12 HORES ULTRARUNNING BARCELONA

 

Sempre que participo en aquesta mena de curses en veig en l’obligació de donar explicacions, explicacions pel fet d’estar 12 hores donant voltes corrents a una pista d’atletisme, sense cap més motivació que la de fer el màxim de quilòmetres que siguis capaç. Realment costa d’entendre, ni jo mateix m’ho acabo de creure, però una vegada ho has fet la satisfacció es màxima.

Es tracta de sortir de la zona de confort, però de sortir molt més enllà de la troposfera i del sistema solar, i de la galàxia, i una vegada allà, explorar l’ànima, on cada gota de suor i cada gram d’esforç es converteixen en una cosa extraordinària.

Penso que l’esport i en aquest cas, l’esport portat a situacions extremes, no deixa de ser una cosa ven absurda, no serveix per a res, però una vegada tenim les necessitats bàsiques cobertes es tracta de trobar una activitat que ens faci sentir vius. I aquí estic jo, corrent tot el que es pot córrer i tan lluny com em sigui possible.

Ahir a la pista d’atletisme de Serrahima ho vaig donar tot, i ho dic de veritat. Vaig córrer tot el que vaig poder, o tot el que vaig saber, perquè aquí el que cal, a més de córrer, es gestionar l’alimentació i la hidratació, i sobretot el cap.

Només de sortir ja tenia males sensacions, em va costar arribar al km 10 i més encara al km 20. Però conec molt bé aquesta sensació i es tracta de tenir paciència, seguir corrent encara que tot et vagi en contra, bussejar a dins meu i trobar-hi encara que sigui només una mica de ganes de continuar.

L’objectiu es arribar a 120km, que es la marca per poder tornar a l’Spartathlon, ho veig difícil, però no impossible. Haig de marcar tots els km per sota de 6m/km, i al principi es fàcil, a un ritme trotón i agradable, però amb les hores cada vegada costa més de mantenir. Passo la marató en 3h 50m, amb els meus alts i baixos però bastant bé, les males sensacions inicials ja no les tinc però l’esforç que he fet per arribar fins aquí es considerable. Moltes vegades he fet tirades de 40 i 50km, i molt més fàcil que avui, però de moment no em desanimo.

Passo els 50km en 4h 45h, ara ha arribat la Fina que em dona suport psicològic i m’ajuda amb l’avituallament. De moment estic amb els temps previstos i tinc un quart d’hora de marge encara. Passo el parcial de 6hores amb 62 km, molt lluny de la meva millor marca 72km (de la qual n’estic molt orgullós).

Vinga seguim, però amb el pas de les hores veig que el meu rendiment va baixant. Tinc un repunt d’energia quan arriba el guanyador de la passada Backyard de fa 15 dies i m’anima, he parat un moment ha canviar-me les bambes perquè les que portava m’han fet una butllofa, però res, una butllofa no m’aturarà.

Seguim corrent, compartint pista amb corredors extraordinaris que em doblen una vegada i una altra. Hi ha una noia polonesa que corre hores i hores sense  parar, faig unes voltes al seu darrere i va a 4’30m/km, com un rellotge, clavat. Impressionant. Comparteixo petites converses amb tots els corredors, els animo cada vegada que els passo o en passen. M’encanta aquesta fraternitat, ara tots som germans, units per la duresa del tartan i de l’esforç.

Al kilòmetre 60 i més enllà, al 70, miro la pantalla i m’adono que el rellotge gps em marca quatre km més del que porto realment. Aquí ja hi hagut un punt d’inflexió i m’he desanimat molt, i al km 80 porto 79km, ja estic fora del que volia aconseguir. Però no passa res, avui ho penso donar tot, surti el que surti i la veritat es que em costa moltíssim arribar als 100km. Es una distància que he fet moltes vegades i m’agrada molt, però avui hi tardo 10 hores i 27m.

I fins arribar a les 12hores es un calvari indescriptible, gairebé no puc córrer i faig moltes hores caminant, però no em rendeixo encara, sumo voltes i mes voltes i la ultima hora gasto el darrer cartutxo, corrent amb ganes i arribo a 111km. El gps em marca gairebé 115km.

Ja està, una més. Una vegada més he posat el cos al límit, les cames em fan molt mal, els peus...gairebé no puc ni caminar, però em sento feliç i pletòric perquè sé que ho he donat tot. L’Spartathlon haurà d’esperar...

Moltes gràcies ultrarunning Barcelona!