temes

24 d’abr. 2022

TRAIL TRES COMARQUES

 


El divendres a ultima hora vaig decidir anar a Alpens a córrer el trail tres comarques, em vaig apuntar el dissabte al vespre i avui al matí ja estava corrent. Vaig decidir córrer la cursa curta, que quasi bé em fa vergonya, després de tants i tants quilòmetres, durant tants anys, sembla que no pugui ser. Però si, no sempre més és millor, així que 12 kilumetrillus 500+, i cap a casa.

Aquesta cursa ja la vaig córrer a l’any 2009 i també al 2019, i sembla que ha perdut una mica de participants. Poden presumir de ser la segona cursa de muntanya més antiga de Catalunya, que es diu aviat, i organització i recorregut no tenen res a envejar a altres “mega events trail run xtrem”, ja m’enteneu...

Surto a tota metxa després d’haver escalfat uns quaranta minuts, em noto una mica l’abductor de les sèries de dimecres, però crec que aguantarà. També em noto una mica cansat, porto tota la setmana entrenant; dilluns 72km amb bici, dimarts dues sessions de natació, al matí a l’Estany de Banyoles i per la tarda amb el grup d’aigües obertes, dimecres un intent de pujar a Matagalls al matí i per la tarda les sèries amb Fanàtik, dijous altre vegada a nedar, que acabo baldat, divendres un petit rodatge de 44km en bici i dissabte natació matinal. Total, que ja descansaré quan em mori...

El primer tram es corredor, però de seguida ens posem per una pista amb moooolt de fang, desgasta molt córrer per aquí i costa mantenir l’equilibri però es divertit.

Unes fortes pujades i més pista, la cursa es bastant corrible, i ràpida i m’ho estic passant bé, em sento bé, em sento fort i em sento ràpid. Bueno ràpid es una manera de parlar, vull dir que mantinc les pulsacions a dalt de tot a tothora, sense descans, peu a baix!

Per un petit corriol enfangat hi ha gent animant, amb tambors i instruments, foten un xivarri que s’escolta des de molt enllà. M’encanta, es el petit Zegama d’Alpens, si senyor, es mereixen un somriure i un agraïment.

Prats d’herba, corrent entre les vaques, algun corriol una mica més tècnic, pistes per córrer a tot drap, estirant la gambada, esquivant les pedres...genial, feia temps que no tenia aquestes sensacions tan potents.

Fet i fet ja quasi portem 10km, ara només queda la baixada que la faig prou ràpida per ser jo, em quedo sorprès de l’agilitat que encara conservo, i es que muscularment encara estic sencer, i em queda xispa i gas per entrar de nou a la plaça esprintant per que no em passin dos corredor que m’apreten pel darrere.

Al final 22è i 2on màster, una hora i disset minuts, però això és irrellevant, el que comte son les sensacions i la experiència i la certesa de saber que desprès de tantes curses, i de tants entrebancs, encara disfruto com un malparit corrent per aquest món.

 






.

Arxiu del blog