21K LO PORT

 

MILLA VERTICAL D'ÀREU

 

TRAIL DE SORA

 

SUBIDA AL PICO VELETA

 

El diumenge passat vaig tornar a córrer la subida al Veleta, 50km 2700+, una cursa que m’agrada molt i que he fet tres vegades. Aquesta vegada vaig intentar entrenar-la específicament, fent varis entrenaments a diferents colls com el de Pal, al collet de les Barraques, al turó de l’Home i algun més. També vaig passar una setmana al valle de Tena, dormint a 2000 metres i fent varis cims de 3000. Però vaja, no sé si va servir de gaire, ara em trobo que haig de dosificar molt bé les càrregues perquè si no m’hi faig mal, ara més, es menys, i em costa trobar el punt d’equilibri.

Doncs res, sortida a les 7 del matí del mig de Granada i cap al cim del Veleta. Em trobo amics i incondicionals d’aquesta cursa, que com jo, es senten atrets d’aquesta modalitat; una cursa de muntanya per asfalt i sense baixades...

Els primers 10k diria que son normals, amb algun repetjó però no es fins després que comencem a pujar. Surto moderadament ràpid i els faig amb tres quarts d’hora. Bé, vaig bé, fa calor però tampoc no tanta, tot just s’ha fet de dia i queda molt per davant. Quan arriba la pujada abaixo el ritme però no paro de córrer en cap moment, és un córrer que tinc molt interioritzat, he fet moltes curses d’aquesta mena i sé com fer-ho; es tracta d’escurçar la gambada, sense aixecar els peus gaire de terra, sense “saltar”, bracejar amb força, mirada a terra i controlant les pulsacions. I anar fent.

 Al km 20 em trobo molt bé, he anat passant corredors i vaig una estona amb la dona que va tercera, però també la deixo enrere. Segueixo les pautes d’hidratació, aigua i sals, com sempre vaja, ho tinc tot controlat i penso que encara sortirà una bona cursa.

Al km 30 segueixo sense deixar de córrer ni un moment, portem gairebé 2000 metres positius i de cop el bessó em fa una punxada, primer un i després l’altre, començo a tenir rampes i em prenc més sals i aigua. Però no n’hi ha prou, els bessons em pugen al clatell i no puc córrer, quina ràbia!, em trobo bé i amb ganes de seguir corrent, però no puc. Penso amb el meu amic Mia, amb el que li va passar a París i realment es una putada, contra això es difícil lluitar.

Doncs res, a caminar. Però gairebé tampoc no puc, òstia quina merda.

Agafo la bosseta de sals i me’n foto un bon grapat a la boca, em prenc un gel i a l’avituallament em bec un litre d’aigua, i mica en mica, amb paciència, fins que puc tornar a córrer. Les rampes em passen i puc tornar a trotar, tot i que ara ja se’m acumula el cansament, l’alçada i la calor, però bueno, ho he salvat.

 Km 40 i encara deunidó el que queda, ho recordo perfectament de l’última vegada, segueixo trotant però de tant en quant haig de caminar una mica, em falta l’aire i fot un sol que crema la pell, però bé, estic content de com ho he gestionat tot plegat.

 Aquests últims 10 quilòmetres son molt durs, ho veig amb els corredors que m’envolten i amb mi mateix, tots anem ja molt cuits, però res que no pugui tolerar i amb determinació i paciència arribo a l’últim revolt i entro una vegada més a la línia d’arribada.

Ja està, ja tinc un altre Veleta, aquesta vegada una mica més lent, 5hores 45 minuts, i 5è de categoria, però això tan és, com dic sempre, en ser-hi ja es molt. I encara em queda una mica de força per pujar fins al cim, amb la Fina, que també, com sempre, es al meu costat.

Una cursa xulíssima i molt recomanable, 41 edicions l’avalen. Fins aviat Veleta!

EDICIÓ 2014 CRONICA AQUI

EDICIÓ 2018 CRONICA AQUÍ

 

                                 

PROJECTES

 

Al final el sorteig de l’Spartathlon no m’ha tocat, i quasi que m’han fet un favor, no crec que pogués aguantar tota la càrrega d’entrenament un any més, definitivament passo pàgina, i les meves aventures a Grècia queden en un passat llunyà, arxivades a la maleta dels grans records.

