LA TORRONADA

 

10K VIC

 

I diumenge un 10000, va, que no pari la festa. Ja era hora que a Vic tinguéssim una esdeveniment atlètic d’aquesta envergadura, el club ETB s’ha esmerçat en l’organització i el resultat ha estat molt satisfactori.

 A nivell personal doncs mira, tampoc tan malament, potser un excés de competicions últimament, però el concepte “competició” per a mi no es tan diferent al d’ “un bon entrenament” hi ha dies que acabo molt més trallat fent sèries a les pistes, l’única diferencia es que duia un numero al pit. No es tracta de donar-ho tot cada vegada que em calço les bambes, hi ha dies de tot, i tampoc m’hi va res, tan sols gaudir del procés, de la companyia, de l’ambient i de tot plegat.

En un 10k sempre acabo amb la sensació de que hagués pogut apretar més, arriscar una mica, però si miro el global de tota la cursa jo crec que em vaig buidar del tot. Vaig sortir per sota de 4’ al km i els dos primers km bé, còmode, després vaig anant perdent un llençol a cada bugada i a partir del km 7, tornant del polígon, sol, amb un lleuger ventet de cara i una mica de pujadeta...doncs vaig punxar una mica, la veritat, em notava les cames del dia abans a la vertical i em va faltar una mica de gas. Però l’important es ser-hi, acabar content, sense lesions ni molèsties i seguir corrent i entrenant tota la setmana.

Amb un temps de 41:28 em dóno per satisfet a 4’07m/km i content de participar al primer 10k de Vic que espero tingui continuïtat.

UP XIC CRONOESCALADA

 

Cap de setmana intens esportivament parlant, participant a una vertical el dissabte i un 10k el diumenge, però anem a pams.

El que havia de ser una cronoescalada vertical va ser en realitat una cursa de muntanya, amb les seves baixades i sortida conjunta. Aquest tipus de cursa, crec, son molt millor amb sortida individual cada x segons, jo dosifico i regulo molt millor i queda tot més esponjat  i tothom va més còmode. Aquí es van fer taps només de sortir, vaig anar tota l’estona volen anar mes ràpid cara amunt i fent nosa cara avall, en fi, al matí ja vaig veure que amb aquest numero de dorsal que em va tocar la cosa no pintava gaire bé...

Em vaig desgastar inútilment, corrent a batzegades i malament, pensant amb el 10 mil que havia de fer l’endemà i sense masses ganes. A l’arribada, l’avituallament no el vaig ni veure (però hi era) i després, tot baixant amb mes corredors, resulta que ja ens havien tret les cintes i no recordàvem el camí, ens vàrem perdre una mica i vam anar a parar no sé on, sort que ens van portar en cotxe, molt amablement una parella que també baixaven.

Ep! i no es una critica a l’organització, que consti, jo sé el que costa muntar una cursa i no va per aquí la cosa, a més, els conec a tots i es d’agrair sempre que organitzin coses. Va ser, més que res, una cosa meva, vaig tornar a casa una mica ratllat, amb les cames ben butides i mort de set, no passa res, he fet moltíssimes curses, però mira tu, vaig tenir un mal dia. Una cursa més per un dissabte qualsevol.

Va, tira carallot, que demà t’has de tornar a apretar els cargols...

 

CURSA DE SANT GALDERIC

 

Diumenge passat vaig córrer una nova edició de la cursa de Sant Galderic, a Tavèrnoles, recordo haver fet la primera edició, a l’any 2008. Aquest any en format de mitja marató de muntanya, molt corrible, ràpida i en un ambient festiu i de poble, vaig xalar de valent.

Sortida d’un centenar de corredors, vaig amb un grupet  però gairebé mitja cursa frec a frec amb la @montsefv_77, ràpids al pla i mantenint un bon ritmillu, a les baixades em deixa però de seguida la torno a enganxar. En una baixada llarga, cap al final, la perdo i em quedo sol, em desmotivo i m’abandono una mica, putruc putruc fins que em comencen a apretar pel darrere, em passen un, dos, tres i fins a cinc corredors, cara avall no puc anar més ràpid, collons!

Arribada a l’sprint amb en @pepmorenocarrera que feia estona que m’anava bufant el clatell. I res, tercer màter 50 i 28è de la general. Una cursa molt xula per un diumenge qualsevol. Em comencen a cremar les potes però va!, seguim galopant!

