temes

22 maig 2016

MARATÓ DE MUNTANYOLA



La marató de Muntanyola surt d’aquest poble en direcció a Collsuspina, tot passant per Sant Cugat de Gavadons, després enfila cap a les antenes i al Puigsagordi, passa per la via ferrada de les baumes corcades i cap a Centelles, Hostalets de Balenyà, Tona, Múnter, la creu de la Miranda, Santa Eulàlia, i altre cop Muntanyola.
Me l’acabo d’inventar, però és el recorregut que he fet avui. Bé, m’he quedat a quatre kilòmetres però es que començava a ploure i la veritat és que anava bastant cansat. Aquesta ruta la penso fer moltíssimes vegades, jo crec que n’acabaré mooolt fart però és el que toca.
Des de les 6 hores de Diumenge passat que gairebé no he descansat i més enllà d’unes molèsties al peu i genoll m’he trobat molt bé, però avui em sembla que el cos ha dit prou. Aquesta setmana vaig arribar a pensar que el meu organisme estava mutant, que estava fent una metamorfosis cap al súper home, invencible, incombustible...i avui he tocat de peus a terra...
Crec que assimilo bé els kilòmetres i amb poques hores el meu cos torna a estar a punt per tornar a la càrrega, però avui m’he adonat que mica en mica hi va havent un desgast, i els dipòsits es van buidant. Després dels 70 km de Diumenge només vaig descansar un dia i el dimarts ja sortia a rodar, el dijous vaig entrenar matí i tarda i avui tot això ha fet un pet.
És el que té, jo no tinc entrenador, ni coach, ni nutricionista ni polles en vinagre, vaig  tantejant  i provant coses i de ben segur que m’equivoco, però quan penso amb el que m’espera..., qualsevol cosa em sembla poca cosa, 246 kilòmetres....com collons s’entrena això? sense passar-se de rosca i amb garanties?
En fi, de moment tinc dissenyat  el terreny de joc on entrenaré tot l’estiu, una marató amb 1200 metres positius i que repetiré tantes vegades com pugui.

La marató de Muntanyola.

17 maig 2016

6 HORES MARTORELL



Ahir vaig córrer una prova de 6 hores, el funcionament de  la qual és molt senzill: donar voltes en un circuit de 2’5 km, que, tot s’ha de dir, era prou mal parit, amb alguna pujada que déu ni do. Però en aquest sentit el circuit és el de menys, ni tan sols l’entorn, jo el que vaig anar a fer era córrer durant sis hores, seguides, sense parar i intentar fer el màxim de kilòmetres possibles.
La cursa és de caire solidari per recaptar aliments per la creu Roja i a 1 euro la inscripció!, organització fantàstica, casolana i impecable en tots els sentits.
Sortim uns 150 corredors a les 8 del matí i de seguida és veu qui va a competir i qui va simplement a gaudir d’una matinal esportiva. Jo ni una cosa ni una altre, bé, en principi ...
No tenia pensat anar a fons, només volia fer una bona tirada i passar dels 66km, que es la marca que vaig fer fa dos anys, però de seguida canvio el xip i trec les destrals de guerra. Només de començar es forma un grupet de deu o dotze corredors, en tenim quatre o cinc per davant escapats i jo que em trobo de meravella, parlant clar: de puta mare, bones sensacions i amb ganes de tralla, així que deixo el grupet i em llenço a fer voltes com un desgraciat, a veure si atrapo al primer.
La primera hora la faig molt ràpida, gairebé 13 km i mig però em trobo molt i molt bé i estic motivat, així que no m’acuquino i intento mantenir el ritme. Sé que estic arriscant molt, queden encara cinc hores que es poden arribar a fer mooolt llargues, però si quelcom he après amb els anys és a confiar amb mi, sé que ho puc fer, estic preparat física i mentalment i el que es més important: tinc un estímul interior que m’empeny, una motivació, un motoret incansable que em fa rum rum  a dins el pit i em dona força, un no-se-qué que  em diu que si, que li foti gas i que corri collons!
Avui  també a vingut la Fina, que em fa assistència i em dóna tot el seu suport. Sóc un home afortunat, perquè ella tot i no ser corredora m’entén i em fa costat i això no té preu.
Dues hores. Porto 25 kilòmetres i estic prou bé. Fa sol però passa un airet prou fresquet i agradable. En algun moment penso amb el que queda, que si no estic ni a la meitat, que si començo a estar cansat.... però tota aquesta cançoneta ja me la conec, va! tira tros de ruc que vas molt bé.
Passo la marató amb 3h25m, buf! vaig com un coet o això em sembla a mi. Em diuen que vaig tercer, ja que els dos primers han plegat, no sé si perquè ja venien a fer això o perquè han fet un pet, amb els dos nous primers ens anem creuant en el mateix punt del circuit i la cosa està molt igualada.
La Fina em dona aigua i sals a cada volta i ni tan sols paro, vaig enxufadíssim i miro de no pensar gaire amb el que queda. A estones m’aïllo del mon i corro concentrat, escoltant el que em diu el cos, observant-me, sentint, i avançant. Voltes i voltes, ja em conec cada pedra, cada revolt i cada pujada. En una de les voltes m’emporto la Traca que està amb la Fina i no entén res, està acostumada a venir sempre amb mi a córrer i em mira demanant-me sisplau que me la emporti.
 Quatre hores. Començo a anar trallat, però sé que arribats fins aquí encara em queda molta corda. Això és el que m’agrada d’aquestes curses; posar el cos al límit i explorar, sentint com la ment guanya, i com tot és sincronitza per intentar optimitzar l’esforç.
A partir d’aquí tinc una llacuna mental, ja no recordo gairebé res, només que anava molt cansat, que corria amb el pilot automàtic i intentant no caminar, si paro estic mort.
 En un punt del circuit, on s’havia de travessar una mica d’aigua xoco contra un altre corredor, és culpa meva, la psicomotricitat la tinc sota mínims i ja no controlo els moviments. Pel camí hi ha gent passejant, canalla que juguen a futbol...haig d’anar fent esses per esquivar-los i això em costa molt .
La última hora em passa prou ràpid però no els últims 10 minuts que se’m fan eterns, tot i així segueixo corrent, exhaust, ho dono tot i no em guardo res. Em passa un corredor i no hi puc fer res i fa una estona que també me’n ha passat un altre, però amb tantes voltes i tanta gent ja no sé on sóc, tan se val.
 Sona la sirena i acaba la cursa després de 6 llargues hores i vaig a parar al punt més allunyat del circuit però miro el rellotge i marca mes de 70 km.
Estic satisfet, ho he gestionat molt bé i he fet una marca prou bona (70 km i 625m, 5è classificat),  i tot això disfrutant dels moments bons i dels dolents. No puc demanar res més.
Gràcies Carles Salvador i tota la colla de corredors que ens em ajuntat, als que només van fer una hora i als que van fer una marató, gràcies a tots!









