla que per aquí hi ha fet un ruixat no fa gaire, està ben ennuvolat i baixant de Romanyà ja comença a ploure. Quedo amarat d’aigua en pocs minuts i haig de vigilar a la baixada que això es molt perillós. Ens passa un corredor a tota castanya per l’esquerre i penso que està sonat, hi ha un revolt en un pont i la carretera està ben molla.

La bici li marxa, cau de costat i segueix ressolant fins a picar amb la biga del guarda rail i...desapareix. El tio s’ha fotut d’alta baix del pont. Parem jo i un altre corredor mentre les altres bicis segueixen passant. Miro i el veig allà baix, a una alçada de vuit o deu metres, s’intenta aixecar i la cama i tot el seu cos li fa uns moviments mol estranys. Li dic que no es mogui, crido si algú te un telèfon però les bicis segueixen corrent i no en té ningú. Al final decideixo baixar, pel final del pont, pel mig de les bardisses i les ortigues aconsegueixo arribar on es ell. He deixat de ser un esportista i ara sóc bomber, es la meva feina, i aquell noi necessita ajuda. Li demano com es diu que estigui tranquil, i que no es mogui i no m’entén, perquè no es català. Crec que pot tenir una fractura de pelvis i està greu, s’ha fotut una hòtia monumental. Al cap de poc baixa un altre noi que no era de la cursa i em diu que ell se’n fa càrrec, que trucarà a l’organització, jo li dic que truqui al 112, que allà el que cal son bombers i sanitaris.

Deixo al Javier i li dono ànims, torno a pujar i no trobo la bici, algú me l’ha canviat de lloc o ja no sé on l’havia deixat. Em cremen les cames de les ortigades i les esgarrinxes que m’he fet i he agafat fred, doncs vaig ben moll. Reprenc la marxa una mica tocat, fet i fet he perdut uns vint minuts, però he fet el que havia de fer, això ho tinc clar.

Vaig fent quilòmetres, para de ploure i la temperatura es agradable. Anar en bici m’agrada i gaudeixo de l’Empordà i del paisatge. Vaig pensant en la bossa de menjar que he deixat i que ens porten al km 90, m’he fet un arròs amb tonyina i també tinc dàtils i fruits secs. Es important menjar que això es molt llarg i els gels i les barretes no se’n pot abusar que llavors et deixen l’estómac fet merda.

Però estem al km 110 i jo no veig res, a l’últim avituallament tampoc he vist res, cap cartell ni res que avisi. Així arribo fins al km 120 i m’adono que me’l he passat, vaja, hauràs de tirar del que et donin que son plàtans i taronges, i gels i barretes de tot tipus. Pinten bastos...perquè jo sé que s’ha de menjar, si no, et quedes vuit ràpid i només disposo de tota aquesta merda, sort en tinc dels plàtans, a cada avituallament me’n menjo un parell, cada 20 km mes o menys.

I fet i fet arribem al port de santa Pellaia, aquest ja l’he fet tres vegades i me’l conec, així que com que estic bé d’energia i d’ànims el faig a sac i passant moltes bicicletes. Als plans les bicis aquestes em tornen a passar però vaig bé així, si alguna cosa he descobert es que se’m dona prou bé la muntanya, sóc més escalador que rodador..jeje

Fot una calor que esquerda el casc, i xafogor. En un dels avituallaments ens diuen que no tenen aigua, només isotònic, i jo ja tinc la panxa del revés i no m’entra res, només vull veure aigua, i no en tenen!

Fem el port de Sant Grau i pujo molt bé també, tinc energia però ja tinc ganes d’arribar, però encara falten uns 20 km. Sant Feliu... i Platja d’Aro per fi. Total 7h 10m

Arribo molt bé, tret de la panxa, cames bastant fresques i amb ganes de córrer. Hi ha molta gent animant i Platja d’Aro es una festa, la veritat es que s’agraeix, després de tantes hores sol. Mentre m’estic cordant les bambes, ja a dins del box de la transició un jutge em diu: “esto que has echo es descalificación directa”, vaja, m’he canviat de roba i es veu que no es pot fer, però com que em veu tant palangana i novato em perdona i em diu “no pasa nada, vete a córrer”...

I surto a córrer com els braus a la plaça, amb ganes i força, cap molèstia, cap sensació dolenta, ara si, sóc corredor!

Però la cosa dura el que dura, cap al km 20 ja estic rostit, noto la falta d’entrenament i de quilòmetres i els genolls em comencen a fer mal. Per acabar-ho de reblar, cau una tempesta que ens deixa xops, el terra es ple de bassals i aquests 20 km últims se’m fan una mica pesats, sort que de córrer així ja en sé i camino molt poquet, només quan arribo a l’avituallament i una mica després. El peu em fa mal i els genolls també, però aguantaran, estic patint bastant, però cal tenir paciència i tot arriba, i per fi acabo la quarta i última volta del circuit. Total 4h 17m.

I ja està, ja l’he fet, el dia abans no donava un duro per mi, però els genolls i el peu s’han portat prou bé i tot l’entrenament d’aquests darrers mesos ha sortit, llevat del córrer, però tot no es pot tenir. Queda pendent un triatló d’aquests fent el segment de córrer ràpid, que jo crec que es pot fer, així que ja tinc feina...

Gràcies a tots els que m’heu animat tots aquests dies, abans i després, als que estàveu allà, a la gent del club atlètic Torelló, però sobretot a la Fina, que es un sol...

Total 13h 8m, un temps discret i que crec que puc millorar.

Ja sóc un calaburraman!











 

 



.

Arxiu del blog