temes

22 juny 2015

100 KM DE SANTANDER



De totes les coses que vaig pensar que em podien passar, la que em va passar, no l’havia pensat. Vaig pensar que podia acabar sense grans problemes, però també que podia tenir problemes amb la part baixa de l’esquena i el gluti, que últimament m’estava molestant, per exemple. Vaig pensar que em sentia descansat però també que arribava curt de kilòmetres i que les coses podien anar de cara però també es podien girar, ja sé que és córrer 100 kilòmetres i el que no et passa fins al kilòmetre 80, et passa al 90, que és molt llarg això.
Però aquesta no me l'esperava, la veritat, qualsevol cosa menys això. El seu dolor característic, com si un cable elèctric pelat anés fregant l’os, deixant anar la electricitat a cada passa. Un mal insuportable que t’impossibilita córrer totalment i et deixa fora de combat en un moment.
Tot va començar cap al kilòmetre trenta; en un dels revolts tancats del circuit vaig notar una punxada forta a la part externa del genoll. Fins aquí vaig anar molt bé, vaig sortir molt prudent a la primera volta i vaig anar augmentant el ritme progressivament. Em sentia bé, amb moltes ganes de córrer i la veritat es que no tenia cap molèstia, tot el meu cos en harmonia i la ment...la ment serena, tranqui-la. Havia descansat poc però bé, em notava molt relaxat, molt més que altres vegades i afrontava aquesta prova amb il·lusió.
Però de sobte tot es va girar. Anava a un ritme bo, entre 4’30 i 4’40m/km i si podia mantenir baixava de les 9 hores fàcilment, bé, fàcilment tampoc, segur que hagués patit lo meu, però vull dir que estava per fer aquests temps, entre 8’30 i 9 hores.
 I en un tres i no res em vaig veure coixejant, incapacitat, neutralitzat, vaig veure claríssimament que la meva cursa s’havia acabat, no vaig dubtar-ho ni un moment. Vaig fer la ultima volta caminant i potser vaig intentar-ho vuit o deu vegades més però era impossible.
Contra això no es pot lluitar, la lesió em va deixar incapacitat i no cal donar-hi més voltes. No sé que he fet malament o potser es qüestió de mala sort, tant és, ara és qüestió de guarir-me i seguir, seguir corrent.
Aquí acaba la meva aventura als 100km, la cosa podia haver donat molt de sí però es va quedar amb intent. Queda pendent.
Només donar les gràcies a tots els amics i corredors d’aquest llarg fi de setmana i a en Mia, que em va fer una assistència com si fos un professional, i com no, a en Marc, el fisio de capçalera que diu que no em preocupi que d’aquí quatre dies estic corrent, jo no ho veig tan clar però...

Gas a la burra.



16 juny 2015

100km



Quan l’any passat vaig marxar de Santander vaig pensar que no tornaria mai més als seus 100km, es una prova excessivament dura no tant per la distància en si, si no per el format; donar voltes en un circuit urbà amb aquella calor i humitat insuportable, sense cap al·licient més enllà de superar-se un mateix, sense paisatge, ni desnivells ni res de res. Només tu, la distància i el crono.
Però amb un any passen moltes coses i sense adonar-me ja estic inscrit i apunt per una nova edició. Bé, apunt apunt, tampoc, no em sento que hagi entrenat massa per una prova d’aquesta envergadura però la veritat, prefereixo arribar-hi una mica fluix i descansat que passat de voltes i cansat física i mentalment com em va passar l’any passat. També és veritat que vaig passar diversos problemes físics que em van deixar una mica tocat, desmotivat més que res.
Perquè per afrontar aquest tipus de cursa cal més que res molta motivació, l’entrenament i les capacitats són secundaries o al menys és com jo ho entenc, supleixo amb passió totes les meves mancances físiques i encara que els anys van passant i les forces no són les mateixes les ganes i motivació intento que segueixen igual.
L’objectiu no és cap altre que córrer 100 kilòmetres, ras i curt. M’agradaria també superar la meva marca de 9h 56m però això és secundari, tot i que ho veig possible.
Doncs res, dissabte estaré corrent per el parque de las Llamas de Santander, patiré, un any més, fins a l’extenuació, o no, però ho intentaré i penso donar-ho tot.

 Gas a la burra.

31 maig 2015

TRAIL SANT ESTEVE




Després de la ultra del Montseny, en que vaig acabar, diguem, amb males sensacions i que em va deixar un mal gust de boca considerable, que he estat en una muntanya russa.  
Allà vaig tenir una sensació d’opressió al pit i com d’ofec, durant la segona meitat de la cursa i vaig acabar estossegant i amb una cremor als pulmons que em va durar tota la setmana. Després de varies visites al metge, radiografies, anàlisis, electrocardiograma, espirometries i jo que sé mes, encara no sé ben bé que vaig tenir. Entre mig vaig passar un gripassu d’aquells d’agafa’t fort que vénen corbes, amb febre i més tos i més mal al pit.
Total, que mentre espero la visita definitiva al pneumòleg he passat per tot, dies en que em trobava bé i dies que semblava un iaio. Dies en que em sentia un malalt i dies en que millorava molt. Però la veritat es que  alguna espirometria em donava valors de només el 41% i amb l’ inhalador marxava com amb un coet al cul...al final no sé que pensar, jo crec que pot haver sigut el pol·len en suspensió, que aquest any n’hi ha hagut molt i a més accentuat per la manca de pluja, com una mena d’al·lèrgia, però tampoc ho veig clar, no havia tingut mai un problema similar, no sé.
Vaig parar quinze dies però amb tot, no he deixat d’entrenar i ara tenia ganes de tornar-me a provar, tenia ganes de dorsal i de tornar a donar-ho tot i a veure si rebento d’una vegada o que.
Doncs res, el Diumenge vaig  tornar a córrer una cursa de muntanya, aquest cop de “només” 27 km per veure que tal. Podria esperar als resultats definitius, ser una mica més prudent i anar més a poc a poc però tan se val, el que sigui serà, tan si m’agrada com si no, o sigui que gas a la burra!
I com no, torno a Sant Esteve de Palautordera, al mateix lloc de l’ultima vegada. Una cursa ràpida, molt corrible, poc tècnica i amb un desnivell raonable, com a mi m’agrada.
Sóc conscient que els anys passen, que no sóc el mateix que fa vint anys i que es molt difícil, a la meva edat, millorar, amb no perdre pistonades em conformo, però en general em vaig trobat fort, tot i la parada de mes de quinze dies tenia encara ritme, pujant amb ganes i apretant al pla. Només tinc dos genolls, i dos turmells, així que a les baixades xino xano i intentant no masegar-me massa.
Això del córrer moltes vegades se’ns escapa de les mans i dic això perquè jo  sóc el primer a actuar així; per impulsos, a batzegades, sense programa, sense objectiu, sense seny...procuro estar en un bon estat de forma tot l’any, sense grans parades, ni pics i vaig corrent tot el que em ve de gust, que a vegades sol ser excessiu. Llavors vénen les lesions, les males sensacions i em fa mal aquí i em fa mal allà...de fet, aquest dissapte, hauria d'haver anat a córrer a Ulldeter, però un entrenament per la zona la setmana passada em van fer dessistir per no trobar...inspiració...?
Però la cosa va anar molt bé, vaig disfrutar moltíssim i vaig arribar sencer a casa. L’única nota negativa es que ja arribant em vaig despistar i vaig perdre el camí, vaig  recular fins a trobar de nou els senyals i vaig veure els corredors que en venien de cara, no entenc que vaig fer. Potser vaig perdre dos o tres minuts i unes quantes posicions, això si,  però tan se val. L’important es que deixo enrere els problemes físics i  m’ho prenc amb optimisme, fins a una nova ensopegada que de ben segur arribarà...
Gràcies als amics de Sant Esteve, una cursa molt ben organitzada pel parc natural del Montseny, sense grans pretensions, només que la gent gaudeixi de l’esport  de la natura i de l’entorn.
 Asics trail Sant Esteve, 27km 1500+
2h 49m, 38è classificat, 9è de veterans



17 abr. 2015

GOSSOS


Després del rescat de la Kira i en Black, ara fa un any encara he participat en uns quants salvaments de gossos, jo no se que passa però massa sovint em veig embolicat en aquests afers. Però els gossos són els meus amic i ja fa temps que vaig decidir que sempre faria per ells el que calgui, tan si son meus com si no.
Avui mateix arribant a casa m’he trobat aquest gos de tura deambulant pel carrer, amb l’actitud que tenia es veia d’una hora lluny que anava perdut. El mes difícil a sigut agafar-lo, i més si van passant cotxes i els conductors et toquen la botzina i et miren malament...
Al final he pogut enxampar-lo i per sort portava el numero de telèfon al collar, (mesura totalment més eficaç que el xip), he trucat i el seu propietari no ha tardat ni deu minuts a venir a buscar. Res home,  un plaer poder ajudar.
Fa aproximadament un mes em va passar exactament el mateix amb un pastor alemany, el que passa es que anava pel mig de la carretera i això es més perillós. Després de al menys un quart d’hora vaig aconseguir que s’acostés i el vaig poder agafar, no sense que els altres conductors m’increpessin...en fi, jo a lo meu. El problema va ser que el seu amo em va tenir mitja hora a la carretera, fent nosa i mort de fred i quan va arribar amb prou feines em va donar les gràcies. Es igual, ho vaig fer pel gos i no per ell.


I Fa una mica més vam fer un rescat d’un gos a la via ferrada de Centelles, aquesta vegada professionalment, però tan se val, per a mi no hi ha diferència. Un Bòxer s’havia estimbat rostos avall i ja de nit, era molt difícil localitzar-lo i més difícil encara treure’l d’allà. L’aproximació va ser relativament fàcil, un amic del propietari ens hi va acompanyar.
El gos estava molt espantat i amb una fractura a la pota. Al acostar-m’hi es va aixecar i encara que coixejant, caminava, així que el vaig agafar pel ganyot i empenyent-lo pel cul vaig aconseguir que puges el petit desnivell de roca. Mica en mica varem anar avançant i es va portar com un campió, posant de la seva part i sabent que el que volíem era ajudar-lo. La fractura era important però també sé que el llindar de dolor dels animals no es el mateix que el nostre i jo crec que es recuperarà.

En fi, que sempre que hi ha algun animal pel mig i puc, intento ajudar, es el que crec que haig de fer. 

Una altre història        i una altre...

