temes

2 d’ag. 2018

MARVEJOLS-MENDE



Em vaig apuntar a aquesta cursa com a preparació per a la Subida al pico Veleta, a Granada, d’aquí a un mes, però la veritat es que va tenir prou pes específic com per classificar-la com a “cursa de les que s’han de fer”
Quaranta sis edicions i un nivell atlètic impressionant, Keniates, Ugandesos, Etíops, Russos...jo que sé, allà hi havia gent de tot el món, i mes ferro que el que he vist mai a totes les curses juntes. Importants premis en metàl·lic, animació en gairebé tot el recorregut, i un prestigi esportiu i atlètic d’envejar...
 Vint i dos kilòmetres i sis-cents metres de desnivell positiu, la cursa fa dos pujades i dues baixades, sense pedres, ni fang, ni xargais, ni res, tot asfalt. Una cursa dura de collons, encara que amb els números no ho sembli...

Hi vaig anar amb en Mia Carol i la Laia Andreu, dos pata negra de la comarca d’Osona, a més dels atletes d’en David Kipelio. Tots van fer un carrerón, fins i tot jo, quedant top 10 de la meva categoria i arribant el 183è de la general, que tenint en comte el nivellàs de la prova, està molt bé, estic molt content.
I es que es tractava de córrer amb pujada, i això m’agrada molt, unes bones rampes fins a arribar a un coll i allà deixar-se anar, estirar bé la gambada i córrer cara avall, per tornar a fer un altre coll, una mica més baix, i tot baixada a sac fins a meta.

Explicat així pot semblar fàcil, però no ho és gens. Pujant,  les pulsacions es posen a mil i has de intentar mantenir un ritme, i baixant, la musculatura pateix molt. Vaig marcar parcials de 3:20 m/km i el desgast  que això comporta és enorme.

Em vaig equivocar a l’hora de triar les sabatilles, vaig córrer amb voladores i crec que una mica més d’amortiguació hagués anat molt millor.  Només va ser 1h 44m, però tres dies després encara tenia les cames de fusta, avui estic molt millor i apunt pel que calgui.

Una cursa molt maca i recomanable que penso repetir, sens dubte.

Gas a la burra!







21 de jul. 2018

TRAIL VIELHA MOLIÈRES 3010



Dissabte passat vaig participar a la marató de Molières, a la vall D’Aran, una marató salvatge en tots els sentits. 42 km d’alta muntanya i 4100 metres de desnivell positiu, passant per pujades infinites, per baixades impossibles d’herba, tarteres, rius, zones amb molta neu, boscos espessos i pedres, moltes pedres...

No és el meu terreny, però vaja, jo m’atreveixo amb tot i per disfrutar d’un dia a la muntanya només calen ganes i dues cames. Però el dia abans no les tenia totes, no anava gaire predisposat a patir i vaig estar dubtant de si fer la cursa curta. Però al final, vaig pensar que perquè fer mitjos dies havent-t’hi dies sencers, cagumlaputa!. La Fina em va convèncer quan em va dir: si ets una mula!

No sóc un corredor ràpid ni especialment hàbil, la meva única virtut és aquesta, i això és el que sóc; una puta mula.

Vaig sortir a darrere, amb l’escamot de cua i a veure-les a venir, sense cap pressa i sense cap més pretensió que gaudir, i, això si, acumular una bona setmana d’entrenaments. Només feia una setmana que vaig fer tirada llarga al carrilet, 30km a ritme, el dimecres, 153km amb bicicleta i uns quants entrenaments més que em van deixar arreglat, o sigui que gaire fresc no hi anava.

Però la cosa no podia anar millor, vaig saber gestionar el cansament, i vaig menjar i sobretot beure quan calia. Vaig superar tots els obstacles on no em moc amb la soltura que voldria, baixades llarguíssimes que em van deixar les cames fetes merda, passos amb grans pedres on havies d’anar  saltant constantment, i la baixada del Mulleres amb molta neu...no hi va haver ni un tros amable, bé, si, arribant a Vielha una pista planeta i llarga, on vaig aprofitar per córrer amb ganes i sentir-me de nou corredor i no una puta cabra...però amb tot, sempre disfrutant.

Total, 10 hores i mitja passejant aquesta meva pobre carcanada per les muntanyes, una bona rustida i deixant enrere alguna lesió que no em deixava ser qui sóc.

Una marató molt recomenable per qui els hi agradi la muntanya de veritat, ben organitzada i a un lloc singular.









