temes

1 gen. 2016

REFLEXIONS




Avui he tornat a córrer, després de més de deu dies sense fer-ho i les sensacions han sigut ben estranyes, ni bones ni dolentes, diferents. La veritat es que ho trobava a faltar, després de les 24hores vaig acabar molt trallat, suposo que es normal, però amb pocs dies ja hagués tornat a sortir. M’he obligat a descansar i a recuperar i avui, el primer dia de l’any torno a la càrrega.
Ha sigut un any intens esportivament parlant, amb 23 curses fetes i de tota mena: mitja marató, marató d'asfalt i de muntanya, canicros, ultratrail, cros... de tot vaja, com a mi m'agrada.
Durant aquests dies de descans he estat pensant i reflexionant sobre això de córrer les 24 hores, n’he parlat amb molta gent, corredors i gent de tota mena  i la veritat es que he notat una mica d’incomprensió per part de tots. No passa res, jo no em canso explicar-ho i de compartir-ho.
Hi ha gent que es pensa que això de l’ultrafons és com una competició de menjar calçots, o una mena de rècord guinnes de a veure qui la fa més grossa, i no, res a veure.
 Això és un esport, un esport dur, molt dur, com tants d’altres si és porten a un límit competitiu, però un esport al capdavall, amb la seva regulació, les seves normes i les seves marques. La federació que ho vetlla es la IAU (international association of ultrarunners) però hi ha altres llocs web on es pot consultar tota la informació com per exem. La DUV (deutsche ultramarathon, al seu apartat d’estadistiques)
Ja no parlo de si això es saludable, probablement no ho sigui però n’hi ha tantes altres que no ho són i que fem cada dia sense donar-hi importància, que aquesta n’és una més.
En fi, que no sóc un bitxo raro,  i sense ser un especialista ni un expert en el tema em veig en la necessitat d’explicar-ho, perquè això de córrer llarg i per pla m’agrada i molt, i tot i que la muntanya i altres variants del córrer també, ara em veig immers en aquest univers que tantes satisfaccions em dóna.
Aquesta última cursa m’ha deixat un pòsit estranyament potent on em vaig sentir que havia arribat a llocs on no havia arribat mai abans i no tant per la distància en si, si no per les sensacions que vaig viure.
 Vaig viure una plena confiança amb mi mateix, un control absolut del meu cos i un control també de la ment, una voluntat de ferro que passava per damunt de totes les coses. Hi va haver moments en que em feia por a mi mateix, em veia com si fos un altre, corrent hores i hores, com si no fos jo. De on vaig treure aquesta capacitat de patir?, de on va sortir tota aquesta energia i aquestes ganes de superar-se?, francament, no ho sé. Són les mateixes circumstàncies que m’han portat fins aquí i a traves del córrer he assolit l’aprenentatge necessari per córrer encara més, i més i més.
Avui, corrent altra vegada pel Montseny, m’he sentit més viu que mai he notat que em reconciliava amb una part molt intima del meu interior que estava aturada. Només han sigut deu dies, els suficients per adonar-me que això del córrer es quelcom més que córrer i ja està, que forma part de la meva vida i que encara em queden molts kilòmetres per fer.
I mentre escric això penso en el meu fill, gran corredor, que ahir va guanyar la sant silvestre de Manlleu i estic content per ell, potser ha heretat de mi alguna cosa i només per això em puc sentir doblement satisfet.




