temes

1 set. 2016

SPARTATHLON (5)



Bueno, això ja ho tinc a tocar, falta un mes, cada dia que passa m’acosta mes a l’objectiu i cada dia que passa estic més acollonit. No sé com anirà, he visualitzat centenars de vegades la meva arribada a Esparta, als peus d’en Leònides, però això no crec que serveixi de molt, la veritat. Jo crec que he entrenat tot el que podia entrenar, i a més, crec que l’evolució ha sigut la correcta. L’altre dia em deia un amic que no s’ha d’entrenar molt, ni poc, si no que s’ha d’entrenar bé. No sé si ho he fet bé però em sento, si més no, en condicions.

Aquestes setmanes de grans volums, de sortir a córrer matí i tarda, de rodar kilòmetres i kilòmetres, han desenvolupat  en el meu organisme una mena de “modo ahorro” en que puc estar hores i hores corrent. La passa curta i els peus arran de terra, els braços una mica abaixats,  la mirada perduda i la ment dispersa i concentrada a la vegada, esforç mínim per seguir avançant.

He descobert que a base de repetició, el cos crea unes adaptacions i unes petites modificacions per assolir el que la ment li demana, he descobert que darrere del simple fet de córrer hi ha tot un univers, un món ple de matisos, de blancs, negres i grisos.
Tot aquest volum l’he combinat amb dos dies a la setmana de qualitat, amb entrenaments amb el grup d’en Kipelio; farlecks, sèries, pujades, que m’han ajudat a no perdre el foc del córrer, a esprémer fins a la última gota en esforç i potència.

I tot això intentant no lesionar-me ni fer-me mal, es clar, cosa realment difícil. Al matí quan em llevo sento tot l’esquelet com es queixa, vaig coix els primers deu minuts i el cansament es deixa notar. Surto a córrer garratibat i contracturat però al cap de poc em sento millor, i quan porto dues hores em sento encara millor i normalment acabo amb bones sensacions, cansat, però content.

I es que tot això ho faig amb alegria, no hi ha hagut ni un sol kilòmetre de sacrifici o d’esforç i de tots aquests valors que se li pressuposen a l’esport. Jo això ho faig perquè vull, no em costa gens ni mica i estic disfrutant com mai.
 He assolit un nivell de compromís amb mi mateix que em fa estar permanentment connectat amb el meu cos, no sé, és difícil d’explicar tot això. Crec que el meu caràcter obsessiu m’ha portat a tenir la motivació suficient  per sortir a córrer hores i hores sense que tingui dubtes en el que estic fent.

Si tot això em portarà a finalitzar la Spartathlon no ho sé, en qualsevol cas haurà sigut un aprenentatge i una profunda experiència personal. Estic intentant pensar que el que vull no és acabar-la, si no simplement gaudir, com un trajecte més d’aquest llarg viatge que vaig començar fa molts anys, un viatge sense fi.

No m’agrada la paraula finisher, no m’ha agradat mai, per a mi te connotacions negatives i es que no acabar no vol dir res, simplement es una parada en el camí, un intent, una oportunitat... s’ha de intentar, i és clar que si! jo m’hi deixaré la pell, però sóc conscient de que serà molt difícil, no  impossible però si molt difícil.

Ara mateix, estic mig parat, la patacada de fa quinze dies m'ha deixat el genoll tocat, res greu, una parada per agafar embranzida per la traca final.
Comença el comte enrere.

17 ag. 2016

SPARTATHLON (4)




Fa unes setmanes em queixava de que em trobava cansat de tan entrenar, que potser el que tenia era una mica de sobre entrenament, doncs bé, totes aquelles matxacades, tots aquells kilòmetres i totes aquelles hores i hores, per fi han donat el seu fruit. 
Sempre havia pensat que l’ultrafons no s’entrenava, que a partir d’uns kilòmetres no hi ha entrenament que valgui, només compte la força de voluntat i la passió que hi poses, i ara he vist, que sóc capaç de mantenir setmanes de més de cent  trenta kilòmetres amb comoditat, encadenant entrenaments molt exigents amb tirades llargues, dia rere dia.
La setmana passada tornava a la ruta del carrilet, 51 kilòmetres a ritme de 5’15 i després de tota la setmana amb molt volum i tot així, amb ganes de més, acabant amb força i molt sencer, i el millor de tot va ser poder-ho fer amb en Mia que sembla que finalment està remuntant la situació i anirem junts a Grècia.
Això em demostra que ha valgut la pena, tantes hores i tants kilòmetres, que a vegades semblen absurds, han creat un procés d’adaptació al meu organisme, recuperant ràpidament entre cada sessió i acceptant tota aquesta càrrega com una cosa normal.

Però avui la cosa torna ha estar de capa caiguda, volia fer una tirada de seixanta kilòmetres i m’he quedat en quaranta tres. Potser m’he deixat emportar per les bones sensacions d’aquestes ultimes setmanes, potser el ritme de 5m/km i poc no era l’adequat, potser la calor, potser no he descansat prou... o potser els mals i les molèsties que tinc als peus degut a córrer sense les plantilles m’ha passat factura... ves a saber...

No passa res, segueixo picant pedra, tossut com un mul. Descansaré una mica la setmana que ve i després torno a la càrrega, més motivat que mai, perquè ara, i només ara, m’adono que potser si que seré capaç d’acabar l’Spartathlon, i si no, tampoc no passa res, estic disfrutant com mai d’això del córrer, planificant, assaborint cada kilòmetre i gaudint  de la llibertat que em dona haver triat de fer el que faig.

