temes

27/09/2014

TÀNDEM


Amb un pilot de ferralla m'he fet un tàndem.


























video


22/09/2014

RIALP MATXICOTS




Aquest cap de setmana he estat altre vegada a la cursa Rialp Matxicots, és la meva segona participació, contant amb la del 2012. Una cursa extraordinària, gairebé familiar,on tot un poble s’aboca a l’organització, recorregut espectacular i de gran bellesa i un ambient indescriptible, res a veure amb la massificació de les curses de les grans marques...
Sortia amb els deures fets però amb una incertesa total de com em trobaria, des de l’Agost passat, al UTMB, que no corria una ultra de muntanya i tampoc les tenia totes, inseguretat, apatia i poques ganes de patir.
 Però la veritat es que millor no podia haver anat, com feia molt de temps que no em passava, he tornat a gaudir de córrer una ultra trail, m’he tornat a sentir corredor de muntanya i sobretot he disfrutat durant tot el recorregut. Últimament m’he arrossegat molt a les curses, patint problemes físics, deshidratacions, extenuació... aquesta vegada ha sigut diferent, m’he sentit fort des del principi, amb algun daltabaix però molt constant durant la cursa i acabant amb energia.
Més o menys va anar així:
Vaig cap a la sortida a quarts de sis del matí sense haver dormit gaire com sempre, porto un llamp de motxilla però sobretot menjar, aigua i moltes sals, es preveu molta humitat i no vull passar per lo d’altres vegades. Passo el control de material i saludo amics i coneguts per tot arreu. Amb un tres i no res ja estem corrent, surten molt forts per fer 82 km, la veritat, així que jo a lo meu.
Al cap de molt poc coincideixo amb en Xesc Terés i amb en Sergi Cuscó, més o menys anem al mateix ritme, ens anem fent la goma ara un a davant ara l’altre al darrere.
El dia es comença a aixecar i veiem imponent el Montsent de Pallars davant nostre, la pendent es considerable i ens comencen a passar corredors de la marató, que han sortit mitja hora més tard. Em trobo molt bé i estic gaudint, això últim és molt important, al final és l’únic que m’emportaré d’aquí, penso. No he parat de córrer en tot els plans i baixades i en alguna pujada també, però ara toca caminar ja que la paret es gairebé vertical.
Vaig menjant i bebent molt sovint, quasi obsessivament, sense gana i sense set, però és el que haig de fer, no es pot abaixar la guàrdia ni un moment, són moltes hores les que estaré rulant per aquestes muntanyes i ho necessitaré.
La baixada després del Monteroio m’enganxa una mica a contrapeu, tinc la primera mini-davallada però no em desanimo, una baixades tècnica i després vindrà una pista en lleugera pujada en la que m’hi haig d’esforçar molt  per no caminar, en Xesc se’m escapa i penso que ja no el tornaré a veure fins a l’arribada, però molta estona després i molta baixada després, tornem a coincidir.
En un dels molts poblets que travessem al llarg de la cursa se’ns uneix en Sergi, fem un bon autobús i ja quasi no ens separarem fins al final. A estones un passa a davant i va agafant distància, d’altres estones anem de costat i a vegades ens perdem de vista però a mi em sembla que vam anar molt bé tots tres, ens donàvem força uns als altres i tot i que cadascú feia la seva cursa a mi, em van ser de gran ajuda.
Fet i fet arribem a mitja cursa, altre vegada se’m escapen i marxen de l’avituallament quan jo arribo. Em canvio les sabatilles i els mitjons, em menjo un plat de pasta i tornem-hi. Aquí m’esperava la Fina que m’ajuda amb les sals, l’aigua, les barretes i tota la merda de parafernàlia que portem els corredors. Hi ha l’Esteban bevent  pausadament una cervesa que em diu que tranquil, no ve d’un minut i té tota la raó, però no vull perdre l’autobús que tan bé que en va...
Recordo la pujada que ve ara, de fa dos anys, llarga, pedregosa, amb molta calor i veig que no ha canviat. Em sento amb ganes i energia i pujo a bon ritme sense por, aquesta parada se’m a posat de meravella i estic com nou. No serà fins molta estona després que torno a enganxar en Xesc i més tard en Sergi, aquestes curses tan llargues acabes anant sol molta estona i jo ja ho sóc un llop estepari però m’he adonat que la companyia també se’m posa bé.
Els kilòmetres van passant i anem menjant muntanyes i desnivell, la pujada dels búnkers se’m fa especialment dura i llarga. Anem els tres pujant en silenci, separats uns deu metres els uns dels altres, però jo ho sento com si anéssim agafats de la mà. A partir d’aquí em vaig trobant cada vegada millor, amb més de 60 km a les cames i jo que cada vegada tinc més ganes de córrer, d’apretar a les pujades, de baixar com un foll....no sé que em passa, això no és normal.
El més normal en mi, seria anar sempre de més a menys, anar-me fonent i sentint poca cosa fins arribar a caminar, trist capcot i derrotat fins a l’arribada. Aquesta vegada és diferent, sento una energia dins meu que em crema, em desborda i em fa gaudir com mai.
A l’avituallament de Porta Ainé en Xesc torna a marxar ràpid, jo em menjo un bon pa amb tomàquet i surto disparat cap al Pic de l’Orri darrere seu. La pujada es molt dreta altra vegada però sé que es la ultima i a partir d’aquí tot baixada fins a meta.
Al control de dalt del Orri un gos pastor alemany se’m tira a sobre i em mossega, collons, la mare que el va parir! per sort no m’ha enganxat bé, no entenc com es pot tenir un gos així, però que els hi ensenyen?, en fi deixem-ho estar. Amb la mala llet que agafo, tiro avall que els talons em toquen el cul i tinc ganes de donar-ho tot, d’esparracar-me, de deixar-m’hi la pell i arribar vuit però em continc una mica, que encara falta.
L’últim tram de la cursa els disfruto com mai, anant a més i amb molta força. Pactem d’arribar tots tres junts ja que a aquestes alçades de la cursa, després d’anar tot el dia junts seria molt lleig fotren’s l’atxassu d’última hora. El que valoro més d’aquest esport és això, el companyerisme i el bon rotllo i no cal anar a buscar res més.
Entrem altre cop a Rialp tots tres amb un temps de 13 hores i 48 minuts, estic molt satisfet, tot ha anat rodat i no he tingut cap contratemps seriós i la companyia fantàstica, no es pot demanar res més!

