El diumenge passat vaig tornar a córrer la
subida al Veleta, 50km 2700+, una cursa que m’agrada molt i que he fet tres
vegades. Aquesta vegada vaig intentar entrenar-la específicament, fent varis
entrenaments a diferents colls com el de Pal, al collet de les Barraques, al
turó de l’Home i algun més. També vaig passar una setmana al valle de Tena,
dormint a 2000 metres i fent varis cims de 3000. Però vaja, no sé si va servir
de gaire, ara em trobo que haig de dosificar molt bé les càrregues perquè si no
m’hi faig mal, ara més, es menys, i em costa trobar el punt d’equilibri.
Doncs res, sortida a les 7 del matí del mig de
Granada i cap al cim del Veleta. Em trobo amics i incondicionals d’aquesta
cursa, que com jo, es senten atrets d’aquesta modalitat; una cursa de muntanya
per asfalt i sense baixades...
Els primers 10k diria que son normals, amb
algun repetjó però no es fins després que comencem a pujar. Surto moderadament
ràpid i els faig amb tres quarts d’hora. Bé, vaig bé, fa calor però tampoc no
tanta, tot just s’ha fet de dia i queda molt per davant. Quan arriba la pujada
abaixo el ritme però no paro de córrer en cap moment, és un córrer que tinc
molt interioritzat, he fet moltes curses d’aquesta mena i sé com fer-ho; es
tracta d’escurçar la gambada, sense aixecar els peus gaire de terra, sense
“saltar”, bracejar amb força, mirada a terra i controlant les pulsacions. I
anar fent.
Al km 20
em trobo molt bé, he anat passant corredors i vaig una estona amb la dona que
va tercera, però també la deixo enrere. Segueixo les pautes d’hidratació, aigua
i sals, com sempre vaja, ho tinc tot controlat i penso que encara sortirà una
bona cursa.
Al km 30 segueixo sense deixar de córrer ni un
moment, portem gairebé 2000 metres positius i de cop el bessó em fa una
punxada, primer un i després l’altre, començo a tenir rampes i em prenc més
sals i aigua. Però no n’hi ha prou, els bessons em pugen al clatell i no puc
córrer, quina ràbia!, em trobo bé i amb ganes de seguir corrent, però no puc.
Penso amb el meu amic Mia, amb el que li va passar a París i realment es una
putada, contra això es difícil lluitar.
Doncs res, a caminar. Però gairebé tampoc no
puc, òstia quina merda.
Agafo la bosseta de sals i me’n foto un bon
grapat a la boca, em prenc un gel i a l’avituallament em bec un litre d’aigua,
i mica en mica, amb paciència, fins que puc tornar a córrer. Les rampes em
passen i puc tornar a trotar, tot i que ara ja se’m acumula el cansament,
l’alçada i la calor, però bueno, ho he salvat.
Km 40 i
encara deunidó el que queda, ho recordo perfectament de l’última vegada,
segueixo trotant però de tant en quant haig de caminar una mica, em falta
l’aire i fot un sol que crema la pell, però bé, estic content de com ho he
gestionat tot plegat.
Aquests
últims 10 quilòmetres son molt durs, ho veig amb els corredors que m’envolten i
amb mi mateix, tots anem ja molt cuits, però res que no pugui tolerar i amb
determinació i paciència arribo a l’últim revolt i entro una vegada més a la
línia d’arribada.
Ja està, ja tinc un altre Veleta, aquesta
vegada una mica més lent, 5hores 45 minuts, i 5è de categoria, però això tan
és, com dic sempre, en ser-hi ja es molt. I encara em queda una mica de força
per pujar fins al cim, amb la Fina, que també, com sempre, es al meu costat.
Una cursa xulíssima i molt recomanable, 41
edicions l’avalen. Fins aviat Veleta!
EDICIÓ 2014 CRONICA AQUI
EDICIÓ 2018 CRONICA AQUÍ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada