12 HORES FAIL

 

Ahir vaig tornar a córrer a can Dragó, sempre que marxo d’allà penso que no hi tornaré mai més, però també sé que sempre hi acabo tornant. Les curses d’ultrafons en pista son molt dures, el tartan et castiga, el ritme, la monotonia, i més si comencen a sortir problemes. Ahir no era el meu dia, ja només de llevar-me ho vaig notar, en forma de molèsties al gluti i a l’adductor

Portava tota la setmana descansant, i anímicament em trobava bé, tenia ganes de córrer i més quan arribo a les pistes i veig tot el muntatge, saludant a tots els amics de l’ultrafons, aquí i allà.

Estic amb en Mia, com no podia ser d’una altre manera, ell em farà l’assistència i em dona suport psicològic que tanta falta fa quan portes tantes hores. Ell és com un germà per a mi, i en temes atlètics hi confio plenament, ens coneixem i compenetrem com amb ningú. Després de les fotos de rigor, sortim, amb un temps humit i ennuvolat. Em trobo bastant bé i surto a ritme viu però controlat. Marco tots els km per sota de 4’50 algun a 4 i poc, ja ho faig jo això: combino voltes més ràpides i de més lentes, i fins al km 20 tot va bastant bé. Trobo que hi ha massa gent a la pista i els corredors més lents fan una mica de nosa, però vaja, anar fent, que això es molt llarg.

A partir del km 30 ja em tiben els isquios, el gluti em fa mal, i corro malament. Fisiològicament em trobo bé, amb energia, però el dolor va a més i no hi puc fer res. Passo la marató amb 3h36m i veig com poc a poc s’esfuma l’objectiu. Vaig molt adolorit i així no es pot anar. Si et passa això a una hora d’acabar, acabes com sigui, però encara falta moltíssim.

A mig fer, entre el públic, hi trobo en Quim, i paro per fer-li una abraçada, tan es perdre uns segons, me’n alegro molt de veure’l tot i que m’agradaria veure’l corrent.

Paro una estona i decideixo que ho tornaré a provar passats uns minuts, però si estic igual ho deixo. I finalment abandono als 50km, amb 4h i mitja de cursa només.

No passa res, he perdut una batalla però no la guerra. Ho tornaré a provar, seguiré entrenant i sobretot gaudint del camí. Com diu la samarreta d’aquest any: no surrender...