CAVALLS DEL VENT

Vinc de l’hospital de recollir una ressonància magnètica i vaig cap a veure el traumatòleg de la mútua. Després d’analitzar l’informe radiològic em confirma que no hi ha lesió al menisc ni als lligaments, deu ser el cartílag, em diu, hauries de mirar de no córrer durant una temporada ni tampoc bicicleta, només nedar esquena o crol. El que no li he dit es que demà mateix tinc una cursa de 84km i de 10000m de desnivell...

Poc després truco al fisioterapeuta i li explico. Gassssss.... em diu.

I és ben bé que al final no pots fer cas de ningú, només d’un mateix, i el cos em demanava marxa o sigui que decideixo fotre-li canya malgrat les molèsties que encara tinc.

La nit la passo amb punxades al genoll i dormo poc, a les cinc ja estic llevat i amb ganes de córrer i enfilem cap a Bagà.

Recollim el dorsal, parlem ara amb un, ara amb uns altres i és que els corredors som com una gran família i m’hi sento a gust. Anem a guarnir-nos per l’ocasió: les bambes amb les plantilles, els mitjons, les malles, la samarreta, el rellotge, la ronyonera, l’aigua, les sals, els gels, la vaselina, el frontal...bufff! semblem toreros.

Anem cap a la sortida nerviosos però eufòrics. Poc abans de sortir parlo amb els meus turmells: porteu-vos bé malparits que us conec. També parlo amb el meu genoll però intento ser més delicat: oi que et portaràs bé rei?, tots em contesten siiiii, però jo no les tinc totes, a la meva puvàlgia crònica no li dic res, aquesta amb un ibuprofè la tinc controlada.

Per fi donen la sortida i marxem quasi 700 corredors  pels carrers estrets del poble, m’he posat bastant al davant doncs tinc intenció d’apretar fort, al menys fins a la primera meitat, després ja veurem, si faig 16hores ja estic conten, fent-ne 14 encara més.

Serpentegem pel mig de Bagà fins que comença la primera pujada, són 1600m de desnivell que s’han de superar fins al segon avituallament. Anem junts un grup de corredors de diedre a ritme viu, m’agrada pujar, sobretot ara que em sento fresc.

Fa un dia molt maco, molt clar i nítid i les muntanyes majestuoses al nostre davant per travessar-les, per pujar-les i baixar-les, per un moment em sento que estic al meu lloc al món. M’agrada.

Jo no sóc molt donat a recordar noms de cims, de colls i de valls, o sigui que no m’atabalaré a intentar recordar el nom dels llocs, només dir que el primer avituallament el vaig passar sense parar-me i el segon em vaig parar poquíssim. Vàrem fer aquest primer tram molt ràpid,anava dels 50 primers i jo em sentia bé, fresc, amb molta força encara i amb ganes, però com sol passar en aquestes curses tan llargues amb un moment, tot canvia. Cap al km 25 em ve el primer baixon, fa molta estona que baixem i fa calor, se m’ha acabat l’aigua i vaig mort de set i el turmell esquerra em fa el primer avís: quiet cabron la mare que et va parir!!, sembla que no és res. El genoll de moment no molesta però ell és allà, i el noto.

Arrivo al tercer avituallament i aquest cop sí, paro,bec, menjo quatre avellanes mentre miro el cul d’una noia molt guapa.

Tornem-hi, m’he recuperat. Encara estic viu i estic en cursa i falta moooolta tela. Sorprenentment per a mi arribo a la meitat de la cursa amb facilitat, sense grans daltabaixos, he anat relativament bé tota l’estona. Em canvio els mitjons i em menjo un plat de macarrons a palu secu, sense tomàquet ni res que se’m posen una mica malament, estic agafant fred i decideixo tirar. La pujada al pas dels Gosolans a 2430 metres se las pela, llarga llarga, a dalt i fa vent i tinc fred i corro més ràpid doncs ara ja es cara avall. Em vénen imatges de la noia de l’avituallament.

 La baixada de serra Pedregosa fins a l’avituallament del refugi del Gresolet se’m fa llarga de collons, està clar que lo meu no és baixar i vaig perdent posicions, els corredors em passen, com sempre ,i això em desanima una mica: tant d’esforç per arribar fins aquí i ara aquests et venen pel darrera i et foten l’atxassu sense poguer-hi fer res, però és el que hi ha.

Després de repostar aigua enfilo cap amunt amb ganes, em sento bé i pujo com un mul, estem al km 60 i pico i ja li començo a veure el final a tot això, ja s’ha fet de nit i em sento el cos molt estrany, de fet quasi bé no he menjat  res en tot el dia i tinc l’estómac regirat, quant arribo als avituallaments i veig tota aquella estesa de menjar amb fruita i galetes,  embotit i coca-cola, els ulls se m’hi en van però llavors no em ve de gust res. Vaig tirant de gels de carbohidrats ,cafeïna ,taurina i jo que sé quantes merdes més que porten i és això que en malmet la panxa i el cervell.

A partir d’aquí hi ha hagut un punt d’inflexió, he començat a anar a menys i he passat un pajarón guapo guapo pujant al refugi de Sant Jordi. Veig pampallugues i tinc calfreds i vaig caminant molt lent, res, el de sempre, qui no ha tingut una pájara?, ja passarà. Em sembla que he subestimat el que encara em faltava i és que encara falta molt i només de pensar amb la baixada que em queda, ja m’amorro.

Travessant el riu em foto a dins l’aigua fins a la cintura, collooooons! Això si que em talla el rollo, ara a més de fos i cego vaig moll.

Total, que sé que acabaré,segur, a més amb un bon temps, però les sensacions no són bones,i em costarà. Em surt l’esperit guerrer que tots portem dins i lluito, m’hi esforço, pateixo.

 La última baixada se m’ha entravessat i m’han passat potser 15 o 20 corredors i jo que no hi puc fer res. Tot sol, parlant amb els meus turmells i el meu pobre genoll en la foscor: sou uns cabrons! ho veieu com em feu anar? no veieu que per la vostre culpa estic perdent moltes posicions i molt temps? Com havíem quedat? Però no serveix de res, és el que hi ha i em resigno, ja fa temps que he assumit la meva “discapacitat”.

 Sol, en la foscor de la nit i cansat com un burro, tinc moments de lucidesa entre mig de l’ofuscació mental ,en el fons estic molt content i satisfet, he fet una molt bona travessa i ho he superat, crec, amb nota. Ja falta poc.

Entro a l’arc d’arribada entre aplaudiments després de 14hores i 33minuts en la posició 72, que de fet ,és el que havia de fer ja que portava el dorsal nº 71, je je ,a veure si ho supereu això...

Felicitats a tots els que heu participat, als que han fet 9 hores i als que n’han fet 23, als que heu abandonat i a tots els que ho feu possible, però especialment a en Mia, que s’ha cascat una cursa impressionant, el que va començar com una tonteria a acabat formant part de les nostres vides. Una part de mi es queda en aquelles muntanyes però m’enduc molt més del que hi perdo.

Cavalls del vent, una experiència...

classificacions.