18/07/2010
21km
3880+ -
3h42m26s
Tenia ganes d’explicar-ho: el diumenge a Nuria vaig triomfar, i no precisament pel temps que vaig fer, ni per la posició, ni per res de tot això, diguem, “competitiu”.
L’únic objectiu que tenia era no fer-me mal, arribar sa i estalvi a casa i disfrutar del paisatge, del ambient i de la cursa.
A Nuria em va passar una cosa que encara no m’havia passat mai: em vaig desmotivar. Després de pujar al Puigmal, al coll de Finestrelles, just al punt on l’any passat em vaig destrossar el peu; vaig creuar els dits i em vaig posar a riure: ja està, vaig pensar, avui, ja he fet tot el que havia de fer. Superat aquest punt, vaig continuar corrent però amb un altre actitud, vaig tenir la sensació de que la meva arribada era pocs metres més enllà. Quina tonteria! Però es el que vaig sentir. A partir d’aquí, ja no vaig voler tentar més la sort i més que córrer el que vaig fer va ser pasturar.
Els corredors em passaven a grapats a les baixades i a les pujadesi jo sense preocupar-me, anava a passeig, totalment... doncs això: desmotivat. Vaig anar a assegurar el cent per cent, risc zero, només tinc dos turmells i els haig de cuidar. Si hagués, reincidit, llavors si que podriem dir que sóc un gamarús, un tonto dels collons i un matapà, però no va ser el cas i per això em sento que va ser tot un èxit. També dir que la claca hi va ajudar molt i menció d’honor a en Mia, amb un avituallament “profesional”, gràcies a tots.
Amb tot, tampoc estic especialment satisfet, no puc anar sempre així!, o sí, jo que sé!,la qüestió es que vaig anar molt per sota de les meves possibilitats, la cursa sem va fer curta i tot ,i a l’arribada hagués tornat a enfilar cap al Puigmal a fer un altre volta, ho prometo!.De fet, vaig tornar de Nuria cap a Fontalba corrent i amb ganes de fer més.
Crec que així no es pot anar, bé, potser si, però no li veig la gràcia. A mi m’agrada donar-ho tot, al límit, sempre al límit, i arribar fet una merda i que l’endemà et faci mal tot l’esquelet, i anar coix i pujar les escales agafat a la barana fent ganyotes..... això si que m’agrada, però anar a mig gas....com un jubilat, no sé...
Bé, que hi farem, deixarem pasar els dies a veure si veig la llum.
fotos de la Mariona.
7 comentaris:
eeeeeiiiiiiiii la menció d'honor li toca a les nostres dones i a la canalla (genís, carla, bruna, abel i oriol) que tot i l'edat no només van pujar al puigmal, sinó que anant cap a finestrelles sense ningú ni parlar-ho es van situar de forma allargada, un cridava un número, i l'altre el repetia fins arribar als últims, beni i fina, aquest cantaven i tots a cridar pel nom. I quan vas passar tu allò ja es va convertir en una macro festa.
Quin "ambientillo" hi havia al Puigmal. Aquesta cursa és molt especial. Salut i gassss
David la teva cursa és aquest cap de setmana, això només era un entrenament i per cert ja ho vas fer bé, no cal trencar-si les banyes. Sort per dissabte!!!!
De mica en mica et recuperes de la sotragada d'Andorra. I el blog també es recupera. Bien, biennnn
Què potser faràs l'Emmona?
Gràcies Mia, de debò.
Si Mariona, és veritat.
També tens raó Enric.
Emmona, si senyor. si es que no escarmentem...
Motivació, al·licients.... tots hi estem convivint amb les pujades i baixades.
La pròxima a disfrutarla i la motivació ja vindrà !
Salut !
Publica un comentari a l'entrada