EL TAST

 

Avui he anat a córrer un 10K, el Tast de la mitja, aquesta cursa l’he fet quatre vegades, el 2017, 2019 i 2021, passen els anys i cada vegada costa més córrer a ritme, però la veritat es que m’ha anat bastant bé. He sortit per sota de 4’ el km i algun km l’he fet per sobre, però al final 40:38 i amb molt bones sensacions.

De bon matí fa un dia gris i fred a la Garriga, em fot una mandra del quinze posar-me a córrer, però de seguida em passa, escalfo amb l’Albert i surt el sol i tot. Em poso al calaix que em toca però vaig avançant una mica que no vull patir els taps de sempre. 3000 corredors és molta gent i la sortida es estreta.

Primer km bé, tot baixada, la màquina puf puf, grinyola però les cames van soles. El més important es gaudir, controlar el ritme i no deixar-se portar per l’entorn. Podria anar un punt més però m’estimo més guardar. Passo el km 5 amb 20:20, tot al seu lloc, estirant la gambada, mirant endavant enllà. M’encanta.

Puc mantenir el ritme, vaig relativament còmode i apreto una mica el gas, les cames responen i quan me’n adono ja estic arribant. Ara penso que hagués pogut arriscar una mica més, però vaja, que val més menjar poc i pair bé...

Doncs això, fer un 10K amb 40 no és res de l’altre món, però jo content, perquè ser-hi per mi ja és molt i acabar amb gas doncs molt millor.

VERTIKALM

 

Feia molts anys que volia fer aquesta cursa però sempre em coincidia amb altres coses. Al Puigsacalm hi he pujat moltíssimes vegades, per aquesta ruta del kv també, i el fet que sigui una competició, tampoc canvia gaire, almenys per a mí. Era campionat de Catalunya de la FEEC però al no estar federat no vaig puntuar, però vaja, que tant és. Va ser una cursa prou maca, amb participació discreta i molt específica “verticalera”, amb molt jovent també.

Vaig sortir de bastant endarrere i això em va condicionar molt, es van fer taps només de sortir i no pujava al meu ritme, sempre una mica més lent i pendent del de davant, però tampoc crec que el resultat hagués variat gaire. Més endavant la cursa es va anar estirant i vaig poder anar al meu ritme, collat però sense passar-se. Hi havia algun tram corredor i fins i tot alguna baixadeta, però per fer 1000+ en només 5km s’ha de pujar si o si. A dalt del cim boira, molt de vent i fred, no t’hi podies estar.

Al final vaig tardar 1hora 18 segons. Vaja, hagués pogut baixar d’una hora si m’hagués apretat els cargols una mica més, però fer tantes curses seguides es el que té, no es pot anar sempre al 100% i la setmana passada al Puigsagordi ho vaig donar tot. El més important és seguir gaudint del córrer, en les diferents modalitats, buscant indrets, ritmes, rutes i reptes, diversificant tant com pugi.

Dissabte que ve faré un 10000, el Tast, a veure com em surt.

 

 

PUJADA AL PUIGSAGORDI

 

Dissabte passat vaig tornar a córrer la pujada al Puigsagordi, 7’5KM 500+, una cursa xulíssima i que sempre voldré repetir. M’agraden aquest tipus de cursa, on cal conèixer-se a un mateix per poder rendir al màxim i no morir en l’intent. Jo disfruto molt posant el meu organisme a tot el que dona, però sense passar-se per no fer un pet abans d’hora, buscar el límit, posar l’agulla a la zona vermella i aguantar allà.

Tot i els problemes pulmonars que arrossego darrerament, em vaig trobar bastant bé, sense contar el km que vam fer de més aquest any, vaig fer si fa no fa el mateix temps que l’any passat, (41minuts), fent tot el recorregut sense caminar ni un sol metre. Aquesta meva pobre carcanada encara aguanta per arribar el 28è, i es que últimament estic entrenant bé, vaig pujant volum i intensitat cada setmana i de moment encara no ha saltat cap molla.

Primer km tot en baixada, sortida gas a fons per anar a buscar el punt de sortida de l'any passat, i desde allà, ara si, tot amunt. Vull agrair a l’organització el tracte rebut i crec que tots els que érem allà vam gaudir d’una excel·lent matinal esportiva, vaig trobar a faltar, però, una classificació per categories, M40, M50 i M60, que n’hi havia...

Doncs això, una cursa collonuda, i des d’aquí animo a tots els trail runners, aquells que no els hi agrada trepitjar ni un pam d’asfalt i sense baixades, a que ho provin, que segur els hi agrada, o no...

Diumenge que ve, Vertikalm, tot cara amunt també!

Amb les velles glòries...

