PUJADA A COLL DE PAL

 

La pujada a coll de Pal es una clàssica i veterana cursa que sempre havia volgut fer. Es un tipus de cursa, que al igual que la subida al Veleta i la subida a l’Angliru, tenen un mateix component de duresa i peculiaritat; son les tres úniques curses a Espanya que pugen un port de muntanya per la carretera. Es molt possible que n’hi hagi alguna més, però jo no la conec.

A mi m’agrada molt aquest tipus de cursa perquè té components de la muntanya; paratges de gran bellesa, alçada i desnivell i també trets de les curses en ruta, sense complicacions tècniques, sense pedres, ni fang ni baixades.

La subida al Veleta l’he fet dues vegades, una cursa maquíssima i també molt dura que surt de Granada i acaba al cim del pico Veleta, 50km i 3000+. Aquí a Bagà es tracta de pujar fins a coll de Pal; 19km i 1300+. A l’Angliru hi aniré algun dia... Vinga som-hi!

No he entrenat específicament per això, però vaja, tampoc vaig a guanyar res, es tracta de córrer i res més. A aquestes alçades ja no m’interessa el crono, només es tracta de gaudir de l’activitat en comú i de la muntanya, donant-ho tot, això si, però fins on arribi i a exigir-me moderadament, intentant trobar  l’equilibri entre rendiment-patiment-gaudiment. Una cosa molt difícil, ja ho sé, i més ara que tinc tants fronts oberts, que entre córrer, nedar i la bici no dóno a l’avast...

Sortida tranquil·la pels carrers de Bagà, em recorda la cavalls del vent de fa un pilot d’anys, però en sentit contrari i amb molta menys gent. Per davant una bona quilometrada i una bona pujada. Em poso al costat de la gran Laia Andreu, un referent per a mi perquè hi he corregut moltes vegades al seu darrere, els altres companys del Club atlètic Vic ja els he perdut de vista només de sortir. La carretera puja bastant sostinguda, llevat del km dos o tres que fa un pla i una lleugera baixada.

Em trobo la mar de bé però deixo escapar la llebre que porto al davant i em quedo sol, i així correré tota la cursa. M’adono que tot i anar lent, mantinc una bona cadència i  només cal anar regulant les pulsacions. Muscularment no tinc gairebé desgast, corro amb passa curta, bracejant vigorosament i intentant ser el màxim d’eficient.  

Fa un dia radiant, el sol apreta de valent però a mesura que anem guanyant alçada s’està molt millor. Vaig pensant en que n’estic de feliç d’estar aquí i en un revol se’m apareix el Pedraforca, majestuós i imponent, que maco que és tot plegat.

Avanço algun corredor i els quilòmetres passen bastant ràpid, tant ràpid que quan me’n adono només me’n falten tres. Potser m’he relaxat una mica; que estàs fent una cursa tio! Però ara ja no cal estressar-se, miro el rellotge i no crec que pugi baixar de dues hores, però tan és. Arribo a dalt amb una hora i quatre minuts, super content i amb una bala a la recàmara encara, però vaja, que no ve d’aquí... Un bon entrepà i un beure i a gaudir de les vistes.

Una cursa maquíssima, molt casolana, organitzada molt bé pels amics de Bagà, moltes felicitats!

Vinga, gas a la burra.