temes

16 d’oct. 2022

EL PUTU TRAIL DEL BISAURA

 


El putu trail del Bisaura es un tipus de cursa que mai retransmetria tv3, allunyada de grans marques i de grans figures mediàtiques del moment. Es per això, i pel seu esperit autèntic i desenfadant que sempre hi torno.

La vaig córrer l’any 2014, 2015 i el 2019 i he estat en un avituallament molts anys. Es una cursa casolana, propera, feta amb estima i amb gent al capdavant coneixedors del territori com cap altre, una cursa que em queda al costat de casa i que no hi puc faltar, s’ha de fer, si o si.

Porto unes setmanes entrenant bastant bé, sembla que les molèsties derivades del covid van minvant i les lesions que s’acumulen al llarg dels anys em donen un respir. Cada vegada em sento millor i ho aprofito per córrer tot el que puc, jo no sóc de guardar cartílag pel dia de demà, noooo, perquè aquesta vida és així; qualsevol dia la cosa es gira i apa, a prendre pel cul, així que s’ha d’aprofitar. Sempre dic que poder estar a la línia de sortida ja és molt, i a la de l’arribada ja serà la bomba.

Surto tranquil i a fer la meva cursa, s’ha acabat això de les sortides canó, ara a veure-les a venir i intentar acabar amb dignitat i si pot ser, amb un cartutxo encara a la recàmara, 56 quilòmetres i 3800+ per davant, en un dia que es preveu net i assolellat i una mica calorós, i tot un territori Bisaura per resseguir, amunt i avall...m’encanta.

A la sortida molts amics i cares conegudes, en trobo en Jean Pierre i amb ell anirem tot el dia, ara jo a davant, ara ell. Només sortir, uns 100 corredors es posen per davant, però no passa res, a molts els aniré enganxant a les pujades i als plans, perquè tinc la sensació que molta gent només corre cara avall, demanant pas com si allò fos el campionat del món...en fi...

El recorregut, semblant al de cada any, passant per llocs emblemàtics Bisaurencs i molt macos, el castell de Milany, Llaers, les baumes del Teixidor, el salt del Mir o el del Molí... les vistes increïbles, i jo que corro amb molt bones sensacions, passant avituallaments gairebé sense parar i gaudint com sempre del córrer i del entorn, amb aquell sentiment de ser al lloc que em toca, galopant i trotant com un boig que és el que em fa feliç.

A la carena que passa per Bellmunt començo a notar-me cansadot, amb 40km a les potes allò sembla una broma de mal gust, però sé que arribat aquí encara em queda molta corda. Després de tantes curses i de tants anys corrent, m’he convertit en un expert en gestionar el cansament, ja sé com es fa, ho sé fer, ho he fet mil vegades i en veritat és un exercici de paciència, escoltar el cos, treure-li tota la energia i intentar no fer-se mal.

El trail del Bisaura es més que una cursa de muntanya, és per sobre de tot una festa, però també una cursa molt dura que et posa a prova fins al últim quilòmetre, una cursa per aprendre a gestionar els teus propis recursos, i a més, fer-ho gaudint, perquè l’organització ho té tot apunt, a un nivell altíssim i que no té res a envejar de les grans curses internacionals.

A partir de Bellmunt la cosa es comença a posar una mica xunga, mal de cames i molta calor, però no passa res, fotl-li gas David!. I al final, després d’un pilot de quilòmetres, pujades i baixades, cordes, de travessar rius i fagedes, prats i castells, de corriols i camins de cabra, arribes a meta i et fan saltar dos troncs d’un metre d’alçada... i els saltes. Arribem amb en JP junts en la posició 54, mira si n’hem fet de feina, bastant sencers dintre del que cap, i segon i tercer màster, woow!

Estic molt content, després de tants problemes físics com he anat arrossegant aquests últims temps puc estar molt satisfet, torno a ser el que era: un corredor.

Moltes gràcies Bisaura, he tornat a gaudir com mai de la vostra cursa, sou collonuts!

 












.

Arxiu del blog