temes

7 des. 2014

MARATÓ I MITJA DE L'ARDENYA



Es de nit i la llum del frontal il·lumina una petita rodona al meu davant, el meu món es limita a això, això, i la respiració accelerada dels demés corredors i la meva també, tots disposats a córrer seixanta tres kilòmetres a prop del mar. Aquestes ultimes setmanes no he entrenat massa, la veritat, des de la marató del Montseny que no aixeco el cap, ara un all, ara una ceba... però confio en mi, sé que el que em disposo a fer no és fàcil però me’n sortiré com ho he fet altres vegades.
 Només de sortir, ja em  giro el turmell, ostiaaaaa, em fa molt mal durant uns segons però de seguida remet, però la reblincada hi és i m’anirà fent la guitza tota la cursa.
Els primers corredors se’m escapen, entre ells en Jean Pierre, es amb ell que he vingut fins aquí per córrer aquesta marató i mitja. Aquesta cursa ja la vaig córrer fa tres anys, la mitja marató concretament i recordo vagament una mica el recorregut.
De seguida surt el sol i seguim corrent amb ganes, el grup ja s’ha estirat i crec que vaig dels quinze primers i disposat a mantenir aquesta posició i si pot ser millorar-la. El camins i corriols es succeeixen, donant més voltes que el vint i nou, total, per no anar enlloc, puja i baixa, puja i baixa. Fins al kilòmetre trenta em sento bé, als plans em deixo anar i corro amb força, però mica en mica vaig notant com el cansament m’envaeix. El turmell em molesta i a les baixades vaig amb molt de compte per no tornar a torçar-me’l.
Corro una estona amb el gran Salvador Vilalta però a les pujades se’m escapa. També corro una estona amb l’Oriol Borràs però també em marxa, collons, avui vaig clarament de més a menys i no hi puc fer més, paciència.
Passem per un parell de cales plenes de rocs i blocs de pedra, fa un dia molt macu, la veritat, un cel ben blau i el mar brillant, però jo em cago en tot. No m’agrada passar per aquí, em faig mal al turmells, em costa molt avançar i perdo molt de temps. Més paciència.
Al final de la cala m’esperen la Fina i la Traca, la rebuda de la Traca super efusiva com sempre, es agradable trobar-me-les i estic temptat a deixar-ho aquí, a abandonar, però ràpidament m’ho trec del cap.
 En el pròxim avituallament em trobo en Sergi Cuscó i també intento anar amb ell, sé que és un valor segur, ell em portarà fins a l’arribada, però no, també l’acabo perdent. Intento gaudir del fet de córrer, sense més, com he fet mils de vegades però tinc molt clar que estic en davallada, jo diria que precipitant-me cap al barranc, caient al buit...
Cap al kilòmetre cinquanta agafo un ocellot de campionat del món mundial, haig de seure en una pedra i em menjo tot el que porto: un plàtan, dàtils, cacahuets, una barreta, un gel, isostar, gominoles i tot el que trobo a la motxilla. 
Una vegada més, he subestimat la distància, he subestimat els kilòmetres i porto un bolet que no m’hi veig. Em quedo uns minuts assegut  a la pedra, amb la mirada perduda i sabent que hauré de fer vint i pico kilòmetres en un estat lamentable, però un somriure interior em fa aixecar i continuar sense por, perquè això mateix ho he viscut moltes vegades i ho superaré.
Aquest últims kilòmetres es fan interminables, llarguíssims, una agonia vaja, totalment buit, sense força i patint com un carcamal.
Em passen dos, tres, cinc corredors més, i jo que no hi puc fer res, intento enganxar-m’hi però no tinc esma. La competitivitat ja fa estona que s’ha esfumat i ara només es tracta d’arribar i prou.
I finalment arribo altre cop a Santa Cristina d’Aro, després de 8 hores i mitja, fet un nyap, rebentat, i content d’arribar d’una vegada. 20è classificat. Ja tinc una ultra més a les cames però sobretot la tinc al cap, perquè l’he sabut patir i lluitar fins al final. Aquest esport ens dóna alegries i satisfaccions però també patiment i mals moments que s’han de saber gestionar i en això, jo, ja tinc un màster...
No sé exactament el que em va passar, potser falta d’entrenament, de tirades llargues, no ho sé, només sé que en això del córrer, per un dia bo, n’hi ha deu de dolents i si cal esperar a tenir-ne un de bo, doncs esperarem, però sempre gaudint i disfrutant d’aquest viatge.
Moltes gràcies a la gent de Matxacuca, als voluntaris i organitzadors, teniu una cursa ben bonica i dura de collons, diferent, arran de mar però amb muntanya també.
Fins aviat!







