temes

20 de juny 2021

SENGLARMAN

 


Des de que em van proposar aquest senglarman la colla del club atlètic Torelló que no vaig dubtar ni un moment, el triatló es un esport molt enfocat a la competició, així que fer un triatló de llarga distància casolà, et permet gaudir de la diversió i l’esport a la vegada.

 El repte era nedar de les illes Formigues a Calella, pedalar fins a Queralbs i després pujar a Núria i al Puigmal, acabant a Fontalba. Res, “una matada inhumana sense cap sentit...”

 A quarts de sis del matí ja estem a la bonica cala de port bo de Calella, una barca ens porta fins a les illes Formigues, som varis nedadors, alguns només faran aquest segment, i també hi ha en Jordi que ens acompanya amb el caiac.

L’aigua està una mica xarbotada i comencem a nedar mentre el sol surt per l’horitzó, hi ha una llum tota estranya que li dona un aire de misteri, i ho fa tot més èpic encara. Només d’arrencar i ja tinc males sensacions, la respiració se’m entretalla i haig de fer esforços per seguir els altres, al primer reagrupament encara estic una mica descol·locat però mica en mica començo a gaudir del mar, de les onades i de tot plegat. Nedem uns 3000metres fins a arribar a la platja de nou, hem tardat encara no una hora i la experiència a sigut magnífica.

Recorrem els carrers de Calella, caiac en mà i descalços, per arribar a la furgoneta on tenim les bicis. Ens canviem i comencem a pedalar. Som set valents, i la Marta que ens anirà fent l’assistència. Entre una cosa i una altre, però, perdem bastant temps i ja anem una mica tard, però el bon humor i el bon rotllo que no falti, m’encanta...

Ara toca fer 150km  amb 2600+ fins a arribar a Queralbs, fa molta xafogor i hi ha un ambient enrarit, fruit de la pols en suspensió que li dóna al cel un to metàl·lic. La ruta segueix sense cap sobresalt, anem fent alguna parada i a Santa Pau parem a dinar, aquí ja hi arribem una mica justos, bueno, algun més que d’altres, i més d’un que va sobrat, però d’això es tracta, cadascú va al ritme que vol i anem fent reagrupaments. Cap problema.

Després d’això, arribarà la primera xinxeta del dia: el coll de Canes, que no es poca cosa, però es fa prou bé i després ja enfilem fins a Ripoll. La Marta ens subministra aigua i el que ens cal i la veritat es que s’agraeix, doncs aquesta humitat fa suar molt.

Arribant a Ribes de Freser se’ns posa a ploure i jo ja porto mitja pàjara i algú altre també, i fem una altre parada al bar, mentre va fent ruixats. Per un moment penso que la cosa l’hem de deixar aquí, perquè pujar plovent fins a Queralbs i després fer el Puigmal en aquestes condicions no es gaire assenyat. Però al final para de ploure i seguim la ruta prevista. Arribo a Queralbs una mica justet, necessito menjar i beure...

Mentre ens canviem, torna a fer un bon ruixat i decidim que pujarem a Nuria, deixarem estar el Puigmal, doncs entre una cosa i l’altre ja son quarts de set de la tarda.

 

A mi mullar-me no m’agrada, no m’ha agradat mai, de seguida agafo fred i em desanimo, però si he arribat fins aquí, ara no llençaré la tovallola, així que cap a Núria, entomant un ruixat rere un altre i amb la previsió d’arribar fins a Fontalba desprès, on ens espera la furgo. He pogut menjar i m’he refet, al final la llarga distància és això; anar gestionant el menjar i l’aigua, la set i la gana, però també l’estat d’ànim, l’empenta l’energia i les ganes, l’optimisme i el sentit de l’humor.

Arribant a Fontalba hi carda un bon vent, pluja forta i tot està ple d’aigua i boira, vaig ven xop i ja tenim ganes d’arribar, i ho fem a l’esprint, al mes pur estil friki, sonat i tocat dels collons que es pot ser, però d’això es tracta, ja som senglarmans!

Al final 14h 32m i arribem exultants, molls i enfredorats però contents, el Puigmal no l’hem pogut pujar però amb el que hem fet estem totalment satisfets, almenys jo.

Molt agraït al bojos aquests, m’han donat l’oportunitat de gaudir del triatló d’una altre manera, autèntica i feréstega, salvatje, una experiència de les de recordar.

Moltes gràcies senglars!









 

1 comentari:

Marc V ha dit...

Benparit David!! Em quedo amb el que comentes de l'altre cara del triatló, feréstec, salvatge, sense presses i amb companyia, lluny del fenesí i el postureo amb el que s'ha convertit aquest gran esport!!

.

Arxiu del blog