temes

18/03/2014

MARATÓ DE BARCELONA



Si, m’agrada córrer, però també m’agrada escriure, perquè escrivint tot el que va passant, m’ajuda a veure-hi més clar i si cal, a recordar-ho amb fidelitat per tornar-ho a reviure.
Ahir a la marató de Barcelona vaig viure moments intensos, de patiment físic i de dolor però també de plenitud i felicitat. No, no tot és una marca, una marca és només un numero i el que busquem a la fi, no és una simple xifra. Busquem una superació, una satisfacció personal i un trobar-se cara a cara amb un mateix, amb l’essència del que som, com a corredors i com a persones.
Abans d’una marató sempre hi ha els dubtes de com respondrà el cos al que ens disposem a córrer, 42 kilòmetres no són poca cosa i últimament sembla que es subestima una mica la distància. La marató posa a tothom al seu lloc i si la preparació ha estat la correcta tot ha d’anar bé, però sempre hi ha un punt d’incertesa i uns condicionants que no podem controlar.
En el meu cas, tot i haver fet més de vint maratons de muntanya, afrontava la meva quarta marató d’asfalt, amb uns minsos entrenaments i amb poca confiança amb mi mateix. La nit abans gairebé no vaig dormir, els nervis en van trair i encara estossegava d’un fort refredat.
La cosa va anar més o menys així:
Estic a la línea de sortida envoltat de corredors, molts amics per tot arreu, ara ja no tinc nervis i em dic a mi mateix que sigui quin sigui el resultat final estaré satisfet, si no va prou bé ja tinc les excuses preparades i en realitat no tinc gaire fe en que aconsegueixi l’objectiu. L’objectiu ben bé no sé quin és, ja fa setmanes que he abandonat la idea de baixar de les tres hores i ara suposo que és acostar-m’hi tan com pugui, però en acabar dignament i sense caminar potser en tinc prou.
Sortim.
Crec que el ritme de sortida és massa ràpid i els primers kilòmetres els faig molt suaus, en passen cents de corredors i jo a la meva. Sé que tot això es paga més tard i vaig regulant en tot moment. Les sensacions son boníssimes i estic corrent molt per sota del que podria, gastant el mínim i bevent tanta aigua com puc. Es preveuen temperatures altes cap al migdia i jo ja sóc gat vell, així que cada 5 kilòmetres en bec una ampolla sencera d’aigua.
Passo els 10 kilòmetres amb gairebé 44 minuts, bé bé bé, vas bé david, em sento animat i amb força, al final potser tot anirà bé. Aquest matí no les tenia totes, estava de mal humor i emprenyat per no haver pogut dormir. Com aquella cançó del Sabina que diu: “y nos dieron las diez y las onze y las doze, y nos dieron la una las dos y las tres...” donç això, donant voltes al llit i marcant cada hora com un campanar...
Al cap de poca estona en passa un escamot de corredors molt compacte amb la llebre de les 3 hores, jo hauria d’estar aquí, penso, però els deixo marxar i segueixo amb la mirada la seva estela sabent que algun dia ja hi seré, avui no toca, s’ha de ser realista i acceptar les pròpies limitacions, 3 hores és ser massa ambiciós i tot i saber que tinc les capacitats, no em vull arriscar.
Seguim. Els carrers de Barcelona són una festa i és bastant distret córrer entre mig de tanta gent. Kilòmetre 20, ara ens anem creuant amb els primers corredors, veig en Mia que va enxufadíssim per davant de la llebre de 2’45, veig molts coneguts que van per davant meu i sense adonar-me’n ja he passat la mitja marató, ara ja és qüestió de restar. 1:33’39”.
Decideixo apretar una mica la màquina, fins aquí he anat sobradíssim, potser massa i tot i em noto corrent sense forçar, com un rodatge suau més. Començo a passar corredors i em sento amb força i energia, segueixo així fins al kilòmetre 25, el 27, el 29..., això no té aturador, vaig mirant el rellotge i en realitat el ritme és el mateix que el del principi el que passa que m’hi haig de fer més, 4'20. Faig càlculs i si segueixo així encara faré un bon temps.
Veig una pancarta amb el meu nom i uns crits d’ànim que em donen ales, sé que a partir d’aquí m’acompanyarà el meu fill Genís i em sento de meravella.
Kilòmetre 30. En Genís en marca el ritme metòdicament, anem passant corredors i més corredors i a mi em sembla que volem.
De cop i volta, sense avisar, em començo a notar cansat, l ’home de la massa em glopeja i en matxaca i cap al kilòmetre 32 m’està fotent una pallissa que la veritat, no m’ho esperava. El temible mur a aparegut i m’enganxa despistat, em fan mal les cames, les pulsacions se’m disparen i em trobo molt cansat, tot ha vingut de cop i en Genís que no té compassió. Passem corredors i més corredors, molts caminen i a mi, em dona la sensació que anem a un ritme infernal. Cap al kilòmetre 38 estic fos, però ell no em deixa, m’anima i corre davant meu, obrint-se camí entre tanta desfeta de corredors mig morts. Fa molta calor i poso el meu cos una vegada més al límit, conec aquesta sensació perfectament i m’encanta, aquí surt el meu veritable corredor d'ultrafons que tots portem dins, només es tracte de deixar-lo fluir, observar, sentir i gaudir, com deia algú: el dolor és inevitable però el patiment es opcional.
Que durs que es poden arribar a fer uns pocs kilòmetres, però aquesta vegada no em sento sol i tinc algú amb qui confiar. M’hi repenjo i el segueixo com un gos, mentre la gent a banda i banda de carrer anima efusivament. Tinc la sensació que estic corrent fent trampa, mai ningú m'havia portat tan bé i em sento veritablement acompanyat.
Els últims kilòmetres són de lleugera pujada i es nota, ja veig gairebé l’arribada i per uns moment em sento invencible perquè ho he donat tot i ara tinc la satisfacció del que sobreviu a un mateix, en un acte tan primitiu i tan senzill com es córrer.
I una vegada més passo l’arc d’arribada d’una altre cursa, aquesta vegada amb el meu fill, li agraeixo infinitament el que ha fet per mi, ho recordaré tota la vida i jo crec que ell també.
3 hores 10 minuts i 12 segons
La primera mitja amb 1'34 i la segona amb 1'36, malgrat tot bastant regular. 1028è classificat.  159 categoria M45
Aquesta marató m’ha ensenyat que les coses no es poden donar mai per perdudes, que s’ha de lluitar fins al final. Que sense l’ajuda i el suport dels que t’estimes tot això seria impossible i que, encara que costarà, encara hi ha marge de millora.
Gràcies marató i fins aviat.