13 abr. 2015

ULTRA MONTSENY



Normalment escric aquestes cròniques, si puc, amb calent, quan les cames encara fan mal i tinc les sensacions encara a flor de pell. Però avui no es el cas, necessitava uns dies per pair i per reflexionar  tot el que em va passar a la ultra del Montseny.
Jo no sóc gaire d’explicar el recorregut, els noms dels cims i dels colls i dels kilòmetres i els desnivells, més que res perquè no  ho recordo. A mi només en queda un record llunyà del que va ser, instants fugaços, moments i sentiments que ara mateix se m’amunteguen a la memòria. Es tot això el que vull transmetre, perquè escrivint-ho i rellegint-ho al cap d’uns anys m’adono que la memòria ens enganya, que no sempre ens es fidel i amb el pas dels anys només ens queda el record d’un record.
Vaig dubtar fins al últim moment d’inscriure’m a aquesta cursa, 89 kilòmetres i 4600 +, no son qualsevol cosa però el Montseny me l'estimo i no hi podia faltar. Amb aquesta cursa em va passar el de tantes altres vegades: vaig anar bé fins a la meitat mes o menys però llavors vaig començar a anar a menys, a patir, a no gaudir i només intentar arribar d’una vegada. Jo no se si això es una virtut o un defecte però el cas es que em costa molt abandonar, sé que arribar a qualsevol preu no porta enlloc, però la veritat es que abandonar tampoc.
Sortim tres-cents corredors a les sis del matí de Sant Esteve de Palautordera, em trobo molt i molt bé i amb ganes de córrer.
Vaig corrent amb les primeres noies de la cursa, son tres i se les van foten, ara una al davant, ara l’altre. Veig en la seva mirada  l’esforç i la competivitat, i jo corrent amb elles. Em sento bé, les primeres pujades m’han sortit a bon ritme i  tot va de meravella, tot i que trobo que la gent surt molt forta per fer quasi be 90 kilòmetres.
Vaig pensant en aquestes ultimes setmanes d’entrenaments, en que vaig intentar pujar a les Agudes dues vegades i vaig girar cua abans d’arribar-hi. Un dia per què vaig agafar una pàjara de collons i nomes portava un plàtan....vaig arribar altre vegada al cotxe després de 25km fet mistos, i un altre dia perquè fotia un fred que no me l'esperava, se’m van glaçar les mans i una mica més i agafo una hipotèrmia: altre vegada cap al cotxe....
Total, que avui si tot va bé si que pujaré a les Agudes, però encara falta molt. La primera part de la cursa es bastant corredora i els kilòmetres van passant sense adonar-me’n.
 Mica en mica, però, el cos i la energia em van minvant, intento menjar i beure a tots els avituallaments, però noto com desapareix aquella empenta, aquella força que sempre m’acompanya. Estic al kilòmetres 45 i ja tinc ganes de plegar. Em fa mal el genoll, em costa respirar i la pubàlgia que tenia ja oblidada em torna a molestar.
Quan arribi a l’avituallament de Viladrau al km 50, penso abandonar, allà m’espera la Fina, me’n  vaig cap a casa, ja n’hi ha prou, no tinc bones sensacions i la veritat, estic cansat de patir. Tot a esdevingut de cop, fa un moment estava perfecte, gaudint, i ara em sento buit i desmotivat.
Últimament em veig explicant unes cròniques molt destroyers, però es el que sento. En el món del córrer no tot son flors i violes i si es vol aconseguir quelcom s’ha de lluitar, no regalen res, com en d’altres facetes de la vida, vaja.
Mentre corro penso si val la pena tot aquest patiment, aquest mal de cames i aquesta agonia, i francament no s’ho val però em nego a abandonar, no vull. Ja ho he fet altres vegades i llavors es pitjor, estic tota la setmana donant-li voltes i em queda un sentiment de frustració i de tristesa que em costa molt de superar.
Arribo a Viladrau ja tocat, menjo una mica, em canvio les bambes i tinc un desig incommensurable de plegar, però no ho faig, una força invisible m’empeny a seguir i tot això sabent que les passaré canutes, però sóc així de burro.
Tots aquests anys de córrer m’han ensenyat a no rendir-me a arribar fins on calgui i a donar-ho tot, inclús en contra de la meva voluntat i fins i tot de la meva salut, es el que hi ha. Encara recordo la meva primera Matagalls –Montserrat on vaig abandonar a la meitat per una butllofa de la mida d’una llentia al taló, ara, recordant aquella feta em fa riure. Des de llavors he corregut amb butllofes, amb febre, coix i de mil maneres o sigui que arribaré a meta com sigui, caminant si cal, però arribaré.
Surto de Viladrau amb els ànims per terra, desfet, acabat, però amb la certesa de que arribaré altre vegada a Sant Esteve. La pujada fins a coll Pregon per la font dels mosquits se’m fa eterna i ara em queda el pitjor: tornar a baixar fins a Sant Marçal i pujar a les Agudes. Aquest recorregut l’he fet desenes de vegades però mai com avui;  cap cot i cansat, exhaust,  desmotivat, i sabent tot el que em queda encara. Allà vaig veure la mort, el final de la meva vida com a corredor, vaig pensar que no volia tornar a viure aquesta situació mai més, que ja està bé de patir tant home, com es pot ser tant burro?, amb tot, no perdo el bon humor i l’actitud es positiva, potser és això el que em fa aguantar fins al final.
I finalment arribo a la temuda pujada a les Agudes, ens coneixem bé tu i jo, penso,  avui et fotaré un atxassu que no m’estovarás, no.
El camí serpenteja entre mig d’una fageda preciosa, els arbres comencen a treure les primeres fulles després de l’hivern i em vaig fixant en petits detalls del camí: una pedra, una arrel, una fulla seca. La suor em regalima per la cara i sento una sensació d’ofec que m’oprimeix el pit.
Ja arribant a dalt ens trobem un corredor estirat a terra, el tapem amb unes mantes tèrmiques i ens quedem amb ell una estona, porta un bolet descomunal però està estable, orientat, només li cal menjar una mica i descansar.
Al avituallament del Turó de l’home m’assec una estona en un pedrís mentre m’afarto com un lladre, al final no ha sigut tant, tu. Vinga va, tira, tira que no estamos tan mal...
Però a sigut només un miratge, a la baixada em passen els corredors a grapats i se’m fa interminable. La puta baixada que no s’acaba mai em deixa els genolls desllorigats i em fa mal tota la carcanada. Em ve al cap la cançó Death or Glory dels Clash i la canto a ple pulmó mentre baixo com una vella geperuda  per un corriol ple de pedres. Ric de mi, de la situació i de tot plegat.
A l’avituallament del poble del Montseny m’assec una altre estona mentre parlo amb algú que em coneix però no recordo de què, tinc la ment espessa i només vull acabar, vull arribar i matar-ho d’una vegada per totes. Però encara falta molt, molts trams de carretera, que se’m fan insuportables i molts kilòmetres encara.
Però tot s’acaba, i ara ja ho tinc. Aquests darrers kilòmetres son molt durs, tant, que ara mateix ni els recordo, jo crec que vaig córrer però tampoc n’estic segur, tinc una llacuna mental  important d’aquest  tram.
 A un kilòmetre de l’arribada m’espera la Fina i m’emporto en Blau, està enjogassat i corre amb mi com ho ha fet tantes vegades i penso que seria agradable poder-ho fer sempre, a les curses també.
No m’ho puc creure, ja arribo, òstia David! ho he aconseguit!. Passo l’arc d’arribada content, amb el meu amic Blau i sabent que el que he fet es molt gran. He superat les adversitats, he corregut sense ganes i sense energia però no he deixat mai de confiar en mi, perquè al final el fruit de tot això es una força renovada i una energia que m’empeny de nou a córrer, córrer fins on calgui.
Jo crec que cadascú viu l’esport a la seva manera, a mi em fan falta aquestes situacions límit per gaudir, ves quina contradicció, per fer-me sentir viu i per motivar-me si cal per un següent repte.
Avui després de nomes vint i quatre hores ja estic motivat de nou i disposat a tornar a donar-ho tot si fa falta, al final no n’hi ha per tant, penso, i potser si que ho vaig passar malament, però el deix de felicitat que em queda a l’ànima es infinitament me gran que tot això.
Gràcies de nou Montseny i gràcies a tots els amics que em vaig trobar durant tot el dia, anomenar-los a tots seria impossible, als organitzadors , als voluntaris,  als que viviu aquest esport amb passió i a tots els que heu llegit fins aquí.
Fins aviat.

fotos de la Montse Soldevilla
 
SORTIDA

ARRIBANT A COLL FORMIC


ARRIBANT A VILADRAU

SI QUE FEIA MALA CARA, SI...
BAIXANT CAP AL TURÓ DE L'HOME

PATINT A LA CARRETERA,  foto del Koala
AL POBLE DEL MONTSENY, AMB UN CEGO CONSIDERABLE

PERFIL

RECORREGUT

8 abr. 2015

MONTSENY



Aquest dissabte si tot va bé correré la ultra Montseny, 89 km i 4600 m de desnivell positiu. 
El Montseny l’he recorregut de tort i de través, conec els seus cims, els colls, les fagedes i els alzinars i quasi que forma part de mi. 
En un principi havia de ser la marató de la vall del Congost i la marató del Montseny unides, dues curses que he fet un munt de vegades i que conec també molt bé, però al final sembla que el recorregut serà diferent.
De fet, no m’ho he mirat gaire, m’estimo més sortir a gaudir i deixar-me sorprendre. He estat dubtant d’inscriure’m fins a l’últim moment perquè aquestes distàncies, tot i que les conec bé, no deixen de fer-me respecte.
 Però ara ja està decidit, aniré a donar-ho tot, com a corredor i com a muntanyenc, si es que sóc alguna d’aquestes coses, però sobretot aniré a disfrutar, a deixar-me portar per les cames, pels instints, a investigar al meu interior i a gaudir, una vegada més de la natura, de l’esport i dels amics.
Aquestes darreres setmanes he estat entrenant molt bé, després de la marató de Barcelona vaig recuperar molt ràpid i em sento amb ganes, amb energia i no em fa mal res, no es pot demanar més. 
Aquest dissabte el passaré tot el dia al Montseny i espero estar a la línea de sortida i sobretot a la d’arribada tant si plou com si fa fred.

Vinga som-hi, gas a la burra!

27 març 2015

FOTOS



























16 març 2015

MARATÓ DE BARCELONA 2015



Sempre dic que la vida d’un corredor està plena d’alts i baixos, almenys la meva. 
Em vaig preparar aquesta marató a consciència, em vaig fer un planning i tot de dotze setmanes i vaig voler fer les coses una mica endreçades....res! collonades!, jo no he nascut per planificar res.
La vida va passant i els aconteixements venen i esdevenen sense avisar, tal com raja, improvisant. I el córrer forma part de la vida i les coses van com van, com elles volen, jo no hi pinto res.
Amb tot això, vull dir que arribava a aquesta marató sense haver entrenat el que volia, mig lesionat, amb parades de quinze dies i amb una desmotivació important. Ara ja tinc clar, però, que aquesta improvisació i aquesta falta d’ambició em porten sempre a bon port, no cal donar-hi més voltes. Es quan he intentat fer les coses mitjanament bé que em surten malament i quan les deixo simplement a l’atzar en surto satisfet, sigui quin sigui el resultat.
Allà va:
Aquesta nit he dormit força bé, de matinada fot un fred que em deixa el cos encongit i el que tinc menys ganes es de posar-me a córrer. Arribem molt d’hora a Barcelona i encara falta una hora per la sortida. Estic tranquil, provaré de fer el que vull fer i si surt, bé, i si no, també. Baixar de tres hores.
Em trobo un munt de gent aquí i allà abans de la sortida, i com sempre abans de les grans batalles reacciono fred i distant, estic massa concentrat amb mi mateix i amb el que vull fer com per estar pels demés. Sóc així.
Entro al calaix sub 3 hores i m’emociono, la musica m’entra per tots els poros de la pell i un principi de llàgrima en brolla dels ulls.
 Va! tira capullo! que tenim feina!. Surto per sota de 4 m/km i les sensacions son boníssimes, això de descansar tooota la setmana m’ha anat bé i ara córro amb ganes. Fins al kilòmetre 5 vaig molt bé, concentrat, vigilant de no passar-me però decidit. Tinc les llebres de 3 hores al darrere, a pocs metres i es tracta de mantenir la distància. M’he tatuat els temps de pas al braç, cada 5 km, i de moment tot rutlla a la perfecció, com un rellotge suís. No em fa mal res, fa una temperatura òptima per córrer i em sento animat. Per dins meu i recorre un petit dubte però, tots sabem que a la marató poden passar moltes coses i un petit fallo pot esguerrar-ho tot.
Kilòmetre 10, 42:39, deu segons mes del previst. Perfecte. No s’encén cap llum vermella i la velocitat de creuer es bona, gaudeixo del córrer, de la cursa i de la festa.
Kilòmetre 15, 1:04’20, aquí tinc una petita davallada, he estat corrent al voltant de les llebres i hi vaig molt malament, hi ha massa gent, cada dos per tres ens anem tocant i mes d’un va per terra, als avituallaments hi ha un merder que decideixo posar-me a darrere i seguir-les de lluny.
Fa estona que m’estic pixant, es una sensació molt desagradable, la veritat, i al final paro entre mig de dos contenidors a buidar. Veig les banderes de les llebres com s’allunyen i només tardo 20 segons però que son decisius.
 Em quedo sol. Ostia tan bé que m’anaven, que hi farem, jo m’he posat en aquest merder i sol me’n sortiré. Fins a la mitja marató tinc un repunt d’energia i intento atrapar de nou a les llebres i aquí la vaig cagar, ara ho veig. Em vaig desgastar massa i no va servir de res.
Km 25, primera crisis important. Vaig patint, he passat la mitja una mica per sobre del temps que tenia pensat però l’objectiu encara el tinc a l’abast. Penso que algun dia em cansaré de patir, perquè córrer es patir, no ens enganyem, però es en superar aquest patiment on hi ha la veritable essència del córrer. Estic cansat, i encara no he arribat al km 30, o al 35, mare meva, que no et passi res...
Curiosament, a partir del km 28 més o menys començo a anar bé altre vegada. M’enganxo a tres corredors que van a bon ritme i que s’animen entre ells , els hi demano per pujar al autobús i em diuen que cap problema. Venga Jose! piernas piernas!, venga respira!, venga David! òstia quins cracks!, em porten que sembla que volem, anem avançant corredors i mes corredors i em sento invencible. Passem el kilòmetre 30 sense problemes i fins al 35 anem enxufadíssims, he recuperat el temps que havia perdut però no tot, si vull baixar de 3h hauré de córrer moltíssim i ara mateix em veig capaç.
Però la cosa no dóna per més, en Jose i els seus amics se’m escapen i perdo l’autobús, gràcies amics. Em fan un mal insoportable els bessons, el meu punt feble últimament, i de fet, totes les cames les tinc com de fusta, les pulsacions disparades i una agonia que no s’acaba mai. Això es la marató, aquí volia arribar, aquell punt en que sembla impossible que pugui seguir corrent però que ho segueixo fent, el dolor es insuportable, estic exhaust, però nomes em queden tres kilòmetres que els faig arrossegant-me i donant-ho tot.
I finalment veig l’arc d’arribada, sento una veu que diu: venga disfrutalo!, i això faig, disfrutar-ho, perquè una vegada més m’he superat, he gaudit i he patit però me’n he sortit.
El rellotge marca 3h 03m 29s, no he baixat de tres hores però més ben igual, sé que ho tinc a les cames i això em dona força per tornar-ho a intentar.
Gràcies marató, perquè em fas donar el millor de mi i perquè em fas sentir viu.
Fins l’any que ve!





