Aquest matí he fet trenta quilòmetres corrent a
la pista d’atletisme, no es que sigui una proesa però n’estic molt satisfet.
Des de
la Matxicots, que porto un parell de curses; la bicicletada de Sta. Eulàlia i l’Oncotrail,
no n’havia dit res perquè tampoc hi havia res rellevant a explicar, més enllà
de participar en esdeveniments esportius més o menys multitudinaris, gaudir del
plaer de córrer i de pedalar, compartir moments i quilòmetres, res més. A més,
en aquests temps de postureo el que val és la foto i tampoc en tenia cap...
Però avui ha sigut diferent. M’he retrobat amb
el meu jo més profund, corrent en solitari durant gairebé tres hores, donant
voltes i més voltes, optimitzant la gambada, escoltant la respiració, jugant a
tornar a ser ultrafondista, i pensant en el meu passat atlètic però sobretot de
futur. Ja fa dies que em volta pel cap i avui he decidit de veritat que
finalment ho intentaré.
Vull tornar a l’Spartathlon.
I ho dic amb la boca petita perquè sé que serà
molt difícil: primer haig de solucionar uns problemes físics que m’han quedat desprès
del covid, llavors haig de seguir entrenant com un cabró, fer molts quilòmetres,
(això d’avui no és res) per poder fer 120km a les 12 hores de Can Dragó, (ja hi
estic inscrit) que és la marca mínima que demanen. Llavors entraré en un
sorteig i esperar a que em toqui. Tot això tenint en comte el rellotge biològic
que va contant anys, i que cada vegada es més difícil. Quasi res.
Però que seria la vida sense il·lusions, sense
reptes, sense horitzons, així que p’alante i sense por. Un llarg viatge sempre
comença per una primer pas, avui ja l’he fet.
A per la triple corona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada