temes

27 març 2015

FOTOS



















16 març 2015

MARATÓ DE BARCELONA 2015



Sempre dic que la vida d’un corredor està plena d’alts i baixos, almenys la meva. 
Em vaig preparar aquesta marató a consciència, em vaig fer un planning i tot de dotze setmanes i vaig voler fer les coses una mica endreçades....res! collonades!, jo no he nascut per planificar res.
La vida va passant i els aconteixements venen i esdevenen sense avisar, tal com raja, improvisant. I el córrer forma part de la vida i les coses van com van, com elles volen, jo no hi pinto res.
Amb tot això, vull dir que arribava a aquesta marató sense haver entrenat el que volia, mig lesionat, amb parades de quinze dies i amb una desmotivació important. Ara ja tinc clar, però, que aquesta improvisació i aquesta falta d’ambició em porten sempre a bon port, no cal donar-hi més voltes. Es quan he intentat fer les coses mitjanament bé que em surten malament i quan les deixo simplement a l’atzar en surto satisfet, sigui quin sigui el resultat.
Allà va:
Aquesta nit he dormit força bé, de matinada fot un fred que em deixa el cos encongit i el que tinc menys ganes es de posar-me a córrer. Arribem molt d’hora a Barcelona i encara falta una hora per la sortida. Estic tranquil, provaré de fer el que vull fer i si surt, bé, i si no, també. Baixar de tres hores.
Em trobo un munt de gent aquí i allà abans de la sortida, i com sempre abans de les grans batalles reacciono fred i distant, estic massa concentrat amb mi mateix i amb el que vull fer com per estar pels demés. Sóc així.
Entro al calaix sub 3 hores i m’emociono, la musica m’entra per tots els poros de la pell i un principi de llàgrima en brolla dels ulls.
 Va! tira capullo! que tenim feina!. Surto per sota de 4 m/km i les sensacions son boníssimes, això de descansar tooota la setmana m’ha anat bé i ara córro amb ganes. Fins al kilòmetre 5 vaig molt bé, concentrat, vigilant de no passar-me però decidit. Tinc les llebres de 3 hores al darrere, a pocs metres i es tracta de mantenir la distància. M’he tatuat els temps de pas al braç, cada 5 km, i de moment tot rutlla a la perfecció, com un rellotge suís. No em fa mal res, fa una temperatura òptima per córrer i em sento animat. Per dins meu i recorre un petit dubte però, tots sabem que a la marató poden passar moltes coses i un petit fallo pot esguerrar-ho tot.
Kilòmetre 10, 42:39, deu segons mes del previst. Perfecte. No s’encén cap llum vermella i la velocitat de creuer es bona, gaudeixo del córrer, de la cursa i de la festa.
Kilòmetre 15, 1:04’20, aquí tinc una petita davallada, he estat corrent al voltant de les llebres i hi vaig molt malament, hi ha massa gent, cada dos per tres ens anem tocant i mes d’un va per terra, als avituallaments hi ha un merder que decideixo posar-me a darrere i seguir-les de lluny.
Fa estona que m’estic pixant, es una sensació molt desagradable, la veritat, i al final paro entre mig de dos contenidors a buidar. Veig les banderes de les llebres com s’allunyen i només tardo 20 segons però que son decisius.
 Em quedo sol. Ostia tan bé que m’anaven, que hi farem, jo m’he posat en aquest merder i sol me’n sortiré. Fins a la mitja marató tinc un repunt d’energia i intento atrapar de nou a les llebres i aquí la vaig cagar, ara ho veig. Em vaig desgastar massa i no va servir de res.
Km 25, primera crisis important. Vaig patint, he passat la mitja una mica per sobre del temps que tenia pensat però l’objectiu encara el tinc a l’abast. Penso que algun dia em cansaré de patir, perquè córrer es patir, no ens enganyem, però es en superar aquest patiment on hi ha la veritable essència del córrer. Estic cansat, i encara no he arribat al km 30, o al 35, mare meva, que no et passi res...
Curiosament, a partir del km 28 més o menys començo a anar bé altre vegada. M’enganxo a tres corredors que van a bon ritme i que s’animen entre ells , els hi demano per pujar al autobús i em diuen que cap problema. Venga Jose! piernas piernas!, venga respira!, venga David! òstia quins cracks!, em porten que sembla que volem, anem avançant corredors i mes corredors i em sento invencible. Passem el kilòmetre 30 sense problemes i fins al 35 anem enxufadíssims, he recuperat el temps que havia perdut però no tot, si vull baixar de 3h hauré de córrer moltíssim i ara mateix em veig capaç.
Però la cosa no dóna per més, en Jose i els seus amics se’m escapen i perdo l’autobús, gràcies amics. Em fan un mal insoportable els bessons, el meu punt feble últimament, i de fet, totes les cames les tinc com de fusta, les pulsacions disparades i una agonia que no s’acaba mai. Això es la marató, aquí volia arribar, aquell punt en que sembla impossible que pugui seguir corrent però que ho segueixo fent, el dolor es insuportable, estic exhaust, però nomes em queden tres kilòmetres que els faig arrossegant-me i donant-ho tot.
I finalment veig l’arc d’arribada, sento una veu que diu: venga disfrutalo!, i això faig, disfrutar-ho, perquè una vegada més m’he superat, he gaudit i he patit però me’n he sortit.
El rellotge marca 3h 03m 29s, no he baixat de tres hores però més ben igual, sé que ho tinc a les cames i això em dona força per tornar-ho a intentar.
Gràcies marató, perquè em fas donar el millor de mi i perquè em fas sentir viu.
Fins l’any que ve!





La Xuleta

Moments abans de la sortida

16 febr. 2015

MITJA MARATÓ DE BARCELONA 2015



Des de la mitja de Granollers fa quinze dies que no havia sortit a córrer, dues sortides a rodar suau i poca cosa més. El bessó mal parit m’ha sortit rebel i no vol guarir-se, dues visites al fisio (las cuevas del sado) molt doloroses, agulles, ganxos i demés artefactes i el bessó ni s’immuta.
El dia abans remenava per aquí a casa ben coix, amb una bola al bessó que no em deixava ni caminar i ja no dic res de córrer. El més sensat hagués estat quedar-me a casa, gel, estiraments i paciència....
Doncs no.
 Una vegada més em presento a una cursa mig lesionat, sense entrenar els últims quinze dies i  amb aquella incertesa del que sap que no va bé, sense seny i sense res. Salt mortal i sense xarxa, a veure que en sortirà...res de bo, segur...
Sortiré a mig gas i a provar, si el bessó em molesta molt giro cua i cap a casa, però en el fons del meu ser hi tinc un petit raig de llum d’esperança, potser al final tot sortirà bé i arribaré sencer. M’he posat unes mitjes compressives al bessons per si de cas, son de color verd fluorescent i em sento com si anés disfressat, mai havia cregut en aquestes coses i mira, com son les coses, jo també fent el ridícul...
Es la segona vegada que corro aquesta mitja, molts amics i coneguts a la línea de sortida i sense temps de gaires preàmbuls, pum!, sortim, i jo que em trobo còmode corrent a quatre minuts el kilòmetre, no m’ho puc creure.
Els cinc primers son per provar i les sensacions son prou bones i marco un parcial de 20 minuts justos. Ostia ostia ostia, va tira gamarús que anem bastant bé. Fins al kilòmetre 10 tot perfecte, no s’ha encès cap llum vermell i el bessó es manté igual, em molesta però ara tinc la certesa de que aguantarà, si n’ha aguantat deu també em pot aguantar deu més, (raonament totalment absurd, ja ho sé), vinga gas a la burra. Parcial d’aquest cinc kilòmetres 19’56, collons ho estic clavant, tot a 4m/km.
A partir d’aquí em poso en situació, estic en una cursa i se suposa que ho haig de donar tot així que apreto una mica més la màquina i m’enganxo amb un grupet de corredors que van com una locomotora, fiuuuuu.
 I fins al km quinze, corro amb més ganes que mai però veient el parcial m’adono que estic igual: 20’18, fins i tot he baixat una miqueta.
Va David homeeee, una mica més i ja ho tens. No estic patint gaire, la veritat, crec que hagués pogut anar una mica més ràpid la primera part de la mitja però ara ja està fet i sortirà el que sortirà. Els últims cinc km els faig amb 20’24 i pendent del bessó que ara si que em comença a fer una mica més de mal, però pel que em queda ja no cal patir, l’últim km em surt a 3’30 i amb bones sensacions, content i amb una marca que no me  l’esperava, 1:24’52’’.
La veritat es que no entenc res, no donava un duro per mi i m’ha sortit una mitja rodona, després de quinze dies parat i lesionat.
Tot això em demostra que estic a les mans de l’atzar, ja no crec amb l’esforç, la constància, la perseverança i totes aquestes merdes, de fet, no hi he cregut mai. La vida està plena de misteris i no cal donar-hi més voltes.
Visca l’anarquia!



1 febr. 2015

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS 2015



Empès per les bones sensacions de Diumenge passat, al 10000 de Mollet, em vaig apuntar l’últim deia que es podia fer, a la Mitja marató de Granollers. 
Aquesta cursa l’he feta nou vegades, la conec bé i volia saber com estic de cara a la marató d’aquí un mes i mig.
Bufa  un vent gèlid a Granollers i de nou, estic a la línea de sortida d’una cursa, això és un no parar, no sé com m’ho faig però cada dos per tres estic amb un dorsal al pit.
M’estic foten de fred i sense saber ni com, ja em trobo corrent per sota de quatre minuts al kilòmetre. La veritat es que tornaria sobre els meus passos i me’n tornaria al cotxe amb la calefacció a tope, les sensacions son dolentíssimes, no tinc ritme, ni respiració, ni ganes, ni res que s’assembli a una motivació per córrer 21km tan ràpid com pugui.
Però la cosa va fent i vaig avançant, fent amb naturalitat una cosa que el meu organisme ja té molt assumit, que no és res més que córrer. Jo diria que més que una acció, es un estat i ara em trobo en aquest estat i em deixo portar.
Passo el primer km a 3’40, ui ui ui, massa ràpid David, afluixa que fotrem un pet. Fins arribar al kilòmetre cinc tot son batzegades, estirades, canvis de ritme, de posició.... no hi ha manera, no estic còmode, no trobo ritme, tinc fred, però d’afluixar ni parlar-ne.
Tot i així marco un parcial de 20’19, bastant bé, penso.
 Fins al kilòmetre 10 la cosa millora una mica però el bessó de la cama dreta que fa dies que em xiuxiulleja a cau d’orella, em comença a parlar més fort. Veig algun corredor retirat, algun de coix i penso que en qualsevol moment em pot passar a mi, en el fons sóc molt vulnerable i una cursa a aquests ritmes per sobre l’asfalt no es qualsevol cosa. Segon 5000 a 21’17, no estamos tan mal...
Travessem el poble de la Garriga i encarem la tornada, hi ha molta gent animant i la veritat es que s’agraeix, sento el meu nom vàries vegades i m’animo i en una petita baixada allargo la gambada  i faig un petit canvi de ritme, avançant corredors i amb ganes de córrer, ara si. 
Si pogués mantenir aquest ritme fins a meta ja seria la òstia, penso, em deixo anar i començo a gaudir de la cursa, potser al final no anirà malament del tot, però la cosa dura poc.
El bessó em crida i em suplica que afluixi, em fa molt mal, sembla que m’hagi d’explotar. No tinc més remei que fer-li cas i vaig fins al kilòmetre 15 reservant i amb un dolor considerable. Parcial del tercer 5000 a 19’56, collons, es nota que fa baixada...
D’aquí fins a l’arribada ho dono tot, però sempre controlant el bessó, que a cada passa em fa una punxada i que està a punt de rebentar el malparit. Potser el més sensat seria parar per no fer-me més mal però ara ja està fet, tu, i m’oblido totalment de les conseqüències i ho esparreco tot.
Últim kilòmetre i em buido totalment, em fa un mal insuportable però ja arribo, els crits i ànims de la gent m’enceguen i arribo una vegada més a la línea d’arribada totalment fos però content, perquè en el fons he fet un bon temps i si m’arribo a trobar bé encara hagués sigut millor.
1h 25m 41s i un bessó destrossat.

Ara a veure com ho arreglem això, tros de burro...



25 gen. 2015

10.000




Avui he anat a córrer un deu mil, a la cursa popular de Sant Vicenç, a Mollet del Vallès.
 Una mica enganyat per l’Enric Rota i una mica enganyant-me a mi mateix, fent veure que totes les molèsties i dolors que arrossego des de varies setmanes enrere, no son res.
I més bé no podia anar, al final l’isquiotibial que la setmana passada no em deixava ni ajupir-me s’ha portat bé i m’he trobat de meravella, corrent tota l’estona per sota de 4m/km, tot i ser una cursa dura, gens plana i amb bastant desnivells.
Matinal ludico-esportiva fantàstica, assaborint els ritmes intensos i gaudint del córrer a tota llet, donant-ho tot fins al final. A vegades el cos et regala dies com el d’avui, en que quedes sorprès del que ets capaç de fer si t’ho proposes i veient com es recupera de tota la setmana d’entrenaments.

Seguim sumant, corrent i gaudint.





18 gen. 2015

CANICROSS MOIÀ 2015



Tot i tenir l’isquio tocat i el peu també, he anat a córrer a Moià, al canicros dos turons. Cursa tècnica, amb molts corriols i canvis de sentit, amb una glaçada considerable i força llarg: gairebé onze kilòmetres.
La Traca, perfecte com sempre, corrent amb ganes i força i regulant quan li demano, orientant-se i seguint les cintes del camí. Impressionant.
Al final, 10è i tercer de veterans.
Bona cursa avui al canicros de Moià, disfrutant del córrer, dels gossos, dels amics i de la vida.








13 gen. 2015

CANSAT



Aquest any tenia uns projectes i somnis esportius que, ara per ara, no es compliran. Em sembla que estic cremat.
 Primer va ser la Spartathlon, cursa mítica que es fa a Grècia, on es commemora la distància que va recórrer el soldat Filípides per buscar ajuda contra  els Perses que els invadien, 246km sense parar entre Atenes i Esparta i amb uns temps de tall molt exigents, com fer els primers 80km amb 8 hores, per exemple.
 M’ho he tret del cap, no és una cursa per a mi, tot i que no hi ha res impossible, un ha de ser conscient de les seves pròpies limitacions i capacitats i les possibilitats de no acabar-la eren altíssimes.
Després va ser l’Emmona. En un atac de valentia em vaig inscriure i ara que tocava pagar m’he fet enrere. Tampoc es una cursa per a mi, 177km i 19000 metres de desnivell la fan terriblement dura i a l’abast de molt pocs. Em conec, i ser fins on vull o puc arribar i les situacions físiques i mental en que s’arriba en aquest tipus de proves, ara mateix, no estic disposat a assumir-les. També crec que l’hora de sortida (a les set del vespre) no és la millor i passar dues nits a la muntanya....no sé, no ho veig clar.
Ja ho sé, dels covards no s’ha escrit mai res, però no és un acte de covardia, es un acte de coherència, s’ha de ser honest amb un mateix i saber fins on s’està disposat a patir. M’apassiona el mon ultra, he quedat meravellat moltes vegades de fins on aguanta el cos i la ment, però ara em sento cansat, molt cansat. Des de les 12 hores en pista que porto donant-li voltes al tema, sembla que si no corres més de 100 km ja no ets ningú, en una espiral infinita de més i més  kilòmetres. Encara recordo no fa massa temps enrere, quan fer una marató, d’asfalt o de muntanya era quelcom verdaderament dur i ara n’hi han cada setmana per tot arreu i les ultres de 100, 150 o 200 kilòmetres floreixen per tot arreu com bolets.
Jo, finalment, he arribat a la conclusió que tinc un límit i fins aquí he arribat. Aquest límit es mental, és veritat, però això no em converteix en pitjor esportista ni corredor.
En la vida d’un corredor suposo que es passen per diferents fases i jo ara passo per aquí, vet aquí. Faré ultres, si, però que estiguin al meu abast, que em deixin gaudir de l’esport i la natura, i que sobretot, no em facin mal i que no em deixin esgotat en tots els sentits. De moment ,correré la mitja i la marató de Barcelona un altre any i si tot va bé, trails de fins a 80- 90 km, que ja n’hi ha ven prou.
Només tenim una vida i s’ha de viure intensament però només tenim un cos i dues cames i cal cuidar-les també.
Pot semblar que em justifiqui però no és així, no haig de donar explicacions ni haig de demostrar res ni a mi ni a ningú, però em venia de gust compartir-ho. Acceptar les debilitats com a quelcom normal i saber que encara queda molt camí per recórrer, seguiré corrent i entrenant, per descomptat, i a veure que em té preparat el futur.