fotos d'en Sergi Rodríguez

2 maig 2016

MARATÓ D'EMPÚRIES




No sóc supersticiós però m’agraden el números cap i cua, els repetits, els que porten molts zeros, però vaja, que quan s’ha de córrer, s’ha de córrer i el numero del dorsal poc hi pot fer.  Ja veus la sort que em va portar, el que havia de ser una marató es va convertir en una mitja, encara no sé perquè; per la forta tramuntana deien, però jo no ho veig clar, la veritat. Córrer amb vent és una putada, si, però perillós? En fi...
Vaig sortir emprenyat i a un ritme massa fort, la intenció inicial era fer una bona tirada com a entrenament i al final va ser una bona rostida. En general em vaig sentir bé, no em feia mal res excepte una mica el genoll. Vaig notar que em faltava gas, això si, però es normal, la xispa és el primer que es perd. Els primers 10000 amb 41m, i després en clara davallada.
Tot i així content del resultat, a quinze dies d’acabar uns 100km i sortint a rodar un parell o tres de dies només, 1h 30m 03s, que tenint en compte les fortes ratxes de vent i l’ondulació del circuit està molt bé.
Segons van dir l’organització, estem convidats per la marató del 2017, així que queda pendent.

Pròxima estació....6 hores de resistència de Martorell....ai, ai, ai....

29 abr. 2016

Spartathlon (2)



Avui he sortit a córrer de bon matí, el bosc està preciós amb una verdor i una exuberància espectaculars, han sigut quinze kilòmetres màgics, gairebé místics, sentint el cucut llunyà i amb la humitat i frescor de la pluja d’ahir. Han sigut moments que he gaudit moltíssim però també he tingut temps de pensar amb la Spartathlon...
Sóc conscient que m’enfronto al repte esportiu més gran de la meva vida, que serà tot a una carta i no hi haurà una segona oportunitat. La desmesura de la cursa requereix una preparació exhaustiva, física i mental, i amb aquestes estic.
Aquesta setmana em vaig fer una prova d’esforç i els resultats van ser satisfactoris, i dic això, perquè algun valor va sortir a un 199%  més del esperat, i això, francament, puja l’autoestima. Tinc un motoret de pocs cavalls però que a ritmes baixos va fent. Fa un any que vaig estar molt cardat dels pulmons, em sentia tapat i embussat i desprès de moltes proves encara no sé ben be que va ser, si al·lèrgia o asma o jo que sé, però les espirometries segueixen sortint per sota  del que seria desitjable. En fi...
Ja tinc la inscripció pagada i ara si que ja no hi ha volta enrere, el que si que  tinc clar es que jo hi posaré tot el que pugui de la meva part i a veure si la sort fa la resta.
Encara no sé ben bé com he arribat fins aquí, fa no tants anys que al acabar la meva primera marató, vaig pensar que aquest era el meu límit i ara estic per fer fer-ne sis de seguides i de tirón. Mare meva! quan ho comento a la gent que m’envolta es posen les mans al cap, corredors i no corredors i jo, ja no sé com explicar-ho.
Avui mateix m’he inscrit a la marató d’Empúries d'aquest mateix Diumenge així, pim pam, sense preparar res, només amb l’objectiu de sumar kilòmetres i de córrer pensant amb el que vindrà que segur serà molt molt dur, però aquest camí, que jo he triat m’està fent gaudir com mai d’això del córrer.


17 abr. 2016

100 KM DE BELVÈS



Tenia moltes ganes de tornar a córrer aquesta distància, des de els 100km de Santander  de fa dos anys que no ho feia. Es una distància que m’agrada, com una marató llarga,  i es que a la meva edat i a aquestes alçades de la vida ja no estic per córrer coses ràpides, perquè una marató, si vols anar a fer un bon temps, es velocitat i ja no dic res de 20 o 30km. A mi el que m’agrada de veritat és l’ultrafons, ultrafons de veritat.
Es la quarantena edició d’aquests 100km, 40 anys  son molts anys,  i la veritat es que aquí a França l’ultrafons és viu d’una altre manera, amb naturalitat, una manera més de viure l’esport i la vida. A casa nostra encara es una cosa estranya; quanta gent em comenta que estem sonats, que això no és bo, que això és massa...en fi...
Encarava aquesta cursa, amb els deures fets, les ultimes setmanes amb un bon volum ,126km, una altre amb 109 i una altre amb 96, encadenant dies d’entrenaments llargs i acabant molt cansat. Però si alguna cosa te això del córrer és que no saps mai com anirà la cosa i fins passada la meitat de la cursa no vaig tenir la certesa de que acabaria. L’ultrafons requereix molta paciència, anar sumant mica en mica i conservar aquella voluntat que neix de dins i molt profunda fins a l’últim moment, només així et porta fins al final i només així s’aconsegueix acabar.
Sortim a les vuit del matí amb en Jean Pierre i 400 corredors més del bonic poble de Belvès,  hi ha molt ambient i es nota que és una cursa mìtica a França, quaranta edicions l’avalen.
També hi ha en Paris, un crack de les curses de 100km però em sembla que no te el seu millor dia. Molts corredors populars i molta gent gran, jubilats...i poquetes dones....
Només de sortir, les sensacions són molt dolentes i al kilòmetre deu ja tinc ganes de tornar enrere, em sento pesat i tot i que no em fa mal res, ni tinc cap molèstia , i el ritme no es alt ,em costa molt d’esforç avançar. Sé per experiència que aquestes coses passen, només cal ser pacient i esperar el moment. Però aquest moment no arriba mai, al kilòmetre 25 estic decidit a plegar; on vols anar gamarús? Si només has fet un quart de cursa i ja vas ratllat?
Tinc  una veritable lluita amb mi mateix perquè només portem dues hores i sembla que porti tot el dia. En Jean Pierre m’estira i noto que ell aniria molt més ràpid però el tracte és anar junts i m’espera.
Sort que la zona és molt maca, amb castells i poblets al costat de rius cabalosos, i una verdor exuberant per tot arreu. Em distrec mirant aquí i allà per no pensar, no estic disfrutant gens i pensar amb el que em queda em desmotiva encara més.
Passem la marató amb 3h 40m, no està malament penso i de seguir a aquest ritmillu encara farem un bon temps, sempre i quant sigui pla, perquè acabem de fer unes bones pujades que ens han deixat trencats...
El dia s’ha llevat molt ennuvolat però mica en mica es va estripant i va fent ullades de sol. Fa molta xafagor i procuro beure a tots als avituallaments que estan  a més o menys cada cinc kilòmetres.
Molts corredors porten un ciclista que els hi fa l’assistència, nosaltres també l’havíem de dur però en Mia va tenir un problemilla d’ultima hora i no ha pogut ser. La veritat és que es troba a faltar perquè és molt més pràctic i més amè si algú està per tu i et porta les coses però que hi farem. En contes d’això porto una ronyonera que m’està fent la guitza tota l’estona: se’m afluixa a cada moment, em bota, em rasca.... fallo meu, ja ho sé, però m’està amargant la puta ronyonera...
Fet i fet arribem al kilòmetre cinquanta, allà tinc pensat canviar-me les bambes i la samarreta i fer una parada tècnica. Fins aquí ha sigut un llarg camí, a estones molt feixuc, amb alguna espurna de llum però basicament un calvari.
Però mira tu, com son les coses, surto de l’avituallament totalment renovat, la situació s’ha girat com un mitjó i em trobo de meravella. Ostia santa això és collonut, tu!. Agafo un ritme de creuer i vinga, pim pam, pim pam, corrent amb ganes, amb força, disfrutant, concentrat....una passada vaja. Aquest és el moment que estava esperant, ha tardat gairebé cinc hores a arribar però ara ho penso aprofitar.
El cos humà és una màquina imprevisible, el cos, la ment, l’esperit; tot tres corrent agermanats, sentint cada part del meu cos, tendons i muscles en perfecte sintonia, la respiració.... i avançant.
 Avançant  altres corredors, amb la mirada posada al infinit, sentint que el que estic fent forma part del meu jo més profund...ah noi! m’encanta aquesta sensació, m’encanta l’ultrafons. 
Per arribar fins aquí he hagut d’esperar, de ser pacient, de tenir una voluntat i una fe cega en mi mateix, ja sabia que això arribaria o potser no, però no em podia rendir, mai. Mai. Sempre endavant.
Deixo enrere en Jean Pierre però sé que em segueix en la distància, els kilòmetres van passant sense que gairebé me’n adoni, estic en plenitud, buah! estic sonat, fa només una estona estava enfonsat en la misèria i ara em trobo exultant, amb 75 kilòmetres a les cames i amb una energia que em desborda.
Però les coses duren el que duren, i els llamps i els trons fan acte de presència i amb la previsió d’una tempesta imminent em desmunto, caic altre vegada a l’abisme i desapareix tota aquella energia. La pluja cau amb força i torno a córrer encongit, mirant a terra, entre mig dels basals i moll com un ànec.
Arribem a un avituallament i hi ha un munt de gent aixoplugant-se a sota la carpa, ens mirem amb en Jean Pierre i sense dir-nos res continuem corrent sota l’aiguat, no han calgut paraules i tots dos ens hem entès; no ens podem quedar aquí, cal continuar. Hem vingut a córrer 100km i ho farem, oi tant que ho farem, mica en mica, amb paciència i anar sumant.
En un camí ample ens passa una corredora que almenys te vuitanta anys, collons això si que ens mina la moral, fins i tot les iaies ens avancen...
Però que hi farem tu, estem corrent bé, superant obstacles, amb moments bons i altres de dolents però anem ben avinguts i també ens ho passem bé. En un avituallament en Jean Pierre baixa un esglaó i fa un moviment descontrolat, està  totalment contracturat i jo em descollono i no puc parar de riure, i es que semblem dos iaios, amb l’esquelet rígid i les cames agarrotades...
Seguim.
Falten els últims 10 kilòmetres i això ja gairebé ho tenim, per sort ha parat de ploure i encarem una puta recta que sembla que no s’acabi mai. Em fan mal els peus, els genolls, l’esquena.... però seguim corrent, això s’ha de lluitar fins al final,  no regalen res i costarà, i tant que costarà. 10 kilòmetres sembla que no siguin res, però quan en portes 90 i vas trallat semblen infinits.
Al kilòmetre 97 n’estic fins als collons, sembla estrany com es poden arribar a fer de llargs tres putus  kilòmetres...
Torna a ploure.
L’arribada al poble es en pujada i es fa molt, molt dur, però tot arriba i a 200 metres de l’arc d’arribada tornem a passar la iaia i es que encara ens queda una mica de dignitat. 
I finalment arribem sota la pluja i passem l’arc d’arribada amb 9hores i 51 minuts, en la posició 40 i 15 de veterans, però això es el de menys, ara mateix estem molt i molt contents, perquè, com sempre dic, m’he tornat a superar, he afrontat de cara tots els obstacles, he sigut pacient, m’ho he treballat ,i torno, una vegada més a sentir-me viu fent això que tant m’agrada i que tant enganxat em té.
Així es com ho visc jo, córrer em fa patir però també em fa feliç.

Fins aviat!


moments abans de sortir, amb en Jean Pierre i en Paris Canals

3 abr. 2016

TRAIL MONTSENY




No tenia previst participar en aquesta cursa però el Montseny és el Montseny, i sempre m’agrada de ser-hi, la versió llarga ja la vaig córrer l’any passat així que fer “nomes” trenta quatre kilòmetres i 1900+,  ja m’està bé, com a preparació i entrenament amb dorsal.

Estic disposat a córrer una vegada més una cursa i aquesta vegada em fa mandra  la veritat, no sé perquè, però una vegada posats em vaig trobar de meravella i no em va molestar res. Bé, una mica la cuixa... Abans d’ahir vaig sortir a córrer i em va mossegar un gos, porto una bona queixalada a la cama i m’estic prenen antibiòtic i tot això, també em fa mal el braç on em van posar la vacuna antitetànica. En fi, coses de gossos i corredors, en una altra ocasió ja parlaré abastament sobre aquest tema.
El recorregut el conec perfectament, l’he fet un munt de vegades en cursa, entrenant, passejant, treballant i de totes maneres.

Ara mateix, un dia després, mentre escric això, vaig intentant recordar les sensacions  que vaig tenir, esportivament parlant aquesta va ser una cursa més, sense grans ets ni uts, vaig disfrutar moltíssim, això si, però em costa descriure totes les sensacions.
Molta gent em diu que li agrada com ho escric i realment la escriptura no tindria sentit sense uns lectors al darrere, però després de tantes i tantes curses, de tants kilòmetres, de tantes pujades i baixades, un ja no sap que més posar. Francament: se’m acaben els adjectius...No em vull repetir, ni em vull fer pesat, ni vull fer una crònica buida de sentiment plena de dades tècniques que no interessen a ningú.
Sempre ho he dit, córrer és quelcom més que moure les cames i una cursa és quelcom més que mesurar-se  amb els altres. Les dimensions èpiques que a vegades he reflectit en els meus escrits no són fruit de la meva imaginació, són reals, jo no m’invento res. Crec que seria incapaç d’escriure quelcom que no fos una experiència pròpia, perquè quan ho faig,  jo només em deixo portar pel que sento i les paraules em surten soles.
Només dir que ahir al Montseny em vaig sentir que formava part del medi, que corria com sempre, com qualsevol altre dia, capficat en els meus pensaments i una mica més apretat, això sí. Vaig córrer mesurant cada passa, sentint que era amo dels meus moviments i de la distància, que ho tenia tot sota control. Les pujades les vaig fer totes a fons, a tot el que donava la màquina i les baixades controlant. Aquesta distància és prou bona perquè quan comences a anar tou ja gairebé arribes, així que no vaig patir gens.
Tota la cursa vaig anar amb en Jean Pierre, ara jo a davant, ara ell i varem entrar junts, 33ens i 9ens de veterans amb 3h 51m i sense estrebades,  aquestes ultimes setmanes hem estat entrenant junts de cara als 100km de Belvés d’aquí quinze dies, fent unes bones kilometrades i no era qüestió de fotren’s l’atxassu al final.
Així que no hi he res més a dir. Vaig passar una matinal collonuda, fent una de les coses que em fa més feliç, compartint-t’ho amb un munt d’amics, sentint que formava part d’aquesta comunitat de corredors.
I tant és així, que avui, encara amb les cames carregades d’ahir ,he anat a donar un cop de mà a la cursa del Roc Gros, fent d’escombra i recollint cintes.






30 març 2016

SPARTATHLON (1)


La veritable marató.

Segons l’historiador Heròdot, l’any 490 abans de crist, el soldat missatger Filípides va córrer la distància que separa Esparta d’Atenes (246km) per demanar ajuda  al rei Leònides,  per la inminent invasió dels Perses.
Al mite de la gesta d’aquest soldat es troba l'origen de la actual distància marató (42 km 195m). La llegenda diu que hauria mort de fatiga després d’haver corregut uns 40 km. des de  Marató fins  a Atenes per anunciar la victòria sobre l'exèrcit persa, però en realitat, Filípedes va recórrer el camí des d’Atenes fins  a Esparta per demanar reforços, el que serien aquests 246 quilòmetres, així  si que s’explica  que al arribar morís ....
Tot i així aquest fals mite sobre el que realment va succeir va guanyar molta popularitat, i en honor a aquest fet es va crear la Competició amb el nom de "marató", que va ser inclosa en els Jocs Olímpics de 1896 d'Atenes.
Una cosa és la llegenda i l’altre la història, i la veritable història, segons Heròdot, diu que Filípides va sortir amb la primera llum del dia de l'últim divendres de setembre de l'any 490ac. i va arribar  a Esparta amb l'última llum del dia següent, el que equival a unes 36 hores. Per això, l‘Espartathlon, té com a temps límit 36 hores per ​​ cobrir aquests 246 quilòmetres.
Amb  base aquest relat,el comandant John Foden de  la Royal Air Force anglesa i quatre oficials, van viatjar a Grècia al 1982 per  provar si era possible  cobrir aquests gairebé 246 quilòmetres en un dia i mig.
Tres corredors van tenir èxit al completar la distància, provant així que si que era possible . Anys després, va néixer aquesta carrera basant-se en la descripció que l'historiador Heròdot va fer de la ruta que hauria seguit el soldat Filípides fa 2500 anys. Segons els organitzadors de la cursa, actualment es segueix exactament la ruta històrica que ell va realitzar, de manera que es creuen autopistes, instal·lacions urbanes, camps de vinyes, oliveres, i s’ascendeix a la muntanya Parthenio de 1200 metres. Els corredors al arribar, han de tocar els peus d’una gran estàtua de bronze del rei Leónides.

I ara que?

Des de que vaig saber que estava a dins de la Spartathlon que no dormo, no menjo, no visc. Cada vegada que surto a córrer penso em com serà el dia que  la pugui acabar, perquè, sent realistes, tinc molt poques possibilitats de fer-ho.
Porto uns quants anys corrent ja i em conec prou bé com per saber els meus límits, però és investigant en els límits del possible, quan m’arrisco a anar més enllà, cap a on sembla impossible, que esdevé el possible. Mai de la vida diria que sigues capaç de córrer una marató, o 100km, o 24 hores seguides  o...
Ja fa uns quants anys que sento a parlar d’aquesta mítica cursa, i francament, em sembla inabastable i impossible, però que collons! dels covards no s’ha escrit mai res i de les úniques bogeries de les que un  pot penedir-se, es de les que no ha intentat.
Diuen que només un 40 per cent de corredors l’acaben en cada edició i és sens dubte una de les més dures del món. Però no només això, els temps de pas són molt exigents com per exemple  fer els primers 80km amb 8 hores o els 130km amb 15h, amb una calor i una humitat pròpies de la costa Mediterrània i ascendint un desnivell total de 3000m. Al més mínim contratemps estàs fora de cursa i a més d’una una gran preparació, requereix una gran dosis d’empenta, entusiasme i tossuderia.
I  de  tot això ara vaig sobrat, però igualment tinc els meus dubtes i les meves pors que em fan estar constantment en un estat com d’alerta, expectant, a veure si d’una vegada m’hi llenço de cap i em converteixo en un soldat  Filípides,  o si més no, intentar-ho.

De moment dissapte correré els 34 kilòmetres del trail de l’ultra Montseny i d’aquí quinze dies els 100 km de Belvès, res, un aperitiu del que vindrà...


14 març 2016

MARATÓ DE BARCELONA 2016



8 DE MARÇ
Des de la mitja de Granollers que arrossego molèsties al gluti, com una cremor i un formigueig que empitjora amb el descans.
 Vaig descansar i “perdre” quinze dies i no vaig poder entrenar com jo volia, sembla una tonteria però amb quinze dies es perd la feina de mots altres d’entrenament, i el que és mes important: vaig desmotivar-me. Tan entrenar, perquè? tantes sèries sol a la pista, tants kilòmetres...au va home!
A mi el que m’agrada és córrer, així, a seques, a mi no m’agrada entrenar, el sacrifici, la constància, l’esforç....res, collonades, per aquest cantó no em busqueu. Però es clar, per córrer una marató i voler-ho fer amb el minin temps possible que un sigui capaç,  requereix un treball previ que jo no he fet, i no per falta de ganes, ni de temps, simplement se’m afluixen els cargols...
Córrer si que ho puc fer, no tinc cap problema a fer els 42’194km, oi tant que si, però el temps que tardi això és un altre tema. Però al capdavall córrer, és un acte emocional i el que busco no és una temps ni una marca, el que busco.... no ho sé ben bé... però ara mateix, a cinc dies de la marató, em sento que no estic on hauria d’estar, m’agradaria estar corrent d’una altre manera, no ho sé.

9 DE MARÇ
Avui m’he llevat amb el gluti totalment contractura’t, he anat a Barcelona en cotxe, res, anar i tornar i he arribat amb tota la cama  ben adormida. A tres dies de la marató em plantejo seriosament si haig d’anar-hi, no pot ser que sempre els dies previs d’una competició em surtin tots els mals, els de sempre una mica més accentuats i algun de nou.... ai mare.... Aquesta setmana només he sortit a trotar un dia, vaig fer 50’ i amb unes sensacions dolentíssimes. De moment seguiré amb el pla, de passar al pla B sempre hi sóc a temps, ho això ja és un pla B...?

10 DE MARÇ
I avui em desperto amb la noticia de que estic a la llista d’inscrits de l’spartathlon, tinc el cap a can collons i ja no sé que fer. De moment correré aquesta marató, com sigui, i després ja veurem. No amago que això és una motivació extra, al seu costat, una marató sembla un joc de canalla....ai ai ai..
Jo em considero un corredor mediocre, les meves marques són molt discretes i la meva capacitat de sacrifici i disciplina esportiva és molt baixa, i aquesta cursa requereix quelcom més que no sé si em supera...em plantejo seriosament un canvi de metodologia, de dieta...tinc el cap que em va a mil per hora...

11 MARÇ
El millor dos dies abans d’una marató es no haver de fer res, descansar, menjar i jaure però avui tenia guàrdia i em tingut feina. No, no em queixo, es la meva feina i és el que hi ha, però patir una petita deshidratació en un foc d’una fusteria i dormir quatre hores mal contades no ajuda gaire. En fi, ja descansaré demà...



12 DE MARÇ
Avui he anat a buscar el dorsal a Barcelona, ja està tot apunt, tot menys jo, que em sento distant i insegur. He saludat un munt de gent i he recollit el llibre d’en Sebas Guim que vaig guanyar en un sorteig, m’ha fet molta il·lusió, gràcies Sebas!
L’spartathon em va rondant, no me la puc treure del cap i encara no sé que faré. Ara per ara només sé que em fa mal el gluti, em sento cansat i tinc son, el panorama perfecte per fer un pet demà...



13 DE MARÇ
I finalment arriba el dia, vaig amb un grupet de gent que tots volen fer sub 3 hores, a mi ja m’agradaria però no està el horno pa bollos, la veritat., també sé que a vegades el cos et regala dies increibles...però la realitat és que  m’he hagut de llevar a les tres a prendre un ibuprofè pel mal al gluti i veig clarament que haig de passar al pla B: sortir a ritme còmode, fer un bon entrenament de cara als 100km d’aquí un mes i acumular kilòmetres i sobretot disfrutar i gaudir.
Surto per darrere les llebres de tres hores a ritmillo, gaudeixo d’una bona matinal i de la festa de la marató, les sensacions son prou bones tot i que em noto el gluti.... a veure que passa. Passo el km 5 amb 21m i tot va bé, tinc una mica de fred i es que passa una mica d’airet pels carrer sense sol de Barcelona. Estic corrent una mica per sota del meu ritme de creuer, primer, perquè no tinc clar fins on m’aguantarà el gluti i segon, perquè des de que vaig rebre la noticia de que estic a dins la spsrtathlon, aquesta marató a passat a segon pla, ja no és un objectiu en si mateixa i decideixo que la correré tranquil.
Kilòmetre 10 amb 42’, vaig molt bé, tot al seu lloc. Fantàstic. Kilòmetre 15, amb 1h 1m, tinc una petita pujada d’autoestima i sense adonar-me estic apretant, avançant corredors i marcant algun parcial a 3’40.
Mitja marató amb 1h 33m 22s, he fet tota la Meridiana amunt i avall molt ràpida, exultant ,i em trobo molt bé. Freena gamarús, que ara això no toca. No em puc treure l’Spartathlon del cap, allà si que  patiré i el d’avui em sembla un joc de nens, però una marató és sempre una marató i no es pot subestimar mai...
Kilòmetre 25 i vaig còmode i fins al 30, també, gairebé no m’he adonat i ja estic al temut mur que avui em sembla que no em visitarà. Es collonut córrer així, sense agonies ni estrebades. La calor comença a apretar i em prenc unes sals ja que fins ara només he begut aigua i al cap de poc em prenc un gel que em dóna encara més gas fins al kilòmetre 35. Avui ho estàs brodant David, estic corrent amb seny, disfrutant com mai i sense haver de dependre del rellotge, de marques i temps, Vinga va! que això ja ho tens. El gluti el fa mal i també em molesta l’abductor de la mateixa cama i una mica el quàdriceps de l’altre cama però tinc l’energia suficient per arribar a meta amb dignitat, corrent amb la mirada al infinit i assaborint aquests moments.
La pujada al paral·lel es fa una mica feixuga i m’amorro una mica, afluixo i faig els últims dos kilòmetres suaus, gairebé trotant i arribo a la línea de meta amb 3h 10m 07s i relativament fresc, però sobretot molt content.
Ja tinc una altre marató a les cames, aquesta vegada una mica diferent però igualment lluitada i disfrutada tenint en compte els problemes musculars que arrossego últimament.
I ara.... a per els 100km...
Gas a la burra.

Temps: 3:10:07,  Categoría: M45
Primera meitat 1:33:22,  Segona meitat: 1:36:45
Ritme: 4:31,  Velocitat: 13.32 km/h
Posició final: 1503,  Posició categoría: 280





10 febr. 2016

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS




No sé que ho fa però any rere any participo a la mitja de Granollers, es la cursa que he fet més vegades, aquesta serà la desena, i tot i que ha anat canviant una mica, la conec molt bé. De totes maneres la duresa de la cursa la decideixes tu, tots tenim un temps en cada distància i esgarrapar dos minuts es molt difícil.  El meu millor registre va ser l’any 2010 i ara crec que estic en condicions de millorar però vaja, que tot depèn de les ganes de patir del moment. Es molt diferent fer-la amb 1h 27 m, que amb 1’23, aquests pocs minuts marquen la diferència entre acabar dignament o acabar destruït.
Aquestes darreres setmanes he estat fent sèries a la pista i he vist com anava millorant uns segons cada setmana i això em fa ser optimista. A punt de fer 49 anys em plantejo fer la meva millor marca en mitja marató, quina bajanada, però mira, ara m’ha agafat per aquí. 
De fet, l’objectiu final no és aquesta mitja, ni tan sols la marató de Barcelona que espero córrer per sota de les tres hores d’aquí un mes, ni tampoc els 100 kilòmetres que també penso córrer a l’Abril per sota de les 9 hores, l’objectiu és tenir un objectiu,  tan és quin sigui, per poder seguir corrent i entrenant i si cal rebaixar una mica la marca, si més no, intentar-ho i si no, no passa res tampoc.
I amb tot això, que em planto a la línea de sortida, un any més, de la mitja marató. Qui no s’arrisca no pisca penso, seguiré la llebre de 1:20’, encara que sigui ni de lluny i apretar les dents. Ja ho sé, això és un suïcidi, però tinc ganes de morir, tinc ganes d’arribar al kilòmetre 20 totalment buit i donar-ho tot, tot.
La sortida m’enganxa una mica fred però decidit, els tres primers kilòmetres les sensacions són dolentíssimes, vaig corrent a 3’50 i seguint la llebre de 1h 20, però ja veig que avui tocarà patir. Mica en mica la cosa millora però sento una petita molèstia al gluti esquerra que no em deixa córrer a gust. De cop, veig com el grup de 1h 20 marxen a tota llet sense que pugui fer res, intento seguir-los, ni que sigui de lluny amb la mirada, però res, mica en mica els perdo.
Arribo als deu kilòmetres per sota de 40 minuts, vaig prou bé penso, però hi ha alguna cosa a dins meu que em diu que avui no serà el meu dia. El gluti cada vegada em molesta més i em costa moltíssim córrer per sota de 4’. Arribem a la Garriga i encarem la tornada cap a Granollers, ara es tot baixada penso, però al estirar la gambada em fa molt mal el gluti, així que corro amb la passa curta per no forçar i mica en mica em vaig deixant anar, em desmotivo i ja no sóc el que era abans de la sortida. Comença a caure una pluja fina i a mullar el terra, a cada passa el peu en marxa enrere i perdo tracció, que sumat al gluti que em crema i la poca empenta mental que porto, fa que abaixi el ritme i em passen corredors a grapats.
En fi, això del córrer ja les té aquestes coses, no sempre surt  com un vol, així que xino xano cap a Granollers, intentant no fer-me més mal i patint sota la pluja com un capullo...
Al final 1h 25m 30s, el mateix temps que l’any passat i el gluti com una pedra...
No passa res, a seguir corrent i a seguir amb els objectius que al final no són altres que disfrutar  del camí, sigui quin sigui el resultat final.



1 gen. 2016

REFLEXIONS




Avui he tornat a córrer, després de més de deu dies sense fer-ho i les sensacions han sigut ben estranyes, ni bones ni dolentes, diferents. La veritat es que ho trobava a faltar, després de les 24hores vaig acabar molt trallat, suposo que es normal, però amb pocs dies ja hagués tornat a sortir. M’he obligat a descansar i a recuperar i avui, el primer dia de l’any torno a la càrrega.
Ha sigut un any intens esportivament parlant, amb 23 curses fetes i de tota mena: mitja marató, marató d'asfalt i de muntanya, canicros, ultratrail, cros... de tot vaja, com a mi m'agrada.
Durant aquests dies de descans he estat pensant i reflexionant sobre això de córrer les 24 hores, n’he parlat amb molta gent, corredors i gent de tota mena  i la veritat es que he notat una mica d’incomprensió per part de tots. No passa res, jo no em canso explicar-ho i de compartir-ho.
Hi ha gent que es pensa que això de l’ultrafons és com una competició de menjar calçots, o una mena de rècord guinnes de a veure qui la fa més grossa, i no, res a veure.
 Això és un esport, un esport dur, molt dur, com tants d’altres si és porten a un límit competitiu, però un esport al capdavall, amb la seva regulació, les seves normes i les seves marques. La federació que ho vetlla es la IAU (international association of ultrarunners) però hi ha altres llocs web on es pot consultar tota la informació com per exem. La DUV (deutsche ultramarathon, al seu apartat d’estadistiques)
Ja no parlo de si això es saludable, probablement no ho sigui però n’hi ha tantes altres que no ho són i que fem cada dia sense donar-hi importància, que aquesta n’és una més.
En fi, que no sóc un bitxo raro,  i sense ser un especialista ni un expert en el tema em veig en la necessitat d’explicar-ho, perquè això de córrer llarg i per pla m’agrada i molt, i tot i que la muntanya i altres variants del córrer també, ara em veig immers en aquest univers que tantes satisfaccions em dóna.
Aquesta última cursa m’ha deixat un pòsit estranyament potent on em vaig sentir que havia arribat a llocs on no havia arribat mai abans i no tant per la distància en si, si no per les sensacions que vaig viure.
 Vaig viure una plena confiança amb mi mateix, un control absolut del meu cos i un control també de la ment, una voluntat de ferro que passava per damunt de totes les coses. Hi va haver moments en que em feia por a mi mateix, em veia com si fos un altre, corrent hores i hores, com si no fos jo. De on vaig treure aquesta capacitat de patir?, de on va sortir tota aquesta energia i aquestes ganes de superar-se?, francament, no ho sé. Són les mateixes circumstàncies que m’han portat fins aquí i a traves del córrer he assolit l’aprenentatge necessari per córrer encara més, i més i més.
Avui, corrent altra vegada pel Montseny, m’he sentit més viu que mai he notat que em reconciliava amb una part molt intima del meu interior que estava aturada. Només han sigut deu dies, els suficients per adonar-me que això del córrer es quelcom més que córrer i ja està, que forma part de la meva vida i que encara em queden molts kilòmetres per fer.
I mentre escric això penso en el meu fill, gran corredor, que ahir va guanyar la sant silvestre de Manlleu i estic content per ell, potser ha heretat de mi alguna cosa i només per això em puc sentir doblement satisfet.




21 des. 2015

24 HORES PISTA CORREDORS.CAT



.L’ultrafons en pista té “un no se qué” que fa que any rere any torni a la cita amb corredors.cat, a les 24 hores de canDragó. Aquesta vegada m’ha sortit una cursa rodona, jo crec, i estic molt content.
Afrontava com sempre, amb molt de respecte, aquesta barbaritat. Una setmana abans em va començar a fer mal un peu. Ja fa temps, em vaig trencar lligaments, calcani, un metatarsià i el dit em va quedar mirant a Pamplona. Això va ser fa mes de vint anys, quan per culpa d’un error a l’hora d’assegurar-me, vaig caure des de vuit metres. Aquí es va acabar la meva carrera com a escalador, ja que vaig tardar més d’un any a tornar a caminar normal, després de mesos de guix i mig any de baixa. De fet, aquest dolor,sempre més m’ha acompanyat, és un dolor que conviu amb mi a totes hores però ara, degut potser a l’alta humitat I les baixes temperatures, està més present que mai.  Però tot això és una altre història...
 Amb aquest panorama vaig anar a córrer les 24 hores, sempre passa igual, a l’ultima setmana surten tots els mals; que si no he entrenat, que si no estic preparat, que si patiré com un desgraciat....em fa mal aquí i em fa mal allà...
Res, el de sempre, no és cap novetat. Sempre em vénen tots els dubtes abans de la gran batalla, em sento dèbil i vulnerable i no em sento capacitat per encarar una bestiesa de tals dimensions. Burro! més que burro!, si t’has apuntat  ara vas i corres cagumdeu, no em vinguis amb mals al peu i collonades òstia!
Però una vegada posat a la pista em vaig deixar anar, vaig fluir i vaig volar damunt el tartan de la meridiana. L’estratègia era ser conservador les primeres dotze hores i rebentar-ho tot a les altres dotze. I així va ser:

Fa un dia molt lleig a Barcelona, gris i núvol, no fa gaire fred, ideal per córrer. Porto ja quatre hores donant voltes i les sensacions són boníssimes, jo diria que fins i tot fantàstiques i curiosament, no em fa mal res. Estic rodejat de friquis i de grans amics que ens uneix la mateixa passió, aquest any sembla que hi ha un bon nivell, amb molts corredors estrangers.
 Porto quaranta kilòmetres i vaig amb el fre posat, no em vull passar i intento anar guardant una miqueta que això es molt llarg. Vaig fent micro parades que em serveixen per recuperar una mica, potser no és el millor perquè cada vegada que arrenco em costa més, però no vull cremar el motor abans d’hora.
He sortit sense rellotge ni pulsòmetre ni res, només vull córrer i prou, sense preocupar-me de kilòmetres ni ritmes ni res. Es una sensació estranya, corrent sense cap destí, només voltes i mes voltes que no em porten enlloc, però l’objectiu final si que el sé: intentar batre la meva marca de 168’700km i arribar, si puc a 180km.  No serà fàcil, ja ho sé, per això aquestes primeres hores més val oblidar-se de tot i intentar córrer com qui no vol la cosa, xerrant amb un i altres i sense gaire concentració.
Fins al km 50 vaig prou bé, vaig a mirar la pantalla i veig que vaig en la posició 63, collons com corre la penya, bé, jo a lo meu, mica en mica.
Em canvio de roba perquè fa estona que tinc fred, he parat a menjar una mica de pasta i m’he quedat rígid, però ara amb la samarreta tèrmica vaig de collons i torno a agafar temperatura i ritme. Vaig fent a batzegades, quan em trobo bé aprofito i faig una hora o hora i mitja a bon ritme, llavors paro, descanso, menjo i fins que torno a arrencar, però cada vegada em costa més.
A partir de l kilòmetre 90 em ve la primera davallada, més que res és mental: osties  que cansat que estic, que si falta molt...però aquí és on hi ha l’essència de l’ultrafons, superar obstacles i mantenir-se fort. Va tira!
 Aquest any tenim també una assistència de luxe, en Gerard que ha vingut amb la Carme i en Jean Pierre, estan pendents de mi però sobretot d’en Mia, que va enxufadíssim. Jo no necessito gran cosa,  però quan em quedo sol a partir de la una de la nit si que em ve un baixón important. En Mia, (que acaba de batre el rècord d’Espanya), i tots els amics, marxen i em quedo  desemparat com un bè sense mare. No, no es un retret, en aquell moment em vaig fer el valent però per dins estava cagat.
Porto 102 kilòmetres, estic prou bé però trobo a faltar algú que estigui per mi, que em doni ànims a cada volta o simplement que estigui allà. Però no hi ha ningú, que hi farem, en pitjors places he torejat...
Tot plegat sembla un cementiri, sense musica ,ni megafonia, ni públic, amb els zombis  pululant per la pista....mare meva, que trist, em venen ganes de plorar i tot.
 Però pels meus collons, agafo el toro per les banyes i em proposo fer una bona cursa. M’organitzo: cada dues hores pararé de córrer, caminaré una mica ben abrigadet i després descansaré dos o tres minuts assegut a la cadira.
I així ho faig i em funciona, aquestes parades em serveixen per recuperar una mica la musculatura i trencar amb la monotonia. M’he posat musica, cosa que no faig mai, i em transporta a altres mons, altres espais, mentre dono voltes i mes voltes, corrent, solitari.
M’encanta.
Com sempre la meva cançó insígnia, Death or glory dels Clash em dóna força, mentre se’m neguen els ulls i segueixo corrent voltes, voltes i mes voltes. (Ara m’estic posant tontorront...) però en el fons estic disfrutant perquè dins la duresa de la situació, sento una força interior que m’acompanya, una voluntat de ferro que m’empeny a córrer mes i mes. Estic com una mica trist, com col·locat,  em poso les ulleres de sol per tenir més intimitat i m’aïllo del mon, amb la musica, el meu cansament...
Amb el pas de les hores la cosa s’està posant lletga però, em sento molt i molt cansat, em fan mal els dos peus, tinc varies butllofes, les cames....res! a córrer home! m’auto imposo una disciplina  i m’obligo a seguir, seguir i seguir.
M’enganxo a darrere una Finlandesa que va a un ritme lent però constant, sembla una màquina, no para ni a pixar, pim pam, pim pam, i jo a darrere, com una paparra. Es ben rossa i porta dues trenes que van fent “la va i ve” amb el moviment i jo m’ho miro embadalit mentre corro al seu darrere, és com un mantra, com una meditació.
Hores i hores darrere les trenes daurades que em serveixen per no defallir, per seguir corrent. Porto 140 km i sembla que no es vulgui fer de dia, quina nit més llarga!
Cada vegada intento parar menys, ja que cada cop que arrenco em costa més, de seguida agafo fred i les cames sembla que se m’hagin de trencar. Es duríssim però no em desanimo, busco la finlandesa per seguir-la i no la veig,  surto de nou a la pista totalment contracturat i garratibat i em dic a mi mateix que no puc tornar a parar que cada vegada és pitjor.
Sembla que finalment es fa de dia i tinc un repunt d’energia, quedo meravellat del que pot arribar a aguantar l’organisme, miro la pantalla i veig que vaig el 23è, amb 150 kilòmetres a les potes i això m’anima, vinga, tornem-hi, a córrer a bon ritme.
 Em busco una altre llebre, aquest cop una argentina que va lleugera com una daina, li demano si li molesta i em diu que “para nada”,el ritme és una mica més ràpid però també molt constant, és el que necessito: seguir algú i no pensar, només córrer i córrer...
Però després de sis o set kilòmetres torno a parar, estic destrossat, em fa un mal insuportable les cames i els peus i l’esquena i jo que sé quantes coses més i em poso a caminar, però després de mitja volta torna a passar l’argentina que em crida com un sergent: he! vamonos! i jo vinga al seu darrere.
A partir d’ara m’estimo més no mirar els km que porto, crec que puc arribar a 170, però també sé que en qualsevol moment puc fer un pet. Em prenc l’últim gel i cremo l’últim cartutxo que em queda (dic l’últim però en el fons sé que quan el cos diu prou i la ment també, sempre queda alguna cosa, sempre).
I amb aquesta actitud tiro, vaig més enllà, el dolor és extrem però a cada volta vaig sumant i sumant i quan me’n adono he arribat als 180, a partir d’aquí ja tot és de més a més i estic exultant i feliç. M’han vingut a buscar en Marc i en Jordi i també han vingut en Joan i l’Eva, i quan els veig sento una alegria enorme i em reconforta saber que hi ha algú que m’estima, que no estic sol i per fi puc compartir l’alegria de finalitzar una cursa de 24 hores. Alegria que també comparteixo amb tots els altres corredors, especialment amb la finladesa  Noora i l’Argentina Patricia, aquestes dones son increïbles, verdaderes feres del córrer que m’han  ajudat moltíssim.
Acabo amb 184’272km, 18è classificat de 110 corredors i sabent que això encara es pot superar i sobretot molt content. Content per que vaig saber gestionar molt bé la cursa en tot moment, no em vaig veure superat per les circumstancies i ho vaig tenir tot sota control. Dit així, sembla fàcil, però no ho és gens. Aquesta és la màgia de l’ultrafons, em fa treure el millor que porto a dins i no deixa de ser una lliçó de vida.

 Gràcies a corredors.cat i gràcies a tots els corredors que vareu participar.
Fins l’any que ve!




darrere la Noora
la Patricia





assistència de luxe

mort en vida










Arxiu del blog