10 nov. 2014

MARATÓ DEL MONTSENY 2014




Molts amics i bona matinal esportiva al Montseny, aquesta cursa ja la vaig córrer l’any passat , el 2012 i el 2011, llàstima que  enguany ,no estic en plenes facultats físiques, un fort refredat que arrossego des de fa deu dies em deixa sense forces i molt, molt tou.
La primera part de la cursa es prou rodadora, a mi em sembla que es surt a un ritme infernal, em deixo portar per la inercia però de seguida veig que les cames no tiren i una cremor em recorre el pit amunt i avall a cada respiració, avui  ja he vingut predisposat a patir i sé que no estic en condicions de fer una gran cursa, així que afluixo progressivament el ritme, no tinc mes remei. Les sensacions son dolentíssimes, però que t’esperaves gamarús? després de quinze dies sense sortir a córrer i amb una galipàndria de cavall la cosa no dóna per més, que hi farem.
Em passen corredors de deu amb deu i penso en abandonar al primer avituallament, cada vegada em sento pitjor i penso amb el que em queda, una marató es una marató i no es pot subestimar mai. Al final però, com tot a la vida, es una questió d’actitud, he vingut a córrer la marató del Montseny i ho penso fer, sigui com sigui, deixo estar el temps i la posició i intento gaudir una miqueta.
A partir de Sant Bernat la cosa millora una mica, per fi deixo de córrer i al caminar em noto molt millor, sento unes punxades al bessó esquerra però, que em preocupen una mica, la veritat.
Arribo al collet del home mort mig marejat, amb ganes de vomitar i totalment buit però no m’acuquino i tiro avall cap a sant Marçal amb ganes, que aquesta baixada me la conec com les escales de casa.
A sant Marçal carrego bé d’aigua ja que el que em sembla que tinc al bessó és un principi de rampa, em torna a venir al cap abandonar però de seguida canvio el xip i m’auto motivo per seguir. La pujada a les Agudes no se’m fa especialment dura però si llarga, el bessó em molesta cada vegada més i no paro de prendre sals. El Turó de l’home es un festival però no m’hi estic gaire, ens fan pujar fins a dalt per tornar a baixar pel mateix lloc quasi  bé, una volta una mica tonta, la veritat.
I finalment arriba la baixada final, la que conec tan bé de cada any, i ja en van quatre, la baixada que sempre se’m en travessa, òstia quina ràbia que em carda aquesta puta baixada. Va! tira avall troç de burro que ja no falta gaire.
Em comencen a pasar corredors de quatre en quatre i jo que no hi puc fer res, em fa  mal el bessó i em sento cansat, més que cansat jo diría que fins als collons. Cada vegada que em ve un corredor per darrere em demana pas i m’haig d’anar apartant, un, i cinc, i deu, i trenta, fins que arriba un moment que ja no m’aparto, ho sento nois, haver corregut més de pressa abans…
Finalment entro altre vegada a Sant Esteve, mig coix i remugant, però en el fons content perquè he aconseguit córrer aquesta marató en un estat…lamentable, però que era el que m’havia proposat. A vegades em pregunto perquè faig aquestes coses i francament, no ho acabo d’entendre, suposo que perquè hi hagin dies bons n’hi han d’haver de dolents i si s’ha de córrer….doncs es corre, vagi com vagi.
 6h 6m, 316è classificat, 69è veterans i un trencament muscular al bessó…




26 oct. 2014

CANICROSS SANT LLORENÇ SAVALL 2014








Feia molt temps que no corria un canicross, dos o tres anys almenys, i avui he tornat als orígens. Crec que va ser al 2006 que vaig córrer el meu primer canicross, el de sant Llorenç Savall també, però això va ser amb la Delta i avui  ho he fet amb amb la Traca.
De la cursa en si, poca cosa a explicar, vuit kilòmetres no donen per gaire; sortida a sac entre mig de gairebé cent gossos nerviosos i histèrics, vigilar de no caure, córrer com si fes una sèrie de 500m i posar la màquina a tota pastilla. La Traca ja sap el que ha de fer, i es que després de tant temps no ho ha oblidat, m’ha portat tot el recorregut molt bé, regulant els esforços i apretant quan calia, fent avançaments molt nets i tot això sense gairebé dir-li res, una passada vaja....
El nivell d’aquest esport a crescut moltíssim darrerament, però no m’he sentit gens desplaçat en aquest sentit, tinc la sort de tenir uns gossos que son uns fenòmens i jo l’únic que haig de fer és córrer al seu darrere, també es veritat que això porta un treball previ i un entrenament.
He disfrutat una altre vegada d’aquest esport, tot i que crec que hi ha coses a millorar: només baixar del cotxe i fins a recollir el dorsal m’he trobat unes quantes cagades de gos: intolerable!, després ens agafen mania a aquests dels gossos, i amb raó.
 En general he vist molta “guerra”, gent que cridava excessivament als gossos i els donava ordres a tort i a través a cada moment, falta, em sembla a mi, una mica més d’educació canina i sobre una mica de competitivitat.
La sortida ha sigut ràpida, res a dir, el circuit bastant bé, el que passa es que em coincidit amb els de la cursa popular, que em sembla que eren trenta mil corredors....i això dificultava molt el passar entre mig de tanta gent, i es que entre la marató, la mitja, la popular i el canicross, es posa la plaça de l’arribada a rebentar i es un estrés, la veritat, per als gossos sobretot.

Satisfet i content, tot i que aquestes distàncies i curses tan explosives em deixen mes trinxat que una marató, crec m’ha sortit un pulmó per la boca i encara volta per Sant Llorenç...no descarto potser, corre’n algun altre i qui sap, potser alguna cursa de múxing amb el tricicle...
Al final 15è de la general i tercer de veterans, no està malament, gràcies Traca!








13 oct. 2014

TRAIL DEL BISAURA


Quan vaig veure per primera vegada un flyer del trail del Bisaura, ja vaig veure que allò prometia, entre altres coses, al final deia: va, no t’ho pensis més inscriu-te òstia!.
Recorregut impressionant, duresa i organització impecable, aquesta cursa està predestinada a ser una de les grans, o no, sempre i quant mantingui aquest esperit casolà, familiar, de pagès, lluny dels grans esdeveniments del trail running amb grans marques al darrere. Bé, és només una opinió.
El dia començava amb pluja, molta pluja i jo que no les tinc totes, com sempre. No m’agrada mullar-me, sóc com un gat, però una vegada posat m’ho passo d’allò més bé, i al final el dia ens va regalar un bon sol.
De fet jo havia d’anar a córrer les sis hores en pista de Vilafranca però les bones sensacions a la Rialp Matxicots em van deixar amb ganes de muntanya i vaig fer un canvi de plans d’última hora.
Els primers 10 kilòmetres els vaig fer molt forçats, desprès vaig agafar un ritme de creuer que em permetia estar en cursa però al mateix temps gaudir com en una sortida o entrenament més.
Jo no sóc un gran corredor de muntanya, vull dir que quan el terreny es posa xungo, quant el fang t’arriba als turmells i has de creuar rius amb l’aigua fins al genoll, quan has “d’escalar” per un pendent agafant-te a les arrels o a l’herba i les baixades son plenes de pedres llises i molles que rellisca com una pista de gel, la veritat és que m’amorro molt.
 La meva prioritat es no fer-me mal i ja va venir just, perquè vaig tenir unes quantes  caigudes d’aquelles de fer-te mal de veritat, de quedar ben estès a terra sobre les pedres, de volar uns quants metres i aterrar de cul, o de genolls o de costat...

