temes

20 de jul. 2022

2KV COLLARADA

 


Diumenge vaig córrer el doble quilòmetre vertical del Collarada, em vaig apuntar a aquesta cursa perquè de seguida que la vaig conèixer em va cridar l’atenció, sempre m’han agradat les curses verticals, i si és doble quilòmetre vertical, doncs encara millor.

Arribem a Villanúa el dia abans, i fot una calor que no sabem on amagant-se, passem el dia buscant ombres i banyant-nos al riu. Quan arriba la nit estic baldat per la calor, a dins l’autocaravana estem a quaranta graus i no hi ha manera de descansar. Però passada la mitjanit comença a refrescar i puc dormir una mica.

Sortida a les vuit del matí, som poquets corredors perquè la majoria fan  “puyar y baxar”, i surten vint minuts més tard, nosaltres “ puyar nomás”

Fa setmanes que no tinc bones sensacions corrent, deprés de passar el putu covid vaig quedar molt atonyinat, cada dia anava millorant però molt mica en mica. Avui, sembla que tot això ja queda enrere i puc fotre-li gas sense por.

M’agrada aquest tipus de cursa perquè es tracta de posar la màquina a màxim rendiment però sense passar-se, això s’aconsegueix coneixent molt bé les teves capacitats, el teu estat de forma i les teves aptituds. Anys d’experiència, de provar ritmes i llindars, de saber no passar a la zona vermella però mantenir-se al límit. M’encanta.

La cursa serpenteja per un corriol de muntanya per arribar a un bosc de pins i boixos, més endavant trobarem faig, després una llarguíssims pala d’herba i més amunt uns passos tècnics de roca, amb cadenes on s’ha de grimpar una mica.

Em trobo bé, i vaig controlant tota l’estona la respiració. Estic content de ser aquí, em sento com peix a l’aigua, gaudint d’aquesta fantàstica muntanya i posant-me a prova, una vegada més. No hi ha un metre de pla, i ho faig tot corrent, puntejant, llevat de les parts més tècniques, més o menys a mitja cursa, on trobarem roca i una tartera bastant llarga.

Aquí la cosa es comença a posar xunga, faig tres passes endavant i dues enrere, perdo l’equilibri, i no hi ha manera d’agafar un ritme. Vaig mirant el rellotge que em marca el desnivell positiu i tot just en porto 1400+, encara falta molt!

Em passen un, dos, tres corredors, i també una corredora, van tots amb pals i veig com els utilitzen. Potser jo hauria de fer-ho també, però es que no m’agrada, m’hi entrebanco i em fan nosa i total, a aquestes alçades ja vaig bé així.

Acabada la puta tartera, fem de nou uns passos on s’ha de grimpar, vaig encegat mirant on poso peus i mans, donant-ho tot, amb els pulmons apunt d’explotar i el cor que em surt per la boca. L’altímetre em marca 1600m+, encara falta una mica, però quan me’n adono...colloooons, però si ja sóc a dalt!

Arribo al cim que encara em queda una mica de corda, però super content i feliç. 8’5 km i 1700+, això es el que em marca el gps, però vaja, tant és. Una cursa fantàstica, amb tres avituallaments i molts voluntaris que t’animen i t’ajuden arreu. A dalt les vistes son espectaculars, muntanyes i mes  muntanyes, i em quedo una estona gaudint de tot l’espectacle mentre recupero l’alè. Ara s’ha de baixar, però ja no cal córrer...je je.

I al final, tercer de categoria “super veterano” +55, i 30è de la general.











 


 

 

.

Arxiu del blog