CURSA DEL ROC GROS

 

Primera cursa de l’any, amb tots els problemes físics que arrossego últimament, però vaja, los viejos rockeror nunca mueren, i aquí estic.

Aquesta cursa ja l’havia fet dues vegades, 2012 i 2018 i avui tenia la particularitat que es feia al revés, o sigui en sentit contrari. Jo no he notat diferència, la veritat, les mateixes pujadetes i baixadetes guarres de sempre, i es que la zona sembla poca cosa però Déu n’hi do la quantitat de corriols i caminets i el desnivell total que surt.

Una cursa de poble, feta amb dedicació i amb una organització impecable, estic molt content, aquesta gent d’Hostalets són collonuts.

A nivell esportiu m’he trobat fluix, he trobat a faltar...això, mes curses, més ritme de competició, més entrenaments, més quilòmetres...

No fa pas tants anys que feia entre vint i trenta curses a l’any, algun any fins i tot més, i ho trobava a faltar, però ara mateix, val més menjar poc i pair bé...

La sortida ha sigut tranquil·la, feia molt fred per ser un mes d’Abril, i els primers quilòmetres planets m’han anat bé per escalfar. A les primeres pujades fortes s’han fet uns taps de corredors que no em deixaven anar còmode, jo hagués anat molt més ràpid, però vaja, que més endavant ho he agraït. Jo sóc de pujar ràpid i de córrer ràpid als plans, però a les baixades m’ho agafo amb calma, i més, després d’una primera reblincada al turmell.

He anat relativament bé quasi tota la cursa, davant la primera dona als primers 10km,  i un cop m’ha passat i m’he tornat a girar el turmell, no tant bé, però vaja, he tingut temps de parar als avituallaments, de beure com cal, de gaudir del córrer sense deixar-me portar per aquella agonia i presses de les curses.

Ja sóc gat vell, i no em ve d’aquí. Estar a la línia de sortida ja es molt, a la de l’arribada ja serà la hòstia, així que després d’una tercera girada de turmell i de notar el bessó que em comença a demanar l’hora, decideixo anar encara molt més tranquil i mirar d’assegurar el tir.

Així que cap a Hostalets, pim pam, la ultima baixada i pla i avall, uns últims quilòmetres apretadets i donant-ho tot, manu a manu amb un altre veterà corredor, per arribar en dues hores i tretze minuts, bastant sencer malgrat tot. 55è classificat, 4art categoria màster.

Avui m’he tornat a sentir corredor que bona falta en feia, però també dir que amb ser-hi en tenia prou, ara a veure com recupera aquesta meva maquinària, vella i atrotinada, que la setmana que ve la necessito a tope pels camins dels Matxos...