temes

24 jul. 2015

DEJUNI



Ja feia molts temps que volia fer una setmana de dejuni i ara ha arribat el moment. Anys enrere n’havia fet varis, m’estava quatre, cinc, set o fins i tot mes dies sense menjar res, només bevent líquids i sucs de fruita. Era una manera d’experimentar amb mi mateix, de la mateixa manera que em prenia un àcid o pintava un quadre.
 Ara el motiu que m’ha portat a fer això potser no és el mateix, ara busco “formatejar”  el cos, re inventar-me, guarir una sèrie de lesions i molèsties que no m’abandonen, perdre una mica de pes i començar de nou amb hàbits alimentaris més saludables.
Vull deixar constància escrita de tot el que em passi en aquesta setmana, perquè escrivint-ho em serveix per reafirmar-me en el que estic fent, donar-me força i empenta i reviure-ho si cal, passats uns anys.
El  dejuni forma part del codi genètic del ser humà, sense aquesta facultat ja ens haguéssim extingit. Llops, lleons, ossos, estan dies, setmanes i fins i tot mesos sense menjar, hi ha ocells migratoris que recorren cinc-mil kilòmetres sense ingerir aliments, de fet, qualsevol animal està preparat per fer-ho i jo en sóc un més. No entraré en detalls sobre els beneficis del dejuni terapèutic, a la xarxa n’està ple de llocs on expliquen molt millor tot aquest món.
Només vull explicar el que em passi pel cap, ja que son dies molt intensos, les sensacions i els sentiments estan a flor de pell i tot el que es viu durant els dies que dura el dejuni és una experiència molt potent. I si algú em pot treure un profit doncs encara millor.

Dia 1.
M’he llevat com qualsevol altre dia però sabent que avui era un dia importat. Era un dia que el tenia triat de feia setmanes, es difícil trobar el moment per fer un dejuni, que si la feina, que si ara això ara allò..., però una vegada triat ja no hi ha marxa enrere.
Ahir vaig córrer una cursa de muntanya, l’Olla de Núria i sento les cames carregades. Les primeres passes fora del llit son doloroses, la fascitis plantar ja fa dies que em molesta i els primers cinc minuts son els pitjors
Aquests dies he estat treballant xerracant llenya, primer la tallo llavors la porto amb el remolc fins a casa, després estello els troncs més grossos i finalment l’entro al llenyer amb el carretó. Sort en tinc que m’ajuden la Fina i en Genís. Es una feina que m’agrada, m’agrada l’olor del roure recent tallat i tot i que m’hi deixo l’esquena amb satisfà veure llavors el llenyer tot ple, amb la llenya ben apilonada i endreçada apunt per cremar. Porto cinc dies fent-ho i avui he hagut de plegar abans, m’he sentit cansat i notava com m’estava deshidratant en excés.
És curiós observar totes les senyals que el cos m’envia, ara mateix no tinc gaire energia però després de descansar una miqueta em torno a sentir amb energies renovades i apunt per l’exercici físic.
Sembla estrany com el simple fet de no menjar, em transporta en un estat com d’embriaguesa, les olors, els sons, la calor...tot agafa una nova dimensió, més potent, mes viva. Qualsevol petit detall es torna transcendent i les hores passen d’una altre manera.
Per la tarda he sortit a córrer, he fet quaranta minuts suaus i la veritat es que no he trobat cap falta d’energia ni de forces, ha sigut com qualsevol altre dia malgrat la calor que feia i la suada que he fet. Jo calculo que dec veure uns quatre o cinc litres de líquid al dia, majoritàriament d’aigua.
Bé, només és el primer dia, però em sembla que porti setmanes. De moment no pateixo en absolut, tinc la ferma determinació de no menjar i no hi ha res que m’alteri. Ahir varem anar a comprar al súper i els ulls se’m en anaven veient tooota aquella quantitat de menjar, però res, jo inmutable.
He begut un tè al matí, suc de tomàquet al migdia i puré de carbassó al vespre. Pes:74’200kg

Dia 2.
Hem llevo bé, molt bé, però amb una sensació estranya, com de tristesa. De nou he estat amb la llenya altre vegada, no vull sentir-me com un malalt, que a vegades es la sensació que tens quan deixes de menjar, vull seguir fent vida normal i si cal fer exercici físic doncs el faig.
Però la veritat es que em deixa bastant baldat, més que res per la calor que fa. Abans del migdia me n’he anat  a estirar una estona a descansar i des de el llit estant, sento els ocellets de dins el niu que tinc penjat a la paret al costat de la finestra, ja fa dies que han nascut, els vaig descobrir un bon dia veient la mare fent viatges amunt i avall. Tenen el niu fet de plomes de gallina, branquillons i pel de gos, obren la seva boca groga demanant menjar mentre xisclen. La vida segueix el seu curs i aquest petit detall em fa feliç, em reconforta saber que tot flueix i res no s’atura.
Per la tarda s’ha posat ha ploure després de més de cinc setmanes de no fer-ho, ha sigut el millor regal que m’haguessin pogut fer, ha sigut una experiència gairebé mística, m’he quedat assegut  al porxo mirant com queia la pluja, els arbres semblaven celebrar-ho també i els cargols feien festa major. Tot plegat molt bonic, una pluja que convenia de veritat i  que m’ha deixat com nou.
M’imagino tot l’enrenou que hi deu haver a dins el meu organisme, les cèl·lules, les hormones, el fetge, el pàncreas...tots anant de cul pel desgavell que els hi he provocat però em reconforta saber que tot es posarà al seu lloc, d’una manera o una altre, jo només haig de controlar la ment i fluir.
 Un tè al matí, un suc de pastanaga i poma al migdia i carbassó al vespre. Pes:73’600

Dia 3.
Avui la cosa ja va de debò, la sensació de gana va desapareixent i em sento molt animat. Em llevo fantàstic, he descansat molt bé i em sento lleuger, tan es així que surto a córrer una estoneta. Quaranta minuts suaus i que se’m posen de meravella, el terra es ple de bassals i l’aire es net i pur. Tinc unes sensacions salvatges, corrent pel mig del bosc sense samarreta i amb un estat... alterat de la consciència jo diria...
Torno al pilot de llenya. Xerrac amunt i avall, troncs, estelles...m’encanta!, però em deixa altra vegada fet mistos, deshidratat, i penso que potser m’ho haig d’agafar mes tranquil·lament.
Però per la tarda surto amb l’Enric a fer un vol amb bici, vaig una mica acollonit perquè no se com em respondrà el cos. M’he preparat aigua i suc de llimona i surto pensant que no vull forçar gens ni mica. Però al final ens surten cinquanta kilòmetres amb  dues hores i poc, pujant a Viladrau per Taradell i tornant per Sant Julià. Boníssimes sensacions a cavall de la bici, em noto que tinc energia tot i anar molt alt de pulsacions tota l’estona. Arribant a casa em noto deshidratat altre vegada i amb poc més de dues hores em bec tres litres d’aigua, fins que torno a pixar transparent.
Un tè verd, un suc de poma i pastanaga i infusió de maria Lluïsa al vespre. Pes: 73kg


Dia 4.
Avui si que definitivament estic immers en el meu món, el mon del que no menja, molt limitat. Però tinc una ferma convicció i res no em farà canviar els meus plans.
Es l’aniversari de la Fina i anem a la platja, unes nedades a mar obert i l’airet de la costa se’m posen d’allò més bé. Després anem  a dinar i demano un suc de taronja però la cambrera em diu que no en tenen, és igual, cap problema, una aigua i anar veient com la família es posa les botes menjant peix i marisc... Res , jo a lo meu. Em sap greu per ella, perquè havia de ser una celebració especial, però jo sé que m’entén i tots col·laboren.
Al vespre més celebracions i pastís, cava i tot això. Em ratllo una mica, la veritat, estic cansat de veure com mengen els altres, no perquè tingui gana, perquè això ja ho tinc superat però em sento una mica fora d’òrbita.
Infusió i a descansar. Porto una bona assoleiada del matí i estic tou, però en general ho porto bé, hi ha moments que sembla que perdi l’energia però d’altres em sento lleuger i ple de força.

Un tè verd al matí, un suc de meló amb llimona per la tarda i una infusió. Pes: 72’300 kg

Dia 5.
Em llevo amb mal de cap i una mica marejat. Em peso i flipo amb el que veig: 69’800kg. He baixat quasi be cinc kg. amb cinc dies, jo crec que es falta de líquid perquè tot el dia estic bevent i només tinc que set. Per primera vegada em vénen dubtes sobre el que estic fent, em noto molt baix d’energia i molt cansat, amb tot estic de bon humor i animat.
Anem a fer una excursioneta amb la Fina i l’Adela i tot caminant aquesta sensació de cansament em passa, fa molta calor i després de tres hores arribo a casa de nou deshidratat i una mica cansat, així que migdiada al canto. Tenia la intenció d’estar set dies però a partir d’avui la cosa se’m està fent llarga. Això és com un ultra; cal agafar paciència i deixar passar els mals moments, llavors, en acabar,  la satisfacció es enorme.
Però tinc ganes de tornar a la normalitat, estic massa sensible en tots els aspectes i em sento molt vulnerable. De gana no en tinc, les tendinitis i la fascitis han millorat considerablement i a vegades tinc la sensació de que ja no tornaré a menjar mai més. No tinc ganes de fer res, ni de sortir a córrer ni de res, remeno una mica a l’hort però quan veig aquells tomàquets tan macos i aquells pebrots que ja estan al punt, em ve mala llet.
Torna a ploure i això em revitalitza, gaudeixo de la pluja i d’aquest estiu tan especial, però cap al vespre em torna a canviar el humor i ho veig tot molt negre.
Un tè verd al matí, un gazpatxo amb cayena al migdia, per la tarda suc de meló amb llimona i al vespre carbassó. Avui he “menjat” més del normal, a mitja tarda-vespre m’ha vingut un baixón considerable i ja ho volia engegar tot a la merda, en un atac de misèria m’he menjat unes anous. Em sembla que m’he equivocat al escollir l’època de l’any per fer això, fa massa calor i em deshidrato molt fàcilment.
Pes 68’800kg

Dia 6.
Avui ho veig tot diferent, molt millor, tot i així em sento dèbil i he passat fred al llit, també he suat com una truja. Decideixo posar punt i final al dejuni a l’hora de dinar amb una mica d’arròs integral i una poma. No ha sigut un fracàs però ahir vaig relliscar una mica, potser hauria de fer un dia més però tan se val, no es tracta de patir, gens ni mica i m’ho agafo com una experiència més que m’ha ofert la vida.
Bon profit.





20 jul. 2015

L'OLLA



Em diuen en cercles d’amics més propers que sóc un melodramàtic, que tan aviat estic a dalt de tot, esportivament parlant, motivat i exultant com a baix de tot, cansat, lesionat i gaire bé apunt de morir.
Jo, quan la gent em demanen com estic els hi dic sempre que bé, anar fent. Tampoc es tracta de donar la tabarra a ningú amb els meus mals, que si el genoll que si el peu...que si bla bla bla, no cal.
Però la veritat es que ho pateixo molt. No sóc optimista en aquests afers i les lesions se’m solapen una rere l’altre i es una merda, francament. Amb el genoll mig recuperat i pendent de la ressonància va i em surt una fascitis plantar al peu esquerra. Així, sense avisar, perquè sí, perquè m’ho mereixo o perquè jo que collons sé. Les lesions no tenen un perquè, o si, però jo no n’he sabut trobar mai una explicació i ara em trobo de nou a mig gas, pendent de fisios, metges i òsties. 
Sumo una nova patologia al meu organisme que amb la pubàlgia, la cintilla iliotibial, la meniscopatia la hiperreactivitat bronquial, les tendinitis i etc. etc. etc.... em converteixen en un expert en lesions del corredor, jeje. També tinc dues tendinites, una a cada braç, però això és un altre tema...
 En fi, res greu tot plegat, però ara em sento en la necessitat d’explicar-ho, perquè obviant-ho, tampoc em serveix de res i és el que hi ha.
Dit això, vull explicar que el Diumenge a l’Olla vaig disfrutar com mai, malgrat tot. Vaig sortir a córrer amb un dorsal d’última hora, gairebé sense entrenar, nomes havent fet hores i hores a cavall de la bicicleta i...lesionat.
El dissabte vaig anar a mercat a Vic i caminant per la plaça em feia un mal el peu de set Déus. Però com vols anar a córrer demà borinot? Sempre igual, ostia santa, el dia abans d’una cursa em vénen tots els mals.
Però al final no va ser tant, tu, vés per on. Vaig córrer molt tranquil, gairebé a mig gas i tot i que em molestava no vaig patir gens, i quan dic no vaig patir gens ho dic en tots els sentits. El Puigmal el vaig pujar gairebé xiulant amb una hora justa, aquesta cursa, tot i ser només una mitja marató, enganya molt i es pot arribar a fer molt dura i llarga si no dosifiques bé de bon començament.
Un cop al cim comença l’olla de debò. Aquí vaig passar molt bé, animat i amb el record de fa sis anys on em vaig girar el turmell i em van haver de baixar amb helicòpter. No vull haver de tornar a passar per això, així que poc a poc i controlant. Tota la carena de l’Olla la vaig fer amb un somriure a la cara, disfrutant del lloc, de la intensitat del moment, gaudint del córrer i saludant amics arreu.
La baixada ja va ser una mica diferent perquè la meva psicomotricitat i habilitats per anar cara avall son molt limitades i em requereixen una mica més de concentració. A més, la meva prioritat a aquestes alçades es no fer-me mal. Tot i així només en van passar una cinquantena de corredors, algun demanant pas a crits i corrent com si no hi hagués demà, mare meva quant de flipat que hi ha...
Vaig recollir del terra cinc embolcalls de gels, el del pitrall 259 i el del 30, vull pensar que els hi van caure, els altres no tenien numero. Sembla estrany com a encara passin aquestes coses però es que em fa molta ràbia això. També vaig ajudar a dues corredores que van caure a darrere meu, primer una i al cap de poc l'altre, si es que van com bojes...
I novament arribo a l’esplanada de Núria, content, molt sencer i havent gaudit d’una gran matinal esportiva i muntanyenca. El tema competitiu el deixo de banda, sé que hagués pogut córrer molt més, segurament retallar deu o quinze minuts al crono, però a aquestes alçades ja no m’interessa, potser m’he fet vell, o potser no era el moment, ho trobo una mica a faltar la veritat, però no es pot anar sempre al límit que no som màquines, hi ha moltes maneres de gaudir de la muntanya i de l’esport i de la vida en definitiva.

Com sempre, gran Olla de Nuria, una cursa maca maca i amb una organització impecable. Molts ànims a tots i endavant.










22 juny 2015

100 KM DE SANTANDER



De totes les coses que vaig pensar que em podien passar, la que em va passar, no l’havia pensat. Vaig pensar que podia acabar sense grans problemes, però també que podia tenir problemes amb la part baixa de l’esquena i el gluti, que últimament m’estava molestant, per exemple. Vaig pensar que em sentia descansat però també que arribava curt de kilòmetres i que les coses podien anar de cara però també es podien girar, ja sé que és córrer 100 kilòmetres i el que no et passa fins al kilòmetre 80, et passa al 90, que és molt llarg això.
Però aquesta no me l'esperava, la veritat, qualsevol cosa menys això. El seu dolor característic, com si un cable elèctric pelat anés fregant l’os, deixant anar la electricitat a cada passa. Un mal insuportable que t’impossibilita córrer totalment i et deixa fora de combat en un moment.
Tot va començar cap al kilòmetre trenta; en un dels revolts tancats del circuit vaig notar una punxada forta a la part externa del genoll. Fins aquí vaig anar molt bé, vaig sortir molt prudent a la primera volta i vaig anar augmentant el ritme progressivament. Em sentia bé, amb moltes ganes de córrer i la veritat es que no tenia cap molèstia, tot el meu cos en harmonia i la ment...la ment serena, tranqui-la. Havia descansat poc però bé, em notava molt relaxat, molt més que altres vegades i afrontava aquesta prova amb il·lusió.
Però de sobte tot es va girar. Anava a un ritme bo, entre 4’30 i 4’40m/km i si podia mantenir baixava de les 9 hores fàcilment, bé, fàcilment tampoc, segur que hagués patit lo meu, però vull dir que estava per fer aquests temps, entre 8’30 i 9 hores.
 I en un tres i no res em vaig veure coixejant, incapacitat, neutralitzat, vaig veure claríssimament que la meva cursa s’havia acabat, no vaig dubtar-ho ni un moment. Vaig fer la ultima volta caminant i potser vaig intentar-ho vuit o deu vegades més però era impossible.
Contra això no es pot lluitar, la lesió em va deixar incapacitat i no cal donar-hi més voltes. No sé que he fet malament o potser es qüestió de mala sort, tant és, ara és qüestió de guarir-me i seguir, seguir corrent.
Aquí acaba la meva aventura als 100km, la cosa podia haver donat molt de sí però es va quedar amb intent. Queda pendent.
Només donar les gràcies a tots els amics i corredors d’aquest llarg fi de setmana i a en Mia, que em va fer una assistència com si fos un professional, i com no, a en Marc, el fisio de capçalera que diu que no em preocupi que d’aquí quatre dies estic corrent, jo no ho veig tan clar però...

Gas a la burra.



16 juny 2015

100km



Quan l’any passat vaig marxar de Santander vaig pensar que no tornaria mai més als seus 100km, es una prova excessivament dura no tant per la distància en si, si no per el format; donar voltes en un circuit urbà amb aquella calor i humitat insuportable, sense cap al·licient més enllà de superar-se un mateix, sense paisatge, ni desnivells ni res de res. Només tu, la distància i el crono.
Però amb un any passen moltes coses i sense adonar-me ja estic inscrit i apunt per una nova edició. Bé, apunt apunt, tampoc, no em sento que hagi entrenat massa per una prova d’aquesta envergadura però la veritat, prefereixo arribar-hi una mica fluix i descansat que passat de voltes i cansat física i mentalment com em va passar l’any passat. També és veritat que vaig passar diversos problemes físics que em van deixar una mica tocat, desmotivat més que res.
Perquè per afrontar aquest tipus de cursa cal més que res molta motivació, l’entrenament i les capacitats són secundaries o al menys és com jo ho entenc, supleixo amb passió totes les meves mancances físiques i encara que els anys van passant i les forces no són les mateixes les ganes i motivació intento que segueixen igual.
L’objectiu no és cap altre que córrer 100 kilòmetres, ras i curt. M’agradaria també superar la meva marca de 9h 56m però això és secundari, tot i que ho veig possible.
Doncs res, dissabte estaré corrent per el parque de las Llamas de Santander, patiré, un any més, fins a l’extenuació, o no, però ho intentaré i penso donar-ho tot.

 Gas a la burra.

31 maig 2015

TRAIL SANT ESTEVE




Després de la ultra del Montseny, en que vaig acabar, diguem, amb males sensacions i que em va deixar un mal gust de boca considerable, que he estat en una muntanya russa.  
Allà vaig tenir una sensació d’opressió al pit i com d’ofec, durant la segona meitat de la cursa i vaig acabar estossegant i amb una cremor als pulmons que em va durar tota la setmana. Després de varies visites al metge, radiografies, anàlisis, electrocardiograma, espirometries i jo que sé mes, encara no sé ben bé que vaig tenir. Entre mig vaig passar un gripassu d’aquells d’agafa’t fort que vénen corbes, amb febre i més tos i més mal al pit.
Total, que mentre espero la visita definitiva al pneumòleg he passat per tot, dies en que em trobava bé i dies que semblava un iaio. Dies en que em sentia un malalt i dies en que millorava molt. Però la veritat es que  alguna espirometria em donava valors de només el 41% i amb l’ inhalador marxava com amb un coet al cul...al final no sé que pensar, jo crec que pot haver sigut el pol·len en suspensió, que aquest any n’hi ha hagut molt i a més accentuat per la manca de pluja, com una mena d’al·lèrgia, però tampoc ho veig clar, no havia tingut mai un problema similar, no sé.
Vaig parar quinze dies però amb tot, no he deixat d’entrenar i ara tenia ganes de tornar-me a provar, tenia ganes de dorsal i de tornar a donar-ho tot i a veure si rebento d’una vegada o que.
Doncs res, el Diumenge vaig  tornar a córrer una cursa de muntanya, aquest cop de “només” 27 km per veure que tal. Podria esperar als resultats definitius, ser una mica més prudent i anar més a poc a poc però tan se val, el que sigui serà, tan si m’agrada com si no, o sigui que gas a la burra!
I com no, torno a Sant Esteve de Palautordera, al mateix lloc de l’ultima vegada. Una cursa ràpida, molt corrible, poc tècnica i amb un desnivell raonable, com a mi m’agrada.
Sóc conscient que els anys passen, que no sóc el mateix que fa vint anys i que es molt difícil, a la meva edat, millorar, amb no perdre pistonades em conformo, però en general em vaig trobat fort, tot i la parada de mes de quinze dies tenia encara ritme, pujant amb ganes i apretant al pla. Només tinc dos genolls, i dos turmells, així que a les baixades xino xano i intentant no masegar-me massa.
Això del córrer moltes vegades se’ns escapa de les mans i dic això perquè jo  sóc el primer a actuar així; per impulsos, a batzegades, sense programa, sense objectiu, sense seny...procuro estar en un bon estat de forma tot l’any, sense grans parades, ni pics i vaig corrent tot el que em ve de gust, que a vegades sol ser excessiu. Llavors vénen les lesions, les males sensacions i em fa mal aquí i em fa mal allà...de fet, aquest dissapte, hauria d'haver anat a córrer a Ulldeter, però un entrenament per la zona la setmana passada em van fer dessistir per no trobar...inspiració...?
Però la cosa va anar molt bé, vaig disfrutar moltíssim i vaig arribar sencer a casa. L’única nota negativa es que ja arribant em vaig despistar i vaig perdre el camí, vaig  recular fins a trobar de nou els senyals i vaig veure els corredors que en venien de cara, no entenc que vaig fer. Potser vaig perdre dos o tres minuts i unes quantes posicions, això si,  però tan se val. L’important es que deixo enrere els problemes físics i  m’ho prenc amb optimisme, fins a una nova ensopegada que de ben segur arribarà...
Gràcies als amics de Sant Esteve, una cursa molt ben organitzada pel parc natural del Montseny, sense grans pretensions, només que la gent gaudeixi de l’esport  de la natura i de l’entorn.
 Asics trail Sant Esteve, 27km 1500+
2h 49m, 38è classificat, 9è de veterans



17 abr. 2015

GOSSOS


Després del rescat de la Kira i en Black, ara fa un any encara he participat en uns quants salvaments de gossos, jo no se que passa però massa sovint em veig embolicat en aquests afers. Però els gossos són els meus amic i ja fa temps que vaig decidir que sempre faria per ells el que calgui, tan si son meus com si no.
Avui mateix arribant a casa m’he trobat aquest gos de tura deambulant pel carrer, amb l’actitud que tenia es veia d’una hora lluny que anava perdut. El mes difícil a sigut agafar-lo, i més si van passant cotxes i els conductors et toquen la botzina i et miren malament...
Al final he pogut enxampar-lo i per sort portava el numero de telèfon al collar, (mesura totalment més eficaç que el xip), he trucat i el seu propietari no ha tardat ni deu minuts a venir a buscar. Res home,  un plaer poder ajudar.
Fa aproximadament un mes em va passar exactament el mateix amb un pastor alemany, el que passa es que anava pel mig de la carretera i això es més perillós. Després de al menys un quart d’hora vaig aconseguir que s’acostés i el vaig poder agafar, no sense que els altres conductors m’increpessin...en fi, jo a lo meu. El problema va ser que el seu amo em va tenir mitja hora a la carretera, fent nosa i mort de fred i quan va arribar amb prou feines em va donar les gràcies. Es igual, ho vaig fer pel gos i no per ell.


I Fa una mica més vam fer un rescat d’un gos a la via ferrada de Centelles, aquesta vegada professionalment, però tan se val, per a mi no hi ha diferència. Un Bòxer s’havia estimbat rostos avall i ja de nit, era molt difícil localitzar-lo i més difícil encara treure’l d’allà. L’aproximació va ser relativament fàcil, un amic del propietari ens hi va acompanyar.
El gos estava molt espantat i amb una fractura a la pota. Al acostar-m’hi es va aixecar i encara que coixejant, caminava, així que el vaig agafar pel ganyot i empenyent-lo pel cul vaig aconseguir que puges el petit desnivell de roca. Mica en mica varem anar avançant i es va portar com un campió, posant de la seva part i sabent que el que volíem era ajudar-lo. La fractura era important però també sé que el llindar de dolor dels animals no es el mateix que el nostre i jo crec que es recuperarà.

En fi, que sempre que hi ha algun animal pel mig i puc, intento ajudar, es el que crec que haig de fer. 

Una altre història        i una altre...

13 abr. 2015

ULTRA MONTSENY



Normalment escric aquestes cròniques, si puc, amb calent, quan les cames encara fan mal i tinc les sensacions encara a flor de pell. Però avui no es el cas, necessitava uns dies per pair i per reflexionar  tot el que em va passar a la ultra del Montseny.
Jo no sóc gaire d’explicar el recorregut, els noms dels cims i dels colls i dels kilòmetres i els desnivells, més que res perquè no  ho recordo. A mi només en queda un record llunyà del que va ser, instants fugaços, moments i sentiments que ara mateix se m’amunteguen a la memòria. Es tot això el que vull transmetre, perquè escrivint-ho i rellegint-ho al cap d’uns anys m’adono que la memòria ens enganya, que no sempre ens es fidel i amb el pas dels anys només ens queda el record d’un record.
Vaig dubtar fins al últim moment d’inscriure’m a aquesta cursa, 89 kilòmetres i 4600 +, no son qualsevol cosa però el Montseny me l'estimo i no hi podia faltar. Amb aquesta cursa em va passar el de tantes altres vegades: vaig anar bé fins a la meitat mes o menys però llavors vaig començar a anar a menys, a patir, a no gaudir i només intentar arribar d’una vegada. Jo no se si això es una virtut o un defecte però el cas es que em costa molt abandonar, sé que arribar a qualsevol preu no porta enlloc, però la veritat es que abandonar tampoc.
Sortim tres-cents corredors a les sis del matí de Sant Esteve de Palautordera, em trobo molt i molt bé i amb ganes de córrer.
Vaig corrent amb les primeres noies de la cursa, son tres i se les van foten, ara una al davant, ara l’altre. Veig en la seva mirada  l’esforç i la competivitat, i jo corrent amb elles. Em sento bé, les primeres pujades m’han sortit a bon ritme i  tot va de meravella, tot i que trobo que la gent surt molt forta per fer quasi be 90 kilòmetres.
Vaig pensant en aquestes ultimes setmanes d’entrenaments, en que vaig intentar pujar a les Agudes dues vegades i vaig girar cua abans d’arribar-hi. Un dia per què vaig agafar una pàjara de collons i nomes portava un plàtan....vaig arribar altre vegada al cotxe després de 25km fet mistos, i un altre dia perquè fotia un fred que no me l'esperava, se’m van glaçar les mans i una mica més i agafo una hipotèrmia: altre vegada cap al cotxe....
Total, que avui si tot va bé si que pujaré a les Agudes, però encara falta molt. La primera part de la cursa es bastant corredora i els kilòmetres van passant sense adonar-me’n.
 Mica en mica, però, el cos i la energia em van minvant, intento menjar i beure a tots els avituallaments, però noto com desapareix aquella empenta, aquella força que sempre m’acompanya. Estic al kilòmetres 45 i ja tinc ganes de plegar. Em fa mal el genoll, em costa respirar i la pubàlgia que tenia ja oblidada em torna a molestar.
Quan arribi a l’avituallament de Viladrau al km 50, penso abandonar, allà m’espera la Fina, me’n  vaig cap a casa, ja n’hi ha prou, no tinc bones sensacions i la veritat, estic cansat de patir. Tot a esdevingut de cop, fa un moment estava perfecte, gaudint, i ara em sento buit i desmotivat.
Últimament em veig explicant unes cròniques molt destroyers, però es el que sento. En el món del córrer no tot son flors i violes i si es vol aconseguir quelcom s’ha de lluitar, no regalen res, com en d’altres facetes de la vida, vaja.
Mentre corro penso si val la pena tot aquest patiment, aquest mal de cames i aquesta agonia, i francament no s’ho val però em nego a abandonar, no vull. Ja ho he fet altres vegades i llavors es pitjor, estic tota la setmana donant-li voltes i em queda un sentiment de frustració i de tristesa que em costa molt de superar.
Arribo a Viladrau ja tocat, menjo una mica, em canvio les bambes i tinc un desig incommensurable de plegar, però no ho faig, una força invisible m’empeny a seguir i tot això sabent que les passaré canutes, però sóc així de burro.
Tots aquests anys de córrer m’han ensenyat a no rendir-me a arribar fins on calgui i a donar-ho tot, inclús en contra de la meva voluntat i fins i tot de la meva salut, es el que hi ha. Encara recordo la meva primera Matagalls –Montserrat on vaig abandonar a la meitat per una butllofa de la mida d’una llentia al taló, ara, recordant aquella feta em fa riure. Des de llavors he corregut amb butllofes, amb febre, coix i de mil maneres o sigui que arribaré a meta com sigui, caminant si cal, però arribaré.
Surto de Viladrau amb els ànims per terra, desfet, acabat, però amb la certesa de que arribaré altre vegada a Sant Esteve. La pujada fins a coll Pregon per la font dels mosquits se’m fa eterna i ara em queda el pitjor: tornar a baixar fins a Sant Marçal i pujar a les Agudes. Aquest recorregut l’he fet desenes de vegades però mai com avui;  cap cot i cansat, exhaust,  desmotivat, i sabent tot el que em queda encara. Allà vaig veure la mort, el final de la meva vida com a corredor, vaig pensar que no volia tornar a viure aquesta situació mai més, que ja està bé de patir tant home, com es pot ser tant burro?, amb tot, no perdo el bon humor i l’actitud es positiva, potser és això el que em fa aguantar fins al final.
I finalment arribo a la temuda pujada a les Agudes, ens coneixem bé tu i jo, penso,  avui et fotaré un atxassu que no m’estovarás, no.
El camí serpenteja entre mig d’una fageda preciosa, els arbres comencen a treure les primeres fulles després de l’hivern i em vaig fixant en petits detalls del camí: una pedra, una arrel, una fulla seca. La suor em regalima per la cara i sento una sensació d’ofec que m’oprimeix el pit.
Ja arribant a dalt ens trobem un corredor estirat a terra, el tapem amb unes mantes tèrmiques i ens quedem amb ell una estona, porta un bolet descomunal però està estable, orientat, només li cal menjar una mica i descansar.
Al avituallament del Turó de l’home m’assec una estona en un pedrís mentre m’afarto com un lladre, al final no ha sigut tant, tu. Vinga va, tira, tira que no estamos tan mal...
Però a sigut només un miratge, a la baixada em passen els corredors a grapats i se’m fa interminable. La puta baixada que no s’acaba mai em deixa els genolls desllorigats i em fa mal tota la carcanada. Em ve al cap la cançó Death or Glory dels Clash i la canto a ple pulmó mentre baixo com una vella geperuda  per un corriol ple de pedres. Ric de mi, de la situació i de tot plegat.
A l’avituallament del poble del Montseny m’assec una altre estona mentre parlo amb algú que em coneix però no recordo de què, tinc la ment espessa i només vull acabar, vull arribar i matar-ho d’una vegada per totes. Però encara falta molt, molts trams de carretera, que se’m fan insuportables i molts kilòmetres encara.
Però tot s’acaba, i ara ja ho tinc. Aquests darrers kilòmetres son molt durs, tant, que ara mateix ni els recordo, jo crec que vaig córrer però tampoc n’estic segur, tinc una llacuna mental  important d’aquest  tram.
 A un kilòmetre de l’arribada m’espera la Fina i m’emporto en Blau, està enjogassat i corre amb mi com ho ha fet tantes vegades i penso que seria agradable poder-ho fer sempre, a les curses també.
No m’ho puc creure, ja arribo, òstia David! ho he aconseguit!. Passo l’arc d’arribada content, amb el meu amic Blau i sabent que el que he fet es molt gran. He superat les adversitats, he corregut sense ganes i sense energia però no he deixat mai de confiar en mi, perquè al final el fruit de tot això es una força renovada i una energia que m’empeny de nou a córrer, córrer fins on calgui.
Jo crec que cadascú viu l’esport a la seva manera, a mi em fan falta aquestes situacions límit per gaudir, ves quina contradicció, per fer-me sentir viu i per motivar-me si cal per un següent repte.
Avui després de nomes vint i quatre hores ja estic motivat de nou i disposat a tornar a donar-ho tot si fa falta, al final no n’hi ha per tant, penso, i potser si que ho vaig passar malament, però el deix de felicitat que em queda a l’ànima es infinitament me gran que tot això.
Gràcies de nou Montseny i gràcies a tots els amics que em vaig trobar durant tot el dia, anomenar-los a tots seria impossible, als organitzadors , als voluntaris,  als que viviu aquest esport amb passió i a tots els que heu llegit fins aquí.
Fins aviat.

