Cap de setmana passat per aigua i cursa
vertical una mica descafeïnada, retallada per culpa de la meteo. Havia de ser
de 1000+ i s’ha quedat en 700+, molta pluja i molt de fang, però això es Zegama
a la fi. Recordo fer la marató l’any 2010, plovent i amb neu i vent a dalt l’Aizkorri,
aquest any no podia ser menys...
Sortida de 250 corredors en grups de trenta, a tota llet des de la
plaça del poble, he escalfat tres quarts d’hora però crec que encara no n’he
tingut prou, les sensacions són dolentíssimes i mica en mica em vaig posant en
situació. Pugem per una pista asfaltada i de seguida entrem a una bonica
fageda, fang per tot arreu i tothom esgarrapant i a quatre grapes, sobretot el
tram final.
Mica en
mica em vaig trobant millor i dono tot el que tinc, posant la màquina a màxim
rendiment, que no es gaire però bueno, jo a tot el que puc. Els pulmons em
surten per la boca i els bessons em cremen...gas a tope i fins a dalt!
Hi ha un ambientassu de collons, ja ens agradaria
tenir tot això a les curses d’aquí a casa; aupa xaval! venga parriba, oso ondo!
Doncs res, una bonica festa a la muntanya i 47
minuts agònics per quedar el 142è, quin nivellassu, tu.
Dissabte que ve, vertical Montserrat, aquest
cop amb escales. I sense fang...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada