temes

5 de nov. 2018

TORNEM-HI



Després de moltes molèsties i problemes varis, arriba un punt en que has de reconèixer que t’has lesionat. Costa molt arribar aquí, però una vegada acceptes la situació, tot és molt millor. 
Va, para una mica que fins i tot t’anirà bé...
Però ben bé que és lesionarse? Que et faci mal alguna cosa?, o que et mal t’impedeixi córrer? Es difícil concretar, perquè els corredors sempre correm amb algun mal o algun tipus de molèstia, es inevitable, almenys jo. Una altre cosa molt diferent és el patiment que et comporta com a conseqüència d’aquest mal. Jo crec que tinc el llindar del dolor bastant amunt, per això em costa tant arribar fins al punt de dir; no puc més.
He estat dos mesos parat, completament parat. Com a màxim caminava tres-cents metres. Ni bicicleta, ni natació ni res. Això, per una persona acostumada a córrer cada dia es molt dur, no ho sabeu prou.
Però ara la cosa pinta més bé, el tendó del tibial torna a ser el que era (no hi ha res com un xute de cortisona)  i tot plegat tinc una visió més positiva de la meva...diguem-ne patologia.

Fa vint i cinc anys vaig caure des de nou metres mentre escalava, tota l’hòstia se la va emportar un peu, i la cosa va quedar com va quedar, bastant bé dins la gravetat. Em va costar molt recuperar-me però amb els anys ho vaig aconseguir. I ara, amb uns quants milers de quilòmetres  a sobre i unes quantes reblincades més, el peu es queixa. Normal.
He desenvolupat una artrosis degenerativa, però vaja, que a la meva edat, no deixa de ser normal. Tota l’estructura del peu i turmell està alterada i mecànicament  no acaba de funcionar bé. Això em dóna molts problemes als tibials però també a tota la cadena del fèmur en avall.

L’altre dia em va visitar un metge de medicina esportiva i em va dir que hi ha futbolistes professionals amb un peu pitjor que el meu, això em va animar força i he decidit que continuaré amb el meu pla, que no es cap altre que córrer tot el pugui, com feia fins ara, vaja.
A la seguretat social em diuen que això ho operen, fixen dos o tres ossos del peu amb un cargol i llestos, així de fàcil i s’ha acabat el mal...
Però això seria la última de les coses que faria, abans deixaria de córrer, igualment un cop operat no ho podria fer, així que res d’operar.
Em cal paciència, adequar les càrregues i volums i sobretot creure en mi. Aquest fet es molt important, d’entrada, no s’ha de creure tot el que et diuen, i la intuïció, aquell recurs que tots tenim, hi juga un paper important.
Així que res, prova superada, però amb un condicionant mes, que hi farem. Ja fa tres setmanes que he començat a entrenar i les sensacions són ben estranyes, em sento com un nàufrag acabat de rescatar, com un ressuscitat, però amb la il·lusió de sempre,

Som-hi, gas a la burra!

14 de set. 2018

galopaquegalopa, 10 anys



Doncs mira, a lo tonto a lo tonto...ja han passat deu anys, galopaquegalopa compleix deu anys.
403 entrades, 122782 visualitzacions i de moment segueixo aquí, fent el burro, sense cap més pretensió que deixar constància de les meves experiències vitals i esportives. Setembre de 2008, i el destí ha volgut  que aquesta efemèrides coincideixi amb una parada tècnica que potser s’està allargant massa...

Però el que té de bo estar lesionat, és que et deixa molt temps lliure i em puc dedicar a altres coses, es la única cosa positiva que hi veig. Porto un mes just sense fer res, hi quan dic res, vull dir res; ni córrer ni bicicleta, ni caminar, ni res de res, no puc!. Des de la subida al Veleta que vaig quedar tocat del tendó del tibial anterior, que estic parat, i la cosa sembla que va per llarg...
Així que he aprofitat per tirar endavant un projecte que em fa molta il·lusió i que feia molt de temps que tenia en ment: escriure un llibre.

De fet, ja el tenia escrit, perquè no és res més que una recopilació de cròniques de curses d’aquests deu últims anys. N’he fet una introducció i he intentat crear un fil conductor i una estructura. Després de tants anys escrivint, veure-ho en format paper, amb fotos i portada i tapa dura i tot això, fa molta patxoca. Haig de donar les gràcies a en Robert Jové que és el que em va engrescar a fer-ho possible.
Encara és al forn, però ho tinc prou avançat com per dir que gairebé és una realitat, falten els últims retocs i acabar de donar-li forma, però en breu, en un parell de mesos màxim, sortirà a la llum.
Segueixo galopant, en sentit figurat, però galopant.

Gràcies a tots, seguiré informant.

4 de set. 2018

J.R.



L’altre dia vaig pujar a les golfes i la vaig veure, la vaig sospesar amb les dues mans, vaig observar els dibuixos de les betes de la seva fusta i el seu tall esmolat i vaig recordar, una vegada més, la seva història.
Sempre que la veig em fa pensar amb ell, la vam comprar a Torelló, en una ferreteria del carrer Capsevila, la vam fer servir uns temps i amb els anys, va anar quedant arraconada.  

Les destrals sempre m’han agradat, és un eina molt efectiva, bonica, una eina ancestral. M’agrada el seu cop, i veure com surten disparades les estelles, el seu so, el seu pes, la fusta combinada amb el ferro, el seu tall progressiu fent un angle tancat.
I ara, trenta anys després, he decidit que aquest record resti per sempre. He gravat el seu nom al mànec, com un tatuatge a la pell i l’he tornat a esmolar.

Aquesta destral serà sempre la d’en Joan Roquer, i ara més que mai.

Tinc una foto enganxada amb un iman a la nevera, on surt ell amb aquesta destral, i de tant en quant me la miro. M’encanta. Es un record etern que en guardo, el d’ell  i el de la destral.

En Joan Roquer era un gran amic, el trobo a faltar. Trobo a faltar les seves converses, el seu punt de vista, sempre obert i tolerant. Més enllà dels seus excessos, hi havia una persona sensible i intel·ligent, senzilla i amable i que m’agrada  de recordar

Fins i tot a casa tenim un plat que es diu “pilotilles Joan Roquer”, que era el que cuinava la Fina quan venia a dinar.


Ara en Joan ja no hi és, però el seu record, d’una manera o d’una altre hi serà per sempre.


16 d’ag. 2018

SUBIDA AL PICO VELETA



Un any més Cap a Granada, a la “subida al pico Veleta”, m’encanta aquesta cursa, "la subida mas dura del mundo" 34 edicions,  50 kilòmetres de pura pujada, i per asfalt, com a mi m’agrada, sense pedres, ni fang, ni les maleïdes baixades...
Set del matí, encara és de nit quan l’Olga i la Fina ens deixen al Ruben i a mi a la sortida, quatre voltes per allà, saludar a molts amics i vinga som-hi; una altre vegada amb un pitrall al pit i amb ganes de donar-ho tot. L’objectiu és baixar de cinc hores, fa quatre anys vaig fer 5:19, o sigui que sóc ambiciós, però si no surt, tampoc passa res. Aquest és l’objectiu “esportiu”, però en realitat l’objectiu és viure una experiència intensament i gaudir de la vida, res més.
Fa quatre dies que no faig res, darrerament, és l’estratègia que segueixo abans de les curses; sortir molt descansat i reposat, i amb ganes, com quan surten a passejar els gossos després de dos dies de no fer-ho.
Les sensacions són boníssimes i corro amb el grup capdavanter, mica en mica ens anem estirant i em quedo amb un grupet, dels trenta primers, i a bon ritme. Quedo sorprès del meu rendiment, veig ritmes de, entre quatre i quatre quinze m/km, i vaig còmode, tibant del grup.
Sortim de la ciutat i enfilem la carretera i les primeres pujades, de moment molt suaus. Deixo el grupet mica en mica fins a atrapar un altre escamot de cinc corredors. Em sento bé, concentrat, intento corro eficientment, estirant la gambada, espatlles rectes, brasejant amb força i entrant de punta. Pim pam, pim, pam, ostia m’encanta aquesta sensació, em sento un corredor, un gran corredor, correria fins al infinit  així, el temps es para i em sento feliç.
Atrapo un altre grup i segueixo molt bé, ritme de marató, apretadet però controlant, no em fa mal res i estic gaudint com mai. Penso amb el que em queda però no m’acollono, la mateixa cursa em posarà al meu lloc.
Al kilòmetre quinze comencen les  pujades de veritat, em passen uns quants corredors i entre ells la que quedaria primera dona, abaixo el ritme però segueixo amb energia. Això és molt llarg i a més del cansament, s’ha de gestionar l’alçada, de moment no es nota però no crec que tardi...
Recordo la cursa perfectament de fa quatre anys, i recordo on vaig començar a caminar, cap al km trenta més o menys.  Aquest any vaig una mica millor i no camino fins bastant més amunt, però al final, és inevitable. Muscularment vaig bé però em falta l’aire, vaig amb les pulsacions disparades i no em queda més remei que afluixar, és el que té el Veleta, a partir dels 2500- 3000 metres la cosa es posa xunga de veritat.
No passa res, poc a poc, Em passen varis corredors més però jo a la meva, vaig mirant el temps i encara estic per baixar de cinc hores.
40 km. Revolts i més revolts, veig el Veleta allà dalt encara, i sembla que no hi hagi d’arribar mai. Vaig alternant el caminar i el córrer però corro més que no pas camino, i això ja es un èxit.
Cap al kilòmetre quaranta tres, començo a patir, l’esforç que hi poso es considerable però vull seguir corrent. Poso el meu pobre organisme una vegada més al límit, i segueixo serpentejant per la carretera, caminant algun trosset però amb la determinació d’arribar a dalt corrent. Miro el rellotge i porto gairebé cinc hores, i és aquí on em deixo anar, em relaxo i veient que no arribo a l’objectiu, deixo de lluitar amb mi mateix i em limito a avançar.
Però estic bé, ho he donat tot i m’he sentit fort, he pujat amb dignitat i no arrossegant-me i tot plegat em fa feliç.
Finalment cinc hores i vuit minuts, i una arribada molt justa per darrere un corredor que m’acaba de passar, el tercer veterà M-50. Vaja,  medalla de xocolata i 30è de la general. No està malament.
Però de tot plegat, em quedo amb el gran cap de setmana passat amb bons amics, rient com carcamals i gaudint de fer turisme, d’Andalusia, de la gastronomia, de les cervesetes i de la vida mateixa. Gràcies!



Sortida

Amb el gran Perico, un Menorquí tot terreny



Moment de l'arribada

Corrent a ritme


El gran Ruben Piñol, que es va cascar tota la cursa marxant
Pujades per un tub...

2 d’ag. 2018

MARVEJOLS-MENDE



Em vaig apuntar a aquesta cursa com a preparació per a la Subida al pico Veleta, a Granada, d’aquí a un mes, però la veritat es que va tenir prou pes específic com per classificar-la com a “cursa de les que s’han de fer”
Quaranta sis edicions i un nivell atlètic impressionant, Keniates, Ugandesos, Etíops, Russos...jo que sé, allà hi havia gent de tot el món, i mes ferro que el que he vist mai a totes les curses juntes. Importants premis en metàl·lic, animació en gairebé tot el recorregut, i un prestigi esportiu i atlètic d’envejar...
 Vint i dos kilòmetres i sis-cents metres de desnivell positiu, la cursa fa dos pujades i dues baixades, sense pedres, ni fang, ni xargais, ni res, tot asfalt. Una cursa dura de collons, encara que amb els números no ho sembli...

Hi vaig anar amb en Mia Carol i la Laia Andreu, dos pata negra de la comarca d’Osona, a més dels atletes d’en David Kipelio. Tots van fer un carrerón, fins i tot jo, quedant top 10 de la meva categoria i arribant el 183è de la general, que tenint en comte el nivellàs de la prova, està molt bé, estic molt content.
I es que es tractava de córrer amb pujada, i això m’agrada molt, unes bones rampes fins a arribar a un coll i allà deixar-se anar, estirar bé la gambada i córrer cara avall, per tornar a fer un altre coll, una mica més baix, i tot baixada a sac fins a meta.

Explicat així pot semblar fàcil, però no ho és gens. Pujant,  les pulsacions es posen a mil i has de intentar mantenir un ritme, i baixant, la musculatura pateix molt. Vaig marcar parcials de 3:20 m/km i el desgast  que això comporta és enorme.

Em vaig equivocar a l’hora de triar les sabatilles, vaig córrer amb voladores i crec que una mica més d’amortiguació hagués anat molt millor.  Només va ser 1h 44m, però tres dies després encara tenia les cames de fusta, avui estic molt millor i apunt pel que calgui.

Una cursa molt maca i recomanable que penso repetir, sens dubte.

Gas a la burra!







21 de jul. 2018

TRAIL VIELHA MOLIÈRES 3010



Dissabte passat vaig participar a la marató de Molières, a la vall D’Aran, una marató salvatge en tots els sentits. 42 km d’alta muntanya i 4100 metres de desnivell positiu, passant per pujades infinites, per baixades impossibles d’herba, tarteres, rius, zones amb molta neu, boscos espessos i pedres, moltes pedres...

No és el meu terreny, però vaja, jo m’atreveixo amb tot i per disfrutar d’un dia a la muntanya només calen ganes i dues cames. Però el dia abans no les tenia totes, no anava gaire predisposat a patir i vaig estar dubtant de si fer la cursa curta. Però al final, vaig pensar que perquè fer mitjos dies havent-t’hi dies sencers, cagumlaputa!. La Fina em va convèncer quan em va dir: si ets una mula!

No sóc un corredor ràpid ni especialment hàbil, la meva única virtut és aquesta, i això és el que sóc; una puta mula.

Vaig sortir a darrere, amb l’escamot de cua i a veure-les a venir, sense cap pressa i sense cap més pretensió que gaudir, i, això si, acumular una bona setmana d’entrenaments. Només feia una setmana que vaig fer tirada llarga al carrilet, 30km a ritme, el dimecres, 153km amb bicicleta i uns quants entrenaments més que em van deixar arreglat, o sigui que gaire fresc no hi anava.

Però la cosa no podia anar millor, vaig saber gestionar el cansament, i vaig menjar i sobretot beure quan calia. Vaig superar tots els obstacles on no em moc amb la soltura que voldria, baixades llarguíssimes que em van deixar les cames fetes merda, passos amb grans pedres on havies d’anar  saltant constantment, i la baixada del Mulleres amb molta neu...no hi va haver ni un tros amable, bé, si, arribant a Vielha una pista planeta i llarga, on vaig aprofitar per córrer amb ganes i sentir-me de nou corredor i no una puta cabra...però amb tot, sempre disfrutant.