 

ESPINTRAIL

 

Diumenge passat vaig participar a una nova cursa, a Espinelves, sempre m’han agradat les primeres edicions i per això i vaig anar. A més, vaig fer una cosa que després de tants anys de córrer i de fer curses encara no havia fet mai: participar en dues curses, una després de l’altre, una vertical i acte seguit a un trail de 16km i 740+, bé, seguit seguit, tampoc, després de pujar i baixar, em vaig refredar i vaig agafar fred esperant la sortida, i els primers km em van costar molt.

Però a banda d’això, s’ha de felicitar a l’organització per una cursa prou maca, sense floritures ni rebuscaments, un recorregut natural, molt corrible i en un entorn realment bonic.

I res, a la vertical de 2’6 km i 330+ només, em vaig trobar pesat i sense ritme, males sensacions des de el principi i al trail, tres quarts del mateix. Però vaja, no passa res, últimament em costa arrencar i vaig molt millor acabant que començant, que hi farem.

81a TRAVESSIA A L'ESTANY DE BANYOLES

 

Diumenge passat vaig tornar a nedar la travessia de l’estany de Banyoles, ja no recordava que és nedar amb tanta gent (1300), mastegots per aquí i cops de peu per allà, però vaja, va anar tot bé.

Aquesta travessia ja la vaig fer l’any 2011 i també sota una pluja fina, aquest any mentre nedàvem no va ploure, però mitja hora abans de sortir, quan ja havíem deixat les coses per recollir-les a l’altre punta de l’Estany, va caure una bona pluja, amb llamps i trons...

...i l’Adela i jo sota la carpa d’una terrassa, descalços i amb banyador, sense roba, sense mòbil, amb el casquet de bany i les ulleres com a única pertinença important...

L’espera fins a sortir es va fer llarga, perquè la van posposar mitja hora més, però vet aquí que després va sortir el sol i al final quan ens vam tirar a l’aigua tampoc estava tan freda com ens pensàvem. I res, pim pam, nedant còmode i gaudint d’una bona matinal esportiva, reivindicant l’esport popular, amateur i sense pretensions.

44 minuts jo i 40 ella, jo quatre minuts més que fa 15 anys, però molt content, vaig disfrutar moltíssim. Ara a córrer, amb unes quantes curses seguides; el trail d’Espinelves, la pujada al Puigsagordi i la vertikalm, esmerila nanu!

21K LO PORT

 

@21kloport
Gràcies a la @landreut vaig descobrir aquesta cursa, una altra cursa de les que m’agraden, 21 km i 1200+ tot per carretera, en un indret peculiar com son els ports de Tortosa. Poquets corredors, 73 a la mitja i una vintena a la de 10km.
Vaig sortir un pèl massa fort, tenia bones sensacions i em vaig deixar portar. Els primers 10km són planets, no es fins al km 11 que comença la veritable pujada i allà ja anava desfondat. La pujada la portava ven entrenada però córrer per sota de 4 no gaire i el mal ja estava fet. Vaig sobreviure intentant no caminar però em va costar, la veritat. Feia bastanta calor i humitat però bueno, això no es excusa. L’objectiu era baixar de les dues hores i al final vaig fer 2h 1m 54s, quedant el 22è i donant-ho tot, ah, i 5è de +50.
A dalt un bon ambientillu, esmorzar, entrega de trofeus i cap a baix amb el bus. Una organització fantàstica, em vaig sentir molt acollit i ben tractat. Moltes felicitats 21k loport! I a la Laia, primera dona i rècord de la prova!

MILLA VERTICAL D'ÀREU

 

Porto tota la vida sentint a parlar d’aquesta cursa i feia molt temps que la volia córrer, bé, córrer es un dir, perquè 1685 metres de desnivell positiu amb només 3’6 km no dóna per córrer gaire.
Així que sortida d’Àreu a les sis de la tarda, amb una meteorologia una mica incerta i cap al Monteixo (2905m.) sense por. Els primers 500+ son una veritable paret, em trobo prou bé, i he posat la màquina a tot el que dóna, que no es molt, però vaja, faig tot el que puc. Fa tan sols una hora que ha fet un bon ruixat i hi ha molta humitat, foto una suada que quedo xop amb un moment, la suor em regalima per la cara i sento el cor a bategar com un tambor a dins meu, les cames em cremen i esbufego com un búfal. M’encanta.
A partir dels 1000+ la pujada es suavitza una mica i afluixo molt, els de davant em queden lluny i pel darrere tampoc hi veig ningú i sense adonar-me em vaig relaxant. De fet he pillat una mica de pàjara, però res, beg aigua i torno a apretar tot el que puc, porto una hora i encara el que queda.
Em trobo una noia animant i em diu: queda el que veus! i ja veig el cim enllà, molt enllà, costarà d’arribar-hi, però no em desanimo i faig l’últim esforç, vorejo una pala de neu i marco una arribada amb 1h 47m, bastant sencer malgrat tot.
Una cursa xulíssima, amb molts amics i una organització inpecable i tot un poble abocat a l’esdeveniment, de totes les verticals que he fet, que n’he fet moltes, aquesta és sense dubte “LA” vertical.
I al final, sense esperar-m’ho, tercer classificat de màster 50, però això és irrellevant, amb sortir i arribar sencer em dono per satisfet, perquè la baixada va ser molt pitjor que la pujada, vaig arribar a baix amb les cames de fusta i demanant l’hora, se’m va fer bola, la veritat...
Una cursa més, per gaudir de l’esport, de la muntanya, dels amics i de la vida, va!

