TRAIL MENORCA, COSTA NORD

Un any més, tornem a Menorca. El camí de cavalls de l’any passat, va ser una experiència molt potent i tenia ganes de repetir, aquesta vegada però, en format reduït. Ara mateix no tinc el cap per tornar a aquella bogeria i he baixat humilment el llistó. Amb 100 kilòmetres en tinc prou, no és la cursa original, la que dóna tota la volta a l’illa, la dels valents i més agosarats, ja ho sé, però recórrer tota la costa nord, de Ciutadella a Maó i una mica més, ja dóna per molt.  

I així va ser, un any més, m’emporto un bon resultat esportiu i emocions viscudes intensament  durant un llarg cap de setmana.

Surto de l’hotel en direcció a la sortida carregat amb la motxilla, sembla que finalment surt el sol, però fa tan sols una hora estava tronant i llampegant  i queia un bon ruixat. He passat mala nit i des de les quatre que estic despert però això no em fa patir, aquestes últimes setmanes he entrenat bé, no tinc cap molèstia ni dolor, tret dels habituals i em sento fort.

I de sobte..., ja estem corrent, no he tingut temps de pensar res que ja estic submergit  a dins meu altre vegada, és com tirar-se de cap a l’aigua i trencar de sobte una realitat per una altre. De fet, porto tota la setmana pensant en aquest moment, i quan arriba, és com si ja l’hagués viscut. En Mia surt capdavanter a un ritme suïcida per a mi, però va decidit a batre el seu propi rècord per sota les 24 hores. Jo intento seguir-lo juntament amb en Gerard i altres corredors però de seguida quedem despenjats. Veig el pulsòmetre disparat i penso que no pot ser, que s’ha espatllat ,però a dins meu, ja ser que funciona perfectament.

Agafo un ritme i intento estabilitzar-me, doncs em trobo molt forçat; la motxilla em pesa i els bidons em molesten, he omplert a tope d’aigua per no parar fins al segon avituallament, al km 33 i cap allà que anem.

Aquests primers km es formen i es desfan grups de corredors, al capdavant veig, enllà, quatre siluetes, jo que corro amb tres més i per darrere grups de dos o tres. Ens anem avançant uns als altres i els km van passant. Em conec prou bé l’illa i sé el que em queda i gaudeixo de les vistes, del mar, de l’aire que em toca a la cara i de les pedres del camí.

Fet i fet arribem al primer avituallament amb en Gerard i passem com fletxes ignorant-lo, això va ser un error, ja que una mica  més endavant ja anava sec.

Com puc, arribo al segon avituallament al kilòmetre 33. Fa estona que tinc rampes als bessons però puc anar tirant. Després de tants i tants kilòmetres i tantes curses i amb la experiència de l’any passat, em torna a passar i em deshidrato, però res greu..En Gerard s’ha quedat enrere i vaig sol. Carrego bé i retorno al ritme inicial. Vaig decidit i amb força, em trobo bé i amb ganes de córrer i em diuen que porto quatre corredors per davant, només un d’ells fa la cursa de 100km.

I comença la festa. Ara ja si que estic ficat de ple en allò que tan m’agrada, corrent  pel món amb el mar al costat, sol, amb aquella sensació de llibertat, carregat com un burro i sabent que patiré però que ho donaré tot. És l’essència del córrer, les cames només és mouen però sóc tot jo que avanço amb el meu esforç i em sento que estic fent el que vull fer i que aquest és el meu lloc.

Kilòmetre 50 i tot va bé, porto 5 hores, gairebé no m’ho crec, de seguir així faré un temps boníssim. Començo a notar-me cansat però tot rutlla com ho havia previst. A mi, que sempre em passen cosses, em sorprèn. He fet la motxilla a consciència: els gels a la dreta, els de cafeïna a l’esquerra, uns dàtils amb pernil a la butxaca de baix, les sals al bidó de la dreta... amb els anys he après a organitzar-me fins a l’últim detall,  ja que amb les hores i el cansament tot s’altera i tot és fa més difícil. Fins i tot porto el mòbil a l’abast i em permeto fer fotos de les coses que veig que em criden l’atenció. No m’he perdut, estic concentrat  en anar buscant les fites i això, lluny d’atabalar-me com altre vegades, fins i tot em distreu la ment.

Que estic fent un carrerón vaja, i em trobo tan bé i tot és tan positiu que em relaxo. Porto 60 km i començo a trobar-me trallat, fa moltes hores que vaig sol i sé que vaig segon, he anat coincidint amb corredors de la cursa llarga però o els deixo enrere o marxen per davant. Penso que ja ho tinc fet, que només es tracta d’avançar encara que sigui poc a poc i ja està, a vegades camino una estona per tornar a trotar a ritme suau, res a veure amb el que he estat fent fins ara. Això es el que diferencia els bons corredors dels mediocres: estar tota la cursa al màxim rendiment i donar-ho tot. Amb aquests pensaments m’auto motivo i intento donar el millor que tinc, però les cames em fan mal, els malucs em fan mal, l’esquena em fa mal i tot em fa mal. Arribo a un estat que conec prou bé, una davallada important, una desmotivació i unes ganes d’arribar i que això s’acabi que m’emboiren la ment i els pensaments.

Penso que he perdut molt temps, que d’un moment a l’altre vindrà un corredor pel darrer i em fotrà l’atxassu. Miro el camí enllà i no hi veig ningú ni pel davant ni pel darrere. Uns trams per carretera se’m fan realment durs però no paro de córrer, sé que si camino encara serà pitjor i mica en mica recupero aquell esperit de lluitador que m’ha dut fins aquí. No faig cas de les cames que es queixen i segueixo a bon ritme altre vegada il·lusionat amb la segona posició que fa tan sols una estona no em deia res.

Del kilòmetre 60 al 80, pràcticament no recordo de res. Suposo que vaig continuar corrent, amb els alts i baixos de sempre, travessant urbanitzacions i carreteres, corriols vora el mar, platges amb tres metres de posidònia i cents de meduses, bosquets de pins i obrin i tancant portes, però no n’estic segur. A vegades quan recordo tot el que he viscut en aquestes curses em surt com un somni abstracte, coses que no sé si les vaig viure de veritats, moments intensos i tot  barrejat a la memòria. Quan em poso a escriure haig d’anar estirant del fil mica en mica fins que se’m fa un garbuix i ja no sé que va passar primer i que va passar després i  ni tan sols si va passar.

De sobte... m’apareix un corredor pel darrere, feia hores que l’havia deixat enrere i un altre corredor m’havia comentat que l’havia vist assegut  i que li estaven prenen la pressió. Va a un ritme molt ràpid en comparació al meu i en passa que m’arrenca les enganxines. Collons el nanu, com hi va. Li comento que si ja s’ha revifat i diu que si, però no és home de gaires paraules. Ve  a treure’m la segona posició, i corre que se las pela. M’enganxo al seu darrere i segueixo al seu ritme, la musculatura es torna activar i el cor es dispara, feia hores que no corria així i penso que no aguantaré ni dos minuts. Ens queden 15 km per arribar i anem a ritme de mitja marató, mare meva com m’està atonyinant el sagal!. Ho donaré tot, penso, i segueixo corrent al seu darrere i a estones em poso a davant i apreto encara una mica més. No vull mostrar feblesa i en un moment o un altre a de petar. Un tio que a mitja cursa li miren la pressió no pot córrer així! Osti osti osti, m’està matxacant de veritat, i jo aguantant com puc. Travessem tot el port de Maó, que mira que és llarg el cabró, a tota llet. Em quedo meravellat una vegada més del que  aguanta el cos humà; després de 90 kilòmetres i encara corrent amb aquella xispa. Però estic patint massa, no puc més, el deixo marxar i em rendeixo. A 100 metres davant meu, en una pujada veig que s’atura, jo segueixo corrent fins que quedo a la seva alçada i li proposo un tracte: o entrem junts o a veure qui corre més, però em diu que no, que tranquil, que ell quedarà primer de sèniors i jo segon de veterans tan si entre primer ell com jo. Bé, això ho vaig entendre a la entrega de trofeus, en aquell moment, no vaig entendre res.

Total, que entro a l’arc d’arribada totalment fos, dos segons per davant seu i amb la satisfacció, ara si, d’haver-ho donat tot. He fet una bona cursa, he regulat bé, no m’he perdut, no m’he fet mal i m’he sentit en plenitud i estic content.

11 hores 34 minuts, segon classificat.

Hores després, ja descansant a l’hotel va  arribar en Gerard que s’havia retirat, s’havia deshidratat, s’havia perdut i finalment va decidir acabar a Maó.

A les 6 del matí em truca en Mia que em demana ajuda, està a 13 kilòmetres de l’arribada i la tempesta l’està castigant. Està mort de fred i empapat, les onades i la pluja l’han deixat xop i el fort vent l’està matxacant.

En aquell  moment no vaig reaccionar, només em va sortir un: va tira! tira collons! Estic acostumat a veure’l sempre sobrat i té una força que no tinc jo. Moltes vegades ha sigut ell el que m’ha donat ànims i el que m’ha ajudat, de fet, al seu costat, he après moltes coses: he après a continuar malgrat la pluja i el fred i el cansament, a donar més del que ens creiem que podem donar i junts em avançat en aquest esport que tan ens ha donat.

Tampoc podia fer res per ell, ningú ho podia fer, i després d’estar a dins d’un cotxe de l’avituallament i d’intentar-ho dues vegades va decidir retirar-se. Els tremolors eren massa forts i perillava la seva salut i jo diria que fins i tot la vida.

És curiós com en una mateixa cursa, en Gerard es va retirar escaldufat i amb deshidratació i en Mia mort de fred i amb hipotèrmia. Cal anar ben preparat per tot, una altre lliçó que m’emporto.

Marxem de Menorca amb el caliu de la gent, havent viscut una altre aventura i sabent que aquesta cursa estarà per sempre a la nostra memòria i a les nostres...cames.

Felicitar a l’organització, als voluntaris, al guanyadors, i als que van abandonar i ho van intentar, i donar també les gràcies a en Victor Truyol i a tots els que d’una manera ho altre fan possible tot això.

Ja tinc un nou crit de guerra:

Va tira!

TORNEM-HI

Quan l'any passat em vaig apuntar als cent kilòmetres de Calella ho vaig fer pràcticament sense pensar, feia molt temps que tenia ganes de provar aquesta distància i va ser dit i fet. La realitat va ser, però, que quan va arribar el moment, no em veia capacitat per córrer-la. Perquè a més d'una mínima preparació també cal alguna cosa més que ens dóni la seguretat d'afrontar la prova amb garanties d'èxit i no era el cas.

Un any més tard, em vaig trobar amb la mateixa situació: estava inscrit als 100km i no les tenia totes, i una vegada més vaig desistir de córrer.

Han passat ja unes quantes setmanes i. entre mig he fet unes quantes curses de muntanya, curses totes elles que no m’han aportat res, era el mateix a la línea d'arribada que a la línea de sortida, per això no n' havia explicat res, perquè no hi ha res per explicar. Han passat per la meva vida sense pena ni glòria. Això del córrer ja les té aquestes coses, a vegades la motivació està pel núvols i m’agrada donar-ho tot i a vegades em deixo endur per la inercia de les circumstàncies i arribo a moments de pensar: que hi faig jo aquí?. . però vaja, me les he agafat com un bon entrenament i prou.

 Avui mateix he fet la cursa de Sant Amand i he anat a mig gas i sense ganes i m’he començat a trobar bé al km 20, i la cursa en tenia 23.... jajaja.

Total, que em sembla que será la última que faci en molt de temps.

D’aquí a 15 dies, però, correré altre vegada a Menorca, al camí de cavalls, però aquesta vegada a la cursa “curta”, 93km. Aquí si que en tinc ganes, una cursa d’aquesta distancia dóna per molt i son les que més m’agraden.

A vegades el que necessito és sortir de la zona de confort i submergir-me en  una aventura, més que en una prova esportiva. La aventura de viure una aventura, sense objectius, a experimentar amb el meu cos i la meva ment i aquesta vegada si: intentar donar-ho tot.

A veure com surt.

MARATÓ DE LA VALL DEL CONGOST, 2013

Un any més, torno al Congost, i ja en van tres. Una marató que no per coneguda es converteix en fàcil, una marató, és sempre una marató i no se li pot perdre el respecte. És, de troç, la marató de muntanya més dura d’entre les dures.

Fa una setmana que no corro, dissabte passat varem fer un entrenament per la zona  i, ja acabant, el genoll em va fer unes punxades bastant fortes, un dolor nou i desconegut, així que decideixo descansar tota la setmana i provar el diumenge a veure què; si la cosa funciona, gas i avall i sinó mitja volta i cap a casa...

Però el genoll a anat prou bé, tot a quedat en un intent del cos de queixar-se, un pre-avís de lesió sense cap més conseqüència. Conclusió: no es pot parar...

Sortim a les set del matí amb una mica de fred, no entenc perquè aquestes curses van tan d’hora, podrien començar a mig matí i no haver’se de llevar a les cinc... en fi.

Com sempre, les primeres sensacions són molt dolentes, la maquinària encara s’ha d’escalfar però no pateixis david que avui ja ens escalfarem, ja. La cursa té un desnivell de 3200+ però a mi em sembla que ens enganyen, segur que es més del doble...

 De moment tot va bé, les sensacions no son prou bones però em deixo portar per l’eufòria de la sortida. El ritme és alt però tiro sense por, compartint xerrameca amb un i altre. De seguida arriben les primeres rampes, a noi!, com m’agrada pujar. Aquí si que començo a disfrutar i a suar com un camell, almenys, però, no fa fred.

El recorregut me’l sé de memòria, puja i baixa, puja i baixa, de sobte, després d’unes hores d’anar a davant o a darrere d’algun corredor em trobo sol i aquests moments són els que més m’agraden, corrent lliure i solitari pel bosc, llàstima del soroll d’un helicòpter que no para de donar voltes per damunt nostre.

Les pedres estan molles i en una baixada, zaska!, em foto un lletot que em retruny  tot l’esquelet, em queda l’espatlla adolorida i em dic a mi mateix que això no pot ser, haig d’afluixar o em mataré, és el que hi ha, jo no dono per més. A partir d’aquí les pujades les faig a muerte i les baixades xino-xano.

Mentre pujo no paro d’avançar corredors, els mateixos que em tornen a atrapar a la baixada però algun es va quedant i n’apareixen de nous.

Fet i fet arribo a mitja cursa, un corredor abatut em pregunta si queda molt i li contesto que es prepari per morir. Ho sento, no he trobat res millor per dir-li però a aquestes alçades, quan encara queda moooolta cursa trobar-se així és preparar-se per abandonar perquè en realitat la cursa comença aquí. La pujada del purgatori posa tothom al seu lloc, menys a mi, que la faig amb el peu a baix i avançant corredors, em trobo de meravella i tinc un subidón que cal aprofitar, tiro amunt amb ganes i sense defallir ni un moment, com un mul, arribo a Tagamanent. A partir d’aquí la cosa es posa lletja, el camí és més tècnic i hi ha molt fang, bé, que hi farem, poc a poc.

Travessem la C-17 i s’acosta la pujada a la Trona, travessem el riu que em refresca les cames i som-hi!.

Tinc moments d’eufòria barrejats amb moments de cansament i d’abatiment, totes aquestes emocions les conec molt bé i no deixo que m’afectin, jo ja sé el que haig de fer i en tot moment gaudeixo del que estic fent, també els mals moments perquè després d’una baixada sempre bé una pujada i així vaig avançant.

S’encén un llum vermell!: el genoll em torna a molestar però el faig callar, demà serà un altre dia...però em desanimo una mica.

Em trobo en Raul Koala animant i li dic que vaig petat i buit, i em diu que no, que sempre queda alguna cosa. Busco a dins meu buscant una mica d’energia, busco i rebusco, furgo fins al més endins del meu ser i si, hi trobo el que buscava: aquell esperit de guanyador, aquelles ganes de no rendir-se mai i aquella empenta que tot corredor troba en moments difícils. Gràcies nois! Que bé m’han anat aquestes senzilles paraules.

Vaig corrent darrere un noi que va cridant a la gent que comparteix el mateix camí perquè s’apartin, ho he trobat molt grotesc i de mala educació. Unes pobres nenes que anaven amb un gos que no podien dominar i el paio cridant per fer-lo fora del corriol, i el gos enjogassat, una mica més i el fa caure , ja t’està bé gamarús, que la muntanya es de tothom!.

Ara si que ja li tenim el peu al coll, la baixada ultima se me’n travessa una mica però ja arribo, vaig mirant el rellotge per si puc baixar de les sis hores però ho veig difícil. Finalment entro al carrer de la recta d’arribada i s’agraeix la gent animant, em sento bé perquè una vegada més m’he superat a mi mateix i a més disfrutant a cada moment, però potser és aquest el moment que busquem, el moment de l’arribada quan sabem que ja ho em donat tot i ja només queda disfrutar de la màgia d’acabar una altre marató.

Gràcies Congost, teniu una MARATÓ amb majúscules.

Marató de la vall del Congost. 6h, 3m. 3200+, 42km. 64è classificat. 19è veterans

WEB

CLASSIFICACIONS

KM.VERTICAL D'OGASSA

Per acompanyar en Genís vaig participar jo també en aquesta cursa, bé, acompanyar en el trajecte amb cotxe fins a Ogassa, perquè el que va ser la cursa no el vaig ni veure.

1.100 metres de desnivell positiu i quatre kilòmetres i mig es diu aviat, però hi has de posar quelcom més que ganes per arribar a dalt... Una cursa diferent, on les cames cremen i el cor es desboca, sense treva, intensa i breu.

Una hora i cinc minuts, això és el que vaig tardar fins al Puigestela per camins impossibles i pràcticament a quatre grapes. 41è classificat, 5è veterans.

WEB

CAMÍ DE CAVALLS, ENTRENAMENT

El cap de setmana passat varem estar a Menorca, recordant els grans moments viscuts al trail camí de Cavalls de l’anypassat.

Dos entrenaments, un el dissabte de 26km i un el Diumenge de 19km, em van fer tornar a reviure el veritable esperit de Menorca; les seves platges i cales, els seus caminets i corriols, l’espuma del mar que t’esquitxa la cara mentre corres...la veritable ànima runner de Menorca: el camí de cavalls.

El que ja no va ser tan ”menorquí” va ser la climatologia: pluja, vent, fred i fins i tot neu, temperatures baixíssimes molt poc freqüents a l’illa. En fi, això no va ser un impediment per sortir a córrer per la costa sud juntament amb setanta persones més. La pluja i el vent no ens van fer enrere, sembla que la febre del trail-running també ha arribat a les Balears, i amb força!. L’endemà el temps va ser  una mica millor  tot i el fred intens.

A nivell esportiu va ser un bon entrenament, fa tan sols una setmana vaig córrer una marató de muntanya i es va notar, tinc encara molèsties als turmells que no em deixen córrer amb comoditat però que em deixen fer i em vaig trobar, en general, bastant cansat. També és veritat que el fred em minva molt, corro encongit i garratibat i sento com em desgasto encara més.Francament, prefereixo un bon sol...

El dissabte, mentre corria, em venien flaixos recordant els llocs i les situacions viscudes juntament amb en Joel, vaig recordar molta part del camí tot i que alguna la vam fer de nit. El Diumenge, pràcticament no recordava res tot i ser el principi de la cursa, la costa nord. Es curiós com la memòria tria el que es queda i el que rebutja.

 Aquests entrenaments en grup estan pensats perquè tothom els faci al seu ritme, el que vol apretar, ho fa, i al que vol caminar, doncs també. Només es tracta de córrer, a ningú es demana res més, una bona manera de relacionar-se amb un grup de gent. Genial.

Si tot va bé, pel Maig tornaré a Menorca, el camí de cavalls m’espera altre vegada...

I sobretot donar les gràcies al Victor Truyol, la persona que ens va invitar  i l’ànima d’aquest entrenaments i de molts altres i també de la cursa. Moltes gràcies, ens varem sentir en tot moment acollits i rodejats de bon rotllo.

Ànims i endavant!

MARATÓ HIVERNAL DE CAMPDEVÀNOL

Vaig començar l’any no gaire bé, venia de fer les 24 hores en pista que em van deixar fet un nyap i em va costar moltíssim recuperar-me. Vaig tornar a començar a entrenar el dia u de Gener, i mica en mica,  amb paciència, kilòmetre a kilòmetre vaig anar recuperant sensacions.

Les antigues lesions van ressorgir més emprenyades que mai; la pubàlgia, els turmells...en fi, paciència. Diu l’entrenador d’en Genís que els mals del córrer es curen corrent, je je, no hi ha millor frase per les orelles d’un corredor lesionat i cardat de tot arreu.

Però amb un mes i mig d’entrenament, de constància, de sortir a córrer si o si, amb vent o fred o el que sigui,  ja torno a ser el que era.

Amb tot això, em presento a la línea de sortida d’un nou repte, una marató de muntanya en la que l’objectiu és només passar-ho bé i provar-me per veure on em trobo.

L’any passat em va passar si fa ho no fa, el mateix. Vaig córrer sense saber ben bé com estava i la veritat es que em va anar molt bé. Aquest any, tot i fer 20 minuts més que l’anterior em vaig trobar fort i vaig acabar sencer. Aquesta última part: “acabar sencer” ,vol dir  acabar amb dignitat, corrent amb ganes, amb al cap ben alt i la mirada posada a l’horitzó. És molt important acabar una marató així, almenys per a mi. Enrere queden aquelles maratons d’arribar buit, trinxat, al límit, d’haver-ho donat tot. Amb el temps he après a disfrutar de la cursa, de l’entorn, a regular i intentar anar de menys a més.

L’edició d’enguany va estar marcada per la neu, no es que ni hagués molta però en algun tram dificultava bastant l’avançar. Aquest pitjor temps (5h 28m.) l’atribueixo a això, no cal donar-hi més voltes, i si no, al capdavall, que son 20minuts?. Res. El que de veritat importa son les sensacions i aquestes van ser molt bones i com sempre em quedo amb això.

Tan és així, que el dimarts ja tornava a córrer i el dimecres i el dijous...

Com ja vaig dir, Campdevànol té una magnífica marató, amb un recorregut dur però preciós pel Ripollès, una organització impecable i una participació que creix cada any.

Som-hi!, torno a galopar!

WEB