13/03/2014

MARATÓ




La setmana prèvia a una marató tot son dubtes i incerteses, els nervis comencen a fer acte de presència i els dies es fan interminables i la setmana mooolt llarga. Dijous passat vaig passar la nit del lloro a la feina,va cremar una nau de reciclatge de serradures i una granja de pollastres després, vàrem treballar tota la nit i vaig agafar fred. Moll i sense dormir, l’endemà ja vaig veure que la cosa no anava gaire fina i vaig agafar un refredat de cavall.

Avui estic millor però encara estossego, crec que no perilla la marató però he estat preocupat tota la setmana, entrenant a mig gas, amb mal de cap i maleint una vegada més la meva sort.

L’altre dia li comentava amb en Luigi que tenia un pressentiment, que aquesta marató ens aniria bé. En realitat més que un pressentiment és un desig, fa molts mesos que estic esperant aquest dia i tot anat com anat, els entrenaments no han sigut els previstos i ara un bon refredat per acabar-ho d’arrodonir. Però ara ja està, no cal donar-hi més voltes, en Genís, el meu fill diu que m’acompanyarà fins a l’arribada des de el kilòmetre 30 i em fa molta il.lusió. També em fa especial il.lusió que els meus germans i familia m’ estiguin  esperant en un punt per animar-me com diuen que faran.

Repassant el meu historial atlètic m’he adonat que tot i portar més de vint maratons fetes, només n’ he fet quatre d’asfalt, les altres eren totes de muntanya i en realitat tinc poca experiència. Recordo especialment la meva primera marató, aquí a Barcelona mateix, com vaig arribar a patir però també el gust de la victòria a l’arribada. A la muntanya tot passa a un altre ritme, les pujades poden ser dures i llargues però el ritme en general sol ser més baix.
Que estic cagat, vaja, perquè ara recordo el mal que fan les cames al kilòmetre 35, i el dur que pot arribar a ser l’asfalt.

Sortiré a fer la marató com un més, a reservar la primera mitja i a veure que passa fins al final però una cosa és segura: penso donar-ho tot i disfrutar d’una gran matinal esportiva sigui quin sigui el resultat final.


04/03/2014

MITJA MARATÓ DE BANYOLES





Córrer una mitja marató d’asfalt no té res d’especial, havia pensat obviar la crònica que faig sempre després de cada cursa però finalment m’he decidit a escriure’n quatre ratlles. Perquè és quan ho escric que veig la verdadera dimensió de les coses i em serveix per saber on sóc i més o menys cap on haig d’anar. També perquè amb el temps, m’agrada rellegir-ho i reviure totes aquestes experiències, doncs la memòria al recordar fets passats, a vegades, queda reduïda a un o dos moments borrosos i poca cosa més. En realitat ho escric per a mi, però si has arribat fins aquí, amic lector, espero en puguis treure un profit o si més no passis una estona distret.

Volia córrer aquesta mitja marató com a preparació per la marató de Barcelona d’aquí quinze dies, feia molt de temps que no corria a sobre l’asfalt, jo diria que anys, de fet, no recordo quina va ser la ultima vegada, el que si recordo, es haver corregut ja una vegada aquesta mitja en concret, crec que l’any 2007.
El recorregut es força ondulat i degut a un canvi d’ultima hora per part de l’organització encara ho és més, amb unes pujades i unes rampes considerables. Així que el temps que en marco a l’inici com a objectiu es de 1h 25m, tot i no ser cap marca ho considero bastant exigent degut en part pel propi recorregut i en part pel meu estat de forma. Cal recordar que surto d’una lesió que m’ha fet estar gairebé parat cinc setmanes i jo mateix em  trobo a faltar kilòmetres a les cames.
Amb tots aquests condicionants però amb un dia radiant i una temperatura optima per córrer, em situo a la línea de sortida una vegada més, amb un numero al pit i disposat a donar-ho tot.
La sortida és molt ràpida i em costa trobar ritme, diria que fins al kilòmetre cinc no em començo a trobar bé, fins aquí tot han sigut batzegades i un córrer sense harmonia. Després de veure ritmes de 3’40- 3’50km/m al meu rellotge finalment agafo un bon ritme de creuer a 4’-4’05. Ara si, em trobo bé. Començo a gaudir d’aquesta cosa tan estúpida que se’n diu córrer. Córrer cap a enlloc, córrer perquè si, córrer per córrer, córrer per buscar quelcom a dins meu, córrer essent jo mateix. Jo crec que el que busco com a corredor deu ser això, moments on em trobo cara a cara amb el jo que porto a dins.

Veig una bicicleta que s’acosta que porta un cartell que hi diu: primera dona. Em giro i efectivament veig una noia jove envoltada de corredors. Es un grup compacte que van a bon ritme i m’hi enganxo. M’agrada córrer aquí perquè el poc públic que anima ho fa efusivament per la noia, i animant-la a ella, també m’animen a mi. Passem el primer 10000 amb 39 minuts, el temps està molt bé i em sento de meravella i segueixo amb el grup, ara tibant jo, ja que els primers s’han disgregat una mica. Cada vegada som menys però sento les petjades de la noia al meu darrera i cada vegada que s’allunya l’espero una mica però intentant no baixar gaire el ritme. 
Anem bé, però unes pujades dretes em deixen clavat, les pulsacions em pugen desbocades i em trenquen el ritme. Començo a notar el cansament cap al kilòmetre quinze, només quedem la noia i un altre corredor al grup, em anat passant algun corredor i crec que si mantenim aquest ritme l’objectiu que m’havia proposat serà possible però em costarà. Em perdut pistonades pujant i baixant, m’he desgastat massa i ara toca aquella part final de les curses que tan ens agrada, aquella sensació de buidor però que no volem afluixar, aquella sensació de pèrdua d’energia que mica en mica et va envaint i la lluita amb un mateix per no defallir. Ah! m’encanta això, ja ser que no estic fent ni una gran cursa ni una gran marca però és en aquests moments en que ho dono tot, que em sento un gran esportista.

Arribem al kilòmetre 19 i això ja ho tenim, la noia és despenja una mica i veig que li costa seguir i l’animo a que ho faci però finalment marxo tot sol cap al desitjat kilòmetre 20. Miro el rellotge i em desanimo una mica perquè aquest últims km, no sé perquè, he perdut molt temps, tant se val ara, ja està fet. Arribo a meta content,  una vegada més, amb una altre mitja superada i amb un somriure per poder fer el que tan m’agrada i donar el millor de mi mateix.  

Jo crec que he fet una bona cursa i m’he trobat prou bé, potser no he assolit l’objectiu que m’havia marcat però m’és igual, això només era un test de cara a la marató i ara veig que l’objectiu principal que era baixar de tres hores s’esfuma, s’allunya i no em queda més temps.
D’aquí a quinze dies sortiré a la marató de Barcelona amb humilitat, a intentar fer-ho tan bé com pugui, però sóc conscient que la cosa no està prou madura i em faltarien unes quantes setmanes més. Sortiré a córrer per disfrutar i a gaudir  a la que serà la meva 25 ena marató.

Ànims i endavant

23/02/2014

PLA B



No sempre les coses surten com un vol. Havia planejat un principi d’any amb uns entrenaments molt concrets i amb l’objectiu de baixar de les tres hores a la marató de Barcelona, volia fer també la mitja marató de Barcelona entre mig i un munt de sèries, rodatges i demés. Preparar bé una marató per una vegada a la  vida i intentar fer les coses amb una mica d’ordre.

Però una lesió inoportuna al abductor i un seguit de recaigudes em van fer replantejar-ho tot de nou, vaig perdre la motivació i la il·lusió i la veritat és que ja ho donava tot per perdut.
Mica en mica però, he anat recuperant sensacions, mica en mica els rodatges han anat pujant d’intensitat i avui finalment he tornat a veure la llum. Últimament, he tornat a entrenar amb els júniors i juvenils del CA Vic, que sempre et donen un plus de força, tot i que els seus ritmes no són ni de lluny els meus i m’he trobat bé, els temps han sigut prou bons i des de fa quinze dies que acumulo forces kilòmetres. Crec que puc recuperar l’esperit que em va portar fins aquí i encarar d’aquí a tres setmanes la marató, encara que sigui una mica just. Lo de baixar de tres hores ho veig més difícil, he estat massa dies parat i em falten rodatges i molts més kilòmetres però que hi farem, donades les circumstàncies amb un discret 3’15 em conformaria

Diumenge que ve aniré a la mitja marató de Banyoles a veure com estic i d’aquí en trauré conclusions. Aquests pròxims quinze dies tocarà apretar fort i creuar els dits.
I si passada la mitja i la marató no quedo satisfet, potser ho intentaré altre vegada a la marató d’Empúries, un mes i mig després. Sempre queda una segona oportunitat o un pla B.
Com deia John Lennon: la vida és allò que et va succeint mentre tu t’esforces en anar fent altres plans.


Doncs això, amb aquestes estic...

30/01/2014

RECAIGUDA




Si fa quatre dies parlava de les temudes lesions, avui puc parlar d’una cosa encara pitjor: les recaigudes. Hi ha alguna cosa pitjor que lesionar-se?, si, lesionar-se, recuperar-se i tornar a recaure, una vegada i una altre.
El meu abductor no es vol curar, bé, de fet, no li dono temps, quan ja sembla que ho he deixat enrere,  despres de reiniciar els entrenaments progressivament, escoltant el meu cos amb atenció, torna a repetir-se la mateixa lesió, al mateix punt, una vegada i una altre, es desesperant.
No tinguis pressa, dona-li temps, no vulguis córrer…però es clar, el temps se’m tira a sobre, els objectius tenen una data i aquesta data s’apropa i jo faig el que puc. Es molt difícil trobar  l’equilibri entre seguir entrenant i recuperar-se, cada vegada que he pujat l’intesitat m’ha petat però despres de dies i dies de rodar i anar pujant el ritme progressivament.
I ara definitivament l’objectiu no es altre que recuperar l’abductor. Jo crec que he fet les coses bé, he respectat els temps i he seguit les pautes però que hi farem,  deixo enrere la mitja marató de Barcelona i quasi be segur la marató, em sap greu perquè hi havia posat molta il.lusió i la progressió era la correcta però jo no val a fer més el burro.
Aquesta vegada no penso patir-hi gaire, canvio el xip i punt, el que tinc no es greu, però necessita temps i ara n'hi penso donar.
S’acabat córrer per una bona temporada, l’esport ja te aquestes coses, quan hi estic  posat no veig tot el que m’aporta, és quan mel prenen que veig tot el que significa per mi, un motiu per llevar-me cada dia i una manera de viure.
No li dono més voltes, aquest any ha començat malament esportivament parlant però el que malament comença… acaba bé, si es que acaba…



22/01/2014

LESIÓ



Avui m’han donat la condicional, esportivament parlant i entenent com a condicional una certa llibertat per poder córrer però encara amb condicions. Sortir d’una lesió sempre és complicat, per petita que sigui, ens aixafa els plans i l’horitzó sempre és difós, les expectatives d’un futur no molt llunyà queden trencades i cal paciència, molta paciència.
Avui he sortit a córrer només trenta minuts, trenta minuts sota la pluja i amb fred que he disfrutat com mai. He estat atent en tot moment del meu abductor, potser massa, però tot ha sortit bé i novament avui comença una altre vegada el camí cap a la marató.
El temps se’m tira a sobre i ara vull recuperar el temps perdut però no puc, haig d’anar pas a pas. Demà potser correré una hora, atent altre vegada a qualsevol símptoma negatiu i així mica en mica anar progressant fins a tornar a córrer a bon ritme cada dia.
Potser és aviat per cantar victòria però avui em sento guanyador, he superat una altre lesió amb paciència, amb seny i sabent que aquest moment sempre arriba. De fet, he superat una pubàlgia de dos anys d’evolució, el síndrome de la cintilla iliotibial, un esquinç al turmell de tercer grau, una condropatia rotuliana i un reguitzell de contractures en diversos punts del cos, problemes a les articulacions, lumbàgia, pinçament del menisc... en fi, com qualsevol corredor.

Però aquest moment sempre arriba, corredors lesionats del món: ànims!

05/01/2014

+CROS




Avui al cros de Vic he tornat a disfrutar, de nou  m’he sentit corredor i m’he sentit més viu que mai corrent a ritmes alts. Últimament he canviat la manera d’entrenar i ho estic enfocant tot des d’una altre perspectiva, i això es nota. Ja no faig aquelles tirades d’hores i hores per muntanya i aquella suma absurda de kilòmetres i mes kilòmetres.
Em sento estrany tenint un entrenador però la veritat és que és molt còmode, jo només haig de confiar en ell, seguir al peu de la lletra les seves indicacions i apretar les dents quan toca. Tinc molta fe en ell perquè sé que, de córrer, hi entén molt més que jo. Des d’aquí dóno les gràcies a en David Kipelio per acceptar entrenar un matat com jo.
L’objectiu serà la marató de Barcelona, abans però, vull provar una mitja i algun deu mil i si la cosa va bé segurament aniré al campionat d’Espanya de 100km, a Cantabria. De moment he aparcat la muntanya, les pedres, les pujades , les baixades...tinc ganes de córrer pla, ràpid, sense entrebancs.
Cada dia vaig a entrenar amb més ganes, acabo amb les cames carregades i m’hi faig tant com puc, perquè tot i que l’objectiu no és res de l’altre món, sé que em costarà  baixar de les 3 hores, però almenys si fracasso,no serà per haver intentat per una vegada, fer les coses amb seny, poc a poc, planejant i assaborint el futur com una gran  il·lusió.
Després de tants anys de córrer m’adono que no en sé res, que em queda encara molt camí per fer, provant noves distàncies, ritmes, modalitats i en definitiva: actituds, davant d’una cosa tan aparentment senzilla i fàcil com és el córrer. Ara per ara, és el motoret que mou la meva vida i també la del meu fill i que ens fa estar més units que mai.

A veure que ens depara el futur com a corredors.

16/12/2013

12 HORES PISTA




Escric això amb les cames contracturades encara i el genoll fet un nyap però amb un somriure a la cara de felicitat. Als que ens agrada córrer i per un dia ho podem fer durant dotze hores seguides, l’endemà, ens queda un pòsit de satisfacció indescriptible.
Tot el dolor que vaig experimentar, tot el cansament, el patiment i l’esforç, queden en res. Ara mateix em sento invencible i si just acabar pensava “mai més” avui el cuquet  torna a rossegar amb força.
Aquesta és la crònica de les 24 hores pista de Can Dragó, organitzades (tot s’ha de dir, impecablement), per corredors.cat. Aquest any participo a la modalitat de 12 hores individuals, l’any passat ja vaig fer les 24 hores senceres  que em van deixar destrossat per molt temps, així que tot i els dubtes d’ultima hora, decideixo fer les 12 hores, que ja n’hi ha ben prou.
L’objectiu és passar de 110 kilòmetres, disfrutar del córrer i no fer-me mal i no necessàriament  per aquest ordre, un cop posats però, les decisions es van prenent sobre la marxa. Aquest any tenim una assistència de luxe, en Gerard estarà per nosaltres tot el dia i és d’agrair tenir una persona que et dóna tot el que et fa falta a més d’acompanyar amb els seus ànims.
Sortim.
Em trobo molt bé, aquests dies he estat provant ritmes a la pista, voltes i més voltes mirant el crono i crec que a 5’30m/km es el millor, però em deixo endur per la eufòria i la primera hora la faig a 4’40, em surten una mica més de 13 kilòmetres i em situo primer a la classificació. Bé, no era el plan inicial però ja posats decideixo arriscar i seguir a bon ritme per intentar una marca més bona. El genoll em molesta una mica però tot rutlla molt bé, en Gerard ens subministra beure i menjar quan li demanem i nosaltres només em de pensar en córrer. En realitat per córrer no s’ha de pensar gaire, jo només em deixo anar, flueixo per damunt la pista i a cada passa, entro en un estat mental de concentració i potser puc semblar una mica esquerp i seriós però es com ho faig jo, m’amago a darrere les ulleres de sol i en submergeixo a dins meu mentre corro, aïllant-me del exterior.
Porto ja més de 24 kilòmetres amb dues hores, sé que haig d’afluixar el ritme però em costa, vaig tenint pujades de motivació i em deixo anar, alguna volta la faig més lenta  i alguna de més ràpida, em costa aguantar un ritme fix. Amb tot, em sento bé, la temperatura es prou bona i m’agrada com estic corrent, tard o d’hora arribarà la crisis però no hi vull pensar amb això, ara només gaudeixo i volo com un ocell però tocant de peus a terra. Em diuen que vaig segon i el tercer està a 4 kilòmetres, les cames ja van soles i no em preocupa res.

Voltes i mes voltes, la musica que sona per megafonia aquest any es molt dolenta, estic temptat d’agafar els auriculars però llavors si que quedo aïllat del tot, llavors ja seria com fer un viatge astral, un tripi de kilòmetres pisterus i crec que no fa falta, el que em fa falta és seguir corrent com ho estic fent, amb ritme, constant, amb ganes i sobretot sobretot, gaudint .
Passen les hores i passen els kilòmetres sense gairebé adonar-me’n, estic disfrutant a cada volta i això és el que importa. Observo els altres corredors com corren, els diferents estils i les diferents actituds, la seva manera de córrer em diu molt d’ells, n’hi ha d’agressius, de més discrets, n’hi ha que em diuen coses i n’hi ha que van a la seva bola, en fi, tot un món...
Kilòmetre 60, vaig bé, la marató l’he passat amb 3h 40m i fins al 50 quasi bé ni me’n he  adonat. A partir d’aquí em quedo tercer a la classificació, es evident que vaig perdent pistonades però jo no ho noto.

Es comença a fer fosc i la cosa es comença a posar xunga, ja no tinc aquella frescor del mati, aquelles cames lleugeres i aquelles ganes. Vaig fent micro parades de 30 segons o un minut que m’ajuden a recuperar-me una mica .
Ara penso que l’objectiu són els 100km. M’agradaria baixar de les 10 hores i no penso en res més. És evident que estic en clara davallada i l’esforç que hi poso es considerable però no em rendeixo encara, sé que arribat aquí, al cos encara li queda moltíssima corda, només haig de triar fins a on estic disposat a patir i aguantar la pedregada que s’acosta.

Al kilòmetre 90 vaig malament, no em trobo bé, la panxa em dona problemes i tota l’estructura mental que portava se’n va a la merda, camino una mica cada quatre o cinc voltes però ja no recupero, miro el GPS i crec que si que puc baixar de les 10 hores als 100 kilòmetres i amb això intento motivar-me. Vaig cinquè a la classificació general però la veritat és que no m’importa, la competivitat s’ha esfumat  i tan m’he fa el resultat final. Dues noies són les que m’han passat en kilòmetres, la constància i perseverança són importants en aquest tipus de proves, qualitats que jo no tinc. Jo vaig per impulsos, quan tinc la foguerada ho aprofito però sempre em quedo en foc d’encenalls, vet aquí.

Kilòmetre 100. Em vull morir, d’això se’n diu córrer fins a rebentar i ho acabo de fer. He fet un pet que segur l’han sentit des de casa, a 70 kilòmetres. Encara no porto 10 hores però, i estic content, el que vingui a partir d’ara serà de més ja que no estic per fer gran cosa, només caminar amb el cap cot, abrigat perquè m’estic foten de fred i mirant com molts altres corredors segueixen a bon ritme una volta i una altre. Jo sóc el que sóc i he fet el que he pogut, potser m’ha faltat algun entrenament, algun rodatge llarg, una mica més de seguretat amb mi mateix, no sé...
De tant en quant faig un parell de voltes corrent, encara em queda una mica de dignitat però la última hora se’m fa interminable. Tinc molt fred i poques ganes i aquests moments els conec molt com per dir-me a mi mateix que ja n’hi ha prou. No vull patir més, ja ho he fet prou com a corredor i fins aquí vull arribar. Globalment la experiència ha estat fantàstica i em sento feliç, acabo amb 114’677km i satisfet una vegada més de donar-ho tot, o gairebé tot...

Córrer llarga distància en pista té un nosequé que enganxa pot semblar una bestiesa i potser ho és, però la vida és una successió de moments intensos, bons i dolents, i els viscuts aquí ho son. Deixo enrere una experiència molt bonica, grans moments i grans amics i amb això em quedo.
Quan l’any que bé acabi una de les proves de Can Dragó, segurament tornaré a dir “mai més” i el següent, i l’altre...















25/11/2013



...i aquell matí, a l'observar-lo, ja no va veure un animal, va veure un ésser viu que també el mirava. I en observar-se a si mateix, ja no va veure un home, va veure un animal que havia après a mirar. I va descobrir que la racionalitat pot ser tan cega com mut el patiment. I que la crueltat és sempre humana, com animal és sempre la compassió. I ja mai va oblidar el dia en que va entendre que estava més sol entre els homes, sí, el mateix dia en que es va sentir més acompanyat que mai al planeta. Si la maldat només pot habitar en l'ànima dels humans, la veritable innocència només pot fer-ho en la dels animals. I com això també ho va comprendre, aquell matí va fer fora de la seva ànima la maldat, i l'espai que no va poder recuperar per a la innocència el va omplir de compassió, de justícia i de coratge per lluitar per ambdues. Per lluitar pels animals. Per lluitar per ell mateix. Acabava de néixer un activista pels drets de tots els animals.

Julio Ortega

24/11/2013

OBJECTIUS

Com cada any, esportivament parlant, arriba un moment que quedo una mica saturat, el cos necessita un descans i la ment també. Però també ser, que aquesta necessària parada comporta una arrencada encara més difícil.

Ara mateix em trobo cansat i desmotivat però no vull parar del tot perquè llavors ,curiosament, és quan em surten tots els mals. Volia tancar l’any amb les 24 hores pista de Can Dragó, però encara no n’estic segur. Després de la marató del Montseny vaig estar una llarga setmana sense sortir a córrer, una petita molèstia al genoll, ganes de descansar, i varies circumstàncies més, coincidint amb un sobtat canvi de temps va fer, que aquesta setmana es convertís amb 15 dies, i ara em trobo fluix i sense energia.
De cara a l’any que ve, volia córrer la marató de Barcelona, després de la experiència de Terrassa, vaig veure que podia baixar de les tres hores i amb això estic: si acabar de donar-ho tot a la pista o descansar una miqueta més i encarar l'any amb aquest nou objectiu. Segurament, al final, cometi l'error de volguer-ho fer tot però que hi farem, sóc així.
Es una mica trist que apunt de fer 47 anys intenti el meu millor temps en marató, però mai  és tard si la dita es bona, a més, a mi mai m’han  importat les marques i ja  va sent hora…
Amb tot plegat estic una mica descolocat, això de planificar, estudiar i ordenar el futur no va amb mi, jo vaig a salt de mata, per sensacions que diuen, quan les coses van bé ho aprofito i quan no van tan bé, tanco els ulls i espero millors temps i tot això passa aliè a la meva voluntad. Som nosaltres que ens compliquem la vida, al capdevall es tracte de córrer i disfrutar, ja sigui per rebaixar un temps, per compartir amb amics o gaudir del paisatge.


A veure que passa…


11/11/2013

MARATÓ DEL MONTSENY



Surto amb ganes de córrer i de gaudir d’una bona cursa al Montseny, de retrobar-me amb grans amics i si pot ser, d’esgarrapar uns minuts al crono de l’any passat, tot i que se que em costarà doncs últimament no he entrenat gaire per muntanya.
La primera part és corredora i ràpida, m’agrada que sigui així, dóna temps a escalfar la maquinària i ja tindrem temps de pujar , baixar i caminar.
El grup de quasi bé mil corredors s’estira i em vaig col·locant al lloc que em pertoca a la cursa, entre els cent primers més o menys.
Se’m  ha fet una mica llarga la pista però per fi arribem a Sant Bernat i comença la primera pujada important. Pujo amb energia i avançant corredors. No tinc cap problema, tot rutlla, no em fa mal res i tinc la motivació per seguir pujant amb força.
A dalt del coll de l’Home Mort i bufa una mica de vent però la temperatura és prou bona. La baixada fins a Sant Marçal la conec molt bé, l’he feta cents de vegades però això si, al meu ritme. Jo només tinc una marxa en baixada ja sigui entrenant, en cursa o de passeig. En passen corredors i més corredors, l’un darrere l’altre, i no hi puc fer res. Tinc un problema a les baixades, ja ho sé, no puc anar més depressa i els turmells em fan mal. Potser és un problema de propiocepció o de psicomotricitat o jo que sé, en fi, jo a lo meu, xino-xano, esquivant les pedres i vigilant on poso els peus entre les fulles, trepitjant ous vaja...
A l’avituallament de Sant Marçal paro i omplo els bidons i tornem-hi. La pujada a les Agudes també la conec bastant bé i mica en mica torno a atrapar a tots els que m’han passat. Si jo sóc mal baixador aquests que m’envolten, amb tots els respectes, són pitjors pujadors, perquè molts ho fan esbufegant, rondinant, queixant-se i desitjant que s’acabi, no ho entenc, però que em vingut a fer aquí?
Arribo a dalt bastant bé, fresc i amb cames encara, fem la cresta que ens porta fins al Turó del Home i recordo aquest punt del any passat, on vaig tenir una petita davallada, avui estic gaudint, les cames em van soles i vaig guardant una miqueta per l’ultima baixada perquè em farà falta.
Ens anem fent la goma amb una colla de corredors, ara tu al davant, ara jo, entre ells la segona dona que a la llarga baixada final em fotarà l’últim atxassu del dia. Em passen vuit, deu, dotze corredors però jo vaig content, satisfet, perquè  quasi bé tinc una altre marató superada, només em falten els vuit kilòmetres finals que els faig a ritme suau intentant no desgastar massa el cos i  de no fer-me mal.
Arribo altre vegada a Sant Esteve feliç, satisfet, havent regulat quan calia i corrent amb seny i sobretot sobretot, havent gaudit moltíssim.
Aquest any 2013 està sent ple de sensacions oposades, porto fetes set maratons (si conto els 50km pista com a marató) i continuo pensant que es la distància en que em trobo més còmode, oposades perquè si bé tenia grans projectes amb curses llargues de referència, aquestes no han assolit l’objectiu i en canvi he gaudit com mai improvisant i corrent distàncies mes curtes.

Marató del Montseny. 42km  2700m+
5h31m. 72è classificat 15è veterans.













04/11/2013

CROS




El diumenge vaig córrer un cros, si un cros, des de que tenia catorze anys que no ho feia i vaig pensar que ja tocava. Després de veure i viure tans crosos a darrere el meu fill Genís em va picar el cuquet i em vaig apuntar al cros de Santa Coloma de Farners, puntuable per la lliga de Girona, que tot sigui dit de pas, comte amb més de quinze competicions i un gran nivell a totes les categories.
Vaig començar amb un bon escalfament, quasi bé una hora abans i al moment de sortir em trobava bé i amb ganes de córrer. Sortim uns vuitanta corredors, tots de la categoria de veterans, que comença als 35 anys. El ritme és fort, que dic fort, fortíssim. Peu a baix i a seguir el circuit per fer tres voltes per completar els 4.800 metres. El primer mil el faig a 3,30 i a partir d’aquí desinflant-me com un globus. Cada vegada que afluixo una miqueta em passen dos o tres corredors, això si que es córrer de veritat!, mare meva quina agonia. Al final vaig aguantar com vaig poder però patint moltíssim per acabar el 29è, amb 18 minuts i escaig
 Una nova experiència que m’ha agradat força, crec que per fer això però, s’hauria d’entrenar específicament i als que fem llarga distància ens ve una mica gros.
 Però jo penso (sense entendre-hi un pebrot) que es complementen, qualsevol manera de córrer o entrenament repercuteix en benefici dels resultats, faci el que faci, ja sigui una marató de muntanya o un 5000 pista, i a mi, com que m’agrada provar-ho tot, doncs no hi veig cap inconvenient.
De fet, ja n’havia fet uns quants de crosos però vaig plegar de fer atletisme perquè no m’agradava la competició. No m’agradaven els nervis abans de la sortida, els cops de colze, les empentes i trepitjades i aquell gust de sang al acabar. Ara, tot és diferent.
El que no crec que faci mai, i ara ja canviant de tema una mica, son curses tipus tor de geants, 300 i pico kilòmetres per les muntanyes aguantant fred, pluja, neu, son...etc etc...
Ara mateix el que tinc ganes és de córrer, córrer ràpid o a poc a poc, per la muntanya o en una pista, per asfalt, per camins...tan se val, però córrer. En aquests tipus de curses acabes caminant si o si, només uns quants poden estar tres o quatre dies corrent, i a mi caminar no m’agrada.
Ja veurem com va tot plegat, de moment diumenge que ve correré la marató del Montseny, i el 14 de Desembre, si tot va bé, les 12 hores en pista a Can Dragó, i l’any que ve...




22/10/2013

50 Km PISTA DE TERRASSA



Últimament em veig obligat a donar moltes explicacions pel fet de córrer en una pista d’atletisme, i és que veritablement deu costar d’entendre com ens pot agradar donar voltes i més voltes a un circuit de 400 metres. Però la cosa té el seu encant,  el seu art, la seva tècnica i la seva tàctica.
Per començar no s’ha de patir a buscar els senyal o les cintes del camí, per tant, òbviament, no et pots perdre, no s’ha de portar motxilla, ni material obligatori,  ni frontal per si es fa de nit. Tens tot els que et cal a l’abast i només t’has  de preocupar de córrer, de córrer i res més. Jo només hi veig avantatges...
La muntanya m’agrada molt, moltíssim, però m’hi faig mal. Em giro els turmells cada dos per tres i sempre vaig per terra, rellisco amb el fang, em dono cops amb les pedres, m’esgarrinxo i passo fred.
Per tot això i per molt més és perquè corro a la pista, perquè allà no hi ha res que et distregui, ets tu contra tu, córrer en el sentit més senzill i pur de la paraula, córrer i res més. I perquè a mi m’agrada provar-ho tot i com a corredor, ho vull córrer tot.


Com a preparació de les 12hores pista de can Dragó vaig voler participar a aquests 50 km de Terrassa i la cosa va sortir força bé. Era la nostra primera cursa amb la samarreta del club atlètic Vic i es que després de donar tantes voltes a les pistes, em acabat “fitxan” per ells.

Arribem d’hora amb en Mia a les pistes de Terrassa i ens trobem els atletes que fan els 100km, ja fa tres hores que corren i en acabar nosaltres, a alguns, encara els hi faltaran unes hores.
Som poquets i l’ambient és molt familiar, és agradable estar aquí. De fet, avui ja m’he llevat sense cap pressió i l’únic que tinc ganes és de córrer, no tinc cap objectiu ni cap expectativa, simplement deixar-me portar i gaudir d’això que tan m’agrada.
Sortim. En Mia es posa al capdavant i jo al darrere però el seu ritme es de Keniata i no m’atreveixo a seguir-lo . Les tres o quatre primeres voltes són per situar-se i només m’han passat dos corredors, les sensacions són molt bones i em trobo corrent molt a gust, no em fa mal res i començo a gaudir de veritat. Em concentro amb el que estic fent, amb la respiració, amb la gambada, amb tots i cada un dels moviments i intentant optimitzar al màxim. Fa una xafogor que ens fa suar a tots i anem ja molls com ànecs. Avui la cosa anirà de beure molt i vigilar amb les deshidratacions.

Passen les voltes, els kilòmetres i vaig passant corredors una vegada i una altra, de tant en tant ens anem donant ànims els uns als altres i es que ara som com una gran família. Porto ja 10 kilòmetres, 45 minuts i em trobo de meravella, de moment vaig el quart classificat i tinc els dos de davant a un parell de voltes, en Mia va primer i ens està fotent una pallissa i un recital de córrer que fa por.
La samarreta empapada em pesa de la suor i m’obligo a beure molt sovint, voltes i més voltes i jo que corro com mai, em sento perfecte i estic disfrutant d’una cosa ben estranya: donar voltes com un hàmster a un circuit tancat a dins un polígon... ja és ben estrany, ja.
Estic al kilòmetre 20, pendent del rellotge per veure el pas a la mitja marató. Els corredors més lents corren pel carril interior i això m’obliga a fer uns quants metres de més a cada avançament i això és un continuo. És una mica incòmode però sort que som poquets. Passo la mitja marató amb 1 hora i 32 minuts, penso que és un molt bon temps i això m’anima a seguir amb ganes amb decisió i amb energia.
Seguim.
Córrer i córrer.
 Ara mateix, quan escric això sentat tranquilament, a les pistes d’atletisme metre miro com fa sèries l’Abel Casalí ( això si que és córrer, mare meva), no sé ben bé què pensava mentre corria, només recordo moments molt concrets però també recordo que una força interior em va acompanyar tota l’estona, una determinació que m’obligava a no abaixar el ritme malgrat el cansament i amb tot això hi trobava plaer, el plaer de sentir-se un mateix, de que el temps s’atura i no importa res més.
Kilòmetre 30. Començo a estar trallat. Les cames em fan mal i tinc unes ganes boges de parar. Aquí és on rau el veritable corredor de fons, aquest punt el conec molt i molt bé i no em deixo intimidar, m’hi hauré d’esforçar i deixar passar el temps i els kilòmetres i així ho faig.
Kilòmetre 35. Vaig petadet però encara amb energia, l’isquiotibial em comença a donar símptomes de rampa i miro de beure força aigua.
Va va va! david, que ho estàs fent molt be, m’animo a mi mateix interiorment i també ho faig als altres corredors, sobretot als que fan 100km , doncs penso que s’ho mereixen i ho necessiten.
Supero la barrera psicològica dels 35km, el temut mur del maratonià i encaro cap al kilòmetre 40 amb decisió, estic eufòric perquè ho he gestionat molt bé tot plegat i ara només em queda la recta final. Passo la marató amb 3hores 6 minuts i no m’ho crec, estic fent un carrerón i “només” em queden 8km. Tinc el que va tercer molt a prop doncs ja l’he passat una vegada, 200 metres em separen de la tercera posició i decideixo donar-ho tot. El passo i en una de les voltes m’enganxo a darrere en Mia i fem junts tres o quatre voltes , vull deixar distància suficient per no haver de patir al final però la veritat és que començo a anar molt justet. Els bessons estan apunt d’explotar i l’isquio de la cama esquerra em crema, miro de no afluixar però em costa molt, comença el calvari del final de les curses, un suplici extenuant però que em fa sentir mes viu que mai, com un animal, donant-ho tot, buscant a dins meu aquella energia de més, aquella que no saps de on collons surt  però que sempre arriba.

Em canten per megafonia que em queden 6 voltes!, això ja ho tens nanu!. En Mia ja acabat fa una estona i jo vaig destrossat però corrent amb il·lusió de fer un podi, després d’una volta em diuen que no, que ara me’n  queden sis, ostiaaaaaa!, aclareu-vos home!. El GPS em marca 51,200, o sigui que ja fa estona que hauria d’haver acabat  però no, em queden 6 putes voltes que es faran interminables. M’arrossego, em fa mal tot, els bessons enrrampats, l’esquena...collons quin patir! va que ja s’acaba! . Em diuen que me’n queden dues i després de fer-ne una, em criden no, no, que es l’última!. Apreto tot el que el meu pobre organisme pot i arribo trencat i feliç després de 4 hores i cinc segons.

S’ha acabat. Em sento buit físicament però una sensació de plenitud m’envaeix perquè el que acabo de fer no és una gran gesta però a nivell personal si que ho és, perquè m’he superat, he gaudit i una vegada més m’he sentit corredor amb majúscules, no és una gran marca però si tot el que jo puc donar de mi, i això em satisfà enormement.

Ara a recuperar i pensar en la propera doncs això, no s’acaba mai,...voltes i més voltes, com la vida mateixa...












03/10/2013

RUC



 Hola, sóc la Llarga i aviat faré vint anys. Sóc un burro català, una somera que ha viscut  prou com per veure a morir una de les seves filles. Els altres meus fills estan corrent per la geografia catalana escampant la llavor dels nostres gens. els gens del burro Català, aquell gran oblidat. En d’altres èpoques érem molt preuats, tan, que ens vàrem expandir pels cinc continents i en molts llocs encara perdura aquest reconeixement. Aquí a Catalunya, curiosament, no.

Però jo només sóc un ruc i no hi entenc de catalans, de senyeres ni d’estelades, jo en conformo amb una mica de palla o civada en flor, poder pasturar herba fresca i si em cal, poder-me aixoplugar.
El meu cuidador diu que son mal temps pels rucs, que estem predestinats a desaparèixer, potser és veritat, que hi farem. Ell no creu que el fervor patriòtic ens ajudi, diu que a sota la capa del nacionalisme si amaguen moltes frustracions i que molts, ara, demanen ser lliures, quan la veritable llibertat està a dins nostre i no en les ideologies, en els dogmes i en les banderes.

Però jo només sóc un pobre ruc i no hi entenc de tot això, però li estic agraït, perquè m’ha donat una vida digna, m’ha tractat bé i no em deixarà ni em malvendrà a qualsevol. M’ha dit que restaré amb ell fins que em mori i jo estic content perquè tots aquests any m’ha estimat, per ser un burro i no per català.

30/09/2013

TRAIL DEL CAMÍ RAL



Aquesta cursa li tenia ganes per varies raons; una, perquè  tenia ganes de treure’m el mal gust que em va deixar l’ultra delMontblanc, tot i que sé que vaig fer el que calia, tenia la impressió de deixar alguna cosa a mig fer. Dues, per què el trajecte del camí ral el conec força bé i excepte algun tram em resultava atractiu per la seva familiaritat. I tres, que el fet que el punt d’inici no sigui el mateix que el del final li dona un caire al trajecte amb una finalitat molt concreta, que és la de desplaçar-me fins a un altre lloc, de “viatjar” amb els meus mitjans que no són res més que les meves cames, és tracta d’arribar a Vic per mi mateix sortint d’Olot, vaja.

Aquesta colla corren molt!, tinc feinades per seguir-los però de moment no afluixo. Passem els primers 5 kilòmetres amb 20 minuts justos, el camí és molt pla i fàcil i anem frescos un bon grupet, deu o quinze corredors.
Em sento tot el meu cos en perfecte harmonia, tots els ossos, cada muscle, cada tendó, tot en sintonia amb el meu cervell, amb la meva voluntat, amb el meu ser. M’observo mentre corro, en concentro en cada moviment i em sento en plenitud, tot funciona a la perfecció, la maquinaria engreixada i els pistons a tota vela. Una passada, vaja. Quin moments aquests!
Coneix-ho el ritme i conec la distància que em de fer, i també em conec prou a mi mateix com per saber que haig d’afluixar, un ha de ser conscient de les seves limitacions i saber que si no es pot... no és pot.
El grup s’ha desfet una mica i deixo marxar els cinc o sis primers, darrere en van quatre o cinc més i jo i dos més al darrere, però el ritme segueix sent prou ràpid. Passem els 10 kilòmetres en 40 minuts, mare meva! però això què és?, anem a ritme de baixar de les tres hores en una marató? ui, ui ui...
Per sort arriba la pujada, aquí ja començo a anar millor i començo a recollir corredors. Un, dos, tres, quatre i fins a cinc corredors he passat al arribar a dalt. El camí és preciós però la veritat és que no tinc gaire temps de gaudir-ne, és el que té això de la competició i la competitivitat. Avui he decidit que ho donaré tot i correré tan com pugui, amb seny, però al màxim rendiment, un altre dia ja tornaré a voltar per aquí, a escoltar els ocellets i passejar els gossos. Tot no és pot fer.
Vaig força ben situat a la cursa, crec que dec anar dels 10 primers, i això em dóna força per seguir endavant. El camí ara careneja per sota Cabrera, fem algun tram d’asfalt i pista, algun corriol. La calor comença a apretar, i bec tan com puc.
Sortim de Cantonigròs i avall per un camí empedrat que em fa anar més a poc a poc del que voldria, haig de cuidar els meus pobres turmells que si no malament. Em tornen a passar, ostiaaa.
Quan arribo a l’avituallament em trobo els tres corredors bebent, jo carrego els bidons d’aigua i marxo cagant llets i els deixo amb el got a al mà, je je je, més ràpid que la F1.
Surten darrere meu i em venen bufant al clatell, algun em passa i jo el torno a passar, ens anem fent la goma ara tu, ara jo, i gràcies a això, el ritme es prou maco com perquè els kilòmetres passin ràpid.
Estem ja al km 35, començo a notar les cames carregades i el cansament. Ara no t’amorris tu david eh? Aquí és on surt el veritable corredor que tots portem dins, el que val, val, i el que no, a caminar...
Res de caminar!, corro amb l’esquelet encarcarat i em fan mal les cames, el de sempre vaja. Sé que em tocarà patir una miqueta però serà poc, 10 km és podem fer moooolt llargs però encara tinc una mica de gas per anar fent a bon ritme. Passo la marató (42Km) amb tres hores i quaranta minuts i el camí fins a Vic es fa molt pesat .Ara vaig sol, he deixat els que anaven amb mi enrere, menys un que em passa a tota llet i el perdo a l’horitzó.
L’arribada a Vic es fa esperar, però tot arriba, així que toca disfrutar d’aquest últim kilòmetre. Miro enrere a pocs metres de l’arribada i veig un corredor que ve molt ràpid, aquest no l’havia vist en tota la cursa, és igual, no ho disputaré pas, jo ja he fet tot el que havia de fer i no estic per apretades finals.
Entro a la plaça Major de Vic molt content i satisfet, amb un temps de 4 hores i 7 minuts, aquesta vegada me’n he sortit molt bé, he corregut amb cap, regulant quan calia i disfrutant a cada pasa.
Gràcies a tots, corredors, organització i voluntaris.

Fins aviat.

Trail del camí ral Vic-Olot         WEB   CLASSIFICACIONS
46km
1000+
9è classificat de la general, 3er veterans













Contador web

Arxiu del bloc