fotos de la Montse Soldevilla
 
SORTIDA

ARRIBANT A COLL FORMIC


ARRIBANT A VILADRAU

SI QUE FEIA MALA CARA, SI...
BAIXANT CAP AL TURÓ DE L'HOME

PATINT A LA CARRETERA,  foto del Koala
AL POBLE DEL MONTSENY, AMB UN CEGO CONSIDERABLE

PERFIL

RECORREGUT

8 abr. 2015

MONTSENY



Aquest dissabte si tot va bé correré la ultra Montseny, 89 km i 4600 m de desnivell positiu. 
El Montseny l’he recorregut de tort i de través, conec els seus cims, els colls, les fagedes i els alzinars i quasi que forma part de mi. 
En un principi havia de ser la marató de la vall del Congost i la marató del Montseny unides, dues curses que he fet un munt de vegades i que conec també molt bé, però al final sembla que el recorregut serà diferent.
De fet, no m’ho he mirat gaire, m’estimo més sortir a gaudir i deixar-me sorprendre. He estat dubtant d’inscriure’m fins a l’últim moment perquè aquestes distàncies, tot i que les conec bé, no deixen de fer-me respecte.
 Però ara ja està decidit, aniré a donar-ho tot, com a corredor i com a muntanyenc, si es que sóc alguna d’aquestes coses, però sobretot aniré a disfrutar, a deixar-me portar per les cames, pels instints, a investigar al meu interior i a gaudir, una vegada més de la natura, de l’esport i dels amics.
Aquestes darreres setmanes he estat entrenant molt bé, després de la marató de Barcelona vaig recuperar molt ràpid i em sento amb ganes, amb energia i no em fa mal res, no es pot demanar més. 
Aquest dissabte el passaré tot el dia al Montseny i espero estar a la línea de sortida i sobretot a la d’arribada tant si plou com si fa fred.

Vinga som-hi, gas a la burra!

27 març 2015

FOTOS




























Contador web

Arxiu del bloc