Total, 10 hores i mitja passejant aquesta meva pobre carcanada per les muntanyes, una bona rustida i deixant enrere alguna lesió que no em deixava ser qui sóc.

Una marató molt recomenable per qui els hi agradi la muntanya de veritat, ben organitzada i a un lloc singular.









29 de maig 2018

LES MILLORS CURSES



Volia fer un petit resum de les millors curses en que he participat en aquests darrers anys, no és una llista de millor a pitjor, ni hi són totes, tampoc és que vulgui fer la pilota als organitzadors, simplement són algunes curses que han significat quelcom important per a mi, podrien ser moltes més, però també podrien ser moltes menys. En general les curses massa pretensioses, amb grans noms i grans marques al darrere i massa fanfàrria em tiren enrere, m’agrada més buscar l’essència del córrer per si mateix, i quelcom diferent, així que he seleccionat aquestes i parlar-ne una mica.

SPARTATHLON
Sense cap mena de dubte, aquesta cursa va per davant. Aquí em vaig definir definitivament com a corredor d’ultrafons, i va haver un abans i un després de la meva primera edició i la cosa encara continua, tinc pendent una tercera...
La Spartathlon és una cursa mítica, mare de totes les maratons i origen de les ultradistàncies. No li fa falta catifes vermelles a l’arribada, ni musica èpica ni tonteries d’aquestes, perquè l’Spartathlon és èpica per ella mateixa. Es una cursa duríssima, austera, sense grans infraestructures ni ressò mediàtic però es que no li fa falta, el que la conegui una mica sabrà del que parlo.
Es tracta de la mateixa manera al primer corredor com a l’últim, aquí no hi ha distincions, ni èlit ni collonades, tots som corredors i punt. No hi ha premis en metàl·lic ni reconeixement de cap mena, més enllà d’una corona d’olivera i besar els peus de Leònides a l’arribada.
Fa molts anys que la conec, i al principi la veia com un somni llunyà i impossible per a mi, però mira com són les coses, al final he aconseguit ser part viva de la cursa mateixa i gaudir-la i patir-la a parts iguales.
246 kilòmetres d’asfalt, travessant la costa per les carreteres gregues, amb calor i humitat, amb uns temps de tall que et deixen fora al mínim contratemps, amb presència de corredors de tot el món i nivell molt alt. A vegades em pregunto que collons hi faig jo aquí, a la meva edat i amb el meu nivell....és qüestió de passió, voluntat  i determinació...
crònica 2016 aquí
              2017 aquí

TRAIL DEL BISAURA
Una cursa feta amb passió, coneixedors del seu territori i amb una organització exquisida. He tingut el privilegi de córrer dues vegades la versió de 50km i de col·laborar-hi en un avituallament en dues més. He vist la seva creació, el seu creixement i la seva projecció i no puc més que felicitar-los per la feina feta, una cursa sense cap més pretensió que fer gaudir al corredor, portant-lo a racons i indrets fantàstics, dura, però encara falta la versió XXL... a veure...
crònica 2015 aquí
              2014 aquí
web

TRAIL MENORCA CAMÍ DE CAVALLS
Aquesta cursa va ser la primera vegada que m’enfrontava a tants kilòmetres, vam viure la primera edició, amb tot lo bo i el dolent que això comporta, recordo acabar-la per collons junt amb en Joel Jaile, va ser bestial. Ara la cursa s’ha profesionalitzat molt però l’encant de Menorca perdura. Aquí vam créixer com a corredors, però l’organització també ho va fer amb nosaltres i d’aquella edició en queda una bona amistat.
Un traçat natural, una volta al perímetre d’una illa, amb una història al darrere i uns paisatges de conte. Molt recomanable.
crònica 2012 aquí

24 HORES CORREDORS.CAT
Sens dubte aquesta es la que més m’ha fet patir, córrer 24 hores en una pista d’atletisme per fer el màxim de kilòmetres que ets capaç, es duríssim, mentalment i físicament esgotador. No es tracta d’arribar enlloc si no de no parar, córrer i córrer de dia i de nit, donant voltes...brutal.
El primer any en vaig fer 165, el segon 185 i el tercer 176, abandonant quan faltaven encara tres hores, a més de vàries edicions on no he passat de les 6 o les 12 hores. S’ha d’estar molt zumbat...però a veure si aquest any  hi torno...
crònica 2015 aquí

COSTA BRAVA XTREM RUNNING
L’única ultra per etapes que he fet, tinc molt bon record de la primera edició, ara, ja s’ha deixat de fer. Recordo guanyar una etapa, com em vaig sentir desbordat per l’emoció... per altra banda la costa Brava dóna molt joc per córrer, encara que no ho sembli, amb trams de sorra, camins, corriols, asfalt, carreteres, urbanitzacions, cales... de tot..
crònica 2010 aquí

L’OLLA DE NURIA
Vaig viure la primera edició també i la segona, que es va neutralitzar per mal temps, després encara l’he fet quatre vegades més. Una cursa maca maca, tota amb alçada i a alta muntanya.
web

MARATO DE BARCELONA
Des de que la vaig córrer per primera vegada que em va atrapar, les maratons d’asfalt són el que són; una lluita contra el crono i contra tu mateix, esgarrapant uns minuts a cada edició. Es com una catarsi col·lectiva, rodejat de mils de corredors, tots com tu, més ràpids o més lents, però tots iguals, m’encanta...

