temes

15 de set. 2019

RIALP MATXICOTS



Dos quarts de set del matí, frontal al cap, motxilla a l’esquena i tota la indumentària per passar unes quantes hores a la muntanya. Estic novament a la línea de sortida d’una altre aventura, una més, i es que la veritat, ho trobava a faltar. Busco un raconet per concentrar-me, veig molts amics i gent coneguda però els evito, tinc ganes d’estar amb mi, perquè al final, el que vaig a fer, ho hauré de fer tot sol. Estic emocionat, es un moment íntim i personal i aquí estic, apunt per tornar-hi.
L’espeaker no para de xerrar i sento una frase que em fa adonar del privilegi que tinc de ser aquí: “qui no ha corregut la Rialp Matxicots, no coneix les curses de muntanya!”, té tota la raó, i es que aquesta es la meva quarta participació, tres anys fent la ultra 2012, 2014 i 2015,i aquest any  la “marató”, 48km 4200+, ai mare...

La sortida m’enganxa fred i encarcarat però mica en mica em vaig situant. A la primera hora foto una suada que quedo xop, no es que faci molta calor però amb l’esforç del principi ja em sol passar. Primeres pujades fortes i intentant córrer i no caminar, bones sensacions de moment.
Comença a fer-se de dia i les vistes del Pallars son impressionants, com sempre. Passem una llarga carena per l’antiga estació d’esquí de LLessuí  en direcció al Montsent de Pallars. Això si que es una muntanya!. Aquest estiu vaig estar-hi i el recordo perfectament, poca broma amb el montanyote aquest, la mare que el va parir...però amb un tres i no res ja estic passant per la canal abans de fer el cim. Pujo bé, còmode, amb les pulsacions disparades però controlant, i sense pals.

Fins aquí tot en ordre, els meus pobres peus de moment no es queixen gaire i els turmells tampoc. Les cames, tot i el poc entrenament d’aquest últims mesos, tampoc, ja veurem a la baixada, però de moment estic gaudint, pujant amb ganes i amb les forces que m’acompanyen.
Coronem Montsant i anem cap al Monterroio, el terreny cada vegada es mes guarro, amb pedra solta però molt bonic, amb el seu color rogenc característic.

A dalt i ha un home d’un control que em diu, amb aquell accent lleidatà tan característic: “puta mare, Monterroio a la saca!” , aquestes senzilles paraules em fan saltar una llagrimeta, estic feliç de poder tornar a córrer, d’enfrontar-me amb mi mateix una vegada més, estic feliç de ser aquí i de fer el que estic fent. Vinga gas a la burra que encara queda molta teca.

La tartera que baixa per darrera, la baixo prou bé, però em queden les puntes dels dits fets merda; degut a l’artrosis dels peus, no em puc collar gaire els cordons de les bambes, això fa que el peu en balli excessivament i em provoca friccions. En fi, es el que hi ha, ho vaig trampejant com puc, però a partir de les Picardes la meva cursa canvia i es gira com un mitjó. 

Encara em de baixar mes de 2000 metres i cada passa es un suplici, ja gairebé no puc córrer i ho faig tot caminant, excepte les pujades...he he he. Que hi farem, a passar-les putes com d’altres vegades, tan bé que anava...
Però tiro d’experiència, ho he fet mil vegades això, així que poc a poc i intentar sobreviure. Sobreviure a un mateix, perquè aquí m’hi he posat tot sol, i tot sol me’n sortiré. Tot i així, em ve una mica de mal humor, podria baixar una mica millor, no gaire més tampoc, però es que em carden molt mal els dits del peus, i com que trepitjo malament, tot el peu se’n ressent

Però res, xino xano i a acabar, després de 9 hores i mitja d’escalivada, dono per acabada la meva Matxicots, una cursa que estimo i que sempre voldré repetir; pels seus paisatges, per les seves imponents pujades i baixades impossibles, per l’organització, pels voluntaris i per tot plegat.
Gràcies Rialp, m’hagués agradat estar a l’alçada com altres anys però no ha pogut ser del tot. 

Però, poder estar a la línea de sortida ja es molt, i a la de l’arribada ja es un premi, per tant, torno a casa satisfet perquè torno a ser jo.

D’aquí un mes, Trail del Bisaura, un altre pepino del bons...!




Arxiu del blog