temes

19 de set. 2022

RIALP MATXICOTS

 


Darrerament les curses de muntanya s’han anat professionalitzant molt, i el nivell dels corredors també ha anat pujant. Una nova fornada d’esportistes truca a la porta, i es que de la meva generació ja en quedem poquets.

La Rialp Matxicots és una cursa magnífica, amb un poble abocat a l’esdeveniment, uns voluntaris de primera, molt ben marcada i en un indret espectacular, i que sempre voldré repetir. Però la veritat es que cada vegada costa més, encara recordo una 11ena o una 14ena posició a la classificació en aquesta mateixa cursa, fa més de deu anys, però enguany m’haig de conformar en arribar el 90. Que hi farem, he passat el covid que m’ha deixat tocat, falta d’entrenament i que m’he fet vell...

Sortida a quarts de set del matí, encara és fosc i després de donar una volta pel poble ja encarem els primers corriols de pujada. Em trobo bastant bé i mentre es fa de dia vaig recordant tots els camins d’altres anys. A la pujada a l’antiga estació d’esquí de Llesuí ja noto que alguna cosa no acaba d’anar bé, però vaig tirant. Al coll de Triador al peu del Montsant de Pallars ja vaig rustit i la pujada fins al cim per la canal se’m fa eterna. Al Monterroio, més del mateix: males sensacions, mentre contínuament em van passant corredors.

La veritat es que si no fos pel paisatge i que fa un dia radiant, sense fred ni calor, ho deixaria estar. Però no, de moment aguanto com puc. La baixada del Monterroio la baixo bastant bé però ja tinc al cap la pròxima pujada que sé que es molt dreta. Després de passar els estanys de Mainera, arriben Les Picardes, o una paret gairebé vertical on m’hi deixo els pulmons. Vaig molt lent i em costa avançar, les cames van prou bé però tinc una sensació d’ofec molt desagradable. Passem una llarga cresta i tornem a baixar. De fet, per fer 4500+ durant 50 quilòmetres, és el que té; pujades llargues i baixades infinites...

Ja tinc el “pitjor” de la cursa fet, ara es tracta de resistir i de deixar passar el temps i els quilòmetres però la veritat es que la última pujada fins al poble de Caregue i la ultima baixada final em sobrava. N’he acabat moltes de curses “per collons” i ja sé com es fa, així que paciència. Em segueixen passant corredors i jo continuo en cursa, sense perdre la dignitat, sabent que es tracta de sobreviure. Sobreviure a un mateix, perquè jo sol m’he posat aquí, i sol me’n sortiré.

Arribo per fi de nou a Rialp després de 10h i 9m, em sap greu perquè aquesta vegada l’únic que he sentit es alleujament, ni eufòria, ni alegria, ni aquella sensació de plenitud i satisfacció d’altres vegades. També sé que no tots els dies surt el sol i que aquestes experiències sumen més que no pas resten, i amb el temps es recorden amb la mateixa intensitat.

Gràcies Rialp. Aquí estem.




















.

Arxiu del blog