1 gen. 2015

MÚXING

video

video


Amb les baixes temperatures d’aquests dies, he aprofitat per sortir amb els gossos i el tricicle. Es una activitat que porta bastanta feina; que si els arnessos que si les cordes, mosquetons, el tricicle, montar-ho tot.... però ha valgut la pena. Jo crec que tots tres ja van força bé i que aquest tercer gos (en Blau) a suposat un canvi substancial, ja que al no ser gossos específics per múxing i ser  tant lleugers potser els hi faltava una mica de potència.
 Son gossos que s’adapten molt bé a aquest esport, tot i que jo no hi entenc ni fava, no sóc educador caní, ni múscher ni res, sóc totalment autodidacta i ningú m’ha explicat com, però crec que he fet les coses bastant bé i ara tinc tres gosssos disciplinats, entrenats i que gaudeixen corrent amb mi.
La Traca es la líder indiscutible, no hi vol ningú al seu costat, ella corre sola i als ritmes que jo li marco, es tota pura passió i sembla que li vagi la vida, corre molt motivada i gairebé es la que fa tota la feina. Amb ella hi tinc una connexió especial, amb una mirada ens entenem i sé que no en tindré mai més cap de gossa com ella
La Xispa es una gossa molt diferent, si pot s’escaqueja i compleix més per disciplina que per gust, això no vol dir que no disfruti però li falta aquell punt. Amb tot, es una gossa amb molta energia i que entén perfectament la dinàmica de tot el que li demano, una altra cosa és que li agradi, però ella sempre cumpleix, es una gossa llesta com la gana i sempre va a remolc de la Traca.
En Blau encara és un cadell però amb deu mesos a après tot el que li he ensenyat i també algunes coses que ha après pel seu comte i de les altres. Tenir més d’un gos comporta molta més feina en la seva educació ja que entre ells també interactuen, aprenen els uns dels altres i jo a vegades quedo en un segon pla. Però amb paciència i anar treballant arribarem molt lluny.

Amb temperatures sota zero però amb un dia radiant, he recorregut tot el pla de la Calma amunt i avall, m’he fotut una trompada hi he caigut en un xargai i m’han demostrat que tot el que hem estat practicant a casa, també ho fan on sigui. Tenim uns gossos extraordinaris i a mi el que m’agrada és poder fer tot això amb ells.



video

21 des. 2014

12 HORES PISTA 2014



Escric això encara amb calent, quan encara tinc les cames com dos troncs i els pensaments posats en el que vaig fer ahir. Córrer sis hores seguides sense parar no te res d’especial, ni tan sola la distància recorreguda és res de l’altre món, però a mi em sembla que vaig fer quelcom excepcional i fora de tota normalitat en el meu dia a dia.
De fet, arribava a aquesta prova una mica tocat, les ultimes setmanes no vaig entrenar com volia i les dues ultimes curses van ser un calvari, em sentia apagat, desganat. Això, sumat a la gastroenteritis de la setmana passada en que vaig acabar a urgències, no se...
Per córrer aquestes distàncies i en aquest tipus de prova s’hi ha de venir molt motivat, excepcionalment motivat jo diria, disposat a donar-ho tot, a patir durant hores i hores amb l’únic objectiu de fer tants kilòmetres com siguis capaç. Ves quina bestiesa.
Aquest any veig molts corredors a Can Dragó, jo en sóc un més. Estic inscrit a les 12 hores però no les tinc totes, intentaré  córrer unes hores i a veure-les a  venir, aquest es el plantejament.
Nomes de sortir, sorprenentment, les sensacions son bastant bones, fa gairebé una setmana que no surto a córrer i de moment tot rutlla, tot està al seu lloc i els primers kilòmetres son d’anar xerrant ara amb un ara amb l’altre. Passada la primera hora em concentro plenament en el que estic fent, m’aïllo  i em submergeixo una vegada més en el meu món interior.
Corro amb el cap, amb el cor amb “no se que” que m’empeny a fer-ho però aquesta força és petita avui, les cames comencen a queixar-se i la energia que m’hauria d’acompanyar comença a apagar-se. Passo la marató a 3:30 i crec que vaig molt ràpid, l’any passat vaig passat a 3:40 i no em notava ni la meitat de trallat. Li dono la volta a la situació i decideixo que pararé a les sis hores, ho tinc clarísssim, avui no tinc ganes de patir, gens ni mica, està decidit.
A vegades en les curses d’ultrafons cal tenir paciència, cal deixar passar els mals moments i esperar que les bones sensacions arribin, sempre acaben arribant, encara que només siguin uns minuts entre mig d’hores i hores de patiment, de dolor a les cames  i de cansament. Però jo avui no tinc paciència, em falta “el no se que” que em fa arrastrar-me per la pista i acabar els turrons fins a l’extenuació.
 N’he acabades moltes de curses “per collons”, moltes, però avui no. Avui faré sis hores, intentaré arribar als 70km i fora, cap a casa, només hi veig que avantatges i no em sap cap greu.
Voltes i més voltes, observant als altres corredors, sentin-me que formo part d’aquesta gran família de tronats i corrent com a mi m’agrada, a bon ritme, parant si cal i em convé i mirar de no caminar.
Passats els 50km em sento rebentadíssim, noto la falta d’entrenament, de tirades llargues i les cames em cremen, tot i així corro a bon ritme, passant corredors una vegada i una altra, i sabent que em queda poc, pararé a les sis hores i sense cap mena de problema.
I finalment paro, camino els últims metres i el GPS em marca 68km, i el xip 66’53, ja en tinc ben prou per avui.
Al cap de poc, en Mia em diu que també abandona, amb la cara que posa i la manera en que m’ho diu, ja se que no cal insistir, el conec prou com per saber que fins aquí a arribat, em sorprèn, però avui tampoc era el seu dia.
Jo crec que he cremat una etapa com a corredor, em sembla que em costarà tornar a Can Dragó, de fet, la primera vegada, fa tres anys, que vaig córrer les 24 hores ja vaig dir que “mai més” i així ha sigut. L’any passat vaig córrer les 12h i aquest any les 6h, l’any que ve tocarà fer-ne només tres...jajajaja.
Felicitar com sempre a l’organització i al fet que sigui per una causa solidària, a en Blacky per l'assitència de luxe que ens va fer i com no, a tots als que han complert el seu objectiu patint la duresa de la pista.

Fins aviat!