Però sempre queden reptes per fer i il·lusions per complir. L’any que ve em jubilo i volia gastar la ultima bala, volia anar al marató de Sables. M’ho he estat mirant i he donat moltes voltes i al final...doncs tampoc hi aniré. Val una pasta i a més, es una cursa on la logística es importantíssima; has de gestionar tot el material i el menjar i jo amb aquestes coses sóc molt dolent, el tercer dia ja no sabria ni com em dic, així que res, ho deixo córrer també, de moment.

La veritat es que cada vegada em costa més, córrer et va desllorigant tot l’esquelet i haig de mesurar molt bé els meus esforços. Sense anar més lluny, la passada marató em va deixar bastant tocat i m’ha costat molt de recuperar.

Tocat però no enfonsat, així que ja he trobat un altre repte per l’any que ve, es tracta d’una cursa que dona tota la volta al llac Balatón, a Hungria, 211km.

 I res, a veure si hi arribo, de moment aquest dissabte correré una altre Backyard, la setmana següent al Montcaro i l’altra al Monteixo. La il·lusió no l’he perdut i sempre hi haurà un lloc per anar a córrer.

MARATÓ D'EMPÚRIES

 

Feia molt temps que tenia ganes de fer aquesta marató, de fet, l’any passat ja hi estava inscrit, però una lesió d’última hora no em va deixar córrer, també l’any 2016 l’havia de fer però es va suspendre per la tramuntana i es va quedar en una mitja marató..

Així que aquest any si, però la veritat es que no l’havia preparada com cal, porto tres mesos corrent només i una marató es sempre una marató, no es pot subestimar mai, però al final vaig salvar els mobles...

Sortida multitudinària juntament amb els de la mitja, els que fem la marató som poquets, uns 100. Surto a ritme còmode, fent tots els parcials per sota de 5 i gaudint com sempre de córrer. El recorregut no es planer però corro sempre amb algú, vaig veient els rètols dels quilòmetres i tan aviat veus el 3, com el 17 com el 36, la cursa dona moltes voltes i passes vàries vegades pel mateix lloc, això em ratlla una mica però bueno va, en pitjors places he torejat.

Passo el km 5 i el 10, vaig saludant amics arreu mentre uns van els altres tornen, girs, carrers, pujades. Vaig bé, m’agrada com estic corrent. Anem fins al final de la bocana del port i tornar. Fins al km 27 vaig de puta mare, 4’55 de mitja, de seguir així encara baixaré de 3h 30m, però vaja, el temps final no es que m’importi gaire perquè començo a notar el cansament, em fan mal les potes i aquí comença la veritable marató.

Em trobo la Fina que m’espera a l’avituallament i em dona el Maurten que havia preparat, això em refà una mica i aguanto bastant bé fins al 37, vaig amb la que quedaria tercera dona i em costa seguir-la, ara si que ja vaig rustit.

Doncs això, d’aquí fins a l’arribada m’he arrossegat com un llimac, patint el que no està escrit, resseguint les llargues i solitàries carreteres, els “falsos llanos” i lluitant contra el vent. Però ho he sabut gestionar, com tantes altres vegades, arribant amb reserva i el llum vermell encès amb 3h40m.

Una marató dura i solitària, gens fàcil, però de les que m’agraden, amb una bona preparació potser hagués sigut millor, però ara ja està fet.

Pròxima parada: Lo Port, la mitja més dura. Too p’arriba fins al Montcaro.

TRAIL TRES COMARQUES

 

Bon cap de setmana a Alpens, participant el dissabte a la cronoescalada i diumenge a la cursa de 25km i 1200+. Els amics d’Alpens tenen una cursa collonuda, 35 anys organitzant un esdeveniment esportiu impecable, això no ho pot dir qualsevol.

Aquesta cursa ja la vaig fer l’any 2009 i també el 2019.

Esportivament parlant no em puc queixar, la màquina va fent, cada vegada em sento més com un tractor, però que hi farem. Fa mal aquí, fa mal allà, però aquí estic... El dissabte a la pujada a Puigcornador no em vaig trobar massa bé, això que vaig escalfar una bona estona, però les sensacions van ser dolentíssimes, 31minuts per fer els 4km i 400+.