5 ag. 2016

44km



Avui volia fer cinquanta kilòmetres però m’he quedat amb només quaranta quatre, però tenint en compte tota la càrrega d’entrenaments de tota la setmana i d'haver fet una ultra fa tan sols cinc dies, puc considerar-ho com un petit triomf. He sortit de les Preses a quarts de vuit del matí i avall direcció Girona per la ruta del carrilet. Aquesta ruta m’encanta, sobretot perquè fa una lleugera baixada i el camí es ample, ben marcat i no m’haig de preocupar de res més que de córrer.
Al kilòmetre quinze, a les Planes d’Hostoles, la Fina m’esperava amb aigua i isotònic, i m'ha anat fent tots els avituallaments fins arribar quasi bé a Salt. Tinc molta sort de tenir-la a ella perquè em cuida com un poll i li agraeixo infinitament. 
He passat per la Cellera del Ter, Anglès, Bescanó, Bonmatí... una ruta molt amena i que penso repetir unes quantes vegades.
He tardat quatre hores i vuit minuts i al final he decidit parar perquè em notava buit, doncs només he menjat dues prunes i un gel. Durant tot el camí he tingut temps de pensar amb tot, però ara el meu cervell està només concentrat amb un únic objectiu, que  és  la gran cursa que m’espera a finals de Setembre. Però també he reflexionat en altres coses que ja fa dies que em ronden pel cap...
Diuen que si sempre actues igual no esperis resultats diferents, o sigui que el que cal és provar coses noves, experimentar  i decidir. Amb això correm el risc d’equivocar-nos, és clar, però al final, poder pensar i actuar per un mateix és el que em deixa més satisfet, encara que tardi el doble ha arribar al mateix lloc.
I el que he decidit aquesta setmana, ha sigut tornar a córrer de la manera més natural possible.  De moment  he fotut el pulsòmetre a la merda, ja n’estava fart d’estar pendent  de les pulsacions, i a més a més, tampoc m’aportava cap informació rellevant, o sigui que a partir d’ara m’estimo més tornar a córrer per sensacions. El GPS el mantindré,  però serà el pròxim a caure...
Va ser arrel d’una petita conversa amb la gent del Bisaura, que em va fer adonar que potser això del minimalisme no era del tot una moda i res més, de fet, ja fa mesos que hi dono voltes amb aquest tema també. L’any passat em vaig comprar unes bambes que m’anaven una mica grans, les havia deixat arraconades però mica en mica, a copia d’anar-me-les posant, em vaig adonar que eren les que m’anaven més be. Els dits estaven lliures i el peu podia “respirar” com cal. Sempre havia tingut la mania d’anar ben collat  i amb les plantilles ortopèdiques, i ara tot això ho estic canviant.
He deixat les plantilles definitivament , les he llençat al reg,  jo no necessito una puta pròtesis ortopèdica home! i mira que he tardat a adonar-me’n, tu. No vull a sentir-ne a parlar més de podòlegs, m’havia convertit en un plantilloadicte, els meus peus sense plantilles no anaven enlloc i ara mica en mica he anat recuperant  la confiança. Una altre cosa que vull canviar és el drop del calçat, es a dir, la diferència d’alçada entre la planta i el taló. Gairebé totes les sabates del mon tenen una mica de taló, fins i tot les sabatilles d’estar per casa en tenen,  i això és absurd.
Amb el nou calçat Altra espero redescobrir una nova manera de córrer que espero em porti a poder córrer no sé si més ràpid, però sobretot més lluny. Potser és una mica arriscat a set setmanes de la Spartathlon introduir aquests canvis, no sé si m’adaptaré prou ràpid, el que està clar,  és que jo estic convençut de que les coses es fan així...
A veure com em va tot plegat.



31 jul. 2016

ULTRA CATLLARÀS






Sis del matí, La Poble de l’Illet, vinga va que ja hi tornem a ser, 57 kilòmetres i 4000 positiu per davant. Avui pinten bastos perquè la cosa va de molta calor, així que paciència i a beure molt. Però la veritat és que al cap de poc de sortir ja estic amarat  com si sortís de la piscina, la suor em regalima per tot arreu i no ho acabo d’entendre d’on surt tota aquesta aigua, de dins meu?
Em sento pesat, de fet, estic cansat d’entrenar tota la setmana i avui només em faltava aquesta calor. Em costa pujar, de baixar millor ni parlar-ne...odio aquestes baixades, em doblo els turmells i ensopego amb totes les pedres, que hi farem, no tinc remei.
Però avui l’únic que vull,  és acumular hores d’entrenament, no m’interessa massa la cursa i em proposo fer una bona tirada i simplement acabar. Però no serà fàcil, avui fot una calor insuportable i l’organisme no ho pot assimilar, al menys el meu. Bec tot el que puc, porto dos litres al camel Bak i mig al bidó,  total, dos litres que no em duren res. A cada avituallament  arribo sec i bec tot el que puc però el meu cos no ho assimila. Entre l’esforç que estic fent, digerir el que menjo i processar tota aquella aigua entro en un cercle viciós i cada vegada estic més deshidratat, perquè no paro de suar.
Al kilòmetre vint  ja vull plegar, no em trobo bé i s’està convertint en un suplici, però res, ni parlar-ne David. N’he acabat moltes de curses “per collons” i aquesta en serà una més, així que poso el mode supervivència en “On” i apa, a aguantar.
Al kilòmetre trenta m’espera la Fina amb el seu super avituallament però no està el horno pa bollos i marxo d’allà tant ràpid com puc, perquè tinc tentacions de quedar-me amb ella ja que no estic disfrutant, però no passa res, acabaré, com sigui. Cap problema.
Pujant a Sobrepuny tinc una petita revifalla i em sento millor, però em dura poc, pujar mil metres es fa molt i molt llarg i feixuc i un cop a dalt em queda una baixada que per mi, encara és pitjor.
Vaig pensant que no caldria fer tot això però ho vull fer igualment, vull acabar, el córrer ja les té aquestes coses i s’ha d’estar a les dures i a les madures. Ara portava una bona ratxa, i les darreres curses totes m’havien anat  molt bé, acabant amb força i amb bon resultat o si més no, satisfet.
En un dels últims avituallaments m’assento en una cadira i em quedo mirant com arriben els corredors, mengen i sobretot beuen i marxen, tots van bastant tocats i es que la calor està fent estralls. Em quedo uns deu minuts allà fins que veig arribar en Felip i amb ell acabo la cursa com ja vam fer a Ulldeter. Caminant, sense energia i amb el metabolisme alterat, però ara ja està fet. Moltes gràcies tio. 10h 28m de caloret...
Cursa per repetir en una altra ocasió, amb una climatologia més amable per poder  gaudir de tots els seus racons, però això serà....d’aquí uns anys. Ara toca córrer pla i moltes hores, deixo la muntanya i em centro amb el que vindrà, Spartatlhon, que vinc!!!




