temes

21 de maig 2018

TANTO VA EL CÁNTARO A LA FUENTE...



...que al final se rompe”

Doncs això, m’he trencat. Porto molts mesos amb una molèstia al peu, que després ha passat a dolor i finalment amb lesió. Pensava que eren molèsties d’una fractura que vaig tenir fa vint i cinc anys, però ja fa temps que cada vegada anava a pitjor. Vaig acabar els 100 km de Belvès amb el peu com un pepino, però al cap de quinze dies ja tornava a córrer, com si res. Vaig fer la cursa dels gitanos de Taradell, tirades de 30km, i ahir a les 6 hores de resistència de Martorell, vaig haver de plegar al cap de dues hores quan portava 30km, ben coix.
Avui tinc el peu xungo, el tendó del tibial anterior ,crec, demà el fisio m’ho confirmarà, i gairebé no puc ni caminar.

Es difícil reconèixer que m’he lesionat, em costa molt. Sempre vaig amb mal aquí mal allà, ranquejant d’una pota o de l’altra, amb molèsties de tot tipus i a tot arreu. Doncs res, ara ja he tocat fons, a recuperar costi el que costi i a seguir...o no...

La veritat es que aquesta vegada ho veig tot negre. Aquest dies haig de fer el pagament per anar per tercer any a Grècia, a l’Spartathlon i em sembla que ho deixo córrer. Sembla que per haver-la acabat dues vegades la cosa sigui fàcil, 246km, pim pam i cap a casa, però no, costa molt, s’ha d’entrenar molt i tot ha d’anar rodat. Jo he tingut sort aquest dos anys,  i em sembla que ara ja l’estic posant a prova la sort.

Des de principis d’any que he anat entrenant cada vegada més, més volum i més intensitat, he fet  tres o quatre cros, un deu mil, dues mitjes, una marató, un 30km, un 100km, tres mitges muntanya, i varis entrenaments de 25, 30 i 40 km. pujant volum i kilòmetres setmana rere setmana.
Tot això encarat al setembre, per arribar-hi rodat, i el que em queda encara...

Però ara haig de parar, no passa res. En el fons, arribat aquí, molt a dins al meu interior, reconec que m’ho mereixo. No he fet cas dels senyals del cos, em pensava que era un superdotat, un superman, un ultra corredor de veritat i que podia amb tot, i no, només sóc un corredor mediocre i vulgar.

No passa res, estic bé, només ho explico. Així com explico els meus triomfs i les meves petites victòries, també explico les meves misèries.
Així que aquest any crec que no hi haurà Spartathlon, a més, estic inscrit al campionat del món de 100km a Croàcia que són tres setmanes abans només, i jo amb tot no puc. Ara ho he vist clar.
Així que ara l’objectiu es recuperar, ressetejar el cervell i tornar a ser el que era.


19 de maig 2018

CURSA DELS GITANOS



Fa quinze dies que vaig córrer aquesta cursa, 22 km molt ràpids pels voltants de Taradell. Em vaig notar cansat encara dels 100km de feia només quinze dies, però en general bastant bé, tan bé, que demà torno a la càrrega amb les 6 hores de Martorell, això es un no parar!

22 d’abr. 2018

100 km DE BELVÈS



Fa un parell d’anys ja vaig viatjar a Belvès, una bonica població del Perigord Francès, una regió molt maca, amb grans castells i rius cabalosos. Però el que tampoc he vingut a fer aquí aquest any, és turisme, he vingut a córrer els seus 100 kilòmetres per segona vegada, una mítica cursa amb quaranta dues edicions a l’espatlla.
 Està clar que l’entorn hi ajuda, però en realitat és un repte esportiu on preval la determinació que hi posis, i és clar, l’entrenament.
Vinc amb l’objectiu de baixar de les nou hores, no m’agrada massa posar-me fites concretes i objectius, perquè amb els anys he après que aquests vénen sols quan han de venir ,i si no, tampoc passa res, així em trec pressió, dormo més tranquil el dia abans i tot és més fàcil, però en el fons reconec que ho vull intentar. Sé que ho tinc a les cames, però s’ha de fer, i per tant s’ha de provar.

Sortida a les vuit del matí, una mica de fresqueta però es preveuen màximes de trenta graus. He coincidit amb el gran Luis de Santiago, un corredor discret i senzill però amb un currículum impressionant. Els primers cinc kilòmetres son per posar la màquina a punt, que això és molt llarg i s’ha de saber regular, però res, em deixo portar i agafo un ritme un pèl alt. Qui no s’arrisca no pisca, penso, així que si vull fer una bona marca haig de començar a retallar temps al temps, ara em trobo bé i s’ha d’aprofitar.
Al km deu em retrobo amb en Mia, ell em farà l’assistència amb bici. Es reconfortant  trobar-me’l, desprès de tants anys corrent junts es com el meu germà, ens coneixem bé i som un equip. La setmana passada jo li vaig fer l’assistència, a ell i tot l’equip DIR, a la oxfam trailwalquer, 100km també, en que van quedar primers, així que tot torna...
Vaig de puta mare, a ritmes que no havia fet ni amb entrenaments, de fet, només he fet quatre tirades de mes de trenta kilòmetres i unes quantes de vint o vint i cinc, així que no sé com em respondrà el cos a la llarga distància, crec que el meu ritme de creuer ha millorat molt darrerament, però ara això s’ha de mantenir...
Passo la mitja marató amb 1:35, ai mare que fotaré un pet, ho sé, no en tinc cap dubte, però no m’arronso i segueixo corrent a ritme suïcida. S’ha de ser valent i mentre tingui sang a les venes ho intentaré, cagumlaputa que aquí no regalen res, jo contra jo, corrent hores i hores i amb la clara convicció de donar-ho tot.
Comença a fer calor i en Mia no para de donar-me sals, aigua, isotònic, dàtils, plàtans...ostiaaa deixem respirar!, si no paro de menjar!. Però és el que cal fer, hi ho sap, hi ho sé, però amb el fragor de la batalla se’m oblida, així que li tinc plena confiança.

Km 30 amb 2:20, vaig enxufadíssim...

Anem fent la goma amb en Luisito, ara ell a davant, ara jo, però no coincidim mai amb el ritme, cadascú fa la seva cursa i a la seva manera, m’encanta...
Passo la marató amb 3:23, ostia David, et fotaràs una galeta que fliparàs, però res, jo no m’acuquino, em sento fort, i vaig bé, així que gas!
La zona és realment maca, pobles amb encant a la riba de grans rius, tot es verd i se sent olor de flors per tot arreu, com he dit abans, tot hi ajuda, però realment aquí el que val és els collons que hi posis.
La primera xinxeta arriba, no em ve de nou perquè ja me l’esperava, així que afluixo el ritme i a esperar que passi, no s’hi pot fer res més. Sort en tinc de l’experiència acumulada amb tots aquests anys corrent ultrafons, conec molt bé aquesta sensació i ho gestiono bastant bé.

Carda una calor que esquerda el cap, no paro de mullar-me als avituallaments i segueixo bevent  molt i menjant més aviat poc, és el moment de començar a tirar de gels.
Passo el kilòmetre 50 amb 4:03, un tiempassu per a mi, de seguir així no baixo de nou, baixo de vuit!!!, però no, el ritme va baixant progressivament, tampoc hi ajuda les pujades del circuit ja que al final vaig fer un desnivell positiu de 700m.
Al kilòmetre 60 ja em vull morir, em fot mal el peu i vaig rustidíssim, però segueixo corrent. Es el que he après corrent l’Spartathlon, puc seguir corrent hores i hores, a ritme de supervivència però prou ràpid per seguir avançant. Deixo enrere en Luisito.

Asfalt, calor, cansament...això és córrer un 100km, i seguir corrent.

Tinc alguna pujada d’energia que aprofito per apretar una mica però les ondulacions de la carretera em tallen el ritme. En Mia em segueix amb la bici com la meva ombra, em subministra aigua i aigua i aigua....i aigua, quina calor ostia santa!
Sense adonar-me’n, arribo al km 70, això ja està fet nanu....

Els collons! trenta kilòmetres són molts i a més amb aquest estat i aquesta calor. Però és qüestió de paciència, deixar passar el temps, bevent i menjant i seguir arrossegant l’esquelet per la carretera, ara amb un bon ritmillu, ara a ritmillu cadàver... Tot així avanço a bastants corredors i corro prou sencer i esquena dret per conservar la dignitat.
Del 70 al 80 és una agonia infernal ,però que hi farem, jo m’ho he buscat, malgrat tot estic disfrutant, estic gaudint del córrer llarg i encara estic amb cursa. 

Faig càlculs i veig molt difícil baixar de nou hores, però no es pot llençar la tovallola, encara tinc marge amb tot el temps que he retallat a la primera meitat i amb l’esperança que arribi el miracle del ultrafons, aquell en que el cos es sobreposa i et surt l’energia de no saps on, però avui les coses aniran...com havien d’anar...
Vaig pensant en l’arribada, els últims dos kilòmetres són en pujada, però pujada pujada de veritat eh?
Belvès queda a dalt d’un turonet i s’ha de pujar, no hi ha més remei, així que aquests dos últims seran de la muerte si o si, i els parcials baixaran. Em desmotivo una mica al veure que no hi arribo, però que collons, si ho estàs fent de puta mare!, només em queden vint kilòmetres que els faig com puc, corrent, això si, amb algun lapsus on camino uns metres i prou.
En Mia no es separa de mi, això ja ho tenim, ara sí, vaig recollint cadàvers, són els últims corredors de la cursa de 50km, i faig tota la ultima pujada corrent, mentre tots caminen, ja veig l’arc d’arribada i apreto una mica més per arribar per fi amb 9 hores 16 minuts.
Estic molt i molt content, ja tinc una muesca més a la culata, he baixat la meva marca en més de 30 minuts i he lluitat una cursa, una vegada més, arribant a meta amb totes les meves pors i encerts i amb totes les meves misèries a l’esquena, però que collons! que m’ho he currat! i com sempre, amb l’ajuda d’en Mia.

24è classificat, 5è de la categoria, i això que era campionat de França...

I amb tot, segueixo pensant que puc baixar de nou hores. Hi ho faré.
Oi tant.

Amb en Lluís, poc abans de sortir, aquí encara frescos.







10 d’abr. 2018

CURSA DEL ROC GROS



Aquest tipus de curses no són el meu fort, i més aquest any, que l’han recargolat encara més, amb baixades guarres, amb cordes, passos tècnics i demés. Però també hi havia llocs on es podia córrer i això es el que vaig fer; sortint d’Hostalets a tota hòstia, pujant fort... i baixant xino xano, com el chiquito...
Aquesta cursa la vaig córrer fa sis anys, en la seva primera edició i amb els anys ha anat canviant, però la essència és la mateixa.
Per què al final el que comte és l’experiència global, i aquesta va ser genial, bona matinal amb molts amics i gaudint d’una cursa feta i organitzada amb molta cura i amb la intenció d’agradar, i jo crec que ho van aconseguir.
Venia d’unes setmanes amb molta xitxa, entrenant deu dies sense descansar i encadenant volum i molts kilòmetres. 146km la setmana passada i 105km aquesta, que sumats als 25 d’avui, son 130km, no està gens malament.
Les cames una mica carregades però les sensacions prou bones, i acabant els últims quatre kilòmetres a tota llet, amb ganes de més i molt sencer, amb 2h 55m i 39è classificat, 3er de màster 50, i segons per equips. Fanàtik.
Bon entrenament de cara als 100km d’aquí a quinze dies, moltes gràcies Roc Gros i per molts anys!





12 de març 2018

MARATÓ DE BARCELONA



Sempre m’agrada tornar cada any a Barcelona, aquí vaig debutar en marató i any rere any intento ser-hi. No tinc moltes pretensions en quan a resultats, es tracta de gaudir d’una matinal esportiva, plena d’amics i sumar un bon entrenament, res més. Sé que estic en condicions de baixar de tres hores però no m’hi capfico, córrer amb pressió no m’agrada, per tant l’objectiu no es aquest.
Surto per darrere les llebres de tres hores a ritme tranquil, observant i escoltant el cos, que avui em diu que està prou bé, tret d’una molèstia al bessó que encara arrossego dels 30 km de les vies verdes.
La ciutat és una festa, bon ambient, bona temperatura, així que a disfrutar del que més m’agrada, envoltat de gent com jo.
Passo el km 5 amb 21m pelats, al igual que el km 10. El bessó cada vegada em molesta més però de moment aguanta. Em trobo molt bé, i sense voler atrapo les llebres, les passo, i les deixo enrere.
Km 15, tot va de meravella, la màquina treballant a ritme de creuer i bones sensacions, parcials molt estables i gaudint.
Passo la mitja amb 1h 28m, no està malament, si segueixo així encara faré un bon temps, però no em flipo i segueixo igual, mantenint, i aguantant una cremor al bessó que cada vegada va a més.
Al km 25, començo a entreveure com aniran les coses, conec bé aquesta sensació i la davallada física i anímica comença a ser present. Reconec el circuit de cada any, i cada any, més o menys al mateix lloc, tinc les mateixes sensacions.
Al km 30 topo de ple amb el mur, el temut mur, que em colpeja, m’agafa dels collons i em sacseja i em deixa clavat a l’asfalt.
No s’hi pot fer més nanu, això és la marató!
M’atrapen les llebres i els cents de corredors que les envolten, em passen per sobre i amb pocs minuts les perdo de vista. No hi puc fer res. He fet una petada de manual.
Però si alguna virtut tinc com a corredor, és la de seguir corrent quant sembla que ja no pots, és la meva especialitat. Somric per dins meu i em dic a mi mateix que això es qüestió de paciència, hi he passat mil vegades per aquí, així que toca apretar les dents i aguantar com sigui.
El bessó està a punt d’explotar i tinc l’organisme saturat, però aguanto un ritme que em serveix per seguir avançant encara amb dignitat, això és la marató, ni més ni menys, ella sempre et posa al teu lloc i mai és fàcil.

Al km 37 més o menys, em començo a trobar millor i torno a agafar ritmillu i marco aquests cinc últims kilòmetres amb 20 minuts i escaig. Recupero sensacions i torno a ser un corredor, intento apretar però el bessò no em deixa, que hi farem, directe a meta, per la pujada del paralel i entrant a l’arc bastant bé amb un temps de 3h 5m, 10s
Una altre marató a les cames, i sobretot una altre experiència atlètica, una més, encara que calcada a moltes altres.
La marató requereix una preparació específica, s’ha de ser ràpid però també tenir fons i sempre fallo per una de les dues, potser m’han faltat unes quantes tirades llargues i no tanta qualitat, en fi...
Però com deia al principi, aquest no era l’objectiu i per tant estic satisfet, ara toca sumar kilòmetres i més kilòmetres amb una bona base atlètica pels 100km de finals d’Abril.

gasalaburra!





25 de febr. 2018

MITJA MARATÓ DE CAMBRILS





Vinga va, una altre mitja marató per les cames i una altre experiència per l’ànima. Crec que dec haver corregut aquesta distància una cinquantena de vegades, i en aquesta, he fet quelcom que no havia fet en cap altre: caminar...
Feia un parell de dies que no anava massa fi, em sentia cansat i tenia mal de cap i ahir, crec que tenia unes dècimes de febre. He passat tota la nit tremolant de fred i pel matí tenia ganes de córrer però ja veia que la cosa no acabava de rutllar...
He sortit prou bé i a ritme per baixar de 1:23, i fins al kilòmetre 12, tot anava bastant rodat fins que de cop, he quedat buit, sense energia, amb una cremor als  pulmons i unes rampes a les cames, que he flipat...així que res, caminar una mica i putruc putruc fins a l’arribada i sense donar-hi més voltes.
I això que la cursa era ideal per fer una bona marca, molt plana i constant, una mica de vent, això si, però res de l’altre mon.
Que hi farem, molt males sensacions, el cos sense energia i les cames garratibades. Potser encara no estava recuperat del tot dels 30km de diumenge passat i és clar, el gripassu que porto tampoc hi ajuda, però ara ja està fet.
Ara a descansar i a veure si recupero bé per d’aquí quinze dies.
Som-hi!





19 de febr. 2018

MARATÓ VIES VERDES, 30KM



Em vaig apuntar en aquesta cursa com a tirada llarga i preparació per la marató de Barcelona, perquè, el que em fa falta es això: tirades llargues a ritme.
Sortim a les nou del matí de Cassà de la Selva,  juntament amb en Mia que sembla que ja està recuperat, me’n alegro molt per ell, ja el trobava a faltar.
 El ritme és fort, anem dels deu primers però jo tinc bones sensacions així que gas a les cames. A partir del kilòmetre cinc m’adono que n’haig de fer trenta, i a aquest ritme fotaré un pet segur, així que abaixo un punt i perdo el grupet de corredors que anàvem i em quedo sol. No passa res, naixem sols i morim sols, així que a córrer sol...
Ritmes de 4m/Km, bona temperatura, no em fa mal res i corro amb ganes. Em sento un privilegiat per poder fer el que estic fent, a la meva edat i amb el meu historial sembla impossible que encara estigui aquí.
La via verda que va d’Olot a Girona l’he fet corrent cents de vegades però a partir de Girona no ho havia fet mai. Es bastant igual, amb lleugera baixada i un terreny de sauló compactat ideal per córrer còmode i a ritme.
I això és el que faig; córrer còmode i a ritme, intentant observar els moviments, optimitzant la gambada, mirada enllà...m’encanta.
Els kilòmetres passen sense gaire esforç, vaig sol, tinc corredors per davant i per darrere però tots estan molt lluny. D’anar amb grupet segur que hagués esgarrapat alguns segons a cada kilòmetre però vaja, que això és un entrenament i no m’hi haig de deixar la pell.
Passo el km vint relativament bé, em tiba un isquio i els bessons durs com pedres però res de  l’altre món.
 Miro el rellotge i penso que encara puc baixar de dues hores, així que apreto una mica més, ja que em venen trepitjant els talons dos corredors.
Però tot dura el que dura i a partir del vint i cinc foto un pet que em quedo clavat. Passo de córrer a quatre, a quatre trenta i em quedo sense cames, però m’hi esforço tot el que puc. Cinc kilòmetres passen volant...
Arribada a Platja d’Aro amb 2h 4m i 2s, un temps bastant bo i satisfet del test d’avui, he punxat una mica però que hi farem. També és veritat que he sortit un pèl per sobre, i això es paga...

I al final 21è classificat de la general i 3er de Màster 50,
Felicitar en Jordi Uró per la seva primera posició absoluta i a en Mia tres minuts per davant meu.


La setmana vinent faré la mitja de Cambrils i d’aquí tres setmanes la marató de Barcelona, i mentre el cos aguanti...correré tot el que se’m posi per davant...
gas!





15 de febr. 2018

CROS DE MOLLERUSA, CAMPIONAT DE CATALUNYA



Fa exactament un any, després de participar al cros de Caldes, escrivia:

“Sóc conscient que avui no estava al meu lloc, ni per modalitat, ni per distància ni per categoria, però al cap i a la fi, del que es tracte és de córrer, i d’això ja en sé. Un campionat de Catalunya, és un campionat de Catalunya i a més, amb categoria sènior, si que hi havia bastants veterans però vaja, que corren molt...
M’he trobat bastant bé i com la setmana passada a la mitja, rodant a 4 m/k i poc, ja ho dic jo que només tinc una velocitat, 40 minuts i sis segons per fer 10 kilòmetres, no està malament, però jo crec que el circuit feia una mica menys.
Aquestes curses posen a cadascú al seu lloc i quan m’han doblat, (eren cinc voltes a un circuit de 2km) m’he sentit que m’havia d’empassar l’orgull, és el que hi ha nanu...si no corres més...
Que et doblin sempre es una qüestió de dignitat, és tracte de no defallir, deixar pas amb elegància i continuar al teu ritme, no s’hi pot fer més.
Amb tot estic satisfet, he fet un bon entrenament i he sabut estar al meu lloc, corrent  amb mi i amb els demés, i tot i que m’he sentit una mica desplaçat perquè  aquest no és el meu terreny, mica en mica hi vaig trobant el cuquet...”

Doncs res, més o menys el mateix que l’any passat però sense que em doblin i una mica més ràpid; 38:59 i bones sensacions.
Seguim.





4 de febr. 2018

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS



Son quarts de set del matí, encara es negre nit i vaig a donar menjar a la burra, avui tinc feina a córrer, com cada diumenge vaja, però m’agrada anar d’hora. 
Només sortir per la porta veig unes flamarades i una fumera a pocs metres, ostiaaa que se’m cala foc a casa. Ahir vaig llençar les cendres de l’estufa pensant-me que eren ben apagades i ha agafat una pila de fulles i brancada, de fet, ha estat cremant tota la nit, així que la brasa i el foc es considerable.
Agafo la mànega i començo a fer de bomber, de nit, amb el frontal, tota l’aigua glaçada...haig de canviar d’aixeta, un fum de l’òstia...
Vaja que comencem bé el dia. Sort que ho tenia tot a punt i em puc dedicar a apagar el foc. Hi estic més d’una hora. Acabo suat com un cabró, moll, estressat i amb una pudor de fum que semblo un carboner. Esmorzo amb una esgarrapada i marxo cagant llets cap a Granollers, quan sóc a mig camí m’adono que m’he deixat el rellotge, torno cap a casa, agafo el rellotge i faig un vistasso al foc. Tot controlat.

Abans passo per Malla que he quedat amb la Laia, companya d'entrenaments, arribem a Granollers i aparquem a la quinta forca, m’he deixat el putu rellotge al meu cotxe i anem amb el seu, plou i fa molt fred,  cagumdeu avui sembla que les coses costin més que de costum.

Anem a fer un cafè que se’m posa com una òstia als collons i després de deixar les coses al guardarroba i perdren’s varies vegades anem a escalfar. Abans vull agafar una ampolleta d’aigua que tinc a la bossa que acabo de deixar, demano el meu numero i estan deu minuts per trobar-la...collooooons...
 Quatre rectes i vinga, gas a la burra amb la meva tretzena participació en aquesta mitja. Només vaig a fer-la, res d’apretar ni deixar-m’hi la pell, a més sense rellotge no sé ni ritmes ni temps ni res, és igual, per sensacions i canya a les cames.

Fins al kilòmetre cinc tot va bé, m’ha passat el fred i ha deixat de ploure i malgrat haver-me aixecat amb el peu esquerre, i tot el que m’ha passat, vaig molt còmode. Tinc la llebre d’ 1h 20m al davant i mica en mica em va marxant. Arribo a la Garriga molt fresc, totes les pujades les he aprofitat per apretar una mica més i em sento amb força. No sé el temps que porto però la llebre de 1h 24m està per darrere meu, així que menys de 40 minuts, segur.
Km 10.Passem per dins la Garriga, carrerons, pujadetes, trams adoquinats, em trobo bé, no vull forçar la màquina en excés que cal guardar una mica pel final.
Al km 15 començo a notar una mica el bessó de la cama esquerre i el turmell dret, res important, no baixo el ritme, però tampoc l’apujo. Al km 17 ja tinc ganes d’arribar, la veritat, però tampoc m’estrujo gaire. Em deixo caure a bon ritme, relativament còmode, per la gran recta que he fet tantes vegades, per arribar amb un temps final de 1h 24m 14s. No ho entenc perquè la llebre d'1:24, no m'ha passat, deu haver petat...
Si hagués portat el rellotge potser podia haver intentat baixar d’ 1:24 però vaja, que no em ve d’aquí.
Molt content perquè he arribat molt sencer, amb una mica de mal al peu i al bessó, però res greu. I això de córrer sense mirar ritmes m’ha agradat. Ja fa temps que vaig deixar el pulsòmetre, ara potser deixaré el rellotge...
I la Laia 1:18:35, una veritable corredora, i una tot terreny!
Seguim.


29 de gen. 2018

CURSA 10KM VILAFRANCA



Vinga tornem-hi, aquest cop un deu mil, des de el tast de la mitja que tenia ganes de repetir en aquesta distància, estava inscrit a nassos però al final no vaig poder anar-hi, així que cap a Vilafranca hi falta gent...
Aquestes darreres setmanes he entrenat bé, no faig molts kilòmetres però els que faig surten a bons ritmes, així que tinc ganes d’apretar-me els cargols i a veure que surt.
Faig un bon escalfament, quaranta minuts rodant i després unes quantes rectes, surto suant i amb l’organisme totalment activat, com ha de ser, vaja.
Cursa urbana, dues voltes a un circuit de 5km, bon ambient i bona temperatura, vinga gas!
El primer mil a 3.29, bones sensacions, bones cames i tot a lloc, tot i que em fa mal el turmell, ja fa temps que dura la cosa, però una vegada llençat m’oblido del turmell i el segon kilòmetre surt a 3.34. Vaig bé, sense anar excessivament forçat i content.
Tercer mil: 3:44, unes petites pujades al circuit però res del altre món, la cursa és bastant plana, el que hi ha són dos girs de 180 graus que em deixen clavat i perdo 10 segons. No passa res, ara ho recupero...però na nai de la Xina, al km quatre el passo a 3.46 i comencen les rebaixes.
He sortit massa fort?, ostia, a mi no m’ho ha semblat, però el rellotge em diu que si.
Km 5 a 3:48, vaig perdent un llençol a cada bugada, que hi farem nanu...
Km 6 i 7 a 3:50 i amb males sensacions, em sento sense força i corro molt malament, com encongit, no sé que em passa.
Va David collons, si entrenant al circuit del cros a darrere la Laia Andreu et surt millor, però no, no tinc força. Els últims tres kilòmetres a 3:53 i agonitzant, per fer un discret 38:48.
Una mica decebut però que hi farem, m’esperava un temps una mica millor, la veritat, com a mínim baixar de 38m, però és el que hi ha.
El 109 de 1317 corredors i el 6è de màster 50.
A veure diumenge que ve a la mitja de Granollers com va...

gasalaburra.




25 de gen. 2018

CURSA DOS TURONS



Diumenge vaig participar en una altre cursa de muntanya, una més, una de tantes, sense grans coses a destacar, en general. En un principi volia fer el caniros però la Traca ja té nou anys i comença a estar tralladeta ,i em sap greu apretarla, i amb en Blau...no és el mateix, així que amb una mitja ja vaig ven servit. El que si que tinc clar és que no crec que repeteixi, ni en aquesta ni en cap que si assembli.
No, no en tinc cap queixa, l’organització cap problema i es nota que el recorregut havia estat dissenyat per agradar. Per agradar als qui els agrada, és clar,  i a mi cada vegada m’agraden menys tots aquests entrebancs; que si corriols estrets, que si pedres, que si ara passem per dins el torrent, que si fang, ara ens mullem els peus, fang...a mi m’agrada córrer collons, i això sembla una cursa d’obstacles!
Jo sóc corredor, ho he dit mil vegades no sóc ni muntanyenc, ni excursionista ni orientador, ni tan sols atleta. Corredor i punt.
També és veritat que ja no sóc el mateix, he perdut psicomotricitat, equilibri, i els meus pobres turmells ja no poden amb aquests tutes, en fi, m’he cardat vell...
Amb tot, vaig disfrutar, em vaig sentir corredor quan podia córrer i vaig mantenir uns bons ritmes malgrat el desgast que comporten  tots aquests “obstacles”.
Així que res, un bon entrenament més i una bona matinal pel Moianès, sense més. Només un petit apunt: vaig quedar primer de la categoria màster, però no sé perquè em van posar a la categoria de veterans i tot i així vaig quedar 7è i el 25è de la general.

Vinga,  seguim, pròximes parades: 10000 de Vilafranca, mitja de Granollers, marató de Barcelona i 100km de Belvés...de moment...




14 de gen. 2018

SANT MIQUEL XPERIENCE


Amb aquest titol tan modern corria avui en aquesta cursa, de Sant Feliu de Codines fins a Sant Miquel de Fai i tornar, tot per carretera. Una cursa diferent, ràpida i dura per les pujades i baixades. 
M'he trobat molt bé, he sortit a tota òstia darrere el grup capdavanter i mica en mica m'he anat situant al meu lloc, tot i així m'ha sortit un ritme de 4:06, que amb les rampes que hi havia ja està bé. Al final 19è classificat, 57m:21s per fer els 14 km i gairebé 300+ i primer de categoria master, no estamos tan mal.
Gas a la burra.

WEB     CLASSIFICACIONS


4 de gen. 2018

ACCIDENT




No acostumo a parlar massa de la meva feina, però aquest cas ha sigut especial i tenia ganes d’explicar-lo.
Calculo que amb vint i set anys fent de bomber dec haver anat a mes de mil accidents de trànsit, alguns amb ferits lleus o inclús il·lesos, d’altres amb morts i ferits greus, accidents molt aparatosos, múltiples, amb camions implicats, amb cotxes incendiats, víctimes cremades, amb nens...en fi, de tot.
No sé perquè, aquest rescat em va copsar especialment, va ser un cas atípic o si més no, jo no m’hi havia trobat mai.

Ens avisen d’un accident amb una víctima atrapada a una carretera anant cap a Manlleu, l’avís l’ha donat el propi accidentat i no sap on es troba, només recorda que anava cap a Manlleu però no sap la carretera ni el punt concret, es troba a fora de la via i fora del trànsit dels altres vehicles. Sortim dos bombers amb el furgó de salvaments, dos amb vehicle lleuger i dos amb el camió de primera sortida cap a diferents carreteres, el primer que el trobi avisarà als altres, no podem fer-ho de cap altre manera. Es de nit, i veig molt difícil encertar amb la recerca, ja que pot estar a molts llocs. Es obvi que ha sortit de la via i ha anat a parar lluny de la visió de la resta de conductors.
Per sort, (encara no sé com) els mossos localitzen el vehicle que s’ha precipitat uns vint metres barranc avall, el camió on vaig jo està molt a prop i de seguida hi arribem, veiem el resplendor dels llums però és molt dret i no hi podem accedir.
Busquem ràpidament un accés donant la volta per un camí, tallem un cadenat, obrim una porta i enllà veiem un cotxe panxa enlaire i encara amb les llums enceses. Arribem pràcticament tots els bombers junts, som un equip de nou companys i comencem a actuar; línea d’aigua, falcar el vehicle i començar amb les primeres maniobres.
He tingut temps de buscar una finestra amb la obertura prou ample com per esmunyir-me cap dins el vehicle, tot són vidres esmicolats i planxa rebregada i allà, suspesa encara pel cinturó, es troba una dona. Li dono la mà i li  demano com es diu, i respon amb prou coherència, està conscient i encara té el mòbil a la mà amb el que ha fet la trucada. A dins el cotxe tot pren una altre dimensió, es un habitacle molt reduït, estic molt incòmode, se’m claven varies peces per diferents parts del cos, mentre sento els espetecs de les eines dels companys que comencen les maniobres d’escarceració. La dona em demana que no la deixi mentre en prem fort la mà, no ho faré, jo estaré amb ella tota l’estona que calgui.
És una situació en que l’accidentat es troba totalment vulnerable, en un ambient hostil i molt traumàtic i els bombers estem per solucionar, dintre de les possibilitats, la situació. Intento donar el millor de mi mateix, com a professional però també com a persona. Jo m’estimo més remenar amb les eines, l’assistència psicològica a les víctimes no és el meu fort però si les circumstàncies ho demanen faig tot el que puc i sé. 
Arriba el personal sanitari i li faig una mica d’espai a  la infermera, reclinant el seient i traient el reposacaps.
Un accidentat suspès pel cinturó en un cotxe bolcat es de les maniobres més difícils en que ens podem trobar, a més em comuniquen una possible lesió medul·lar, així que em de ser extremadament curosos en tota la operació.
Els companys segueixen treien les portes i jo segueixo parlant amb ella, tinc la seva cara gairebé a tocar de la meva, tot i que ella està de cap per avall. Li han pogut posar una via i sedació, i la cosa va avançant bastant bé. Per fi veig la llum dels vehicles i es crea un bon accés per treure-la, tallem el cinturó i lentament deixem caure el cos a sobre la fusta, molt lentament, de bocaterrosa i mica en mica l’anem treien. Tinc les cames adormides d’estar en mala posició, en fan mal els colzes de fer força, però no em queixo, és el que hi ha, tot ha anat bé dins la gravetat.
La dona entra a l’ambulància on el personal mèdic es farà càrrec d’ella, nosaltres recollim tot el material i les eines i tornem cap al parc. Es molt tard, negre nit, i fa molt fred, però tornem amb la satisfacció de fer bé la nostra feina, sempre hi ha coses a millorar, és veritat, però personalment  ho he donat tot.
Intento no crear vincles emocionals amb  les víctimes dels sinistres en que actuem, però hi ha casos inevitables i no sé perquè, aquest n’és un. Per la nostra part, els bombers seguirem actuant amb professionalitat i tractant a les víctimes amb la dignitat que es mereixen, o almenys així és com ho entenc jo.

Que tinguis molta sort.

28 de des. 2017

Cursa de Na'Dalt









35m 55s

28 de nov. 2017

CROS DE CASTELLAR

                    





         Cros de Castellar 6000m, m'ha sortit a 3:56, bones sensacions, 4art classificats veterans B

22 de nov. 2017

BUSCANT LA INSPIRACIÓ...



Avui he anat a córrer a les pistes d’atletisme d’Olot, és una delícia córrer allà, sembla que estiguis al mig del bosc, envoltat de roures, ocellets i natura. He anat allà expressament, a veure si em trobava...a mi mateix.
Aquestes últimes setmanes m’està costant trobar la inspiració, i es que això de córrer tantes hores no es gens fàcil, no és una cosa que surti de dins, de qualsevol manera, cal un treball mental previ, o millor encara,  trobar una energia espiritual que va més enllà del simple fet mecànic del córrer, un estat emocional, de llibertat i de introspecció.
Han sigut dues hores a la pista, senzilles, sense forçar, intentant trobar el que cal a dins meu, escoltant el cos, cada muscle en moviment i cada batec del cor, gratant molt endins, buscant i rebuscant fins a on he sabut veure-hi, perquè quant semblava que tenia totes les respostes, han canviat les preguntes, i ara em sento buit, buscant un perquè, un motiu, una petita espurna de llum que m’il·lumini...però res, no hi he trobat res.
Han sigut vint i dos kilòmetres de merda, sense sentit, sense color. I mira que m’hi he fet eh? Però quant la cosa no flueix (i no en sé el motiu) potser no cal anar més enllà, és així i punt.

No estic lesionat, em trobo prou bé, i corrent a ritmes elevats (mer mi) encara més, tinc salut i temps per entrenar però noi, la cosa del córrer llarg esta parada. Les hores i hores damunt  les meves cames, el fondre’s a l’asfalt i sentir-se capaç d’anar fins a l’infinit, gaudint...tot això s’ha esfumat...ja no sóc el que era. Ho potser no ho he sigut mai, un ultracorredor, com em pensava...
Faré un altre intent d’aquí uns dies, però ja veig que les 24 hores d’ultrafons de can Dragó, d’aquí un mes, quedaran anul·lades per a mi, Em sap molt greu, però allà s’hi ha d’anar amb tota l’artilleria mental i física que un és capaç de reunir, a per totes, i ara mateix això no és així.



19 de nov. 2017

MITJA DE RIPOLL


Vinga va, mitja marató de Ripoll, una altre mitja feta, aquesta no l’havia fet mai i deunidó el que puja i baixa, dura dura de collons. Sortida des de la plaça del monestir amb un fred de maria santíssima, com sempre molts amics i cares conegudes en una matinal freda però assoleiada. 
Em trobo bé, aquesta setmana només he fet dos entrenaments però molt intensos i avui estic descansat i amb ganes de guerra. Surto a 3:40 sabent que hauré d’afluixar, doncs la carretera té unes pujades considerables però vaja, que no em fa cap por.
Sento el fred com em mossega els braços i les mans i al meu voltant tot és blanc de la glaçada que hi ha. Al km 4 m’atrapa l’Arnau que fa de llebre de 1h 24m i no el puc seguir. A darrere seu hi va la segona noia que sembla que es despenja una mica, com jo, i així anem fent mentre l’Arnau s’allunya.
Un llamp de carretera i tota per nosaltres, corrent a ritme i disfrutant. Passem el primer 10000 amb 40:45, està prou bé tenint en comte les ondulacions del terreny. A vegades la Hasna es queda una mica enrere i jo l’animo perquè em segueixi, anem rodant a 4 o per sota i ara nomes queda la tornada, som-hi.
-Te sangra el pié-, em diu, i de fet ,noto una picor al turmell que em molesta bastant. Es el xip que m’he l’he posat com he pogut amb una goma, perquè les sabatilles que porto no tenen cordons i m’està encetant la pell. Cap problema,  vinga gas que anem per fer 1:24.
Som poquets corredors així que anem tots bastant sols i desperdigats, res a veure amb córrer amb grup, que sembla que entre tots et portin. Cap al km 15 comencen les rebaixes... em tiba un isquio i el bessó de la cama contraria, ostiaaaaa, ja comencem, afluixo una mica i la Hasna em fot un atxassu que em deixa tremolant, perdo ritme, concentració, cagumdeu tan bé que anava!
No passa res David, ara és quant s’ha de córrer, però el motoret i les cames no donen per més, així que putruc putruc cap a Ripoll, amb un bon ritmillu però ja fora del que volia fer.
Arribo altre vegada a Ripoll, amb 1h 26m 24s i relativament bé, amb l’isquio i el bessó demanant clemència i el turmell ensangonat, però molt content de tot plegat, del temps final i de les sensacions.
Bona cursa la mitja de Ripoll, una mica desangelada i no gaire bona per fer marca però 39 edicions no ho pot dir qualsevol organitzador.

Ah! i primer classificat de veterans B!, és el que té fer-se vell...

Arxiu del blog