TRAIL DEL BISAURA

Primer de tot, donar les gràcies a la gent del Bisaura per fer una de les curses mes ben parides que hi ha al mon mundial, després de dos edicions estant en un avituallament, eguany tocava tornar a córrer. Aquesta cursa ja la vaig córrer al 2014 i al 2015 i ara ja puc dir que tinc la triple corona.

Aquest any estic tornant a córrer totes les curses que més m’han agradat, i totes per tercera vegada. La Rialp matxicots, el trail del Bisaura i si tot va bé, vull tornar a repetir per tercera vegada els 100km de Belvès i...l’Spartathlon...bé, ejem ejem, això ja ho veurem...

Així que res, després de tots els problemes físics que arrossego últimament, em torno a plantar a la línea de sortida d’una nova aventura esportiva. Sóc conscient que estic anant per la corda fluixa i que les coses poden sortir malament, per això estar aquí, ja és un èxit, arribar ja serà la hòstia...

Sortida forta a quarts de vuit del matí, em sorprenc a mi mateix de les bones sensacions que tinc. Aquest no era el pla  inicial però vaja, una vegada llençat que sigui el que sigui tú, que son quatre dies i s’ha de viure el present.

Em situo dels cinquanta primers i vinga, pujada amunt i baixada avall, corrent a ritme viu als plans, prudent a les baixades, i cremant les potes pujant, com sempre faig vaja, ja no sé fer-ho d’una altre manera.

El circuit que ens han preparat aquests cabrons es espectacular, de fet gairebé no hi ha camí, el camí l’obren ells desbroçant, pel mig del bosc i dels torrents, grimpant entre arrels i pedres, molt feréstec tot, Bisaura cent per cent, estan sonats...

Però curiosament avui m’hi trobo bé en aquest terreny, coneix-ho bé les meves limitacions i sé on puc collar-me els cargols i a on no, i tot i que no he entrenat tot el que hauria, sé fins on puc arribar.

Fins a Vidrà vaig  molt i molt bé, sense estrebades, pujant amb força i deixant que em passin corredors a grapats a les baixades. Avituallaments ràpids; agafar aigua, un plàtan i tornem-hi. Però a partir d’aquí la cosa es comença a posar una mica més difícil. En canvio les bambes que m’ha portat la Fina a l’avituallament perquè els meus pobres peus ho estan demanant a crits i vinga, tornem-hi.

Segueixo l’estela d’en Xevi Edo tot pujant a Bellmunt, pujada puta, llarga i que em deixa rebentat. Arribo a Bellmunt amb tots els llums vermells encesos, el de la temperatura, falta d’oli, líquid encefaloraquidi  i sense frens! Cagomdeu que estic rustit!

La baixada a partir d’aquí se’m fa especialment llarga, la conec bé i a més la calor comença a apretar. Fins aquí em anat bastant bé, amb boira i una mica de vent als cims, però ara arriba aquell moment que tan m’agrada de les curses, quan ja n’estàs fins els collons, cansat, deshidratat, amb la panxa regirada, amb calor, i a tot això t’has de sobreposar com sigui.

Res, es tracta de deixar fluir, no atabalar-s’hi, gestionar els recursos que tens, observar, sentir...sentir el cos, avançar mica en mica i tenir paciència i sobretot fer-ho amb alegria. 

Paciència perquè tot arriba, després de vàries hores essent una piltrafa, arriba aquell moment que et tornes a sentir corredor, tornes a sentir l’energia i tot torna al seu lloc.

Faig els últims vuit kilòmetres a tot gas, corrent amb ganes i amb una força renovada, per arribar altre vegada a Sant Quirze després de 8hores i 50minuts per fer els 56km i 3400+.

Feliç i content de poder tornar a sentir tot això, el Bisaura s’ho mereix.

 Vaig quedar tercer de màsters però no m'entero de res i vaig marxar abans d'hora, no hi ha foto de podi, cagumlou!!