TRAIL DE SORA

 

TRAIL DE SORA.
Dissabte vaig córrer a Sora, no hi havia estat mai, la veritat, un indret molt guapo en un dia fantàstic.
La cursa molt bé, un 10 per l'organització, una mica massa tècnica per a mi, passant per corriols de pedres, prats amb l'herba fins al genoll i camins trepitjats per vaques, però vaja, vaig salvar el dia, fort cara amunt i putruc putruc a les baixades.
Una cursa més per un dissabte qualsevol.
Pròxima parada: milla vertical d'Àreu.

SUBIDA AL PICO VELETA

 

El diumenge passat vaig tornar a córrer la subida al Veleta, 50km 2700+, una cursa que m’agrada molt i que he fet tres vegades. Aquesta vegada vaig intentar entrenar-la específicament, fent varis entrenaments a diferents colls com el de Pal, al collet de les Barraques, al turó de l’Home i algun més. També vaig passar una setmana al valle de Tena, dormint a 2000 metres i fent varis cims de 3000. Però vaja, no sé si va servir de gaire, ara em trobo que haig de dosificar molt bé les càrregues perquè si no m’hi faig mal, ara més, es menys, i em costa trobar el punt d’equilibri.

Doncs res, sortida a les 7 del matí del mig de Granada i cap al cim del Veleta. Em trobo amics i incondicionals d’aquesta cursa, que com jo, es senten atrets d’aquesta modalitat; una cursa de muntanya per asfalt i sense baixades...

Els primers 10k diria que son normals, amb algun repetjó però no es fins després que comencem a pujar. Surto moderadament ràpid i els faig amb tres quarts d’hora. Bé, vaig bé, fa calor però tampoc no tanta, tot just s’ha fet de dia i queda molt per davant. Quan arriba la pujada abaixo el ritme però no paro de córrer en cap moment, és un córrer que tinc molt interioritzat, he fet moltes curses d’aquesta mena i sé com fer-ho; es tracta d’escurçar la gambada, sense aixecar els peus gaire de terra, sense “saltar”, bracejar amb força, mirada a terra i controlant les pulsacions. I anar fent.

 Al km 20 em trobo molt bé, he anat passant corredors i vaig una estona amb la dona que va tercera, però també la deixo enrere. Segueixo les pautes d’hidratació, aigua i sals, com sempre vaja, ho tinc tot controlat i penso que encara sortirà una bona cursa.

Al km 30 segueixo sense deixar de córrer ni un moment, portem gairebé 2000 metres positius i de cop el bessó em fa una punxada, primer un i després l’altre, començo a tenir rampes i em prenc més sals i aigua. Però no n’hi ha prou, els bessons em pugen al clatell i no puc córrer, quina ràbia!, em trobo bé i amb ganes de seguir corrent, però no puc. Penso amb el meu amic Mia, amb el que li va passar a París i realment es una putada, contra això es difícil lluitar.

Doncs res, a caminar. Però gairebé tampoc no puc, òstia quina merda.

Agafo la bosseta de sals i me’n foto un bon grapat a la boca, em prenc un gel i a l’avituallament em bec un litre d’aigua, i mica en mica, amb paciència, fins que puc tornar a córrer. Les rampes em passen i puc tornar a trotar, tot i que ara ja se’m acumula el cansament, l’alçada i la calor, però bueno, ho he salvat.

 Km 40 i encara deunidó el que queda, ho recordo perfectament de l’última vegada, segueixo trotant però de tant en quant haig de caminar una mica, em falta l’aire i fot un sol que crema la pell, però bé, estic content de com ho he gestionat tot plegat.