7 des. 2014

MARATÓ I MITJA DE L'ARDENYA



Es de nit i la llum del frontal il·lumina una petita rodona al meu davant, el meu món es limita a això, això, i la respiració accelerada dels demés corredors i la meva també, tots disposats a córrer seixanta tres kilòmetres a prop del mar. Aquestes ultimes setmanes no he entrenat massa, la veritat, des de la marató del Montseny que no aixeco el cap, ara un all, ara una ceba... però confio en mi, sé que el que em disposo a fer no és fàcil però me’n sortiré com ho he fet altres vegades.
 Només de sortir, ja em  giro el turmell, ostiaaaaa, em fa molt mal durant uns segons però de seguida remet, però la reblincada hi és i m’anirà fent la guitza tota la cursa.
Els primers corredors se’m escapen, entre ells en Jean Pierre, es amb ell que he vingut fins aquí per córrer aquesta marató i mitja. Aquesta cursa ja la vaig córrer fa tres anys, la mitja marató concretament i recordo vagament una mica el recorregut.
De seguida surt el sol i seguim corrent amb ganes, el grup ja s’ha estirat i crec que vaig dels quinze primers i disposat a mantenir aquesta posició i si pot ser millorar-la. El camins i corriols es succeeixen, donant més voltes que el vint i nou, total, per no anar enlloc, puja i baixa, puja i baixa. Fins al kilòmetre trenta em sento bé, als plans em deixo anar i corro amb força, però mica en mica vaig notant com el cansament m’envaeix. El turmell em molesta i a les baixades vaig amb molt de compte per no tornar a torçar-me’l.
Corro una estona amb el gran Salvador Vilalta però a les pujades se’m escapa. També corro una estona amb l’Oriol Borràs però també em marxa, collons, avui vaig clarament de més a menys i no hi puc fer més, paciència.
Passem per un parell de cales plenes de rocs i blocs de pedra, fa un dia molt macu, la veritat, un cel ben blau i el mar brillant, però jo em cago en tot. No m’agrada passar per aquí, em faig mal al turmells, em costa molt avançar i perdo molt de temps. Més paciència.
Al final de la cala m’esperen la Fina i la Traca, la rebuda de la Traca super efusiva com sempre, es agradable trobar-me-les i estic temptat a deixar-ho aquí, a abandonar, però ràpidament m’ho trec del cap.
 En el pròxim avituallament em trobo en Sergi Cuscó i també intento anar amb ell, sé que és un valor segur, ell em portarà fins a l’arribada, però no, també l’acabo perdent. Intento gaudir del fet de córrer, sense més, com he fet mils de vegades però tinc molt clar que estic en davallada, jo diria que precipitant-me cap al barranc, caient al buit...
Cap al kilòmetre cinquanta agafo un ocellot de campionat del món mundial, haig de seure en una pedra i em menjo tot el que porto: un plàtan, dàtils, cacahuets, una barreta, un gel, isostar, gominoles i tot el que trobo a la motxilla. 
Una vegada més, he subestimat la distància, he subestimat els kilòmetres i porto un bolet que no m’hi veig. Em quedo uns minuts assegut  a la pedra, amb la mirada perduda i sabent que hauré de fer vint i pico kilòmetres en un estat lamentable, però un somriure interior em fa aixecar i continuar sense por, perquè això mateix ho he viscut moltes vegades i ho superaré.
Aquest últims kilòmetres es fan interminables, llarguíssims, una agonia vaja, totalment buit, sense força i patint com un carcamal.
Em passen dos, tres, cinc corredors més, i jo que no hi puc fer res, intento enganxar-m’hi però no tinc esma. La competitivitat ja fa estona que s’ha esfumat i ara només es tracta d’arribar i prou.
I finalment arribo altre cop a Santa Cristina d’Aro, després de 8 hores i mitja, fet un nyap, rebentat, i content d’arribar d’una vegada. 20è classificat. Ja tinc una ultra més a les cames però sobretot la tinc al cap, perquè l’he sabut patir i lluitar fins al final. Aquest esport ens dóna alegries i satisfaccions però també patiment i mals moments que s’han de saber gestionar i en això, jo, ja tinc un màster...
No sé exactament el que em va passar, potser falta d’entrenament, de tirades llargues, no ho sé, només sé que en això del córrer, per un dia bo, n’hi ha deu de dolents i si cal esperar a tenir-ne un de bo, doncs esperarem, però sempre gaudint i disfrutant d’aquest viatge.
Moltes gràcies a la gent de Matxacuca, als voluntaris i organitzadors, teniu una cursa ben bonica i dura de collons, diferent, arran de mar però amb muntanya també.
Fins aviat!