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS
Es la cursa que he fet més vegades, catorze edicions, crec. La primera ni  recordo quin any era però si que recordo que encara era fumador, i just abans de sortir em fumava un cigarro mig d’amagat en un portal, i al arribar, directe al cotxe a fumar-ne un altre. Tot i així les feia al voltant d’una hora trenta. Aquest any amb 1h 24m i els que queden encara...


RIALP MATXICOTS
La Rialp matxicots no es un ultra de muntanya qualsevol, les seves muntanyes l’organització i tot plegat el fan un dels meus preferits. L’he fet tres vegades, totes tres fent podi en categoria i l’he gaudit intensament. M’encanten aquelles muntanyes, el Montsant de Pallars,  Mainera... amb una organització impecable i un poble abocat al corredor.
crònica 2015 aquí

SUBIDA PICO VELETA
Aquesta cursa ho té tot. Es una cursa d’asfalt però amb recorregut de muntanya, sortint de 500+ i pujant fins als 3400 metres d’alçada. Es pot córrer a ritme els primers deu km, però després la carretera comença a pujar molt dreta, amb alguns trams mot drets i unes paelles considerables. A la sortida pots estar a 35 graus i arribant a dalt a 3 o 4 només i amb vent. L’alçada juga un paper important perquè a partir de 3000 metres la cosa es posa seriosa i no pots ni respirar. Una cursa duríssima i molt veterana, amb 34 anys d’història que espero aquest any repetir.
crònica 2014 aquí

TRANSVULCANIA
Una altra cursa en una illa paradisíaca, un ultra amb grans desnivells i amb un descens final que et deixa baldat, de 2400+ a nivell del mar amb tan sols 17 km. Vaig tenir la sort de viure una de les primeres edicions, ara em consta que també s’ha professionalitzat molt, però crec que perdura l’essència.
crònica 2011 aquí

MARATÓ DEL MONTSENY
La primera edició va ser èpica de veritat. Vam viure una ciclogènesis explosiva, o el que vindria a ser un aiguat de collons. Aigua, vent i fred. Només la vam acabar una quarta part dels corredors, corrent amb l’aigua fins als turmells i travessant el Tordera amb aigua fins a la cintura...mare meva! i al Turó del Home temperatura de sensació de -20 graus.
Després d’aquesta primera edició encara l’he corregut quatre vegades més, amb més o menys intensitat, però sempre gaudint del Montseny.
crònica 2011 aquí


MARATÓ DEL MONTCALM
Aquesta cursa l’he fet quatre vegades, bé, de fet una no vaig passar del km 10 perquè em vaig fotre una galeta, i només començar. És una  marató de muntanya de veritat, pujant al cim de la pica d’Estats i molt corredora al principi i final de la cursa. Una cursa amb més de vint i cinc edicions a l’espatlla, que es diu aviat, però que no et deixa indiferent. A França hi ha un altre tarannà amb no tanta infraestructura potser, però amb tots els serveis. Una cursa maca que tot corredor de muntanya hauria de fer.
crònica 2012 aquí

CURSA DE NA’DALT
Una cronoescalada al santuari de Bellmunt el dia de Sant Esteve, una cursa diferent, en un dia diferent, una cursa divertida i desenfadada però no per això menys dura, sobretot si puges a tota castanya i arribes a dalt donant-ho tot...


I fins aquí.
Ja he dit que no hi són totes, falten la marató de Campdevànol, la de la vall del Congost, l’Emmona, els 100km de Belvès, la monegros desert, la cursa del Roc Gros, Zegama i un llarg etcètera, són uns quants anys corrents i m’adono que ja tinc un historial. Algunes les he obviat expressament perquè em van deixar un mal record i no m’agraden, com son l’ultra del Montblanc, l’ultra Pirineu o l’ultra d’Andorra, algun campionat del món i alguna de mitja muntanya...


21 de maig 2018

TANTO VA EL CÁNTARO A LA FUENTE...