Però malgrat tot vaig disfrutar, em vaig sentir amb força durant tota la cursa i vaig acabar amb ganes de més, vaig trampejar força bé tots els obstacles i als trams on es podia córrer ho feia amb ganes, passant corredors que m’havien passat als trams més tècnics i sabent que les cames m’aguantarien, que em menjaria aquest 44km en un plis i a més disfrutant.
Durant molts kilòmetres vaig anar sol, ningú per davant, ningú per darrere, i jo que de mica en mica em vaig relaxant, m’oblido que estic fent una cursa, que porto un dorsal i que haig d’anar tan ràpid com pugui. Quina bestiesa!, voler fer tot això a “muerte” amb lo bé que s'hi va a ritme tranquil, gaudint de les vistes, dels paisatges, de les pedres, dels follets del bosc, de cada racó màgic...
Fins que un corredor m’atrapa per darrere i em torna a la realitat, va!, vinga gas amunt, o avall o el que toqui...

Aquesta cursa m’ha fet adonar, una vegada més, que el que comte no són els resultats esportius, que no cal acabar buit i donar-ho tot, si no saber gaudir de l’espectacle de la natura, de l’esforç que hi poso per avançar amb les cames però també amb el cor i assaborir cada moment  com un pas més cap a l’auto coneixement, acceptant les pròpies limitacions.

Molt bona feina Bisaura, una cursa molt maca i molt recomanable, esperaré a l’any que ve, que diuen que faran una ultra de 80km...., jejeje

Trail del Bisaura
44km, 2500+

5h 54m,21è classificat, quart veterà


Foto: Yves Almellones






Foto: Yves Almellones








27 set. 2014

TÀNDEM


Amb un pilot de ferralla m'he fet un tàndem.


