 Aquests últims 10 quilòmetres son molt durs, ho veig amb els corredors que m’envolten i amb mi mateix, tots anem ja molt cuits, però res que no pugui tolerar i amb determinació i paciència arribo a l’últim revolt i entro una vegada més a la línia d’arribada.

Ja està, ja tinc un altre Veleta, aquesta vegada una mica més lent, 5hores 45 minuts, i 5è de categoria, però això tan és, com dic sempre, en ser-hi ja es molt. I encara em queda una mica de força per pujar fins al cim, amb la Fina, que també, com sempre, es al meu costat.

Una cursa xulíssima i molt recomanable, 41 edicions l’avalen. Fins aviat Veleta!

EDICIÓ 2014 CRONICA AQUI

EDICIÓ 2018 CRONICA AQUÍ

 

                                 

PROJECTES

 

Al final el sorteig de l’Spartathlon no m’ha tocat, i quasi que m’han fet un favor, no crec que pogués aguantar tota la càrrega d’entrenament un any més, definitivament passo pàgina, i les meves aventures a Grècia queden en un passat llunyà, arxivades a la maleta dels grans records.

Però sempre queden reptes per fer i il·lusions per complir. L’any que ve em jubilo i volia gastar la ultima bala, volia anar al marató de Sables. M’ho he estat mirant i he donat moltes voltes i al final...doncs tampoc hi aniré. Val una pasta i a més, es una cursa on la logística es importantíssima; has de gestionar tot el material i el menjar i jo amb aquestes coses sóc molt dolent, el tercer dia ja no sabria ni com em dic, així que res, ho deixo córrer també, de moment.

La veritat es que cada vegada em costa més, córrer et va desllorigant tot l’esquelet i haig de mesurar molt bé els meus esforços. Sense anar més lluny, la passada marató em va deixar bastant tocat i m’ha costat molt de recuperar.

Tocat però no enfonsat, així que ja he trobat un altre repte per l’any que ve, es tracta d’una cursa que dona tota la volta al llac Balatón, a Hungria, 211km.

 I res, a veure si hi arribo, de moment aquest dissabte correré una altre Backyard, la setmana següent al Montcaro i l’altra al Monteixo. La il·lusió no l’he perdut i sempre hi haurà un lloc per anar a córrer.

MARATÓ D'EMPÚRIES

 

Feia molt temps que tenia ganes de fer aquesta marató, de fet, l’any passat ja hi estava inscrit, però una lesió d’última hora no em va deixar córrer, també l’any 2016 l’havia de fer però es va suspendre per la tramuntana i es va quedar en una mitja marató..

Així que aquest any si, però la veritat es que no l’havia preparada com cal, porto tres mesos corrent només i una marató es sempre una marató, no es pot subestimar mai, però al final vaig salvar els mobles...

Sortida multitudinària juntament amb els de la mitja, els que fem la marató som poquets, uns 100. Surto a ritme còmode, fent tots els parcials per sota de 5 i gaudint com sempre de córrer. El recorregut no es planer però corro sempre amb algú, vaig veient els rètols dels quilòmetres i tan aviat veus el 3, com el 17 com el 36, la cursa dona moltes voltes i passes vàries vegades pel mateix lloc, això em ratlla una mica però bueno va, en pitjors places he torejat.

Passo el km 5 i el 10, vaig saludant amics arreu mentre uns van els altres tornen, girs, carrers, pujades. Vaig bé, m’agrada com estic corrent. Anem fins al final de la bocana del port i tornar. Fins al km 27 vaig de puta mare, 4’55 de mitja, de seguir així encara baixaré de 3h 30m, però vaja, el temps final no es que m’importi gaire perquè començo a notar el cansament, em fan mal les potes i aquí comença la veritable marató.

Em trobo la Fina que m’espera a l’avituallament i em dona el Maurten que havia preparat, això em refà una mica i aguanto bastant bé fins al 37, vaig amb la que quedaria tercera dona i em costa seguir-la, ara si que ja vaig rustit.

Doncs això, d’aquí fins a l’arribada m’he arrossegat com un llimac, patint el que no està escrit, resseguint les llargues i solitàries carreteres, els “falsos llanos” i lluitant contra el vent. Però ho he sabut gestionar, com tantes altres vegades, arribant amb reserva i el llum vermell encès amb 3h40m.

Una marató dura i solitària, gens fàcil, però de les que m’agraden, amb una bona preparació potser hagués sigut millor, però ara ja està fet.

Pròxima parada: Lo Port, la mitja més dura. Too p’arriba fins al Montcaro.