temes

12 de juny 2022

VERTICAL MONTSERRAT

 


Es tracta de pujar els 2180 esgraons que hi ha al cremallera de Montserrat, salvant un desnivell de 440 metres. Es una cosa que no he fet mai, no es ven bé córrer però l’esforç que hi has de posar es considerable i semblant a un kilòmetre vertical.

La cursa és de caràcter solidari i els beneficis aniran a la fundació Sant Joan de déu, així que ja m’està bé el que surti. Tenint en comte que el dia abans encara tinc febre i que porto tota la setmana amb un gripassu que no m’hi veig, el resultat de tot plegat no serà massa bo, però com dic, es tracta de col·laborar i res més.

Escalfo uns quaranta minuts pel camí de la santa cova, tot es ple de sants, cristos i mare de deus, la veritat es que tot això em causa bastant rebuig, es com si s’hagin apropiat de la muntanya de Montserrat, però bueno, jo a lo meu.

Surt un corredor cada trenta segons i quan em toca a mi ja estic suant a raig fet. Em noto el pulmons tapats i de tan en quant estossego amb aquella tos espessa i malparida, encara no estic recuperat i faré el que podré.

Primers esgraons i jo a tot drap, puntejant tota l’estona. Al cap de poc ja em noto les pulsacions a tope i les sensacions son dolentíssimes; i és clar borinot, que t’esperaves?, si ahir encara tenies febre. Però no passa res, s’ha de saber estar a les dures i a les madures així que controlant el motor que no s’escalfi, procurant mantenir l’agulla just a la línia vermella.

Si els pujo de dos en dos es massa, d’un en un, massa poc, corrent també és massa, així que vaig combinant  les tres maneres per no passar-me. Em noto com embussat, muscularment vaig bé, però la manxa no dono per més. L’últim tram d’escales es molt seguit i si vas seguint una cadència fixe gairebé mareja. El que té de bo de tot plegat es que quan t’enadones, ja has arribat.

17 minuts i 39 segons d’agonia infernal, arribo donant-ho tot i amb la màquina treient fum i saltant-te-li molles i cargols. Ja està fet, una cursa diferent a totes, no és ven bé de córrer però la veritat es que m’agrada’t. Després em quedo per veure arribar als primers bombers i deunidó la rustida, sort que la major part del recorregut va per l’ombra, crec que l’any que ve potser hi participaré, s’ha de provar tot en aquesta vida...






.

Arxiu del blog