...que al final se rompe”

Doncs això, m’he trencat. Porto molts mesos amb una molèstia al peu, que després ha passat a dolor i finalment amb lesió. Pensava que eren molèsties d’una fractura que vaig tenir fa vint i cinc anys, però ja fa temps que cada vegada anava a pitjor. Vaig acabar els 100 km de Belvès amb el peu com un pepino, però al cap de quinze dies ja tornava a córrer, com si res. Vaig fer la cursa dels gitanos de Taradell, tirades de 30km, i ahir a les 6 hores de resistència de Martorell, vaig haver de plegar al cap de dues hores quan portava 30km, ben coix.
Avui tinc el peu xungo, el tendó del tibial anterior ,crec, demà el fisio m’ho confirmarà, i gairebé no puc ni caminar.

Es difícil reconèixer que m’he lesionat, em costa molt. Sempre vaig amb mal aquí mal allà, ranquejant d’una pota o de l’altra, amb molèsties de tot tipus i a tot arreu. Doncs res, ara ja he tocat fons, a recuperar costi el que costi i a seguir...o no...

La veritat es que aquesta vegada ho veig tot negre. Aquest dies haig de fer el pagament per anar per tercer any a Grècia, a l’Spartathlon i em sembla que ho deixo córrer. Sembla que per haver-la acabat dues vegades la cosa sigui fàcil, 246km, pim pam i cap a casa, però no, costa molt, s’ha d’entrenar molt i tot ha d’anar rodat. Jo he tingut sort aquest dos anys,  i em sembla que ara ja l’estic posant a prova la sort.

Des de principis d’any que he anat entrenant cada vegada més, més volum i més intensitat, he fet  tres o quatre cros, un deu mil, dues mitjes, una marató, un 30km, un 100km, tres mitges muntanya, i varis entrenaments de 25, 30 i 40 km. pujant volum i kilòmetres setmana rere setmana.
Tot això encarat al setembre, per arribar-hi rodat, i el que em queda encara...

Però ara haig de parar, no passa res. En el fons, arribat aquí, molt a dins al meu interior, reconec que m’ho mereixo. No he fet cas dels senyals del cos, em pensava que era un superdotat, un superman, un ultra corredor de veritat i que podia amb tot, i no, només sóc un corredor mediocre i vulgar.

No passa res, estic bé, només ho explico. Així com explico els meus triomfs i les meves petites victòries, també explico les meves misèries.
Així que aquest any crec que no hi haurà Spartathlon, a més, estic inscrit al campionat del món de 100km a Croàcia que són tres setmanes abans només, i jo amb tot no puc. Ara ho he vist clar.
Així que ara l’objectiu es recuperar, ressetejar el cervell i tornar a ser el que era.


19 de maig 2018

CURSA DELS GITANOS



Fa quinze dies que vaig córrer aquesta cursa, 22 km molt ràpids pels voltants de Taradell. Em vaig notar cansat encara dels 100km de feia només quinze dies, però en general bastant bé, tan bé, que demà torno a la càrrega amb les 6 hores de Martorell, això es un no parar!

22 d’abr. 2018

100 km DE BELVÈS



Fa un parell d’anys ja vaig viatjar a Belvès, una bonica població del Perigord Francès, una regió molt maca, amb grans castells i rius cabalosos. Però el que tampoc he vingut a fer aquí aquest any, és turisme, he vingut a córrer els seus 100 kilòmetres per segona vegada, una mítica cursa amb quaranta dues edicions a l’espatlla.
 Està clar que l’entorn hi ajuda, però en realitat és un repte esportiu on preval la determinació que hi posis, i és clar, l’entrenament.
Vinc amb l’objectiu de baixar de les nou hores, no m’agrada massa posar-me fites concretes i objectius, perquè amb els anys he après que aquests vénen sols quan han de venir ,i si no, tampoc passa res, així em trec pressió, dormo més tranquil el dia abans i tot és més fàcil, però en el fons reconec que ho vull intentar. Sé que ho tinc a les cames, però s’ha de fer, i per tant s’ha de provar.

Sortida a les vuit del matí, una mica de fresqueta però es preveuen màximes de trenta graus. He coincidit amb el gran Luis de Santiago, un corredor discret i senzill però amb un currículum impressionant. Els primers cinc kilòmetres son per posar la màquina a punt, que això és molt llarg i s’ha de saber regular, però res, em deixo portar i agafo un ritme un pèl alt. Qui no s’arrisca no pisca, penso, així que si vull fer una bona marca haig de començar a retallar temps al temps, ara em trobo bé i s’ha d’aprofitar.
Al km deu em retrobo amb en Mia, ell em farà l’assistència amb bici. Es reconfortant  trobar-me’l, desprès de tants anys corrent junts es com el meu germà, ens coneixem bé i som un equip. La setmana passada jo li vaig fer l’assistència, a ell i tot l’equip DIR, a la oxfam trailwalquer, 100km també, en que van quedar primers, així que tot torna...
Vaig de puta mare, a ritmes que no havia fet ni amb entrenaments, de fet, només he fet quatre tirades de mes de trenta kilòmetres i unes quantes de vint o vint i cinc, així que no sé com em respondrà el cos a la llarga distància, crec que el meu ritme de creuer ha millorat molt darrerament, però ara això s’ha de mantenir...
Passo la mitja marató amb 1:35, ai mare que fotaré un pet, ho sé, no en tinc cap dubte, però no m’arronso i segueixo corrent a ritme suïcida. S’ha de ser valent i mentre tingui sang a les venes ho intentaré, cagumlaputa que aquí no regalen res, jo contra jo, corrent hores i hores i amb la clara convicció de donar-ho tot.
Comença a fer calor i en Mia no para de donar-me sals, aigua, isotònic, dàtils, plàtans...ostiaaa deixem respirar!, si no paro de menjar!. Però és el que cal fer, hi ho sap, hi ho sé, però amb el fragor de la batalla se’m oblida, així que li tinc plena confiança.