...i tota aquesta merda vaig recollir dels corredors del meu davant, jo no sé en que s'està convertint això de les curses de muntanya...


21 jul. 2016

SPARTATHLON (3)


bueno què? falta molt per arribar a dalt ostieeeee!
Ahir a la tarda vaig anar cap a Núria amb la intenció de pujar al Balandrau per la canal aquella tan dreta, però al cap de poc vaig girar cua i vaig acabar fent una passejada a ritme de prenyada. I es que aquestes ultimes setmanes he entrenat molt, potser massa, perquè tot el dia vaig cansat, m’adormo per les cantonades i tinc molta gana. 
La setmana passada, 425 km a cavall de la bici, em van deixar els collons morats, literalment, però va valdre la pena,  perquè va ser un bon entrenament de resistència, dotze hores anar  i dotze tornar. 

Sortint a les set del matí cap a la Palma d'ebre
Fa unes setmanes encadenava dos i fins i tot tres sessions al dia, baixant  corrents fins a Vic a entrenar amb el grup d’en Kipelio i acabant fent 25 o 30 km cada dia.
Un dia vaig anar a córrer per la ruta del carrilet, vaig sortir d’Olot i em vaig dir a mi mateix: “fins que el cor et digui prou”... van ser 39km agònics, mort de set, de gana i de misèria...
He sortit a córrer amb les cames contracturades del dia abans, cansat, baldat, sense dormir...

Efecte túnel, directe cap a la mort. Tram entre Olot i les planes d'Hostoles...
Sobre entrenament? Potser si, un entrenador ho sabria, però jo no sóc d’aquestes coses i prefereixo equivocar-me jo sol. A mi no m’agrada que em diguin el que haig de fer, ves, quina vajanada, però es que és així. Vaig demanar consell als que hi entenen sobre la complementació nutricional; que si glutamina, que si omega 3, que si aminoàcids ramificats... i al final em quedo, com un que conec de la banda d’Aiguafreda,  amb el bocata pernil, una voll i un cafè...
Intento “profesionalitzar-me”, però noi, no em surt, que voleu que us digui.  Sóc conscient que m’enfronto al repte esportiu més gran de la meva vida i seria molt important que utilitzés tots aquests recursos: pautes d’entrenament, dieta, complements...però al final sé que el que cal són dos collons ben posats i una mica d’entrenament, o molt...
Aquesta cursa m’està absorbint el cervell, cada passa que faig, cada kilòmetre em recorda el que tinc pendent a finals de Setembre, i tot i que sé que les possibilitats d’èxit son més aviat poques, m’estic divertint molt, em fa estar alerta i permanentment  connectat amb mi mateix a través del córrer.
De moment segueixo amb el meu pla, que no es cap altre que córrer tan com pugui, de dia i de nit, per pla, per muntanya, cara avall i cara amunt i tot el que se’m posi per davant, perquè córrer ja forma part del meu dia a dia i encara que potser no estigui fent les coses com “hauria” de fer-les, les faig tal qual ragen.

A veure com em va.
Pròxima parada: ultra Catllaràs.

29 juny 2016

ULTRA TRAIL ULLDETER 4K



Venia d’una setmana amb 120km correguts, i aquesta també amb bons entrenaments, el dilluns 25km, el dimarts 30km, el dimecres 70km amb bici i el dijous guàrdia i revetlla de Sant Joan... ja sé que no és el millor per encarar una cursa de 60km i mes de 4000+ però vaja, ara toca això; encadenar tirades llargues i acostumar el cos al matxaque, gestionar els propis recursos i aguantar tot el que vingui.
Aquesta cursa em va semblar una exageració, en quan ha duresa i desnivells, de fet, es podria dir que són quatre kilòmetres verticals enllaçats, amb trams molt de muntanya, sense camí, amb baixades d’herba molt dretes i unes pujades que el nas et toca a terra, no es el meu terreny ni la meva especialitat però em va agradar, i ara ja està fet, ho vaig superar amb alegria i acabant molt sencer i amb energia.
La sortida a les sis del matí m’enganxa una mica adormit, la gent surt molt forta com sempre i crec que falta molta cultura atlètica; ningú escalfa absolutament res i passem d’una posició estàtica a córrer a 4’/km cara amunt,  suposo que  tothom busca posicionar-se  abans de trobar-se els primers corriols i els conseqüents taps. Però vaja, que la cursa és molt llarga i no ve de perdre un minut.
Tenim per davant quatre pujades de més de mil metres de desnivell, la primera que puja al Puig-estela mes o menys la conec, la segona puja pel camí del kilòmetre vertical d’Ogassa, cursa que vaig fer fa uns anys, però les altres dues ni idea, així que m’ho agafo dosificant que no sé ben bé que em trobaré, a més, el dia pinta calorós i cal estar molt atent amb la hidratació.
Vaig carregat amb dos litres d’aigua ja que el primer avituallament està a 17km i la motxilla em fa nosa, però tota aquesta aigua la necessitaré, perquè a quarts de set del matí ja estic suant a raig fet.
Em trobo bé, vaig al meu ritme, pensant en les meves coses i els kilòmetres van passant sense cap més estímul que el d’avançar, gaudint d’aquestes muntanyes tan ben parides, del paisatge, del dia i de tot plegat.
El marcatge és perfecte, res a dir, només has d’aixecar una mica la vista i veus un munt de cintes o banderoles, els avituallaments, pocs però suficients i molt complerts, així que només queda deixar-se portar, gaudir de l’entorn i d’un mateix.
Al primer avituallament carrego fort d’aigua i tornem-hi;  vinga, pujadeta al canto, pujadassa més aviat....res, no m’acollono, agafo dos pals d’avellaner i amunt!
A les baixades m’amorro una mica, com sempre, i em passen alguns corredors però sé que a molts els tornaré a atrapar a la pujada. Es el meu punt flac, ja ho sé, però que hi farem, si es puja....s’ha de baixar també....
Al segon avituallament arribo una mica ratllat, les cames ja es comencen a queixar i fa molta calor i encara ens queda molta tela. M’assec a una cadira i menjo una mica. Vinga va, que ja estic a la meitat.
Aquesta tercera pujada se’m entravessa una mica, porto moltes hores ja i n’estic una mica fart però sé també, que quan arriba aquest moment es millor no pensar gaire i deixar que passi, avançar, mica en mica i anar fer...
A l’últim avituallament la Fina em porta una cervesa i em menjo un plat d’arròs que se’m posa d’allò més, jo diria que quan recordi aquesta cursa al cap d’uns anys em vindrà aquest moment....ai collons! una voll fresqueta en aquestes circumstàncies es la bomba. Només em falta la última pujadeta i ja hi sóc. Aquest  part és bastant corredora i li foto gas, em trobo millor ara que a la primera part de la cursa, i les últimes baixades les faig a tot gas, juntament amb en Felip, amb més de cinquanta kilòmetres a les potes i gaudint com un carcamal.

I finalment arribo altre vegada a Camprodon després de 11 hores i 13 minuts, en la posició 56 i 8è de veterans, content, exultant, amb força, amb les dues cames bastant senceres i boníssimes sensacions.

Bona cursa pels qui els agradi la muntanya de debò, amb pujades de veritat i baixades llargues i molt bona organització per part de klassmark. La part negativa seria els set o vuit enbolcalls de barretes i gels que vaig recollir dels corredors de davant meu, molt guarreres suelto...






30 maig 2016

CRASH



No voldria dramatitzar ni fer-ne un gra massa, però aquesta vegada, vam ser nosaltres els que vam tenir un accident amb el camió de Bombers i tenia ganes d’explicar-ho. Després de tants anys anant a socórrer víctimes a la carretera, aquest cop, va ser al revés.

Ens donen la sortida cap a Prats de Lluçanès a un foc de vivenda, fa pocs minuts que ha sortit l’autoescala però necessiten ajuda, sembla ser que són unes golfes i que surt molt de fum. Durant el trajecte em vaig equipant, sé que tinc temps i deixo per quan estiguem a punt d’arribar el posar-me l’equip d’aire. Estic tranquil, anem d’ajuda, però vint i sis anys fent de bomber m’han ensenyat que no es pot subestimar mai una sortida, per petita o insignificant  que sembli.
 Anem dos bombers i un caporal al vehicle de primera sortida, jo no condueixo i per tant vaig situat al darrere, estic mirant al davant quan de sobte, veig un vehicle que està envaint el nostre carril, tot és molt ràpid i se’ns  tira literalment a sobre. En Marc fa un petit gest per esquivar-lo però l’impacte és inevitable.
Sento un soroll de planxa reblegada i per uns moments penso que ja està; ara anirem perdent velocitat i a veure que ha passat... però el camió no ha perdut inèrcia i segueix avançant, i a més, el conductor n’ha perdut el control. Anem sense direcció i el camió fa un moviment brusc cap a la nostre esquerra, són moments molt angoixants ja que em veig a venir que la topada serà considerable i anem a més de vuitanta kilòmetres per hora...
Tinc temps de pensar que em vull agafar a algun lloc i que d’aquesta no ens en sortirem, veig el talús com es va acostant,  fins que piquem i ens enfilem uns metres amunt per tot seguit caure de costat i arrossegar uns metres. A dins la cabina volen trastos per tot arreu: equips d’aire, la càmera tèrmica, les cadenes del camió, bosses, vidres...de tot, i per un moment veig en Pius suspès a l’aire i jo mateix que em sento com una pilota de ping-pong.
El soroll es esgarrifós, encara el tinc gravat al cervell i fins que no es para de moure tota aquella massa de ferros tant pesada, se’m fa etern. Quedo dret a la cabina tombada i ens demanem si estem bé, però jo el que vull és sortir d’allà.
Estic descol·locat i atordit, sortim per la finestra i veig aquell llamp de camió  estès a terra, ferit de mort i agonitzant  i no m’ho puc creure. Em toco i busco si tinc alguna ferida, em fa malt tot i estic marejat. El Caporal diu d’anar a veure els ocupants de l’altre cotxe, senyalitzar...fer de bombers vaja, però jo no puc, ara mateix ja no sóc bomber, no estic per ajudar ningú, em sento marejat i em tremolen les cames i no em puc creure el que ens acaba de passar.
A partir d’aquí, comencen arribar els companys, la policia, metges...em diuen si estic bé i els hi dic que si però la veritat es que no i al final em convencen per anar a l’hospital.
No tinc res trencat i tots els implicats a l'accident estem bé, també la noia que conduïa el cotxe que miraculosament tampoc s’ha fet gaire res.
Em sento molt afortunat, hem sobreviscut a un accident molt greu i ho puc explicar i em sento com si hagués tornat a néixer.

Aquesta vegada la sort ens ha fet costat.









22 maig 2016

MARATÓ DE MUNTANYOLA



La marató de Muntanyola surt d’aquest poble en direcció a Collsuspina, tot passant per Sant Cugat de Gavadons, després enfila cap a les antenes i al Puigsagordi, passa per la via ferrada de les baumes corcades i cap a Centelles, Hostalets de Balenyà, Tona, Múnter, la creu de la Miranda, Santa Eulàlia, i altre cop Muntanyola.
Me l’acabo d’inventar, però és el recorregut que he fet avui. Bé, m’he quedat a quatre kilòmetres però es que començava a ploure i la veritat és que anava bastant cansat. Aquesta ruta la penso fer moltíssimes vegades, jo crec que n’acabaré mooolt fart però és el que toca.
Des de les 6 hores de Diumenge passat que gairebé no he descansat i més enllà d’unes molèsties al peu i genoll m’he trobat molt bé, però avui em sembla que el cos ha dit prou. Aquesta setmana vaig arribar a pensar que el meu organisme estava mutant, que estava fent una metamorfosis cap al súper home, invencible, incombustible...i avui he tocat de peus a terra...
Crec que assimilo bé els kilòmetres i amb poques hores el meu cos torna a estar a punt per tornar a la càrrega, però avui m’he adonat que mica en mica hi va havent un desgast, i els dipòsits es van buidant. Després dels 70 km de Diumenge només vaig descansar un dia i el dimarts ja sortia a rodar, el dijous vaig entrenar matí i tarda i avui tot això ha fet un pet.
És el que té, jo no tinc entrenador, ni coach, ni nutricionista ni polles en vinagre, vaig  tantejant  i provant coses i de ben segur que m’equivoco, però quan penso amb el que m’espera..., qualsevol cosa em sembla poca cosa, 246 kilòmetres....com collons s’entrena això? sense passar-se de rosca i amb garanties?
En fi, de moment tinc dissenyat  el terreny de joc on entrenaré tot l’estiu, una marató amb 1200 metres positius i que repetiré tantes vegades com pugui.

La marató de Muntanyola.

17 maig 2016

6 HORES MARTORELL



Ahir vaig córrer una prova de 6 hores, el funcionament de  la qual és molt senzill: donar voltes en un circuit de 2’5 km, que, tot s’ha de dir, era prou mal parit, amb alguna pujada que déu ni do. Però en aquest sentit el circuit és el de menys, ni tan sols l’entorn, jo el que vaig anar a fer era córrer durant sis hores, seguides, sense parar i intentar fer el màxim de kilòmetres possibles.
La cursa és de caire solidari per recaptar aliments per la creu Roja i a 1 euro la inscripció!, organització fantàstica, casolana i impecable en tots els sentits.
Sortim uns 150 corredors a les 8 del matí i de seguida és veu qui va a competir i qui va simplement a gaudir d’una matinal esportiva. Jo ni una cosa ni una altre, bé, en principi ...
No tenia pensat anar a fons, només volia fer una bona tirada i passar dels 66km, que es la marca que vaig fer fa dos anys, però de seguida canvio el xip i trec les destrals de guerra. Només de començar es forma un grupet de deu o dotze corredors, en tenim quatre o cinc per davant escapats i jo que em trobo de meravella, parlant clar: de puta mare, bones sensacions i amb ganes de tralla, així que deixo el grupet i em llenço a fer voltes com un desgraciat, a veure si atrapo al primer.
La primera hora la faig molt ràpida, gairebé 13 km i mig però em trobo molt i molt bé i estic motivat, així que no m’acuquino i intento mantenir el ritme. Sé que estic arriscant molt, queden encara cinc hores que es poden arribar a fer mooolt llargues, però si quelcom he après amb els anys és a confiar amb mi, sé que ho puc fer, estic preparat física i mentalment i el que es més important: tinc un estímul interior que m’empeny, una motivació, un motoret incansable que em fa rum rum  a dins el pit i em dona força, un no-se-qué que  em diu que si, que li foti gas i que corri collons!
Avui  també a vingut la Fina, que em fa assistència i em dóna tot el seu suport. Sóc un home afortunat, perquè ella tot i no ser corredora m’entén i em fa costat i això no té preu.
Dues hores. Porto 25 kilòmetres i estic prou bé. Fa sol però passa un airet prou fresquet i agradable. En algun moment penso amb el que queda, que si no estic ni a la meitat, que si començo a estar cansat.... però tota aquesta cançoneta ja me la conec, va! tira tros de ruc que vas molt bé.
Passo la marató amb 3h25m, buf! vaig com un coet o això em sembla a mi. Em diuen que vaig tercer, ja que els dos primers han plegat, no sé si perquè ja venien a fer això o perquè han fet un pet, amb els dos nous primers ens anem creuant en el mateix punt del circuit i la cosa està molt igualada.
La Fina em dona aigua i sals a cada volta i ni tan sols paro, vaig enxufadíssim i miro de no pensar gaire amb el que queda. A estones m’aïllo del mon i corro concentrat, escoltant el que em diu el cos, observant-me, sentint, i avançant. Voltes i voltes, ja em conec cada pedra, cada revolt i cada pujada. En una de les voltes m’emporto la Traca que està amb la Fina i no entén res, està acostumada a venir sempre amb mi a córrer i em mira demanant-me sisplau que me la emporti.
 Quatre hores. Començo a anar trallat, però sé que arribats fins aquí encara em queda molta corda. Això és el que m’agrada d’aquestes curses; posar el cos al límit i explorar, sentint com la ment guanya, i com tot és sincronitza per intentar optimitzar l’esforç.
A partir d’aquí tinc una llacuna mental, ja no recordo gairebé res, només que anava molt cansat, que corria amb el pilot automàtic i intentant no caminar, si paro estic mort.
 En un punt del circuit, on s’havia de travessar una mica d’aigua xoco contra un altre corredor, és culpa meva, la psicomotricitat la tinc sota mínims i ja no controlo els moviments. Pel camí hi ha gent passejant, canalla que juguen a futbol...haig d’anar fent esses per esquivar-los i això em costa molt .
La última hora em passa prou ràpid però no els últims 10 minuts que se’m fan eterns, tot i així segueixo corrent, exhaust, ho dono tot i no em guardo res. Em passa un corredor i no hi puc fer res i fa una estona que també me’n ha passat un altre, però amb tantes voltes i tanta gent ja no sé on sóc, tan se val.
 Sona la sirena i acaba la cursa després de 6 llargues hores i vaig a parar al punt més allunyat del circuit però miro el rellotge i marca mes de 70 km.
Estic satisfet, ho he gestionat molt bé i he fet una marca prou bona (70 km i 625m, 5è classificat),  i tot això disfrutant dels moments bons i dels dolents. No puc demanar res més.
Gràcies Carles Salvador i tota la colla de corredors que ens em ajuntat, als que només van fer una hora i als que van fer una marató, gràcies a tots!









fotos d'en Sergi Rodríguez

2 maig 2016

MARATÓ D'EMPÚRIES




No sóc supersticiós però m’agraden el números cap i cua, els repetits, els que porten molts zeros, però vaja, que quan s’ha de córrer, s’ha de córrer i el numero del dorsal poc hi pot fer.  Ja veus la sort que em va portar, el que havia de ser una marató es va convertir en una mitja, encara no sé perquè; per la forta tramuntana deien, però jo no ho veig clar, la veritat. Córrer amb vent és una putada, si, però perillós? En fi...
Vaig sortir emprenyat i a un ritme massa fort, la intenció inicial era fer una bona tirada com a entrenament i al final va ser una bona rostida. En general em vaig sentir bé, no em feia mal res excepte una mica el genoll. Vaig notar que em faltava gas, això si, però es normal, la xispa és el primer que es perd. Els primers 10000 amb 41m, i després en clara davallada.
Tot i així content del resultat, a quinze dies d’acabar uns 100km i sortint a rodar un parell o tres de dies només, 1h 30m 03s, que tenint en compte les fortes ratxes de vent i l’ondulació del circuit està molt bé.
Segons van dir l’organització, estem convidats per la marató del 2017, així que queda pendent.

Pròxima estació....6 hores de resistència de Martorell....ai, ai, ai....

29 abr. 2016

Spartathlon (2)



Avui he sortit a córrer de bon matí, el bosc està preciós amb una verdor i una exuberància espectaculars, han sigut quinze kilòmetres màgics, gairebé místics, sentint el cucut llunyà i amb la humitat i frescor de la pluja d’ahir. Han sigut moments que he gaudit moltíssim però també he tingut temps de pensar amb la Spartathlon...
Sóc conscient que m’enfronto al repte esportiu més gran de la meva vida, que serà tot a una carta i no hi haurà una segona oportunitat. La desmesura de la cursa requereix una preparació exhaustiva, física i mental, i amb aquestes estic.
Aquesta setmana em vaig fer una prova d’esforç i els resultats van ser satisfactoris, i dic això, perquè algun valor va sortir a un 199%  més del esperat, i això, francament, puja l’autoestima. Tinc un motoret de pocs cavalls però que a ritmes baixos va fent. Fa un any que vaig estar molt cardat dels pulmons, em sentia tapat i embussat i desprès de moltes proves encara no sé ben be que va ser, si al·lèrgia o asma o jo que sé, però les espirometries segueixen sortint per sota  del que seria desitjable. En fi...
Ja tinc la inscripció pagada i ara si que ja no hi ha volta enrere, el que si que  tinc clar es que jo hi posaré tot el que pugui de la meva part i a veure si la sort fa la resta.
Encara no sé ben bé com he arribat fins aquí, fa no tants anys que al acabar la meva primera marató, vaig pensar que aquest era el meu límit i ara estic per fer fer-ne sis de seguides i de tirón. Mare meva! quan ho comento a la gent que m’envolta es posen les mans al cap, corredors i no corredors i jo, ja no sé com explicar-ho.
Avui mateix m’he inscrit a la marató d’Empúries d'aquest mateix Diumenge així, pim pam, sense preparar res, només amb l’objectiu de sumar kilòmetres i de córrer pensant amb el que vindrà que segur serà molt molt dur, però aquest camí, que jo he triat m’està fent gaudir com mai d’això del córrer.


17 abr. 2016

100 KM DE BELVÈS



Tenia moltes ganes de tornar a córrer aquesta distància, des de els 100km de Santander  de fa dos anys que no ho feia. Es una distància que m’agrada, com una marató llarga,  i es que a la meva edat i a aquestes alçades de la vida ja no estic per córrer coses ràpides, perquè una marató, si vols anar a fer un bon temps, es velocitat i ja no dic res de 20 o 30km. A mi el que m’agrada de veritat és l’ultrafons, ultrafons de veritat.
Es la quarantena edició d’aquests 100km, 40 anys  son molts anys,  i la veritat es que aquí a França l’ultrafons és viu d’una altre manera, amb naturalitat, una manera més de viure l’esport i la vida. A casa nostra encara es una cosa estranya; quanta gent em comenta que estem sonats, que això no és bo, que això és massa...en fi...
Encarava aquesta cursa, amb els deures fets, les ultimes setmanes amb un bon volum ,126km, una altre amb 109 i una altre amb 96, encadenant dies d’entrenaments llargs i acabant molt cansat. Però si alguna cosa te això del córrer és que no saps mai com anirà la cosa i fins passada la meitat de la cursa no vaig tenir la certesa de que acabaria. L’ultrafons requereix molta paciència, anar sumant mica en mica i conservar aquella voluntat que neix de dins i molt profunda fins a l’últim moment, només així et porta fins al final i només així s’aconsegueix acabar.
Sortim a les vuit del matí amb en Jean Pierre i 400 corredors més del bonic poble de Belvès,  hi ha molt ambient i es nota que és una cursa mìtica a França, quaranta edicions l’avalen.
També hi ha en Paris, un crack de les curses de 100km però em sembla que no te el seu millor dia. Molts corredors populars i molta gent gran, jubilats...i poquetes dones....
Només de sortir, les sensacions són molt dolentes i al kilòmetre deu ja tinc ganes de tornar enrere, em sento pesat i tot i que no em fa mal res, ni tinc cap molèstia , i el ritme no es alt ,em costa molt d’esforç avançar. Sé per experiència que aquestes coses passen, només cal ser pacient i esperar el moment. Però aquest moment no arriba mai, al kilòmetre 25 estic decidit a plegar; on vols anar gamarús? Si només has fet un quart de cursa i ja vas ratllat?
Tinc  una veritable lluita amb mi mateix perquè només portem dues hores i sembla que porti tot el dia. En Jean Pierre m’estira i noto que ell aniria molt més ràpid però el tracte és anar junts i m’espera.
Sort que la zona és molt maca, amb castells i poblets al costat de rius cabalosos, i una verdor exuberant per tot arreu. Em distrec mirant aquí i allà per no pensar, no estic disfrutant gens i pensar amb el que em queda em desmotiva encara més.
Passem la marató amb 3h 40m, no està malament penso i de seguir a aquest ritmillu encara farem un bon temps, sempre i quant sigui pla, perquè acabem de fer unes bones pujades que ens han deixat trencats...
El dia s’ha llevat molt ennuvolat però mica en mica es va estripant i va fent ullades de sol. Fa molta xafagor i procuro beure a tots als avituallaments que estan  a més o menys cada cinc kilòmetres.
Molts corredors porten un ciclista que els hi fa l’assistència, nosaltres també l’havíem de dur però en Mia va tenir un problemilla d’ultima hora i no ha pogut ser. La veritat és que es troba a faltar perquè és molt més pràctic i més amè si algú està per tu i et porta les coses però que hi farem. En contes d’això porto una ronyonera que m’està fent la guitza tota l’estona: se’m afluixa a cada moment, em bota, em rasca.... fallo meu, ja ho sé, però m’està amargant la puta ronyonera...
Fet i fet arribem al kilòmetre cinquanta, allà tinc pensat canviar-me les bambes i la samarreta i fer una parada tècnica. Fins aquí ha sigut un llarg camí, a estones molt feixuc, amb alguna espurna de llum però basicament un calvari.
Però mira tu, com son les coses, surto de l’avituallament totalment renovat, la situació s’ha girat com un mitjó i em trobo de meravella. Ostia santa això és collonut, tu!. Agafo un ritme de creuer i vinga, pim pam, pim pam, corrent amb ganes, amb força, disfrutant, concentrat....una passada vaja. Aquest és el moment que estava esperant, ha tardat gairebé cinc hores a arribar però ara ho penso aprofitar.
El cos humà és una màquina imprevisible, el cos, la ment, l’esperit; tot tres corrent agermanats, sentint cada part del meu cos, tendons i muscles en perfecte sintonia, la respiració.... i avançant.
 Avançant  altres corredors, amb la mirada posada al infinit, sentint que el que estic fent forma part del meu jo més profund...ah noi! m’encanta aquesta sensació, m’encanta l’ultrafons. 
Per arribar fins aquí he hagut d’esperar, de ser pacient, de tenir una voluntat i una fe cega en mi mateix, ja sabia que això arribaria o potser no, però no em podia rendir, mai. Mai. Sempre endavant.
Deixo enrere en Jean Pierre però sé que em segueix en la distància, els kilòmetres van passant sense que gairebé me’n adoni, estic en plenitud, buah! estic sonat, fa només una estona estava enfonsat en la misèria i ara em trobo exultant, amb 75 kilòmetres a les cames i amb una energia que em desborda.
Però les coses duren el que duren, i els llamps i els trons fan acte de presència i amb la previsió d’una tempesta imminent em desmunto, caic altre vegada a l’abisme i desapareix tota aquella energia. La pluja cau amb força i torno a córrer encongit, mirant a terra, entre mig dels basals i moll com un ànec.
Arribem a un avituallament i hi ha un munt de gent aixoplugant-se a sota la carpa, ens mirem amb en Jean Pierre i sense dir-nos res continuem corrent sota l’aiguat, no han calgut paraules i tots dos ens hem entès; no ens podem quedar aquí, cal continuar. Hem vingut a córrer 100km i ho farem, oi tant que ho farem, mica en mica, amb paciència i anar sumant.
En un camí ample ens passa una corredora que almenys te vuitanta anys, collons això si que ens mina la moral, fins i tot les iaies ens avancen...
Però que hi farem tu, estem corrent bé, superant obstacles, amb moments bons i altres de dolents però anem ben avinguts i també ens ho passem bé. En un avituallament en Jean Pierre baixa un esglaó i fa un moviment descontrolat, està  totalment contracturat i jo em descollono i no puc parar de riure, i es que semblem dos iaios, amb l’esquelet rígid i les cames agarrotades...
Seguim.
Falten els últims 10 kilòmetres i això ja gairebé ho tenim, per sort ha parat de ploure i encarem una puta recta que sembla que no s’acabi mai. Em fan mal els peus, els genolls, l’esquena.... però seguim corrent, això s’ha de lluitar fins al final,  no regalen res i costarà, i tant que costarà. 10 kilòmetres sembla que no siguin res, però quan en portes 90 i vas trallat semblen infinits.
Al kilòmetre 97 n’estic fins als collons, sembla estrany com es poden arribar a fer de llargs tres putus  kilòmetres...
Torna a ploure.
L’arribada al poble es en pujada i es fa molt, molt dur, però tot arriba i a 200 metres de l’arc d’arribada tornem a passar la iaia i es que encara ens queda una mica de dignitat. 
I finalment arribem sota la pluja i passem l’arc d’arribada amb 9hores i 51 minuts, en la posició 40 i 15 de veterans, però això es el de menys, ara mateix estem molt i molt contents, perquè, com sempre dic, m’he tornat a superar, he afrontat de cara tots els obstacles, he sigut pacient, m’ho he treballat ,i torno, una vegada més a sentir-me viu fent això que tant m’agrada i que tant enganxat em té.
Així es com ho visc jo, córrer em fa patir però també em fa feliç.

Fins aviat!


moments abans de sortir, amb en Jean Pierre i en Paris Canals

3 abr. 2016

TRAIL MONTSENY




No tenia previst participar en aquesta cursa però el Montseny és el Montseny, i sempre m’agrada de ser-hi, la versió llarga ja la vaig córrer l’any passat així que fer “nomes” trenta quatre kilòmetres i 1900+,  ja m’està bé, com a preparació i entrenament amb dorsal.

Estic disposat a córrer una vegada més una cursa i aquesta vegada em fa mandra  la veritat, no sé perquè, però una vegada posats em vaig trobar de meravella i no em va molestar res. Bé, una mica la cuixa... Abans d’ahir vaig sortir a córrer i em va mossegar un gos, porto una bona queixalada a la cama i m’estic prenen antibiòtic i tot això, també em fa mal el braç on em van posar la vacuna antitetànica. En fi, coses de gossos i corredors, en una altra ocasió ja parlaré abastament sobre aquest tema.
El recorregut el conec perfectament, l’he fet un munt de vegades en cursa, entrenant, passejant, treballant i de totes maneres.

