temes

26/10/2014

CANICROSS SANT LLORENÇ SAVALL 2014







Feia molt temps que no corria un canicross, dos o tres anys almenys, i avui he tornat als orígens. Crec que va ser al 2006 que vaig córrer el meu primer canicross, el de sant Llorenç Savall també, però això va ser amb la Delta i avui  ho he fet amb amb la Traca.
De la cursa en si, poca cosa a explicar, vuit kilòmetres no donen per gaire; sortida a sac entre mig de gairebé cent gossos nerviosos i histèrics, vigilar de no caure, córrer com si fes una sèrie de 500m i posar la màquina a tota pastilla. La Traca ja sap el que ha de fer, i es que després de tant temps no ho ha oblidat, m’ha portat tot el recorregut molt bé, regulant els esforços i apretant quan calia, fent avançaments molt nets i tot això sense gairebé dir-li res, una passada vaja....
El nivell d’aquest esport a crescut moltíssim darrerament, però no m’he sentit gens desplaçat en aquest sentit, tinc la sort de tenir uns gossos que son uns fenòmens i jo l’únic que haig de fer és córrer al seu darrere, també es veritat que això porta un treball previ i un entrenament.
He disfrutat una altre vegada d’aquest esport, tot i que crec que hi ha coses a millorar: només baixar del cotxe i fins a recollir el dorsal m’he trobat unes quantes cagades de gos: intolerable!, després ens agafen mania a aquests dels gossos, i amb raó.
 En general he vist molta “guerra”, gent que cridava excessivament als gossos i els donava ordres a tort i a través a cada moment, falta, em sembla a mi, una mica més d’educació canina i sobre una mica de competitivitat.
La sortida ha sigut ràpida, res a dir, el circuit bastant bé, el que passa es que em coincidit amb els de la cursa popular, que em sembla que eren trenta mil corredors....i això dificultava molt el passar entre mig de tanta gent, i es que entre la marató, la mitja, la popular i el canicross, es posa la plaça de l’arribada a rebentar i es un estrés, la veritat, per als gossos sobretot.

Satisfet i content, tot i que aquestes distàncies i curses tan explosives em deixen mes trinxat que una marató, crec m’ha sortit un pulmó per la boca i encara volta per Sant Llorenç...no descarto potser, corre’n algun altre i qui sap, potser alguna cursa de múxing amb el tricicle...
Al final 15è de la general i tercer de veterans, no està malament, gràcies Traca!








13/10/2014

TRAIL DEL BISAURA


Quan vaig veure per primera vegada un flyer del trail del Bisaura, ja vaig veure que allò prometia, entre altres coses, al final deia: va, no t’ho pensis més inscriu-te òstia!.
Recorregut impressionant, duresa i organització impecable, aquesta cursa està predestinada a ser una de les grans, o no, sempre i quant mantingui aquest esperit casolà, familiar, de pagès, lluny dels grans esdeveniments del trail running amb grans marques al darrere. Bé, és només una opinió.
El dia començava amb pluja, molta pluja i jo que no les tinc totes, com sempre. No m’agrada mullar-me, sóc com un gat, però una vegada posat m’ho passo d’allò més bé, i al final el dia ens va regalar un bon sol.
De fet jo havia d’anar a córrer les sis hores en pista de Vilafranca però les bones sensacions a la Rialp Matxicots em van deixar amb ganes de muntanya i vaig fer un canvi de plans d’última hora.
Els primers 10 kilòmetres els vaig fer molt forçats, desprès vaig agafar un ritme de creuer que em permetia estar en cursa però al mateix temps gaudir com en una sortida o entrenament més.
Jo no sóc un gran corredor de muntanya, vull dir que quan el terreny es posa xungo, quant el fang t’arriba als turmells i has de creuar rius amb l’aigua fins al genoll, quan has “d’escalar” per un pendent agafant-te a les arrels o a l’herba i les baixades son plenes de pedres llises i molles que rellisca com una pista de gel, la veritat és que m’amorro molt.
 La meva prioritat es no fer-me mal i ja va venir just, perquè vaig tenir unes quantes  caigudes d’aquelles de fer-te mal de veritat, de quedar ben estès a terra sobre les pedres, de volar uns quants metres i aterrar de cul, o de genolls o de costat...

Però malgrat tot vaig disfrutar, em vaig sentir amb força durant tota la cursa i vaig acabar amb ganes de més, vaig trampejar força bé tots els obstacles i als trams on es podia córrer ho feia amb ganes, passant corredors que m’havien passat als trams més tècnics i sabent que les cames m’aguantarien, que em menjaria aquest 44km en un plis i a més disfrutant.
Durant molts kilòmetres vaig anar sol, ningú per davant, ningú per darrere, i jo que de mica en mica em vaig relaxant, m’oblido que estic fent una cursa, que porto un dorsal i que haig d’anar tan ràpid com pugui. Quina bestiesa!, voler fer tot això a “muerte” amb lo bé que s'hi va a ritme tranquil, gaudint de les vistes, dels paisatges, de les pedres, dels follets del bosc, de cada racó màgic...
Fins que un corredor m’atrapa per darrere i em torna a la realitat, va!, vinga gas amunt, o avall o el que toqui...

Aquesta cursa m’ha fet adonar, una vegada més, que el que comte no són els resultats esportius, que no cal acabar buit i donar-ho tot, si no saber gaudir de l’espectacle de la natura, de l’esforç que hi poso per avançar amb les cames però també amb el cor i assaborir cada moment  com un pas més cap a l’auto coneixement, acceptant les pròpies limitacions.

Molt bona feina Bisaura, una cursa molt maca i molt recomanable, esperaré a l’any que ve, que diuen que faran una ultra de 80km...., jejeje

Trail del Bisaura
44km, 2500+

5h 54m,21è classificat, quart veterà


Foto: Yves Almellones






Foto: Yves Almellones








27/09/2014

TÀNDEM


Amb un pilot de ferralla m'he fet un tàndem.


























video


22/09/2014

RIALP MATXICOTS




Aquest cap de setmana he estat altre vegada a la cursa Rialp Matxicots, és la meva segona participació, contant amb la del 2012. Una cursa extraordinària, gairebé familiar,on tot un poble s’aboca a l’organització, recorregut espectacular i de gran bellesa i un ambient indescriptible, res a veure amb la massificació de les curses de les grans marques...
Sortia amb els deures fets però amb una incertesa total de com em trobaria, des de l’Agost passat, al UTMB, que no corria una ultra de muntanya i tampoc les tenia totes, inseguretat, apatia i poques ganes de patir.
 Però la veritat es que millor no podia haver anat, com feia molt de temps que no em passava, he tornat a gaudir de córrer una ultra trail, m’he tornat a sentir corredor de muntanya i sobretot he disfrutat durant tot el recorregut. Últimament m’he arrossegat molt a les curses, patint problemes físics, deshidratacions, extenuació... aquesta vegada ha sigut diferent, m’he sentit fort des del principi, amb algun daltabaix però molt constant durant la cursa i acabant amb energia.
Més o menys va anar així:
Vaig cap a la sortida a quarts de sis del matí sense haver dormit gaire com sempre, porto un llamp de motxilla però sobretot menjar, aigua i moltes sals, es preveu molta humitat i no vull passar per lo d’altres vegades. Passo el control de material i saludo amics i coneguts per tot arreu. Amb un tres i no res ja estem corrent, surten molt forts per fer 82 km, la veritat, així que jo a lo meu.
Al cap de molt poc coincideixo amb en Xesc Terés i amb en Sergi Cuscó, més o menys anem al mateix ritme, ens anem fent la goma ara un a davant ara l’altre al darrere.
El dia es comença a aixecar i veiem imponent el Montsent de Pallars davant nostre, la pendent es considerable i ens comencen a passar corredors de la marató, que han sortit mitja hora més tard. Em trobo molt bé i estic gaudint, això últim és molt important, al final és l’únic que m’emportaré d’aquí, penso. No he parat de córrer en tot els plans i baixades i en alguna pujada també, però ara toca caminar ja que la paret es gairebé vertical.
Vaig menjant i bebent molt sovint, quasi obsessivament, sense gana i sense set, però és el que haig de fer, no es pot abaixar la guàrdia ni un moment, són moltes hores les que estaré rulant per aquestes muntanyes i ho necessitaré.
La baixada després del Monteroio m’enganxa una mica a contrapeu, tinc la primera mini-davallada però no em desanimo, una baixades tècnica i després vindrà una pista en lleugera pujada en la que m’hi haig d’esforçar molt  per no caminar, en Xesc se’m escapa i penso que ja no el tornaré a veure fins a l’arribada, però molta estona després i molta baixada després, tornem a coincidir.
En un dels molts poblets que travessem al llarg de la cursa se’ns uneix en Sergi, fem un bon autobús i ja quasi no ens separarem fins al final. A estones un passa a davant i va agafant distància, d’altres estones anem de costat i a vegades ens perdem de vista però a mi em sembla que vam anar molt bé tots tres, ens donàvem força uns als altres i tot i que cadascú feia la seva cursa a mi, em van ser de gran ajuda.
Fet i fet arribem a mitja cursa, altre vegada se’m escapen i marxen de l’avituallament quan jo arribo. Em canvio les sabatilles i els mitjons, em menjo un plat de pasta i tornem-hi. Aquí m’esperava la Fina que m’ajuda amb les sals, l’aigua, les barretes i tota la merda de parafernàlia que portem els corredors. Hi ha l’Esteban bevent  pausadament una cervesa que em diu que tranquil, no ve d’un minut i té tota la raó, però no vull perdre l’autobús que tan bé que en va...
Recordo la pujada que ve ara, de fa dos anys, llarga, pedregosa, amb molta calor i veig que no ha canviat. Em sento amb ganes i energia i pujo a bon ritme sense por, aquesta parada se’m a posat de meravella i estic com nou. No serà fins molta estona després que torno a enganxar en Xesc i més tard en Sergi, aquestes curses tan llargues acabes anant sol molta estona i jo ja ho sóc un llop estepari però m’he adonat que la companyia també se’m posa bé.
Els kilòmetres van passant i anem menjant muntanyes i desnivell, la pujada dels búnkers se’m fa especialment dura i llarga. Anem els tres pujant en silenci, separats uns deu metres els uns dels altres, però jo ho sento com si anéssim agafats de la mà. A partir d’aquí em vaig trobant cada vegada millor, amb més de 60 km a les cames i jo que cada vegada tinc més ganes de córrer, d’apretar a les pujades, de baixar com un foll....no sé que em passa, això no és normal.
El més normal en mi, seria anar sempre de més a menys, anar-me fonent i sentint poca cosa fins arribar a caminar, trist capcot i derrotat fins a l’arribada. Aquesta vegada és diferent, sento una energia dins meu que em crema, em desborda i em fa gaudir com mai.
A l’avituallament de Porta Ainé en Xesc torna a marxar ràpid, jo em menjo un bon pa amb tomàquet i surto disparat cap al Pic de l’Orri darrere seu. La pujada es molt dreta altra vegada però sé que es la ultima i a partir d’aquí tot baixada fins a meta.
Al control de dalt del Orri un gos pastor alemany se’m tira a sobre i em mossega, collons, la mare que el va parir! per sort no m’ha enganxat bé, no entenc com es pot tenir un gos així, però que els hi ensenyen?, en fi deixem-ho estar. Amb la mala llet que agafo, tiro avall que els talons em toquen el cul i tinc ganes de donar-ho tot, d’esparracar-me, de deixar-m’hi la pell i arribar vuit però em continc una mica, que encara falta.
L’últim tram de la cursa els disfruto com mai, anant a més i amb molta força. Pactem d’arribar tots tres junts ja que a aquestes alçades de la cursa, després d’anar tot el dia junts seria molt lleig fotren’s l’atxassu d’última hora. El que valoro més d’aquest esport és això, el companyerisme i el bon rotllo i no cal anar a buscar res més.
Entrem altre cop a Rialp tots tres amb un temps de 13 hores i 48 minuts, estic molt satisfet, tot ha anat rodat i no he tingut cap contratemps seriós i la companyia fantàstica, no es pot demanar res més!

Rialp matxicots, 82km, 6000+
13h 48m

16è classificat general, 2on veterà

Més content impossible
primer avituallament, encara de nit

un dels molts pobles per on passa la cursa




 el Montsent de Pallars
amunt, sempre amunt. I sense pals...

el trio calavera

arribant a l'avituallament de mitja cursa. Content



Arribada, els tres junts

Podi veterans, falta en Xesc

10/09/2014

MITJA MARATO DE MUNTANYA DE BERGA




El diumenge passat vaig córrer la mitja marató de muntanya de Berga, en diuen mitja però a mi em van sortir 27 km, que amb els seus 1700 de desnivell positiu em van deixar tou i baldat. La primera intenció era córrer la marató sencera però a quinze dies de l’ultra de Rialp no volia forçar tant la màquina, que llavors ja se que passa, més val menjar poc i pair bé.
La cursa en si no va anar ni bé ni malament, una més, de tantes que he fet, amb els seus moments bons i amb d’altres de dolents, amb les seves rampes,  i el seu final que es fa llarg. No entenc que em va passar exactament però les sensacions no van ser massa bones. La calor potser?, falta d’entrenaments, de tirades llargues, de desnivell? No  ho sé, potser anava mentalitzat per córrer pim pam i no, els km s’han de fer igualment, encara que siguin pocs.
Però de fet, ara mateix, tot em sembla massa, els 82 km de la Rialp matxicots em semblen inabastables, tot i que ja els vaig córrer fa dos anys, la marató em sembla una barbaritat i els 27 de diumenge deu ni doret...
No sé que m’està passant, estic perdent l’esperit i la filosofia ultra. Potser ja he cremat una etapa? Ja he fet tot el que havia de fer amb l’ultra distància?, no ho sé, ara mateix no tinc la motivació d’altres vegades i tot i que estic entrenant bé, em falta aquell no sé que, que fa falta per encara proves d’aquesta envergadura.
Em volia passar de l’ultra a la marató, però he anat esperant i ara ja es massa tard. Faré aquests 82 kilòmetres encara que no ho veig clar, potser seran els últims que faci per muntanya, tinc ganes de canviar de registre, de provar altres coses, altres distàncies, altres esports... ja veurem.

Amb tot, van ser 27 km aprofitats, si mes no, com un bon entrenament, vaig quedar el 25e, 6e de veterans, però això tan es.

04/08/2014

SUBIDA AL PICO VELETA



La cursa de la subida al pico Veleta surt de Granada a 600m i puja fins al cim de la muntanya més alta de la península a 3390m., 50km tots per carretera asfaltada que la converteixen en una cursa duríssima, tan per la distància com pel desnivell. Mai havia fet una cursa semblant, i es que no es pot catalogar ni com a marató ni com a cursa de muntanya, és, en definitiva una cursa excepcional i diferent.
A les set del matí ja estem tots els corredors a punt per la sortida, em trobo bastant bé malgrat  haver dormit un parell d’hores mal dormides, últimament el dia abans d’una cursa em costa molt agafar el son i em passo hores i hores donant voltes. No passa res, faré el que pugui.
Escalfo uns quinze minuts Granada enllà, buscant carrers solitaris i silenciosos i tinc un sentiment d’agraïment per estar viu, simplement estic feliç de poder fer el que estic fent i em sento en el lloc perfecte en el moment perfecte.
Sortim.
Els primers 10 kilòmetres són de “falso llano”, la carretera encara no puja gaire i agafo un bon ritme, còmode, però alegre. Dec tenir uns 100 corredors per davant , han sortit  molt forts i jo prefereixo reservar i veure-les a venir. És una cursa que no en tinc cap referència, aquí no valen ritmes, ni temps ni càlculs de minut/kilòmetre ni res semblant, així que m’estimo més ser prudent i guardar forces.
Només sortir, ja em noto els abductors carregats, els 5000 i la duatló del cap de setmana passat em van deixar tou i encara no m’he recuperat. Intento no pensar-hi però sé que això serà el factor que em condicionarà la cursa, sortir ja malament en una cursa de 50 kilòmetres no fa presagiar res de bo, però em conec bé el cos i sé que aguantaran, de patir, patiré segur, però aquesta és l’actitud: intentar disfrutar malgrat les adversitats i ser valent, fer el que haig de fer com sigui i de la manera que sigui i buscar el costat positiu.
Vaig amb un grupet de set o vuit corredors i no paren de xerrar, aquests andalusos són uns catxondos i no callen ni un moment,  jo no dic res però durant aquests primers kilòmetres em distrec amb les seves bromes.
A partir del kilòmetre dotze comença el festival, rampes i revolts fan abaixar el ritme però ningú para de córrer. La carretera serpenteja amunt i el grup es disgrega, em quedo sol i aquí comença la cursa de veritat, la meva i la de cada un. Sempre m’agrada’t  pujar i se’m dona prou bé, així que començo a avançar corredors. Els abductors, al abaixar el ritme, em molesten una mica menys però cada vegada estan pitjor.
Pugen molts cotxes per la carretera i molesta una mica la veritat, el fum, el soroll...Cap al kilòmetre 20 més o menys agafem la carretera antiga i aquí ja no n’hi han. El paisatge és més muntanyós i comença a bufar un ventet fred que s’agraeix. Començo a trobar el cansament doncs no he parat de córrer en tota l’estona, el ritme és molt lent i els kilòmetres no passen. Cap al km 25, començo a veure corredors que ja caminen, en passo un, dos, tres, és un degoteig constant i jo que em creixo, tinc un repunt d’energia i l’aprofito, com sempre, per deixar-me anar, fins ara he anat bastant conservador i ja va sent hora de trinxar-ho tot i esparracar-me.
Però també, com sempre, dura poc. Al kilòmetre 30 jo també estic caminant, les cames en fan mal i els abductors em cremen i començo a tenir una mica de fred. Aquí comença una altra cursa, la del fondista de veritat, la de saber sobreposar-se al cansament i al dolor i a més fer-ho amb alegria, sense dramatismes, poc a poc, anar avançant i esperar que la cosa canviï.
La carretera no dona treva, amunt, amunt i amunt. Les vistes des de Sierra Nevada son espectaculars, fa un sol radiant tot i que cada vegada el vent és més fred. No se’m està fent especialment dur però l’esforç que hi poso es considerable, tinc fred i em costa més respirar i cada vegada que corro se’m disparen les pulsacions, es qüestió d’anar avançant mica en mica perquè encara falta molta cursa.
 S’han barrejat els corredors de la cursa d’ 11km, la que surt molt més amunt, amb els de la de 50km, turistes, excursionistes, bicicletes.... un munt de gent direcció al Veleta, jo el veig encara lluny i molt amunt, vinga va David! que ho estàs fent de collons!
Els abductors en fan molt mal, unes punxades em recorren la cama des de el pubis fins al genoll, tinc mal de cap i ara si, sento que em costarà, i molt, però ja m’he la esperava aquesta així que amunt, sense por. Els kilòmetres costen molt de passar però mica en mica vaig avançant, vaig guanyant alçada a la muntanya i cada vegada el Veleta és més a prop.
Els últims cinc kilòmetres se’m fan molt  llargs però tot i així corro més que no camino, encara tinc dignitat per seguir amb el cap ben alt i la mirada posada a dalt el Veleta que es fa pregar. M’estic foten de fred doncs l’aire que hi bufa es molt fred i jo amb la samarreta de tires... va! apreta el cul i amunt collons.
 M’encanta el que faig, la satisfacció personal de superar-se un mateix no te preu i tot i el cansament i el dolor es converteixen en un estat mental molt agradable, estic content, jo diria que feliç, així és com entenc aquest esport.
Últims metres, ja gairebé hi sóc, al final no eren 50 kilòmetres i em trobo la meta sense esperar-me-la, corro gastant l’ultima gota d’energia i arribo a dalt amb un temps de 5h 19m, totalment buit però amb la satisfacció, una vegada més, d’haver creuat la línea d’arribada d’un objectiu i repte personal i esportiu.
Una de les curses mítiques de les moltes que hi ha, les seves trenta edicions l’avalen. Ha valgut la pena, i molt, jo crec però, que s’hauria de poder entrenar específicament, entrenar les pujades i sobretot l’alçada, 3400 metres és molt amunt i és nota moltíssim la falta d’oxigen.

Ara, a recuperar aquests abductors que m'han quedat destrossats...

73è classificat, 15è veterans M45
















Contador web

Arxiu del bloc