La Xuleta

Moments abans de la sortida

16 febr. 2015

MITJA MARATÓ DE BARCELONA 2015



Des de la mitja de Granollers fa quinze dies que no havia sortit a córrer, dues sortides a rodar suau i poca cosa més. El bessó mal parit m’ha sortit rebel i no vol guarir-se, dues visites al fisio (las cuevas del sado) molt doloroses, agulles, ganxos i demés artefactes i el bessó ni s’immuta.
El dia abans remenava per aquí a casa ben coix, amb una bola al bessó que no em deixava ni caminar i ja no dic res de córrer. El més sensat hagués estat quedar-me a casa, gel, estiraments i paciència....
Doncs no.
 Una vegada més em presento a una cursa mig lesionat, sense entrenar els últims quinze dies i  amb aquella incertesa del que sap que no va bé, sense seny i sense res. Salt mortal i sense xarxa, a veure que en sortirà...res de bo, segur...
Sortiré a mig gas i a provar, si el bessó em molesta molt giro cua i cap a casa, però en el fons del meu ser hi tinc un petit raig de llum d’esperança, potser al final tot sortirà bé i arribaré sencer. M’he posat unes mitjes compressives al bessons per si de cas, son de color verd fluorescent i em sento com si anés disfressat, mai havia cregut en aquestes coses i mira, com son les coses, jo també fent el ridícul...
Es la segona vegada que corro aquesta mitja, molts amics i coneguts a la línea de sortida i sense temps de gaires preàmbuls, pum!, sortim, i jo que em trobo còmode corrent a quatre minuts el kilòmetre, no m’ho puc creure.
Els cinc primers son per provar i les sensacions son prou bones i marco un parcial de 20 minuts justos. Ostia ostia ostia, va tira gamarús que anem bastant bé. Fins al kilòmetre 10 tot perfecte, no s’ha encès cap llum vermell i el bessó es manté igual, em molesta però ara tinc la certesa de que aguantarà, si n’ha aguantat deu també em pot aguantar deu més, (raonament totalment absurd, ja ho sé), vinga gas a la burra. Parcial d’aquest cinc kilòmetres 19’56, collons ho estic clavant, tot a 4m/km.
A partir d’aquí em poso en situació, estic en una cursa i se suposa que ho haig de donar tot així que apreto una mica més la màquina i m’enganxo amb un grupet de corredors que van com una locomotora, fiuuuuu.
 I fins al km quinze, corro amb més ganes que mai però veient el parcial m’adono que estic igual: 20’18, fins i tot he baixat una miqueta.
Va David homeeee, una mica més i ja ho tens. No estic patint gaire, la veritat, crec que hagués pogut anar una mica més ràpid la primera part de la mitja però ara ja està fet i sortirà el que sortirà. Els últims cinc km els faig amb 20’24 i pendent del bessó que ara si que em comença a fer una mica més de mal, però pel que em queda ja no cal patir, l’últim km em surt a 3’30 i amb bones sensacions, content i amb una marca que no me  l’esperava, 1:24’52’’.
La veritat es que no entenc res, no donava un duro per mi i m’ha sortit una mitja rodona, després de quinze dies parat i lesionat.
Tot això em demostra que estic a les mans de l’atzar, ja no crec amb l’esforç, la constància, la perseverança i totes aquestes merdes, de fet, no hi he cregut mai. La vida està plena de misteris i no cal donar-hi més voltes.
Visca l’anarquia!




Contador web

Arxiu del bloc