Ara mateix, un dia després, mentre escric això, vaig intentant recordar les sensacions  que vaig tenir, esportivament parlant aquesta va ser una cursa més, sense grans ets ni uts, vaig disfrutar moltíssim, això si, però em costa descriure totes les sensacions.
Molta gent em diu que li agrada com ho escric i realment la escriptura no tindria sentit sense uns lectors al darrere, però després de tantes i tantes curses, de tants kilòmetres, de tantes pujades i baixades, un ja no sap que més posar. Francament: se’m acaben els adjectius...No em vull repetir, ni em vull fer pesat, ni vull fer una crònica buida de sentiment plena de dades tècniques que no interessen a ningú.
Sempre ho he dit, córrer és quelcom més que moure les cames i una cursa és quelcom més que mesurar-se  amb els altres. Les dimensions èpiques que a vegades he reflectit en els meus escrits no són fruit de la meva imaginació, són reals, jo no m’invento res. Crec que seria incapaç d’escriure quelcom que no fos una experiència pròpia, perquè quan ho faig,  jo només em deixo portar pel que sento i les paraules em surten soles.
Només dir que ahir al Montseny em vaig sentir que formava part del medi, que corria com sempre, com qualsevol altre dia, capficat en els meus pensaments i una mica més apretat, això sí. Vaig córrer mesurant cada passa, sentint que era amo dels meus moviments i de la distància, que ho tenia tot sota control. Les pujades les vaig fer totes a fons, a tot el que donava la màquina i les baixades controlant. Aquesta distància és prou bona perquè quan comences a anar tou ja gairebé arribes, així que no vaig patir gens.
Tota la cursa vaig anar amb en Jean Pierre, ara jo a davant, ara ell i varem entrar junts, 33ens i 9ens de veterans amb 3h 51m i sense estrebades,  aquestes ultimes setmanes hem estat entrenant junts de cara als 100km de Belvés d’aquí quinze dies, fent unes bones kilometrades i no era qüestió de fotren’s l’atxassu al final.
Així que no hi he res més a dir. Vaig passar una matinal collonuda, fent una de les coses que em fa més feliç, compartint-t’ho amb un munt d’amics, sentint que formava part d’aquesta comunitat de corredors.
I tant és així, que avui, encara amb les cames carregades d’ahir ,he anat a donar un cop de mà a la cursa del Roc Gros, fent d’escombra i recollint cintes.






30 març 2016

SPARTATHLON (1)


La veritable marató.

Segons l’historiador Heròdot, l’any 490 abans de crist, el soldat missatger Filípides va córrer la distància que separa Esparta d’Atenes (246km) per demanar ajuda  al rei Leònides,  per la inminent invasió dels Perses.
Al mite de la gesta d’aquest soldat es troba l'origen de la actual distància marató (42 km 195m). La llegenda diu que hauria mort de fatiga després d’haver corregut uns 40 km. des de  Marató fins  a Atenes per anunciar la victòria sobre l'exèrcit persa, però en realitat, Filípedes va recórrer el camí des d’Atenes fins  a Esparta per demanar reforços, el que serien aquests 246 quilòmetres, així  si que s’explica  que al arribar morís ....
Tot i així aquest fals mite sobre el que realment va succeir va guanyar molta popularitat, i en honor a aquest fet es va crear la Competició amb el nom de "marató", que va ser inclosa en els Jocs Olímpics de 1896 d'Atenes.
Una cosa és la llegenda i l’altre la història, i la veritable història, segons Heròdot, diu que Filípides va sortir amb la primera llum del dia de l'últim divendres de setembre de l'any 490ac. i va arribar  a Esparta amb l'última llum del dia següent, el que equival a unes 36 hores. Per això, l‘Espartathlon, té com a temps límit 36 hores per ​​ cobrir aquests 246 quilòmetres.
Amb  base aquest relat,el comandant John Foden de  la Royal Air Force anglesa i quatre oficials, van viatjar a Grècia al 1982 per  provar si era possible  cobrir aquests gairebé 246 quilòmetres en un dia i mig.
Tres corredors van tenir èxit al completar la distància, provant així que si que era possible . Anys després, va néixer aquesta carrera basant-se en la descripció que l'historiador Heròdot va fer de la ruta que hauria seguit el soldat Filípides fa 2500 anys. Segons els organitzadors de la cursa, actualment es segueix exactament la ruta històrica que ell va realitzar, de manera que es creuen autopistes, instal·lacions urbanes, camps de vinyes, oliveres, i s’ascendeix a la muntanya Parthenio de 1200 metres. Els corredors al arribar, han de tocar els peus d’una gran estàtua de bronze del rei Leónides.

I ara que?

Des de que vaig saber que estava a dins de la Spartathlon que no dormo, no menjo, no visc. Cada vegada que surto a córrer penso em com serà el dia que  la pugui acabar, perquè, sent realistes, tinc molt poques possibilitats de fer-ho.
Porto uns quants anys corrent ja i em conec prou bé com per saber els meus límits, però és investigant en els límits del possible, quan m’arrisco a anar més enllà, cap a on sembla impossible, que esdevé el possible. Mai de la vida diria que sigues capaç de córrer una marató, o 100km, o 24 hores seguides  o...
Ja fa uns quants anys que sento a parlar d’aquesta mítica cursa, i francament, em sembla inabastable i impossible, però que collons! dels covards no s’ha escrit mai res i de les úniques bogeries de les que un  pot penedir-se, es de les que no ha intentat.
Diuen que només un 40 per cent de corredors l’acaben en cada edició i és sens dubte una de les més dures del món. Però no només això, els temps de pas són molt exigents com per exemple  fer els primers 80km amb 8 hores o els 130km amb 15h, amb una calor i una humitat pròpies de la costa Mediterrània i ascendint un desnivell total de 3000m. Al més mínim contratemps estàs fora de cursa i a més d’una una gran preparació, requereix una gran dosis d’empenta, entusiasme i tossuderia.
I  de  tot això ara vaig sobrat, però igualment tinc els meus dubtes i les meves pors que em fan estar constantment en un estat com d’alerta, expectant, a veure si d’una vegada m’hi llenço de cap i em converteixo en un soldat  Filípides,  o si més no, intentar-ho.

De moment dissapte correré els 34 kilòmetres del trail de l’ultra Montseny i d’aquí quinze dies els 100 km de Belvès, res, un aperitiu del que vindrà...


Arxiu del blog