10 nov. 2014

MARATÓ DEL MONTSENY 2014




Molts amics i bona matinal esportiva al Montseny, aquesta cursa ja la vaig córrer l’any passat , el 2012 i el 2011, llàstima que  enguany ,no estic en plenes facultats físiques, un fort refredat que arrossego des de fa deu dies em deixa sense forces i molt, molt tou.
La primera part de la cursa es prou rodadora, a mi em sembla que es surt a un ritme infernal, em deixo portar per la inercia però de seguida veig que les cames no tiren i una cremor em recorre el pit amunt i avall a cada respiració, avui  ja he vingut predisposat a patir i sé que no estic en condicions de fer una gran cursa, així que afluixo progressivament el ritme, no tinc mes remei. Les sensacions son dolentíssimes, però que t’esperaves gamarús? després de quinze dies sense sortir a córrer i amb una galipàndria de cavall la cosa no dóna per més, que hi farem.
Em passen corredors de deu amb deu i penso en abandonar al primer avituallament, cada vegada em sento pitjor i penso amb el que em queda, una marató es una marató i no es pot subestimar mai. Al final però, com tot a la vida, es una questió d’actitud, he vingut a córrer la marató del Montseny i ho penso fer, sigui com sigui, deixo estar el temps i la posició i intento gaudir una miqueta.
A partir de Sant Bernat la cosa millora una mica, per fi deixo de córrer i al caminar em noto molt millor, sento unes punxades al bessó esquerra però, que em preocupen una mica, la veritat.
Arribo al collet del home mort mig marejat, amb ganes de vomitar i totalment buit però no m’acuquino i tiro avall cap a sant Marçal amb ganes, que aquesta baixada me la conec com les escales de casa.
A sant Marçal carrego bé d’aigua ja que el que em sembla que tinc al bessó és un principi de rampa, em torna a venir al cap abandonar però de seguida canvio el xip i m’auto motivo per seguir. La pujada a les Agudes no se’m fa especialment dura però si llarga, el bessó em molesta cada vegada més i no paro de prendre sals. El Turó de l’home es un festival però no m’hi estic gaire, ens fan pujar fins a dalt per tornar a baixar pel mateix lloc quasi  bé, una volta una mica tonta, la veritat.
I finalment arriba la baixada final, la que conec tan bé de cada any, i ja en van quatre, la baixada que sempre se’m en travessa, òstia quina ràbia que em carda aquesta puta baixada. Va! tira avall troç de burro que ja no falta gaire.
Em comencen a pasar corredors de quatre en quatre i jo que no hi puc fer res, em fa  mal el bessó i em sento cansat, més que cansat jo diría que fins als collons. Cada vegada que em ve un corredor per darrere em demana pas i m’haig d’anar apartant, un, i cinc, i deu, i trenta, fins que arriba un moment que ja no m’aparto, ho sento nois, haver corregut més de pressa abans…
Finalment entro altre vegada a Sant Esteve, mig coix i remugant, però en el fons content perquè he aconseguit córrer aquesta marató en un estat…lamentable, però que era el que m’havia proposat. A vegades em pregunto perquè faig aquestes coses i francament, no ho acabo d’entendre, suposo que perquè hi hagin dies bons n’hi han d’haver de dolents i si s’ha de córrer….doncs es corre, vagi com vagi.
 6h 6m, 316è classificat, 69è veterans i un trencament muscular al bessó…





Contador web

Arxiu del bloc