21 des. 2015

24 HORES PISTA CORREDORS.CAT



.L’ultrafons en pista té “un no se qué” que fa que any rere any torni a la cita amb corredors.cat, a les 24 hores de canDragó. Aquesta vegada m’ha sortit una cursa rodona, jo crec, i estic molt content.
Afrontava com sempre, amb molt de respecte, aquesta barbaritat. Una setmana abans em va començar a fer mal un peu. Ja fa temps, em vaig trencar lligaments, calcani, un metatarsià i el dit em va quedar mirant a Pamplona. Això va ser fa mes de vint anys, quan per culpa d’un error a l’hora d’assegurar-me, vaig caure des de vuit metres. Aquí es va acabar la meva carrera com a escalador, ja que vaig tardar més d’un any a tornar a caminar normal, després de mesos de guix i mig any de baixa. De fet, aquest dolor,sempre més m’ha acompanyat, és un dolor que conviu amb mi a totes hores però ara, degut potser a l’alta humitat I les baixes temperatures, està més present que mai.  Però tot això és una altre història...
 Amb aquest panorama vaig anar a córrer les 24 hores, sempre passa igual, a l’ultima setmana surten tots els mals; que si no he entrenat, que si no estic preparat, que si patiré com un desgraciat....em fa mal aquí i em fa mal allà...
Res, el de sempre, no és cap novetat. Sempre em vénen tots els dubtes abans de la gran batalla, em sento dèbil i vulnerable i no em sento capacitat per encarar una bestiesa de tals dimensions. Burro! més que burro!, si t’has apuntat  ara vas i corres cagumdeu, no em vinguis amb mals al peu i collonades òstia!
Però una vegada posat a la pista em vaig deixar anar, vaig fluir i vaig volar damunt el tartan de la meridiana. L’estratègia era ser conservador les primeres dotze hores i rebentar-ho tot a les altres dotze. I així va ser:

Fa un dia molt lleig a Barcelona, gris i núvol, no fa gaire fred, ideal per córrer. Porto ja quatre hores donant voltes i les sensacions són boníssimes, jo diria que fins i tot fantàstiques i curiosament, no em fa mal res. Estic rodejat de friquis i de grans amics que ens uneix la mateixa passió, aquest any sembla que hi ha un bon nivell, amb molts corredors estrangers.
 Porto quaranta kilòmetres i vaig amb el fre posat, no em vull passar i intento anar guardant una miqueta que això es molt llarg. Vaig fent micro parades que em serveixen per recuperar una mica, potser no és el millor perquè cada vegada que arrenco em costa més, però no vull cremar el motor abans d’hora.
He sortit sense rellotge ni pulsòmetre ni res, només vull córrer i prou, sense preocupar-me de kilòmetres ni ritmes ni res. Es una sensació estranya, corrent sense cap destí, només voltes i mes voltes que no em porten enlloc, però l’objectiu final si que el sé: intentar batre la meva marca de 168’700km i arribar, si puc a 180km.  No serà fàcil, ja ho sé, per això aquestes primeres hores més val oblidar-se de tot i intentar córrer com qui no vol la cosa, xerrant amb un i altres i sense gaire concentració.
Fins al km 50 vaig prou bé, vaig a mirar la pantalla i veig que vaig en la posició 63, collons com corre la penya, bé, jo a lo meu, mica en mica.
Em canvio de roba perquè fa estona que tinc fred, he parat a menjar una mica de pasta i m’he quedat rígid, però ara amb la samarreta tèrmica vaig de collons i torno a agafar temperatura i ritme. Vaig fent a batzegades, quan em trobo bé aprofito i faig una hora o hora i mitja a bon ritme, llavors paro, descanso, menjo i fins que torno a arrencar, però cada vegada em costa més.
A partir de l kilòmetre 90 em ve la primera davallada, més que res és mental: osties  que cansat que estic, que si falta molt...però aquí és on hi ha l’essència de l’ultrafons, superar obstacles i mantenir-se fort. Va tira!
 Aquest any tenim també una assistència de luxe, en Gerard que ha vingut amb la Carme i en Jean Pierre, estan pendents de mi però sobretot d’en Mia, que va enxufadíssim. Jo no necessito gran cosa,  però quan em quedo sol a partir de la una de la nit si que em ve un baixón important. En Mia, (que acaba de batre el rècord d’Espanya), i tots els amics, marxen i em quedo  desemparat com un bè sense mare. No, no es un retret, en aquell moment em vaig fer el valent però per dins estava cagat.
Porto 102 kilòmetres, estic prou bé però trobo a faltar algú que estigui per mi, que em doni ànims a cada volta o simplement que estigui allà. Però no hi ha ningú, que hi farem, en pitjors places he torejat...
Tot plegat sembla un cementiri, sense musica ,ni megafonia, ni públic, amb els zombis  pululant per la pista....mare meva, que trist, em venen ganes de plorar i tot.
 Però pels meus collons, agafo el toro per les banyes i em proposo fer una bona cursa. M’organitzo: cada dues hores pararé de córrer, caminaré una mica ben abrigadet i després descansaré dos o tres minuts assegut a la cadira.
I així ho faig i em funciona, aquestes parades em serveixen per recuperar una mica la musculatura i trencar amb la monotonia. M’he posat musica, cosa que no faig mai, i em transporta a altres mons, altres espais, mentre dono voltes i mes voltes, corrent, solitari.
M’encanta.
Com sempre la meva cançó insígnia, Death or glory dels Clash em dóna força, mentre se’m neguen els ulls i segueixo corrent voltes, voltes i mes voltes. (Ara m’estic posant tontorront...) però en el fons estic disfrutant perquè dins la duresa de la situació, sento una força interior que m’acompanya, una voluntat de ferro que m’empeny a córrer mes i mes. Estic com una mica trist, com col·locat,  em poso les ulleres de sol per tenir més intimitat i m’aïllo del mon, amb la musica, el meu cansament...
Amb el pas de les hores la cosa s’està posant lletga però, em sento molt i molt cansat, em fan mal els dos peus, tinc varies butllofes, les cames....res! a córrer home! m’auto imposo una disciplina  i m’obligo a seguir, seguir i seguir.
M’enganxo a darrere una Finlandesa que va a un ritme lent però constant, sembla una màquina, no para ni a pixar, pim pam, pim pam, i jo a darrere, com una paparra. Es ben rossa i porta dues trenes que van fent “la va i ve” amb el moviment i jo m’ho miro embadalit mentre corro al seu darrere, és com un mantra, com una meditació.
Hores i hores darrere les trenes daurades que em serveixen per no defallir, per seguir corrent. Porto 140 km i sembla que no es vulgui fer de dia, quina nit més llarga!
Cada vegada intento parar menys, ja que cada cop que arrenco em costa més, de seguida agafo fred i les cames sembla que se m’hagin de trencar. Es duríssim però no em desanimo, busco la finlandesa per seguir-la i no la veig,  surto de nou a la pista totalment contracturat i garratibat i em dic a mi mateix que no puc tornar a parar que cada vegada és pitjor.
Sembla que finalment es fa de dia i tinc un repunt d’energia, quedo meravellat del que pot arribar a aguantar l’organisme, miro la pantalla i veig que vaig el 23è, amb 150 kilòmetres a les potes i això m’anima, vinga, tornem-hi, a córrer a bon ritme.
 Em busco una altre llebre, aquest cop una argentina que va lleugera com una daina, li demano si li molesta i em diu que “para nada”,el ritme és una mica més ràpid però també molt constant, és el que necessito: seguir algú i no pensar, només córrer i córrer...
Però després de sis o set kilòmetres torno a parar, estic destrossat, em fa un mal insuportable les cames i els peus i l’esquena i jo que sé quantes coses més i em poso a caminar, però després de mitja volta torna a passar l’argentina que em crida com un sergent: he! vamonos! i jo vinga al seu darrere.
A partir d’ara m’estimo més no mirar els km que porto, crec que puc arribar a 170, però també sé que en qualsevol moment puc fer un pet. Em prenc l’últim gel i cremo l’últim cartutxo que em queda (dic l’últim però en el fons sé que quan el cos diu prou i la ment també, sempre queda alguna cosa, sempre).
I amb aquesta actitud tiro, vaig més enllà, el dolor és extrem però a cada volta vaig sumant i sumant i quan me’n adono he arribat als 180, a partir d’aquí ja tot és de més a més i estic exultant i feliç. M’han vingut a buscar en Marc i en Jordi i també han vingut en Joan i l’Eva, i quan els veig sento una alegria enorme i em reconforta saber que hi ha algú que m’estima, que no estic sol i per fi puc compartir l’alegria de finalitzar una cursa de 24 hores. Alegria que també comparteixo amb tots els altres corredors, especialment amb la finladesa  Noora i l’Argentina Patricia, aquestes dones son increïbles, verdaderes feres del córrer que m’han  ajudat moltíssim.
Acabo amb 184’272km, 18è classificat de 110 corredors i sabent que això encara es pot superar i sobretot molt content. Content per que vaig saber gestionar molt bé la cursa en tot moment, no em vaig veure superat per les circumstancies i ho vaig tenir tot sota control. Dit així, sembla fàcil, però no ho és gens. Aquesta és la màgia de l’ultrafons, em fa treure el millor que porto a dins i no deixa de ser una lliçó de vida.