Km 30 amb 2:20, vaig enxufadíssim...

Anem fent la goma amb en Luisito, ara ell a davant, ara jo, però no coincidim mai amb el ritme, cadascú fa la seva cursa i a la seva manera, m’encanta...
Passo la marató amb 3:23, ostia David, et fotaràs una galeta que fliparàs, però res, jo no m’acuquino, em sento fort, i vaig bé, així que gas!
La zona és realment maca, pobles amb encant a la riba de grans rius, tot es verd i se sent olor de flors per tot arreu, com he dit abans, tot hi ajuda, però realment aquí el que val és els collons que hi posis.
La primera xinxeta arriba, no em ve de nou perquè ja me l’esperava, així que afluixo el ritme i a esperar que passi, no s’hi pot fer res més. Sort en tinc de l’experiència acumulada amb tots aquests anys corrent ultrafons, conec molt bé aquesta sensació i ho gestiono bastant bé.

Carda una calor que esquerda el cap, no paro de mullar-me als avituallaments i segueixo bevent  molt i menjant més aviat poc, és el moment de començar a tirar de gels.
Passo el kilòmetre 50 amb 4:03, un tiempassu per a mi, de seguir així no baixo de nou, baixo de vuit!!!, però no, el ritme va baixant progressivament, tampoc hi ajuda les pujades del circuit ja que al final vaig fer un desnivell positiu de 700m.
Al kilòmetre 60 ja em vull morir, em fot mal el peu i vaig rustidíssim, però segueixo corrent. Es el que he après corrent l’Spartathlon, puc seguir corrent hores i hores, a ritme de supervivència però prou ràpid per seguir avançant. Deixo enrere en Luisito.

Asfalt, calor, cansament...això és córrer un 100km, i seguir corrent.

Tinc alguna pujada d’energia que aprofito per apretar una mica però les ondulacions de la carretera em tallen el ritme. En Mia em segueix amb la bici com la meva ombra, em subministra aigua i aigua i aigua....i aigua, quina calor ostia santa!
Sense adonar-me’n, arribo al km 70, això ja està fet nanu....

Els collons! trenta kilòmetres són molts i a més amb aquest estat i aquesta calor. Però és qüestió de paciència, deixar passar el temps, bevent i menjant i seguir arrossegant l’esquelet per la carretera, ara amb un bon ritmillu, ara a ritmillu cadàver... Tot així avanço a bastants corredors i corro prou sencer i esquena dret per conservar la dignitat.
Del 70 al 80 és una agonia infernal ,però que hi farem, jo m’ho he buscat, malgrat tot estic disfrutant, estic gaudint del córrer llarg i encara estic amb cursa. 

Faig càlculs i veig molt difícil baixar de nou hores, però no es pot llençar la tovallola, encara tinc marge amb tot el temps que he retallat a la primera meitat i amb l’esperança que arribi el miracle del ultrafons, aquell en que el cos es sobreposa i et surt l’energia de no saps on, però avui les coses aniran...com havien d’anar...
Vaig pensant en l’arribada, els últims dos kilòmetres són en pujada, però pujada pujada de veritat eh?
Belvès queda a dalt d’un turonet i s’ha de pujar, no hi ha més remei, així que aquests dos últims seran de la muerte si o si, i els parcials baixaran. Em desmotivo una mica al veure que no hi arribo, però que collons, si ho estàs fent de puta mare!, només em queden vint kilòmetres que els faig com puc, corrent, això si, amb algun lapsus on camino uns metres i prou.
En Mia no es separa de mi, això ja ho tenim, ara sí, vaig recollint cadàvers, són els últims corredors de la cursa de 50km, i faig tota la ultima pujada corrent, mentre tots caminen, ja veig l’arc d’arribada i apreto una mica més per arribar per fi amb 9 hores 16 minuts.
Estic molt i molt content, ja tinc una muesca més a la culata, he baixat la meva marca en més de 30 minuts i he lluitat una cursa, una vegada més, arribant a meta amb totes les meves pors i encerts i amb totes les meves misèries a l’esquena, però que collons! que m’ho he currat! i com sempre, amb l’ajuda d’en Mia.

24è classificat, 5è de la categoria, i això que era campionat de França...