El Diumenge molt millor, vaig córrer tranquil. Vaig sortir conservador i vaig estar fent la goma amb varis corredors, a les pujades els pillava i a les baixades em passaven. Fins que em vaig quedar sol, i així vaig anar tota la resta de la cursa. De fet, érem poquets, així que una vegada ens vam anar distanciant era difícil coincidir.

Em vaig anar relaxant i vaig córrer així els últims 10 o 12 km, gaudint dels indrets i de tot plegat, arribant a Alpens molt bé, còmode i sense estrebades amb 3h 12m.

Doncs res, a seguir corrent, mentre pugui.

 

EMBRUIXADA TRAIL

EMBRUIXADA TRAIL. 21KM, 500+. LLERS.

No sé com vaig anar a parar a aquesta cursa la veritat, però al final es tracta de passar un cap de setmana diferent, conèixer llocs nous i passar una matinal esportiva fent el que més m’agrada.

La cursa en si molt xula, una mitja marató amb només 500+, camins i corriols molt corribles, no he caminat gens, ràpida i poc tècnica com a mi m’agrada. La gent de Llers s’han esforçat a fer una cursa molt ben organitzada i molt ben marcada, potser he trobat a faltar un avituallament al mig, però vaja, tot correcte.

Sortida a les nou del matí, ràpida, el primer km el passo a 4’11, ui, afluixa carallot que no estàs per aquests ritmes. Però com que hi ha els que fan la de 12km, em deixo portar per ritmes vius, el terreny ho permet, sense pedres i un fang que la sabatilla agafa prou bé.

 A partir del km vuit la cursa es divideix amb els de la llarga i la curta i em quedo sol. Em va bé perquè afluixo i començo a gaudir del recorregut, de l’indret i de córrer. No necessito res més i dono gràcies per poder ser on sóc i fent el que faig, ves quina tonteria, després de tants anys i tantes curses estic content i orgullós de poder seguir corrent.

A partir del km quinze he començat a notar el cansament, no estic al meu millor moment i em falta molt entrenament, quilòmetres i desnivell. Però no passa res, putruc putruc cap a l’arribada, com he fet tantes vegades, intentant mantenir un bon ritme i sobretot intentar no fer-s’hi mal.

Doncs res, a meta amb 2h10m, molt satisfet i content. 32è classificat. Aquesta cursa l’he gaudida molt, la veritat, encara em sento amb força i energia per seguir participant d’aquests esdeveniments i encara que una mica atropellat, aquí estem...

 

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS

 

Després d’estar un mes parat vaig tornar a arrencar i la veritat es que massa ràpid: a puño roscao i aixecant roda, i és clar, arrencada de cavall, parada de burro...

 Fa dos dissabtes em vaig fer un enquinç al turmell i vaig seguir entrenant com si res i això va derivar amb altres problemes. Si es que “a perro viejo todo son pulgas”, així que amb només dos rodatges de 15 km, amb mals per tot arreu i apa, cap a fer una mitja.

Però no passa res, faré el que pugui. Es la meva dissetena participació a aquesta cursa i la vegada que he tardat més, però venint d’on venia, no es pot demanar més. Saludo amics i coneguts arreu, escalfo una miqueta, no gaire, i cap a la sortida.

Em poso al calaix de 1h 30-1h 40, surto molt tranquil, a 5m/km, gaudint d’una multitudinària matinal esportiva que tan bé conec. Van saltant molles i cargols i deixo una fumera negre i espessa al meu darrere, però content de ser aquí.

Em fa mal el gluti però res greu de moment, però al km 9 ja em va demanant l’hora. Desprès de la Garriga apreto una mica i em passa bastant. Corro a 4’20- 4’30 i encara tinc una miqueta de gas, però trobo a faltar el no haver fet quilòmetres. Però Bueno, estic gaudint de ser-hi, em torno a sentir corredor i algun km el faig a 4 i poc, res de l’altre mon, ja ho sé, però per a mi significa molt.

I al final encara tinc força i adelanto a moltíssima gent, anant de menys a mes tota la cursa i arribant bastant bé. Amb un temps molt discret però sabent que això es pot millorar.

I es que se’m fa difícil assumir que cada vegada costa més, que córrer, amb els anys, et va desgastant i atrotinant per tot arreu, que el que abans era fàcil ara es difícil i que si s’entrena al 40% doncs es competeix al 40%. Però estoy en ello...

 

UN MES SENSE CÓRRER

 

L’últim dia que vaig sortir a córrer va ser el 31 de desembre, des de llavors, tot el mes de Gener he estat parat. De fet, ja feia mesos que tenia males sensacions, que arrossegava molèsties i dolors varis i el millor va ser parar.

Tot aquest mes de Gener he estat amb un dolor indeterminat al maluc, fins hi tot he estat de baixa laboral i molt cardat, la veritat. Però a les ressonàncies  i a les radiografies no s’hi veu res, res de res, m'hi esperava trobar una artrosis de cavall o jo que sé, però res. Així que mica en mica m’ha anat marxant i ara estic molt millor.

De fet, tinc varis fronts oberts, problemes físics i de salut que no em deixen fer amb normalitat. Però al final, aquesta nova normalitat es la que és, i no cal donar-hi més voltes; amb el que tinc, faig el que puc, i ja està. El que es important es no perdre la dignitat, ploriquejar no serveix de res i sempre s’ha d’intentar ésser optimista, revolcar-se en el fang no porta enlloc.

Però aquesta parada m’ha anat molt bé, m’he reiniciat, he desconnectat de tot, de córrer, però també de la gent, de les curses, de les xarxes i dels grups de wats app. M’he desentrenat fins al final i m’he oblidat de l’esport que feia molts anys que no ho feia.

Però ara ja torno a ser aquí, tinc agulletes d’ahir i d’abans d’ahir, i mica en mica estic tornant, amb nous reptes i ganes renovades. A veure fins on arribo, de moment avui he fet la preinscripció per l’Spartathlon...

.

 

Haig de reconèixer que l’Spartathlon em va deixar tocat, des de llavors que no he fet cap més cursa, llevat de l’Oncotrail just una setmana després. Una sèrie de problemes físics, que no lesions, no em deixen entrenar com voldria i la motivació ha anat caient, fins al punt de plantejar-me deixar de córrer.

Si si, sembla impossible que això em passi a mi, però mira, també m’han arribat les rebaixes. I es que això d’anar fent curses, una darrere l’altre “como pollo sin cabeza” ja no hi trobo sentit. Era molt conscient que a Grècia gastava la ultima bala, i que encara que no m’anés bé, jo seguiria essent el mateix.

Però no, les coses canvien i els anys passen, la motivació decau i el declivi físic és inevitable.

Diumenge passat, a més, es va morir la burra, i encara que això pot semblar que no guarda cap relació, per a mi si que la té. Han sigut trenta anys de convivència, de projectes i il·lusions, de fires, Tonis, concursos, naixements i emocions que ara queden només pel record.

Però tampoc vull fer un drama, estic perfectament capacitat per afrontar això, tinc els recursos mentals per gestionar-ho i al final el que queda es una tristesa i una pena que ja passarà.

Tot això ha coincidit amb una mala època esportiva i ara sembla que tot hagi de canviar. Però no passa res, jo estic bé, no necessito ànims ni copets a l’espatlla, sé que cal tenir paciència i ja arribaran temps millors. Es tracta d’agafar-s’ho amb esportivitat i sobretot no perdre la dignitat.

Però no tot son males notícies, l’any que ve si tot va bé seré avi, i això si que fa il·lusió. L’únic que podem donar per segur a la vida es el canvi, per tant, sempre endavant!

El dia 26 aniré a la cursa de Bellmunt, una cursa super maca i una festa. Sense entrenar, sense pretensions, però amb la voluntat d’intentar seguir sent el que era; un corredor senzill que el fa feliç fent el que fa.

Fins aviat!

 

ONCOTRAIL 2024

 I una setmana després de l’Spartathlon, amb les cames una mica tocades encara, em torno a embolicar amb una altre cursa. La veritat es que no vaig saber dir que no, tot i no saber com em respondria el cos i de si estaria recuperat, però vaja, que només es viu una vegada home!

Vaig a anar a parar amb un equip fantàstic, super ben avinguts, super bon rotllo i tot i que em van portar amb el ganxo tot el dia, vaig sobreviure a les cinc etapes i vaig complir, a més, ho vaig fer gaudint com mai, del recorregut, del paisatge, de formar part d’un projecte que es molt més que una cursa.

Em vaig tornar a sentir corredor, controlant l’esforç, sabent regular i sobretot compartint estrebades i també riures i bons moments. L’equip de suport fantàstic i tot plegat per una bona causa.

Gràcies Kriter per deixar-me formar part d’aquest equip, ho he gaudit moltíssim i aquest Oncotrail el recordaré sempre.

Seguim!

MY THIRD SPARTATHLON (DNF)

 

Estic novament a l’esplanada al peu de l’Acròpolis d’Atenes, arribar fins aquí ja Déu ni do el difícil que ha sigut: gairebé dos anys per fer la marca, un sorteig i tres mesos d’entrenament intens. El que em queda per davant son 246km que conec molt bé, l’esforç que hi haig de posar és descomunal, però no cal pensar-hi ara, es tracta d’anar fent, mica en mica.

Aquests darrers dies no han sigut massa bons; el dimecres abans de marxar vaig caure per un marge, res, una relliscada tonta, però em va quedar un bon mal al genoll i la nit abans de la cursa, nerviós, no vaig poder dormir gens, res de res, zero. També es veritat que aquest darrer mes no vaig entrenar tot el que voldria ja que una lesió al tendó del tibial posterior no m’ho va permetre, però vaja, al final això ho vaig salvar, in extremis...

I entre els nervis i el genoll i el peu, m’he anat fent una bola que em supera, pel matí, dues hores abans de sortir em sento com si m’hagués passat un camió per sobre, buf, em trobo fatal... però vaja, una vegada a la sortida em passa tot i em trobo prou bé, o almenys m’ho sembla.

Quan haig de fer una cosa d’aquestes a mi em dona per tancar-me amb mi mateix, em concentro, i no estic per fotos ni romanços, necessito connectar amb el meu jo interior i focalitzar tota l’energia amb el que vaig a fer. M’acomiado de la Fina i l’Adela que m’aniran fent el seguiment i em poso cap a la sortida de la mítica Spartathlon, juntament amb 380 corredors més, és emocionant estar aquí tinc sensacions contraposades però una vegada sortim, ja només es tracta de córrer, com faig cada dia.

Travessem tot Atenes, entre mig dels cotxes, hi ha molt de trànsit, soroll, fum, ja no ho recordava, l’Spartathlon es així, cutre de collons i aquí rau la seva gràcia i la seva duresa. Els primers 10km son per provar la maquinària, em trobo prou bé i sembla que m’han passat tots els mals. Estic content de ser aquí i l’actitud es positiva.

Passo el km 20 i el 30 i el 40 i tot al seu lloc, aquesta distància l’he entrenat moltíssim aquest estiu i tot va bé. Explicat així sembla fàcil, però fàcil, fàcil tampoc ho és, tinc les meves pujades i baixades també, però sempre disfrutant. Vaig bevent a tots i cada un dels avituallaments, em prenc sals sovint i em bec els carbohidrats també. Tot rutlla, fa calor, bastanta calor, però fins hi tot això ho tinc entrenat; juliol i agost he sortit a córrer al migdia i a primera hora de la tarda, a 35 i a 40 graus i això en principi no es un problema per a mi.

Passo la marató amb quatre hores justes i bastant còmode, aquí em poden assistir per primera vegada. La Fina i L’Adela m’ho tenen tot apunt; reposo sals, gels, em canvio les bambes i torno a sortir al cap de res, amb determinació, content i sabent que falta moltíssim però que de moment tot va de puta mare.

I de cop, cap al km 50 em començo a trobar les cames contracturades, a les baixades em fa molt mal a la zona exterior dels quàdriceps. Camino una estoneta i torno a córrer, però cada vegada és pitjor. La carretera va paral·lela al mar, es un lloc prou maco i ara ja no hi ha tants cotxes, però va fent tobogans i a les baixades no puc córrer. Em comencen a passar corredors, un a un, es un degoteig constant, però jo no em desanimo, la primera xinxeta del dia ja ha arribat, potser massa d’hora, però jo no em rendeixo fàcilment. Truco en Marc el meu fisio i em comenta que pot ser un tema de recolzaments; no fa pas massa que el podòleg em va retocar les plantilles i les bambes que fa poc m’he canviat tampoc estan molt rodades. No sé, alguna cosa estic fent malament.

Vaig alternant córrer i caminar però el dolor no desapareix. Em prenc sals i aigua, tota la que puc, i plàtans i tot el que arreplego, però la cosa no millora. Km 60, i km 70...fot una calor que esquerda el cap, vaig rustidíssim, no ho entenc, m’hi esforço tot el que puc i intento capgirar la situació. El meu cap comença a donar-hi voltes i aquí comença la meva decadència. Al km 82 de nou em poden fer assistència, aquí hi ha el primer tall, hi arribo fet mistos, amb les cames com dos troncs i amb un estat anímic molt dolent.

Però bueno, jo sé que aquestes situacions en una cursa tant llarga es donen moltes vegades, es tracta de resistir, aguantar com sigui i continuar, moltes vegades es poden revertir, però la veritat es que en aquest mateix avituallament, els altres anys que les vaig fer, vaig passar-hi una hora i mitja abans i molt millor del que vaig ara.

La Cristina, companya catalana, hi arriba poc després que jo i marxa una mica abans, surto al seu darrere per intentar almenys anar amb algú i compartir alguna cosa, però la veig lluny i no la pillo. Paro a pixar per primera vegada des de les 7 del matí, fa més de vuit hores i surt una cosa espessa i fluorescent, penso que potser no que m’he hidratat prou, però ara ja vaig tard. Aquí ja si que vaig mooolt cardat, arribo als avituallaments poc abans dels temps de tall, 5 o 10 minuts i decideixo que amb aquest estat no puc continuar. Ho deixo, plego, em fa una punxada al cor però no hi puc fer més.

Entro a l’avituallament del km 93 decidit a renunciar però la Fina em fot una bronca del quinze: tanta comèdia per deixar-ho aquí? Tanta merda de Spartathlon tot l’estiu donant la tabarra per ara plegar? Va! Tira gamarús! I té raó, tota la raó. Vaig molt ratllat i el que necessito es que algú em foti canya i continuo malgrat el meu estat.

A l’avituallament del km 102 ja hi arribo molt just, ja l’estant desmuntant i es arribar i marxar pràcticament, es molt decadent i trist. Es de nit, per darrere meu hi veig algun cadàver que s’arrossega, com jo, abatut.

A km 112 hi ha el pròxim avituallament, la Fina em truca i em diu que tanquen a les 22.25, miro el rellotge i penso que tinc temps però es a dalt d’un poblet, per una carretera sinuosa i que fa molta pujada, intento córrer i anar el mes ràpid que puc però finalment hi arribo dos minuts tard.

Res, a tomapelcul, estic fora, tinc un sentiment de ràbia però a la vegada d’alleujament i em rendeixo, l’Spartathlon ha pogut amb mi. No hagués dit mai que això em podia passar, però m’ha passat.

A aquesta cursa li tenia moltes ganes, de feia molt temps, volia tornar a sentir tot el que vaig sentir les dues vegades que la vaig acabar, però no ha pogut ser. Em sap greu per la Fina i l’Adela, elles ho hagessin fet tot per mi i jo els hi he fallat.

L’endemà quan em desperto penso en el que hagués pogut ser i no va ser, fins hi tot em nego a fer-me una foto als peus de Leònides, no me la mereixo aquesta foto, això seria com arribar a Santiago fent només l’ultima etapa i no tot el camino.

Però no passa res, l’Spartathlon es així de cruel, a la mínima estàs a fora i aquest any, amb només la meitat de corredors arribats, encara més. Encara no entenc que es el que em va passar exactament, segurament la suma de totes les petites coses que em van anar passant i que aquí explico. Ara mateix, no sé si hi haurà un altre intent, es possible, però no ho tinc clar.

I ja està, passo pàgina i de pressa, aquest mateix dissabte vaig participar a l’Oncotrail, amb l’equip Kriter i tinc molts projectes a curt i llarg plaç.

Va! a galopar!

I gràcies a tots pels ànims!