 Gràcies a corredors.cat i gràcies a tots els corredors que vareu participar.
Fins l’any que ve!




darrere la Noora
la Patricia





assistència de luxe

mort en vida










29 nov. 2015

24h



Avui he tornat a córrer un altre cros, a Olot, de només tres mil metres i escaig. Les cames em cremaven, els pulmons semblaven que volien explotar i el cor el sentia desbocat i retronant a dins la caixa toràcica. Han sigut dotze minuts de patiment extrem però també de satisfacció.
Aquest final d’any està essent veritablement diferent de com ho havia planejat, si es que es pot dir que tenia algun pla. Estic corrent i fent uns entrenaments que mai abans havia fet, a ritmes alts, curts i intensos. També és veritat que ho combino amb tirades llargues, de quinze, vint, o vint i cinc kilòmetres.
Corrent aquest cros m’he trobat prou bé, però no m’ha donat temps de reaccionar que ja acabava, mica en mica i aniré trobant el truquillo, i dic aniré, perquè tinc la intenció de fer-ne uns quants més. No, ja ho sé que això no es el millor entrenament de cara a la pròxima prova esportiva d’una certa envergadura que m’espera, les 24 hores pista, però que hi farem. De fet, no té res a veure. Córrer durant quinze minuts a tot el que dónen les cames per un circuit irregular o fer-ho per una pista durant un dia i una nit no guarden gaire similitud.
O si.
Córrer ràpid m’acosta al propi gest de córrer, em fa ser més eficient en els moviments i la musculatura s’adapta a la intensitat. Córrer lent i durant moltes hores em fa sentir el cos connectat directament amb la ment i arribo a un estat més que no pas a una acció, és com “ser”corrent en lloc “d’estar” corrent.
Jo crec que es complementen, i per això, sense tenir-ne ni puta idea segueixo amb el meu “plà”, de córrer llarg i lent i curt i ràpid. No fa falta que vingui ningú a explicar-me res, probablement les coses no es fan així però després d’anys de provar i equivocar-me, d’experimentar, caure i aixecar-me i recollir algun petit èxit personal i més d’un fracàs, puc dir que no vaig tan mal encaminat, d’això se’n diu experiència, que em porta a confiar en mi i seguir jugant a córrer, per pla, per muntanya, ràpid o fins a l’extenuació, tan se val.
Al cros d’avui m’he sentit corredor, un veritable tot terreny, capaç de córrer-ho tot i a tot arreu. Potser aquestes darreres setmanes el volum total no serà massa elevat però em veig capaç d’afrontar aquestes 24 hores amb optimisme. Aquesta prova, tot i només haver-la acabat una vegada, amb 170km, li tinc moltes ganes. La motivació és importantíssima, jo crec que el 50% del possible èxit es deu a la motivació, perquè quan les cames ja no poden més i el cos està exhaust s’ha de córrer amb una altre tipus de betzina, amb la ment, amb el cor, amb les entranyes i amb tot el que faci falta.
Aquest cros m’ha demostrat que sóc un corredor, integral, tan és la posició i el temps, només vull pensar que he posat el cos al límit, ho he donat tot, i això només es una petita part del que vindrà, com un resum abreujat de la llarga carrera que m’espera.
Amb tot, m’adono que encara em fa falta aprendre molt sobre córrer, no se’n sap mai prou, les circumstàncies van canviant constantment i es tracta d’anar-se adaptant, re inventant-se a cada passa i al llarg dels anys.
Amb el d’avui, ja porto tres crossos fets i això no és res, ja ho sé, però de la mateixa manera que escrivint sobre tot això, reflexiono i m’ajuda a anar més enllà, corrent aquestes petites distàncies m’ajuden a configurar-me com a corredor, a esprémer una mica més el cos, experimentar sobre aquest món tan complex i a la vegada tant senzill com és córrer.

A veure que em té preparat el futur, jo mentre tant aniré entrenant, corrent amunt i avall i posant de la meva part tot el que calgui.

22 nov. 2015

GATS










CROS DE MATARÓ

Cros de Mataró, 4300m, mateixos ritmes que a Santa Coloma fa 15 dies però amb millors sensacions

8 nov. 2015

MARATÓ DEL MONTSENY



Per cinquè any consecutiu torno a la marató del Montseny, és una marató que té una mica de tot: parts ràpides i rodadores, trams tècnics, llargues pujades i baixades i que amb els seus 2700 metres de desnivell positiu la fan prou dura si vas passat de voltes. El Montseny es el meu lloc d’entrenament habitual així que la conec de sobres, massa bé diria jo.
Afronto aquesta nova marató amb uns bons entrenaments, no tan de muntanya pura i dura però si de bons ritmes i intensitats. La setmana passada vaig córrer un cros de només 2900 metres i tot i que les sensacions no van ser massa bones, vaig notar que tenia xispa. No hi ha secret, la qüestió es entrenar...
Em trobo corrent de bon matí en direcció a Sant Bernat, abans però, donarem unes quantes voltes. Em trobo molt bé i vaig prement l’accelerador, sense manies. Miro el pulsòmetre i m’esgarrifo del que veig però no m’acoquino, he posat la màquina a tota pastilla aquestes darreres setmanes i això em dóna confiança tot i que una marató és una marató i sempre t’acaba posant al teu lloc. Les primeres rampes les faig totes corrent, puntejant, amb alegria i em quedo sorprès de les bones sensacions. Avui ho petes David.
 Fa dos anys vaig fer 5 hores 31 minuts, així que l’objectiu serà intentar rebaixar aquest temps però vaja, que tampoc em ve d’aquí, la qüestió és disfrutar i sobretot, mirar d’arribar sencer a casa.
La pujada fins al collet de l’home mort la faig molt bé, avançant corredors i amb energia. Portem quasi vint kilòmetres i em sento que vaig molt bé, les cames no es queixen i el motor va fi i engrassat, una mica passat de voltes però de moment no s’encén cap llum vermella.
La baixada fins a Sant Marçal la conec com les escales de casa però aquest any està coberta d’un bon gruix de fulles que em fan ser prudent i baixo amb molt de comte. A sota les fulles hi ha pedres i em fa por revinclar-me el turmell, res, el de sempre, em passen corredors a grapats però m’és ben igual, jo a la meva.
Arribo a Sant Marçal fresc com una rosa, només he caigut una vegada  i no m’he fet res, quasi bé no m’ho crec i encaro la pujada a les Agudes amb ganes. Aquesta també me la conec bé, es llarga de collons i com més amunt, més dreta, i més ple de pedres. Tot plegat ho estic disfrutant moltíssim, m’agrada com ho estic gestionant i em trobo fantàstic, no puc demanar més.
El tram fins al turó de L’Home se’m entravessa una mica, està ple d’arrels i pedres i no em deixa anar ràpid tot i que en tinc ganes. Recordo que quant passava per aquí els altres anys anava bastant fos i encara em quedava el pitjor: la llarga baixada fins arribar de nou a Sant Esteve. Però avui no és el cas, estic optimista i confio amb mi, ves quina tonteria, però el cap és el cinquanta per cent de totes les curses i avui estic pletòric.
Estic corrent com a mi m’agrada, regulant, però sempre just per sota el límit de les meves capacitats, és difícil a vegades gestionar això i avui ho estic clavant, no he patit en cap moment i sempre he tingut les regnes de tot el que estava fent, és una sensació que em satisfà enormement perquè després de tants anys corrent he après a escoltar-me, a gaudir, a intentar ser jo mateix i a expressar-me mentre corro, entrant en comunió amb el meu jo més profund.
Comença a fer bastanta calor i tinc un principi de rampa als bessons que em tornen a la realitat. Haig de beure be i prendre sals i així ho faig en un dels avituallaments. No sóc de parar gaire però aquí m’hi estic uns minuts per recuperar-me i encaro els últims deu kilòmetres de nou amb ganes, corrent a tot el que em donen les cames i els pulmons.
Aquest últim tram se’m ha fet una mica llarg, però, que vols!, això és una marató i el desgast de l’organisme és enorme. Però estic content, perquè arribo a meta amb gas a les cames, corrent les ultimes rampes i feliç de superar una nova cursa i una nova marató.
Al final 5:41, no he pogut rebaixar el temps però tant és, també és veritat que aquest any han allargat la cursa uns tres kilòmetres i a mi el GPS em marca 46’650. 80è classificat, 15è veterans.
Bona matinal al Montseny, amb un dia gairebé primaveral, gaudint  a tope de la muntanya, de l’esport i dels amics!
Fins aviat.









5 nov. 2015

CROS DE SANTA COLOMA DE FARNERS

Aquestes darreres setmanes he estat entrenant bé així que m'atreveixo a fer un cros de només 2900m.
M'ha sortit una mitja de 3'52m/km que no està malament però les sensacions han sigut dolentíssimes i no m'he trobat bé en cap moment.

12 oct. 2015

TRAIL DEL BISAURA


Un cop més estic a la línea de sortida d’una nova cursa, aquest estiu ha sigut un no parar, potser hauria d'afluixar una mica, però que collons, si són quatre dies...
Son les sis del matí i engeguem amb la perspectiva de cinquanta kilòmetres  i 3100md+,per davant, a traves de la bonica subcomarca del Bisaura; fagedes, vaumes, prats d’un verd infinit, castells, vaques... de tot tenen aquests malparits, a més, organitzen la cursa amb molt de carinyo i tan el recorregut, el marcatge, els voluntaris, tot absolutament tot, et fa sentir que estàs corrent una cursa excepcional, en tots els sentits. Fins hi tot la samarreta que dónen és la òstia, on s'hi pot llegir: "de les úniques bogeries que em penedeixo són les que no he fet"... uns catxondos, vaja...
 De fet, jo havia de córrer la cursa més llarga, la de vuitanta kilòmetres però aquesta setmana la Fina es va trencar tíbia i peroné i hagués arribat massa tard. A més l’endemà seriem dos coixos a casa...
Em trobo bé i corro amb ganes, porto tota la setmana descansant i m’he passat hores i hores d’hospital que m’han deixat amb ganes de tralla, però al cap de poc de sortir, m’adono que en realitat avui no tinc ganes de patir. Faré la cursa, si, però potser més lent de l’habitual, disfrutant dels paisatges i de l’entorn.
Hem anat molta estona de nit, ven bé dues hores i no m’agrada. No m’agrada córrer de nit, una estoneta val, però dues hores se’m fan llargues, amb prou feines m’hi veig de dia, ja no dic res per la nit... A més tinc el frontal amb poca pila i cada vegada va a pitjor.
 Superat el primer contratemps, segueixo amb el ànims amunt però amb poques ganes d’apretar. He anat fent la goma molta estona amb la que ha quedat segona dona, l’Anna Macià, però al final l’he perdut, aquestes veteranes baixen que volen...
Vinga som-hi David, m’enganxo amb un escamot de cinc o sis corredors i seguim a bon ritme, a les baixades se’m escapen però a les pujades recupero. Hem passat per llocs màgics, molt bonics, flipant tot i em reconforta saber que estic al lloc indicat per gaudir d’una matinal ludico-esportiva com cap altre.
M’agrada com estic corrent, apretant als plans i prudent al llocs més tècnics però alhora gaudint com un carcamal i sempre guardant una miqueta que això és molt llarg.
Recordo algun tram de l’any passat però res a veure amb l’edició del 2014, en que ens va ploure bastant i el terreny estava impracticable, fent una passa endavant i dues enrere travessant rius amb l’aigua fins el genoll i altres herbes...
A Vidrà em fan una rebuda que semblo una estrella de hollywood i una dona de l’avituallament em diu: “això no es una cursa qualsevol, això es el Bisaura!”, tota la raó senyora. Brutal.
Fet i fet ja porto trenta cinc kilòmetres i em trobo molt bé, em sorprèn lo bé que he anat fins aquí i gairebé no me’n he adonat. Però jo sé a dins meu que avui no estic per donar-ho tot i tot i anar dels vint primers, em falta motivació. No es que no m’ho estigui passant bé però no tinc ganes de estrujar-me gaire, la veritat, així que agafar un ritmillu i fins a meta.
La segona xinxeta del dia arriba a la pujada a Bellmunt per una cresta malparida i guarra a mes no poder, aquí em desgasto una mica massa i atrapo uns corredors que m’havien passat com fletxes feia molta estona, però una vegada a darrere seu, allà em quedo. Els hi dic que son molt valents baixant però que pujant s’amorren, jejeje....en fi, tothom corre com pot i la questió és no perdre el bon humor.
 A l’avituallament de Bellmunt, carrego bé d’aigua perquè comença a fer caloreta i una noia jove em passa al davant, anem fent la baixada i em deixa passar i em segueix de molt a prop. Li dic si vol passar i em diu que no, que ja li va bé que li marqui el ritme, està preocupada perquè va tercera i creu que la quarta la té a tocar. Dons ja saps que et toca noia.
A partir d’aquí la meva cursa a canviat com un mitjó, he passat d’estar desmotivat i anar a mig gas a córrer com un esperitat. 
La Clàudia em segueix i anem a bon ritme, quan veig que se’m distancia, afluixo una mica i així anem fent. En un altre avituallament, mentre bevem em mira i em diu: m’ajudes? Oi tan reina, jo et porto a l’arribada en braços si cal. Aquest fet m’ha entendrit profundament i m’ha arribat al cor, he decidit que aquella ja no era la meva cursa i ho he fet tot per ella.
Hem fet un final de cursa, molt ràpid, avançant algun corredor i sense treva, pim pam, corrent al meu darrere i jo content de poder ajudar.
Finalment arribem de nou a Sant Quirze després de 7 hores i 20 minuts, ella tercera i jo setzè, i quart de veterans, cansats però contents, molt contents, fins i tot m’ha fet un petó...jeje
El Bisaura no decep mai, una cursa excepcional per a corredors excepcionals.
Agrair als sonats d’en Toni Font i en Jordi Torruella, ànimes de la cursa, per fer-nos gaudir de valent. Aquesta cursa està predestinada a ser un referent, tan per organització com per recorregut. I felicitar com no, als tres primer classificats: Jordi Macià, Manel Amor i Benet Pous, quines bèsties!
Visca el Bisaura!



Avituallament a Vidrà, la cara satisfacció ho diu tot. Foto de la Montse Soldevila







30 set. 2015

TRENCACAMES RIUPRIMER


Divertida cursa a Santa Eulàlia de Riuprimer, només una setmana després d'acabar una ultra torno a córrer una cursa, aquesta vegada de només 15km i 600+. M'he sentit cansat només de sortir, normal, tot i així 20è classificat i tercer veterà.









Contador web

Arxiu del blog