RUNPRIMER 360 TRAIL DE SENGLARS

 

L’any passat no vaig poder córrer per un petit trencament al soli, i mira que em feia il·lusió, una cursa al costat de casa i per terreny proper i quotidià. Però aquest any si, amb totes les ganes, cap a Sta. Eulàlia de Riuprimer, una vegada més, a córrer, a veure que ens han preparat aquesta colla de senglars.

Però la veritat és que no les tinc totes; tota la nit treballant, primer en un incendi d’industria a Manlleu, i després a una casa a Vic, i sense haver dormit gens, em planto a la sortida d’una nova cursa, em recorda els meus anys de joventud...je je, amb tot el globo i el cos encarcarat. Però que hi farem, és la meva feina, és el que hi ha i no em queixo.

Sortida a tota metxa com sempre, em sento l’organisme estrany, el cor que em batega com un tambor a dins meu i les cames  que em cremen. Fa una estona el termòmetre marcava cinc sota zero, però ara el sol sembla que comença a escalfar. I jo també, les males sensacions inicials sembla que desapareixen i mica en mica em vaig posant en situació.

M’he fet un taping al turmell perquè des de la girada de fa quinze dies que tinc molèsties i més val prevenir. Tot el demés, al seu lloc, de moment...

Cursa molt corriolera, puja i baixa constant, no és el meu terreny però faig el que puc. Quan es pot córrer vaig a tot el gas que dóna la màquina i a les baixades prudent, com sempre vaja, però avui més, que el terreny està molt glaçat i jo tampoc estic per gaires filigranes.

Jo crec que es una cursa maca, amb el recorregut molt estudiat, però un pèl rebuscat pel meu gust. El trail es un concepte molt ampli, hi entra la muntanya, però també les planes, la platja, el desert...no tot han de ser corriols i corriolets, però vaja, que la cursa és fidel al seu nom: trail de senglars. Literal.

El turmell em marxa més d’una vegada i sort de l’esparadrap que me l’aguanta. Corro bastant bé, malgrat tot, tinc molèsties al gluti però sembla que aquesta meva pobre carcanada encara aguanta, sóc una puta tanqueta, lenta però imparable. Perquè jo m’adapto a tot, i en gaudeixo, i quan després de les costes males, ens han fet passar avall pel mig del bosc, amb l’ajuda d’unes cordes, amb el terra que era un pa de gel...m’he cagat en tot, però aquí estic, sencer i d’una peça, agraït de tot i de tothom.

I res, 2h 39m per fer 22km i 1000+, 43è classificat.

Gràcies senglars!