I amb tot, segueixo pensant que puc baixar de nou hores. Hi ho faré.
Oi tant.

Amb en Lluís, poc abans de sortir, aquí encara frescos.







10 d’abr. 2018

CURSA DEL ROC GROS



Aquest tipus de curses no són el meu fort, i més aquest any, que l’han recargolat encara més, amb baixades guarres, amb cordes, passos tècnics i demés. Però també hi havia llocs on es podia córrer i això es el que vaig fer; sortint d’Hostalets a tota hòstia, pujant fort... i baixant xino xano, com el chiquito...
Aquesta cursa la vaig córrer fa sis anys, en la seva primera edició i amb els anys ha anat canviant, però la essència és la mateixa.
Per què al final el que comte és l’experiència global, i aquesta va ser genial, bona matinal amb molts amics i gaudint d’una cursa feta i organitzada amb molta cura i amb la intenció d’agradar, i jo crec que ho van aconseguir.
Venia d’unes setmanes amb molta xitxa, entrenant deu dies sense descansar i encadenant volum i molts kilòmetres. 146km la setmana passada i 105km aquesta, que sumats als 25 d’avui, son 130km, no està gens malament.
Les cames una mica carregades però les sensacions prou bones, i acabant els últims quatre kilòmetres a tota llet, amb ganes de més i molt sencer, amb 2h 55m i 39è classificat, 3er de màster 50, i segons per equips. Fanàtik.
Bon entrenament de cara als 100km d’aquí a quinze dies, moltes gràcies Roc Gros i per molts anys!





12 de març 2018

MARATÓ DE BARCELONA



Sempre m’agrada tornar cada any a Barcelona, aquí vaig debutar en marató i any rere any intento ser-hi. No tinc moltes pretensions en quan a resultats, es tracta de gaudir d’una matinal esportiva, plena d’amics i sumar un bon entrenament, res més. Sé que estic en condicions de baixar de tres hores però no m’hi capfico, córrer amb pressió no m’agrada, per tant l’objectiu no es aquest.
Surto per darrere les llebres de tres hores a ritme tranquil, observant i escoltant el cos, que avui em diu que està prou bé, tret d’una molèstia al bessó que encara arrossego dels 30 km de les vies verdes.
La ciutat és una festa, bon ambient, bona temperatura, així que a disfrutar del que més m’agrada, envoltat de gent com jo.
Passo el km 5 amb 21m pelats, al igual que el km 10. El bessó cada vegada em molesta més però de moment aguanta. Em trobo molt bé, i sense voler atrapo les llebres, les passo, i les deixo enrere.
Km 15, tot va de meravella, la màquina treballant a ritme de creuer i bones sensacions, parcials molt estables i gaudint.
Passo la mitja amb 1h 28m, no està malament, si segueixo així encara faré un bon temps, però no em flipo i segueixo igual, mantenint, i aguantant una cremor al bessó que cada vegada va a més.
Al km 25, començo a entreveure com aniran les coses, conec bé aquesta sensació i la davallada física i anímica comença a ser present. Reconec el circuit de cada any, i cada any, més o menys al mateix lloc, tinc les mateixes sensacions.
Al km 30 topo de ple amb el mur, el temut mur, que em colpeja, m’agafa dels collons i em sacseja i em deixa clavat a l’asfalt.
No s’hi pot fer més nanu, això és la marató!
M’atrapen les llebres i els cents de corredors que les envolten, em passen per sobre i amb pocs minuts les perdo de vista. No hi puc fer res. He fet una petada de manual.
Però si alguna virtut tinc com a corredor, és la de seguir corrent quant sembla que ja no pots, és la meva especialitat. Somric per dins meu i em dic a mi mateix que això es qüestió de paciència, hi he passat mil vegades per aquí, així que toca apretar les dents i aguantar com sigui.
El bessó està a punt d’explotar i tinc l’organisme saturat, però aguanto un ritme que em serveix per seguir avançant encara amb dignitat, això és la marató, ni més ni menys, ella sempre et posa al teu lloc i mai és fàcil.

Al km 37 més o menys, em començo a trobar millor i torno a agafar ritmillu i marco aquests cinc últims kilòmetres amb 20 minuts i escaig. Recupero sensacions i torno a ser un corredor, intento apretar però el bessò no em deixa, que hi farem, directe a meta, per la pujada del paralel i entrant a l’arc bastant bé amb un temps de 3h 5m, 10s
Una altre marató a les cames, i sobretot una altre experiència atlètica, una més, encara que calcada a moltes altres.
La marató requereix una preparació específica, s’ha de ser ràpid però també tenir fons i sempre fallo per una de les dues, potser m’han faltat unes quantes tirades llargues i no tanta qualitat, en fi...
Però com deia al principi, aquest no era l’objectiu i per tant estic satisfet, ara toca sumar kilòmetres i més kilòmetres amb una bona base atlètica pels 100km de finals d’Abril.

gasalaburra!





Arxiu del blog