29 de maig 2018

LES MILLORS CURSES



Volia fer un petit resum de les millors curses en que he participat en aquests darrers anys, no és una llista de millor a pitjor, ni hi són totes, tampoc és que vulgui fer la pilota als organitzadors, simplement són algunes curses que han significat quelcom important per a mi, podrien ser moltes més, però també podrien ser moltes menys. En general les curses massa pretensioses, amb grans noms i grans marques al darrere i massa fanfàrria em tiren enrere, m’agrada més buscar l’essència del córrer per si mateix, i quelcom diferent, així que he seleccionat aquestes i parlar-ne una mica.

SPARTATHLON
Sense cap mena de dubte, aquesta cursa va per davant. Aquí em vaig definir definitivament com a corredor d’ultrafons, i va haver un abans i un després de la meva primera edició i la cosa encara continua, tinc pendent una tercera...
La Spartathlon és una cursa mítica, mare de totes les maratons i origen de les ultradistàncies. No li fa falta catifes vermelles a l’arribada, ni musica èpica ni tonteries d’aquestes, perquè l’Spartathlon és èpica per ella mateixa. Es una cursa duríssima, austera, sense grans infraestructures ni ressò mediàtic però es que no li fa falta, el que la conegui una mica sabrà del que parlo.
Es tracta de la mateixa manera al primer corredor com a l’últim, aquí no hi ha distincions, ni èlit ni collonades, tots som corredors i punt. No hi ha premis en metàl·lic ni reconeixement de cap mena, més enllà d’una corona d’olivera i besar els peus de Leònides a l’arribada.
Fa molts anys que la conec, i al principi la veia com un somni llunyà i impossible per a mi, però mira com són les coses, al final he aconseguit ser part viva de la cursa mateixa i gaudir-la i patir-la a parts iguales.
246 kilòmetres d’asfalt, travessant la costa per les carreteres gregues, amb calor i humitat, amb uns temps de tall que et deixen fora al mínim contratemps, amb presència de corredors de tot el món i nivell molt alt. A vegades em pregunto que collons hi faig jo aquí, a la meva edat i amb el meu nivell....és qüestió de passió, voluntat  i determinació...
crònica 2016 aquí
              2017 aquí

TRAIL DEL BISAURA
Una cursa feta amb passió, coneixedors del seu territori i amb una organització exquisida. He tingut el privilegi de córrer dues vegades la versió de 50km i de col·laborar-hi en un avituallament en dues més. He vist la seva creació, el seu creixement i la seva projecció i no puc més que felicitar-los per la feina feta, una cursa sense cap més pretensió que fer gaudir al corredor, portant-lo a racons i indrets fantàstics, dura, però encara falta la versió XXL... a veure...
crònica 2015 aquí
              2014 aquí
web

TRAIL MENORCA CAMÍ DE CAVALLS
Aquesta cursa va ser la primera vegada que m’enfrontava a tants kilòmetres, vam viure la primera edició, amb tot lo bo i el dolent que això comporta, recordo acabar-la per collons junt amb en Joel Jaile, va ser bestial. Ara la cursa s’ha profesionalitzat molt però l’encant de Menorca perdura. Aquí vam créixer com a corredors, però l’organització també ho va fer amb nosaltres i d’aquella edició en queda una bona amistat.
Un traçat natural, una volta al perímetre d’una illa, amb una història al darrere i uns paisatges de conte. Molt recomanable.
crònica 2012 aquí

24 HORES CORREDORS.CAT
Sens dubte aquesta es la que més m’ha fet patir, córrer 24 hores en una pista d’atletisme per fer el màxim de kilòmetres que ets capaç, es duríssim, mentalment i físicament esgotador. No es tracta d’arribar enlloc si no de no parar, córrer i córrer de dia i de nit, donant voltes...brutal.
El primer any en vaig fer 165, el segon 185 i el tercer 176, abandonant quan faltaven encara tres hores, a més de vàries edicions on no he passat de les 6 o les 12 hores. S’ha d’estar molt zumbat...però a veure si aquest any  hi torno...
crònica 2015 aquí

COSTA BRAVA XTREM RUNNING
L’única ultra per etapes que he fet, tinc molt bon record de la primera edició, ara, ja s’ha deixat de fer. Recordo guanyar una etapa, com em vaig sentir desbordat per l’emoció... per altra banda la costa Brava dóna molt joc per córrer, encara que no ho sembli, amb trams de sorra, camins, corriols, asfalt, carreteres, urbanitzacions, cales... de tot..
crònica 2010 aquí

L’OLLA DE NURIA
Vaig viure la primera edició també i la segona, que es va neutralitzar per mal temps, després encara l’he fet quatre vegades més. Una cursa maca maca, tota amb alçada i a alta muntanya.
web

MARATO DE BARCELONA
Des de que la vaig córrer per primera vegada que em va atrapar, les maratons d’asfalt són el que són; una lluita contra el crono i contra tu mateix, esgarrapant uns minuts a cada edició. Es com una catarsi col·lectiva, rodejat de mils de corredors, tots com tu, més ràpids o més lents, però tots iguals, m’encanta...

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS
Es la cursa que he fet més vegades, catorze edicions, crec. La primera ni  recordo quin any era però si que recordo que encara era fumador, i just abans de sortir em fumava un cigarro mig d’amagat en un portal, i al arribar, directe al cotxe a fumar-ne un altre. Tot i així les feia al voltant d’una hora trenta. Aquest any amb 1h 24m i els que queden encara...


RIALP MATXICOTS
La Rialp matxicots no es un ultra de muntanya qualsevol, les seves muntanyes l’organització i tot plegat el fan un dels meus preferits. L’he fet tres vegades, totes tres fent podi en categoria i l’he gaudit intensament. M’encanten aquelles muntanyes, el Montsant de Pallars,  Mainera... amb una organització impecable i un poble abocat al corredor.
crònica 2015 aquí

SUBIDA PICO VELETA
Aquesta cursa ho té tot. Es una cursa d’asfalt però amb recorregut de muntanya, sortint de 500+ i pujant fins als 3400 metres d’alçada. Es pot córrer a ritme els primers deu km, però després la carretera comença a pujar molt dreta, amb alguns trams mot drets i unes paelles considerables. A la sortida pots estar a 35 graus i arribant a dalt a 3 o 4 només i amb vent. L’alçada juga un paper important perquè a partir de 3000 metres la cosa es posa seriosa i no pots ni respirar. Una cursa duríssima i molt veterana, amb 34 anys d’història que espero aquest any repetir.
crònica 2014 aquí

TRANSVULCANIA
Una altra cursa en una illa paradisíaca, un ultra amb grans desnivells i amb un descens final que et deixa baldat, de 2400+ a nivell del mar amb tan sols 17 km. Vaig tenir la sort de viure una de les primeres edicions, ara em consta que també s’ha professionalitzat molt, però crec que perdura l’essència.
crònica 2011 aquí

MARATÓ DEL MONTSENY
La primera edició va ser èpica de veritat. Vam viure una ciclogènesis explosiva, o el que vindria a ser un aiguat de collons. Aigua, vent i fred. Només la vam acabar una quarta part dels corredors, corrent amb l’aigua fins als turmells i travessant el Tordera amb aigua fins a la cintura...mare meva! i al Turó del Home temperatura de sensació de -20 graus.
Després d’aquesta primera edició encara l’he corregut quatre vegades més, amb més o menys intensitat, però sempre gaudint del Montseny.
crònica 2011 aquí


MARATÓ DEL MONTCALM
Aquesta cursa l’he fet quatre vegades, bé, de fet una no vaig passar del km 10 perquè em vaig fotre una galeta, i només començar. És una  marató de muntanya de veritat, pujant al cim de la pica d’Estats i molt corredora al principi i final de la cursa. Una cursa amb més de vint i cinc edicions a l’espatlla, que es diu aviat, però que no et deixa indiferent. A França hi ha un altre tarannà amb no tanta infraestructura potser, però amb tots els serveis. Una cursa maca que tot corredor de muntanya hauria de fer.
crònica 2012 aquí

CURSA DE NA’DALT
Una cronoescalada al santuari de Bellmunt el dia de Sant Esteve, una cursa diferent, en un dia diferent, una cursa divertida i desenfadada però no per això menys dura, sobretot si puges a tota castanya i arribes a dalt donant-ho tot...


I fins aquí.
Ja he dit que no hi són totes, falten la marató de Campdevànol, la de la vall del Congost, l’Emmona, els 100km de Belvès, la monegros desert, la cursa del Roc Gros, Zegama i un llarg etcètera, són uns quants anys corrents i m’adono que ja tinc un historial. Algunes les he obviat expressament perquè em van deixar un mal record i no m’agraden, com son l’ultra del Montblanc, l’ultra Pirineu o l’ultra d’Andorra, algun campionat del món i alguna de mitja muntanya...


21 de maig 2018

TANTO VA EL CÁNTARO A LA FUENTE...



...que al final se rompe”

Doncs això, m’he trencat. Porto molts mesos amb una molèstia al peu, que després ha passat a dolor i finalment amb lesió. Pensava que eren molèsties d’una fractura que vaig tenir fa vint i cinc anys, però ja fa temps que cada vegada anava a pitjor. Vaig acabar els 100 km de Belvès amb el peu com un pepino, però al cap de quinze dies ja tornava a córrer, com si res. Vaig fer la cursa dels gitanos de Taradell, tirades de 30km, i ahir a les 6 hores de resistència de Martorell, vaig haver de plegar al cap de dues hores quan portava 30km, ben coix.
Avui tinc el peu xungo, el tendó del tibial anterior ,crec, demà el fisio m’ho confirmarà, i gairebé no puc ni caminar.

Es difícil reconèixer que m’he lesionat, em costa molt. Sempre vaig amb mal aquí mal allà, ranquejant d’una pota o de l’altra, amb molèsties de tot tipus i a tot arreu. Doncs res, ara ja he tocat fons, a recuperar costi el que costi i a seguir...o no...

La veritat es que aquesta vegada ho veig tot negre. Aquest dies haig de fer el pagament per anar per tercer any a Grècia, a l’Spartathlon i em sembla que ho deixo córrer. Sembla que per haver-la acabat dues vegades la cosa sigui fàcil, 246km, pim pam i cap a casa, però no, costa molt, s’ha d’entrenar molt i tot ha d’anar rodat. Jo he tingut sort aquest dos anys,  i em sembla que ara ja l’estic posant a prova la sort.

Des de principis d’any que he anat entrenant cada vegada més, més volum i més intensitat, he fet  tres o quatre cros, un deu mil, dues mitjes, una marató, un 30km, un 100km, tres mitges muntanya, i varis entrenaments de 25, 30 i 40 km. pujant volum i kilòmetres setmana rere setmana.
Tot això encarat al setembre, per arribar-hi rodat, i el que em queda encara...

Però ara haig de parar, no passa res. En el fons, arribat aquí, molt a dins al meu interior, reconec que m’ho mereixo. No he fet cas dels senyals del cos, em pensava que era un superdotat, un superman, un ultra corredor de veritat i que podia amb tot, i no, només sóc un corredor mediocre i vulgar.

No passa res, estic bé, només ho explico. Així com explico els meus triomfs i les meves petites victòries, també explico les meves misèries.
Així que aquest any crec que no hi haurà Spartathlon, a més, estic inscrit al campionat del món de 100km a Croàcia que són tres setmanes abans només, i jo amb tot no puc. Ara ho he vist clar.
Així que ara l’objectiu es recuperar, ressetejar el cervell i tornar a ser el que era.


19 de maig 2018

CURSA DELS GITANOS



Fa quinze dies que vaig córrer aquesta cursa, 22 km molt ràpids pels voltants de Taradell. Em vaig notar cansat encara dels 100km de feia només quinze dies, però en general bastant bé, tan bé, que demà torno a la càrrega amb les 6 hores de Martorell, això es un no parar!

22 d’abr. 2018

100 km DE BELVÈS



Fa un parell d’anys ja vaig viatjar a Belvès, una bonica població del Perigord Francès, una regió molt maca, amb grans castells i rius cabalosos. Però el que tampoc he vingut a fer aquí aquest any, és turisme, he vingut a córrer els seus 100 kilòmetres per segona vegada, una mítica cursa amb quaranta dues edicions a l’espatlla.
 Està clar que l’entorn hi ajuda, però en realitat és un repte esportiu on preval la determinació que hi posis, i és clar, l’entrenament.
Vinc amb l’objectiu de baixar de les nou hores, no m’agrada massa posar-me fites concretes i objectius, perquè amb els anys he après que aquests vénen sols quan han de venir ,i si no, tampoc passa res, així em trec pressió, dormo més tranquil el dia abans i tot és més fàcil, però en el fons reconec que ho vull intentar. Sé que ho tinc a les cames, però s’ha de fer, i per tant s’ha de provar.

Sortida a les vuit del matí, una mica de fresqueta però es preveuen màximes de trenta graus. He coincidit amb el gran Luis de Santiago, un corredor discret i senzill però amb un currículum impressionant. Els primers cinc kilòmetres son per posar la màquina a punt, que això és molt llarg i s’ha de saber regular, però res, em deixo portar i agafo un ritme un pèl alt. Qui no s’arrisca no pisca, penso, així que si vull fer una bona marca haig de començar a retallar temps al temps, ara em trobo bé i s’ha d’aprofitar.
Al km deu em retrobo amb en Mia, ell em farà l’assistència amb bici. Es reconfortant  trobar-me’l, desprès de tants anys corrent junts es com el meu germà, ens coneixem bé i som un equip. La setmana passada jo li vaig fer l’assistència, a ell i tot l’equip DIR, a la oxfam trailwalquer, 100km també, en que van quedar primers, així que tot torna...
Vaig de puta mare, a ritmes que no havia fet ni amb entrenaments, de fet, només he fet quatre tirades de mes de trenta kilòmetres i unes quantes de vint o vint i cinc, així que no sé com em respondrà el cos a la llarga distància, crec que el meu ritme de creuer ha millorat molt darrerament, però ara això s’ha de mantenir...
Passo la mitja marató amb 1:35, ai mare que fotaré un pet, ho sé, no en tinc cap dubte, però no m’arronso i segueixo corrent a ritme suïcida. S’ha de ser valent i mentre tingui sang a les venes ho intentaré, cagumlaputa que aquí no regalen res, jo contra jo, corrent hores i hores i amb la clara convicció de donar-ho tot.
Comença a fer calor i en Mia no para de donar-me sals, aigua, isotònic, dàtils, plàtans...ostiaaa deixem respirar!, si no paro de menjar!. Però és el que cal fer, hi ho sap, hi ho sé, però amb el fragor de la batalla se’m oblida, així que li tinc plena confiança.

Km 30 amb 2:20, vaig enxufadíssim...

Anem fent la goma amb en Luisito, ara ell a davant, ara jo, però no coincidim mai amb el ritme, cadascú fa la seva cursa i a la seva manera, m’encanta...
Passo la marató amb 3:23, ostia David, et fotaràs una galeta que fliparàs, però res, jo no m’acuquino, em sento fort, i vaig bé, així que gas!
La zona és realment maca, pobles amb encant a la riba de grans rius, tot es verd i se sent olor de flors per tot arreu, com he dit abans, tot hi ajuda, però realment aquí el que val és els collons que hi posis.
La primera xinxeta arriba, no em ve de nou perquè ja me l’esperava, així que afluixo el ritme i a esperar que passi, no s’hi pot fer res més. Sort en tinc de l’experiència acumulada amb tots aquests anys corrent ultrafons, conec molt bé aquesta sensació i ho gestiono bastant bé.

Carda una calor que esquerda el cap, no paro de mullar-me als avituallaments i segueixo bevent  molt i menjant més aviat poc, és el moment de començar a tirar de gels.
Passo el kilòmetre 50 amb 4:03, un tiempassu per a mi, de seguir així no baixo de nou, baixo de vuit!!!, però no, el ritme va baixant progressivament, tampoc hi ajuda les pujades del circuit ja que al final vaig fer un desnivell positiu de 700m.
Al kilòmetre 60 ja em vull morir, em fot mal el peu i vaig rustidíssim, però segueixo corrent. Es el que he après corrent l’Spartathlon, puc seguir corrent hores i hores, a ritme de supervivència però prou ràpid per seguir avançant. Deixo enrere en Luisito.

Asfalt, calor, cansament...això és córrer un 100km, i seguir corrent.

Tinc alguna pujada d’energia que aprofito per apretar una mica però les ondulacions de la carretera em tallen el ritme. En Mia em segueix amb la bici com la meva ombra, em subministra aigua i aigua i aigua....i aigua, quina calor ostia santa!
Sense adonar-me’n, arribo al km 70, això ja està fet nanu....

Els collons! trenta kilòmetres són molts i a més amb aquest estat i aquesta calor. Però és qüestió de paciència, deixar passar el temps, bevent i menjant i seguir arrossegant l’esquelet per la carretera, ara amb un bon ritmillu, ara a ritmillu cadàver... Tot així avanço a bastants corredors i corro prou sencer i esquena dret per conservar la dignitat.
Del 70 al 80 és una agonia infernal ,però que hi farem, jo m’ho he buscat, malgrat tot estic disfrutant, estic gaudint del córrer llarg i encara estic amb cursa. 

Faig càlculs i veig molt difícil baixar de nou hores, però no es pot llençar la tovallola, encara tinc marge amb tot el temps que he retallat a la primera meitat i amb l’esperança que arribi el miracle del ultrafons, aquell en que el cos es sobreposa i et surt l’energia de no saps on, però avui les coses aniran...com havien d’anar...
Vaig pensant en l’arribada, els últims dos kilòmetres són en pujada, però pujada pujada de veritat eh?
Belvès queda a dalt d’un turonet i s’ha de pujar, no hi ha més remei, així que aquests dos últims seran de la muerte si o si, i els parcials baixaran. Em desmotivo una mica al veure que no hi arribo, però que collons, si ho estàs fent de puta mare!, només em queden vint kilòmetres que els faig com puc, corrent, això si, amb algun lapsus on camino uns metres i prou.
En Mia no es separa de mi, això ja ho tenim, ara sí, vaig recollint cadàvers, són els últims corredors de la cursa de 50km, i faig tota la ultima pujada corrent, mentre tots caminen, ja veig l’arc d’arribada i apreto una mica més per arribar per fi amb 9 hores 16 minuts.
Estic molt i molt content, ja tinc una muesca més a la culata, he baixat la meva marca en més de 30 minuts i he lluitat una cursa, una vegada més, arribant a meta amb totes les meves pors i encerts i amb totes les meves misèries a l’esquena, però que collons! que m’ho he currat! i com sempre, amb l’ajuda d’en Mia.

24è classificat, 5è de la categoria, i això que era campionat de França...

I amb tot, segueixo pensant que puc baixar de nou hores. Hi ho faré.
Oi tant.

Amb en Lluís, poc abans de sortir, aquí encara frescos.







10 d’abr. 2018

CURSA DEL ROC GROS



Aquest tipus de curses no són el meu fort, i més aquest any, que l’han recargolat encara més, amb baixades guarres, amb cordes, passos tècnics i demés. Però també hi havia llocs on es podia córrer i això es el que vaig fer; sortint d’Hostalets a tota hòstia, pujant fort... i baixant xino xano, com el chiquito...
Aquesta cursa la vaig córrer fa sis anys, en la seva primera edició i amb els anys ha anat canviant, però la essència és la mateixa.
Per què al final el que comte és l’experiència global, i aquesta va ser genial, bona matinal amb molts amics i gaudint d’una cursa feta i organitzada amb molta cura i amb la intenció d’agradar, i jo crec que ho van aconseguir.
Venia d’unes setmanes amb molta xitxa, entrenant deu dies sense descansar i encadenant volum i molts kilòmetres. 146km la setmana passada i 105km aquesta, que sumats als 25 d’avui, son 130km, no està gens malament.
Les cames una mica carregades però les sensacions prou bones, i acabant els últims quatre kilòmetres a tota llet, amb ganes de més i molt sencer, amb 2h 55m i 39è classificat, 3er de màster 50, i segons per equips. Fanàtik.
Bon entrenament de cara als 100km d’aquí a quinze dies, moltes gràcies Roc Gros i per molts anys!





12 de març 2018

MARATÓ DE BARCELONA



Sempre m’agrada tornar cada any a Barcelona, aquí vaig debutar en marató i any rere any intento ser-hi. No tinc moltes pretensions en quan a resultats, es tracta de gaudir d’una matinal esportiva, plena d’amics i sumar un bon entrenament, res més. Sé que estic en condicions de baixar de tres hores però no m’hi capfico, córrer amb pressió no m’agrada, per tant l’objectiu no es aquest.
Surto per darrere les llebres de tres hores a ritme tranquil, observant i escoltant el cos, que avui em diu que està prou bé, tret d’una molèstia al bessó que encara arrossego dels 30 km de les vies verdes.
La ciutat és una festa, bon ambient, bona temperatura, així que a disfrutar del que més m’agrada, envoltat de gent com jo.
Passo el km 5 amb 21m pelats, al igual que el km 10. El bessó cada vegada em molesta més però de moment aguanta. Em trobo molt bé, i sense voler atrapo les llebres, les passo, i les deixo enrere.
Km 15, tot va de meravella, la màquina treballant a ritme de creuer i bones sensacions, parcials molt estables i gaudint.
Passo la mitja amb 1h 28m, no està malament, si segueixo així encara faré un bon temps, però no em flipo i segueixo igual, mantenint, i aguantant una cremor al bessó que cada vegada va a més.
Al km 25, començo a entreveure com aniran les coses, conec bé aquesta sensació i la davallada física i anímica comença a ser present. Reconec el circuit de cada any, i cada any, més o menys al mateix lloc, tinc les mateixes sensacions.
Al km 30 topo de ple amb el mur, el temut mur, que em colpeja, m’agafa dels collons i em sacseja i em deixa clavat a l’asfalt.
No s’hi pot fer més nanu, això és la marató!
M’atrapen les llebres i els cents de corredors que les envolten, em passen per sobre i amb pocs minuts les perdo de vista. No hi puc fer res. He fet una petada de manual.
Però si alguna virtut tinc com a corredor, és la de seguir corrent quant sembla que ja no pots, és la meva especialitat. Somric per dins meu i em dic a mi mateix que això es qüestió de paciència, hi he passat mil vegades per aquí, així que toca apretar les dents i aguantar com sigui.
El bessó està a punt d’explotar i tinc l’organisme saturat, però aguanto un ritme que em serveix per seguir avançant encara amb dignitat, això és la marató, ni més ni menys, ella sempre et posa al teu lloc i mai és fàcil.

Al km 37 més o menys, em començo a trobar millor i torno a agafar ritmillu i marco aquests cinc últims kilòmetres amb 20 minuts i escaig. Recupero sensacions i torno a ser un corredor, intento apretar però el bessò no em deixa, que hi farem, directe a meta, per la pujada del paralel i entrant a l’arc bastant bé amb un temps de 3h 5m, 10s
Una altre marató a les cames, i sobretot una altre experiència atlètica, una més, encara que calcada a moltes altres.
La marató requereix una preparació específica, s’ha de ser ràpid però també tenir fons i sempre fallo per una de les dues, potser m’han faltat unes quantes tirades llargues i no tanta qualitat, en fi...
Però com deia al principi, aquest no era l’objectiu i per tant estic satisfet, ara toca sumar kilòmetres i més kilòmetres amb una bona base atlètica pels 100km de finals d’Abril.

gasalaburra!





25 de febr. 2018

MITJA MARATÓ DE CAMBRILS





Vinga va, una altre mitja marató per les cames i una altre experiència per l’ànima. Crec que dec haver corregut aquesta distància una cinquantena de vegades, i en aquesta, he fet quelcom que no havia fet en cap altre: caminar...
Feia un parell de dies que no anava massa fi, em sentia cansat i tenia mal de cap i ahir, crec que tenia unes dècimes de febre. He passat tota la nit tremolant de fred i pel matí tenia ganes de córrer però ja veia que la cosa no acabava de rutllar...
He sortit prou bé i a ritme per baixar de 1:23, i fins al kilòmetre 12, tot anava bastant rodat fins que de cop, he quedat buit, sense energia, amb una cremor als  pulmons i unes rampes a les cames, que he flipat...així que res, caminar una mica i putruc putruc fins a l’arribada i sense donar-hi més voltes.
I això que la cursa era ideal per fer una bona marca, molt plana i constant, una mica de vent, això si, però res de l’altre mon.
Que hi farem, molt males sensacions, el cos sense energia i les cames garratibades. Potser encara no estava recuperat del tot dels 30km de diumenge passat i és clar, el gripassu que porto tampoc hi ajuda, però ara ja està fet.
Ara a descansar i a veure si recupero bé per d’aquí quinze dies.
Som-hi!





19 de febr. 2018

MARATÓ VIES VERDES, 30KM



Em vaig apuntar en aquesta cursa com a tirada llarga i preparació per la marató de Barcelona, perquè, el que em fa falta es això: tirades llargues a ritme.
Sortim a les nou del matí de Cassà de la Selva,  juntament amb en Mia que sembla que ja està recuperat, me’n alegro molt per ell, ja el trobava a faltar.
 El ritme és fort, anem dels deu primers però jo tinc bones sensacions així que gas a les cames. A partir del kilòmetre cinc m’adono que n’haig de fer trenta, i a aquest ritme fotaré un pet segur, així que abaixo un punt i perdo el grupet de corredors que anàvem i em quedo sol. No passa res, naixem sols i morim sols, així que a córrer sol...
Ritmes de 4m/Km, bona temperatura, no em fa mal res i corro amb ganes. Em sento un privilegiat per poder fer el que estic fent, a la meva edat i amb el meu historial sembla impossible que encara estigui aquí.
La via verda que va d’Olot a Girona l’he fet corrent cents de vegades però a partir de Girona no ho havia fet mai. Es bastant igual, amb lleugera baixada i un terreny de sauló compactat ideal per córrer còmode i a ritme.
I això és el que faig; córrer còmode i a ritme, intentant observar els moviments, optimitzant la gambada, mirada enllà...m’encanta.
Els kilòmetres passen sense gaire esforç, vaig sol, tinc corredors per davant i per darrere però tots estan molt lluny. D’anar amb grupet segur que hagués esgarrapat alguns segons a cada kilòmetre però vaja, que això és un entrenament i no m’hi haig de deixar la pell.
Passo el km vint relativament bé, em tiba un isquio i els bessons durs com pedres però res de  l’altre món.
 Miro el rellotge i penso que encara puc baixar de dues hores, així que apreto una mica més, ja que em venen trepitjant els talons dos corredors.
Però tot dura el que dura i a partir del vint i cinc foto un pet que em quedo clavat. Passo de córrer a quatre, a quatre trenta i em quedo sense cames, però m’hi esforço tot el que puc. Cinc kilòmetres passen volant...
Arribada a Platja d’Aro amb 2h 4m i 2s, un temps bastant bo i satisfet del test d’avui, he punxat una mica però que hi farem. També és veritat que he sortit un pèl per sobre, i això es paga...

I al final 21è classificat de la general i 3er de Màster 50,
Felicitar en Jordi Uró per la seva primera posició absoluta i a en Mia tres minuts per davant meu.


La setmana vinent faré la mitja de Cambrils i d’aquí tres setmanes la marató de Barcelona, i mentre el cos aguanti...correré tot el que se’m posi per davant...
gas!