video


22 set. 2014

RIALP MATXICOTS




Aquest cap de setmana he estat altre vegada a la cursa Rialp Matxicots, és la meva segona participació, contant amb la del 2012. Una cursa extraordinària, gairebé familiar,on tot un poble s’aboca a l’organització, recorregut espectacular i de gran bellesa i un ambient indescriptible, res a veure amb la massificació de les curses de les grans marques...
Sortia amb els deures fets però amb una incertesa total de com em trobaria, des de l’Agost passat, al UTMB, que no corria una ultra de muntanya i tampoc les tenia totes, inseguretat, apatia i poques ganes de patir.
 Però la veritat es que millor no podia haver anat, com feia molt de temps que no em passava, he tornat a gaudir de córrer una ultra trail, m’he tornat a sentir corredor de muntanya i sobretot he disfrutat durant tot el recorregut. Últimament m’he arrossegat molt a les curses, patint problemes físics, deshidratacions, extenuació... aquesta vegada ha sigut diferent, m’he sentit fort des del principi, amb algun daltabaix però molt constant durant la cursa i acabant amb energia.
Més o menys va anar així:
Vaig cap a la sortida a quarts de sis del matí sense haver dormit gaire com sempre, porto un llamp de motxilla però sobretot menjar, aigua i moltes sals, es preveu molta humitat i no vull passar per lo d’altres vegades. Passo el control de material i saludo amics i coneguts per tot arreu. Amb un tres i no res ja estem corrent, surten molt forts per fer 82 km, la veritat, així que jo a lo meu.
Al cap de molt poc coincideixo amb en Xesc Terés i amb en Sergi Cuscó, més o menys anem al mateix ritme, ens anem fent la goma ara un a davant ara l’altre al darrere.
El dia es comença a aixecar i veiem imponent el Montsent de Pallars davant nostre, la pendent es considerable i ens comencen a passar corredors de la marató, que han sortit mitja hora més tard. Em trobo molt bé i estic gaudint, això últim és molt important, al final és l’únic que m’emportaré d’aquí, penso. No he parat de córrer en tot els plans i baixades i en alguna pujada també, però ara toca caminar ja que la paret es gairebé vertical.
Vaig menjant i bebent molt sovint, quasi obsessivament, sense gana i sense set, però és el que haig de fer, no es pot abaixar la guàrdia ni un moment, són moltes hores les que estaré rulant per aquestes muntanyes i ho necessitaré.
La baixada després del Monteroio m’enganxa una mica a contrapeu, tinc la primera mini-davallada però no em desanimo, una baixades tècnica i després vindrà una pista en lleugera pujada en la que m’hi haig d’esforçar molt  per no caminar, en Xesc se’m escapa i penso que ja no el tornaré a veure fins a l’arribada, però molta estona després i molta baixada després, tornem a coincidir.
En un dels molts poblets que travessem al llarg de la cursa se’ns uneix en Sergi, fem un bon autobús i ja quasi no ens separarem fins al final. A estones un passa a davant i va agafant distància, d’altres estones anem de costat i a vegades ens perdem de vista però a mi em sembla que vam anar molt bé tots tres, ens donàvem força uns als altres i tot i que cadascú feia la seva cursa a mi, em van ser de gran ajuda.
Fet i fet arribem a mitja cursa, altre vegada se’m escapen i marxen de l’avituallament quan jo arribo. Em canvio les sabatilles i els mitjons, em menjo un plat de pasta i tornem-hi. Aquí m’esperava la Fina que m’ajuda amb les sals, l’aigua, les barretes i tota la merda de parafernàlia que portem els corredors. Hi ha l’Esteban bevent  pausadament una cervesa que em diu que tranquil, no ve d’un minut i té tota la raó, però no vull perdre l’autobús que tan bé que en va...
Recordo la pujada que ve ara, de fa dos anys, llarga, pedregosa, amb molta calor i veig que no ha canviat. Em sento amb ganes i energia i pujo a bon ritme sense por, aquesta parada se’m a posat de meravella i estic com nou. No serà fins molta estona després que torno a enganxar en Xesc i més tard en Sergi, aquestes curses tan llargues acabes anant sol molta estona i jo ja ho sóc un llop estepari però m’he adonat que la companyia també se’m posa bé.
Els kilòmetres van passant i anem menjant muntanyes i desnivell, la pujada dels búnkers se’m fa especialment dura i llarga. Anem els tres pujant en silenci, separats uns deu metres els uns dels altres, però jo ho sento com si anéssim agafats de la mà. A partir d’aquí em vaig trobant cada vegada millor, amb més de 60 km a les cames i jo que cada vegada tinc més ganes de córrer, d’apretar a les pujades, de baixar com un foll....no sé que em passa, això no és normal.
El més normal en mi, seria anar sempre de més a menys, anar-me fonent i sentint poca cosa fins arribar a caminar, trist capcot i derrotat fins a l’arribada. Aquesta vegada és diferent, sento una energia dins meu que em crema, em desborda i em fa gaudir com mai.
A l’avituallament de Porta Ainé en Xesc torna a marxar ràpid, jo em menjo un bon pa amb tomàquet i surto disparat cap al Pic de l’Orri darrere seu. La pujada es molt dreta altra vegada però sé que es la ultima i a partir d’aquí tot baixada fins a meta.
Al control de dalt del Orri un gos pastor alemany se’m tira a sobre i em mossega, collons, la mare que el va parir! per sort no m’ha enganxat bé, no entenc com es pot tenir un gos així, però que els hi ensenyen?, en fi deixem-ho estar. Amb la mala llet que agafo, tiro avall que els talons em toquen el cul i tinc ganes de donar-ho tot, d’esparracar-me, de deixar-m’hi la pell i arribar vuit però em continc una mica, que encara falta.
L’últim tram de la cursa els disfruto com mai, anant a més i amb molta força. Pactem d’arribar tots tres junts ja que a aquestes alçades de la cursa, després d’anar tot el dia junts seria molt lleig fotren’s l’atxassu d’última hora. El que valoro més d’aquest esport és això, el companyerisme i el bon rotllo i no cal anar a buscar res més.
Entrem altre cop a Rialp tots tres amb un temps de 13 hores i 48 minuts, estic molt satisfet, tot ha anat rodat i no he tingut cap contratemps seriós i la companyia fantàstica, no es pot demanar res més!

Rialp matxicots, 82km, 6000+
13h 48m

16è classificat general, 2on veterà

Més content impossible
primer avituallament, encara de nit

un dels molts pobles per on passa la cursa




 el Montsent de Pallars
amunt, sempre amunt. I sense pals...

el trio calavera

arribant a l'avituallament de mitja cursa. Content



Arribada, els tres junts

Podi veterans, falta en Xesc


Contador web

Arxiu del bloc