Aquest any havia de ser el de la recuperació,
ja fa setmanes que es va fer el trail del senglar, a Santa Eulàlia de
Riuprimer, aquesta cursa no hi podia faltar, passava pels camins i corriols que
he fet cents de vegades, i alguns de nous també, el meu terreny de joc, a casa.
A més, era una primera edició en que els organitzadors hi van posar esforç i
il·lusió i si podia donar un cop de mà participant-hi, doncs que millor que
fer-ho. Però, com a la cursa de Bellmunt, tampoc va poder ser, un petit
trencament al soli em va fer la guitza a última hora.
Perquè la cosa no està com per anar fent curses
a la babalà, com feia abans, ara m’ho miro tot dues vegades abans
d’encigalar-m’hi. Perquè la veritat, ja no recordo quina va ser la ultima, deu
fer molts mesos, i des de que va començar la merda aquesta del covid, que tot
ha estat diferent.
També perquè vaig anar encadenant lesions:
primer va ser una tenosinovitis al tibial anterior que em va durar, amb
intermitències, un any. Després una tendinitis al rotulià que se’m va solapar
amb una fascitis de llarga evolució que m’ha durat dos anys i que encara cueja.
Es veritat que venia d’una llarga temporada
entrenant molt, tres anys que van ser molt fructífers i on vaig ser molt feliç
esportivament parlant. Vaig fer dos spartathlons i un munt de curses de tota
mena, maratons i ultres, per muntanya i asfalt, em sentia invencible i a més,
vaig escriure un llibre sobre tot això i em pensava, pobre de mí, que això
duraria per sempre...
Però no, al final m’han arribat les rebaixes i
el temps m’ha posat al meu lloc. I per acabar-ho de reblar, he descobert,
després de moltes proves, que tinc una malaltia inflamatòria. Una
espondiloartropatia que em dóna molt pel sac, i, he passat amb pocs anys, de
córrer cent quilòmetres a la setmana a ser un pacient del reumatòleg. Bueno, no
passa res, no vull ser dramàtic, es el que hi ha, però ara entenc totes
aquestes lesions que havia tingut, ja que tot forma part del mateix.
Tot això es tradueix en un dolor a la zona del
sacra, per una inflamació, que va causant desgast i problemes varis. I el
córrer, no hi ajuda gaire.
Però jo no llenço la tovallola, encara no, no
em resigno a ser un malalt i estic buscant la manera de portar-ho. De moment he
canviat el que menjo i controlo molt les càrregues. M’he “passat” al triatló,
per allargar tant com pugui la meva vida esportiva, i nedar ja forma part del
meu dia a dia. A més, em sembla que de moment, deixo de banda la llarga distància,
ara mateix no m’ho puc permetre.
Porto setmanes mirant el calendari i no em
decideixo encara, vull fer el triatló Altriman, però els seus 5000+ em fan una
mica de iuiu i crec que amb el half ja aniré servit. La marxa ciclista
Quebrantahuesos m’espera de nou i m’he inscrit al Matxos també, una cursa que
no he pogut fer mai tot hi estar apuntat quatre o cinc vegades, totes per
lesió, i abans de morir la vull fer, no es que m’hagi de morir eh? però ja
m’enteneu... A veurem com va tot plegat,
però crec que aquest any tampoc hi arribo.
També
vull fer vàries travessies de natació, gaudeixo molt de les aigües obertes i la
intenció es anar allargant distàncies, i aquesta setmana he començat amb un nou
grup d’entrenament, però mica en mica...
Així que res, així estic, vaig amb un esclop i
una espardenya però de moment encara hi sóc.
1 comentari:
Molts ànims!
Publica un comentari a l'entrada