15 de febr. 2018

CROS DE MOLLERUSA, CAMPIONAT DE CATALUNYA



Fa exactament un any, després de participar al cros de Caldes, escrivia:

“Sóc conscient que avui no estava al meu lloc, ni per modalitat, ni per distància ni per categoria, però al cap i a la fi, del que es tracte és de córrer, i d’això ja en sé. Un campionat de Catalunya, és un campionat de Catalunya i a més, amb categoria sènior, si que hi havia bastants veterans però vaja, que corren molt...
M’he trobat bastant bé i com la setmana passada a la mitja, rodant a 4 m/k i poc, ja ho dic jo que només tinc una velocitat, 40 minuts i sis segons per fer 10 kilòmetres, no està malament, però jo crec que el circuit feia una mica menys.
Aquestes curses posen a cadascú al seu lloc i quan m’han doblat, (eren cinc voltes a un circuit de 2km) m’he sentit que m’havia d’empassar l’orgull, és el que hi ha nanu...si no corres més...
Que et doblin sempre es una qüestió de dignitat, és tracte de no defallir, deixar pas amb elegància i continuar al teu ritme, no s’hi pot fer més.
Amb tot estic satisfet, he fet un bon entrenament i he sabut estar al meu lloc, corrent  amb mi i amb els demés, i tot i que m’he sentit una mica desplaçat perquè  aquest no és el meu terreny, mica en mica hi vaig trobant el cuquet...”

Doncs res, més o menys el mateix que l’any passat però sense que em doblin i una mica més ràpid; 38:59 i bones sensacions.
Seguim.





4 de febr. 2018

MITJA MARATÓ DE GRANOLLERS



Son quarts de set del matí, encara es negre nit i vaig a donar menjar a la burra, avui tinc feina a córrer, com cada diumenge vaja, però m’agrada anar d’hora. 
Només sortir per la porta veig unes flamarades i una fumera a pocs metres, ostiaaa que se’m cala foc a casa. Ahir vaig llençar les cendres de l’estufa pensant-me que eren ben apagades i ha agafat una pila de fulles i brancada, de fet, ha estat cremant tota la nit, així que la brasa i el foc es considerable.
Agafo la mànega i començo a fer de bomber, de nit, amb el frontal, tota l’aigua glaçada...haig de canviar d’aixeta, un fum de l’òstia...
Vaja que comencem bé el dia. Sort que ho tenia tot a punt i em puc dedicar a apagar el foc. Hi estic més d’una hora. Acabo suat com un cabró, moll, estressat i amb una pudor de fum que semblo un carboner. Esmorzo amb una esgarrapada i marxo cagant llets cap a Granollers, quan sóc a mig camí m’adono que m’he deixat el rellotge, torno cap a casa, agafo el rellotge i faig un vistasso al foc. Tot controlat.

Abans passo per Malla que he quedat amb la Laia, companya d'entrenaments, arribem a Granollers i aparquem a la quinta forca, m’he deixat el putu rellotge al meu cotxe i anem amb el seu, plou i fa molt fred,  cagumdeu avui sembla que les coses costin més que de costum.

Anem a fer un cafè que se’m posa com una òstia als collons i després de deixar les coses al guardarroba i perdren’s varies vegades anem a escalfar. Abans vull agafar una ampolleta d’aigua que tinc a la bossa que acabo de deixar, demano el meu numero i estan deu minuts per trobar-la...collooooons...
 Quatre rectes i vinga, gas a la burra amb la meva tretzena participació en aquesta mitja. Només vaig a fer-la, res d’apretar ni deixar-m’hi la pell, a més sense rellotge no sé ni ritmes ni temps ni res, és igual, per sensacions i canya a les cames.

Fins al kilòmetre cinc tot va bé, m’ha passat el fred i ha deixat de ploure i malgrat haver-me aixecat amb el peu esquerre, i tot el que m’ha passat, vaig molt còmode. Tinc la llebre d’ 1h 20m al davant i mica en mica em va marxant. Arribo a la Garriga molt fresc, totes les pujades les he aprofitat per apretar una mica més i em sento amb força. No sé el temps que porto però la llebre de 1h 24m està per darrere meu, així que menys de 40 minuts, segur.
Km 10.Passem per dins la Garriga, carrerons, pujadetes, trams adoquinats, em trobo bé, no vull forçar la màquina en excés que cal guardar una mica pel final.
Al km 15 començo a notar una mica el bessó de la cama esquerre i el turmell dret, res important, no baixo el ritme, però tampoc l’apujo. Al km 17 ja tinc ganes d’arribar, la veritat, però tampoc m’estrujo gaire. Em deixo caure a bon ritme, relativament còmode, per la gran recta que he fet tantes vegades, per arribar amb un temps final de 1h 24m 14s. No ho entenc perquè la llebre d'1:24, no m'ha passat, deu haver petat...
Si hagués portat el rellotge potser podia haver intentat baixar d’ 1:24 però vaja, que no em ve d’aquí.
Molt content perquè he arribat molt sencer, amb una mica de mal al peu i al bessó, però res greu. I això de córrer sense mirar ritmes m’ha agradat. Ja fa temps que vaig deixar el pulsòmetre, ara potser deixaré el rellotge...
I la Laia 1:18:35, una veritable corredora, i una tot terreny!
Seguim.


Arxiu del blog