Rialp matxicots, 82km, 6000+
13h 48m

16è classificat general, 2on veterà

Més content impossible
primer avituallament, encara de nit

un dels molts pobles per on passa la cursa




 el Montsent de Pallars
amunt, sempre amunt. I sense pals...

el trio calavera

arribant a l'avituallament de mitja cursa. Content



Arribada, els tres junts

Podi veterans, falta en Xesc

10/09/2014

MITJA MARATO DE MUNTANYA DE BERGA




El diumenge passat vaig córrer la mitja marató de muntanya de Berga, en diuen mitja però a mi em van sortir 27 km, que amb els seus 1700 de desnivell positiu em van deixar tou i baldat. La primera intenció era córrer la marató sencera però a quinze dies de l’ultra de Rialp no volia forçar tant la màquina, que llavors ja se que passa, més val menjar poc i pair bé.
La cursa en si no va anar ni bé ni malament, una més, de tantes que he fet, amb els seus moments bons i amb d’altres de dolents, amb les seves rampes,  i el seu final que es fa llarg. No entenc que em va passar exactament però les sensacions no van ser massa bones. La calor potser?, falta d’entrenaments, de tirades llargues, de desnivell? No  ho sé, potser anava mentalitzat per córrer pim pam i no, els km s’han de fer igualment, encara que siguin pocs.
Però de fet, ara mateix, tot em sembla massa, els 82 km de la Rialp matxicots em semblen inabastables, tot i que ja els vaig córrer fa dos anys, la marató em sembla una barbaritat i els 27 de diumenge deu ni doret...
No sé que m’està passant, estic perdent l’esperit i la filosofia ultra. Potser ja he cremat una etapa? Ja he fet tot el que havia de fer amb l’ultra distància?, no ho sé, ara mateix no tinc la motivació d’altres vegades i tot i que estic entrenant bé, em falta aquell no sé que, que fa falta per encara proves d’aquesta envergadura.
Em volia passar de l’ultra a la marató, però he anat esperant i ara ja es massa tard. Faré aquests 82 kilòmetres encara que no ho veig clar, potser seran els últims que faci per muntanya, tinc ganes de canviar de registre, de provar altres coses, altres distàncies, altres esports... ja veurem.

Amb tot, van ser 27 km aprofitats, si mes no, com un bon entrenament, vaig quedar el 25e, 6e de veterans, però això tan es.

04/08/2014

SUBIDA AL PICO VELETA



La cursa de la subida al pico Veleta surt de Granada a 600m i puja fins al cim de la muntanya més alta de la península a 3390m., 50km tots per carretera asfaltada que la converteixen en una cursa duríssima, tan per la distància com pel desnivell. Mai havia fet una cursa semblant, i es que no es pot catalogar ni com a marató ni com a cursa de muntanya, és, en definitiva una cursa excepcional i diferent.
A les set del matí ja estem tots els corredors a punt per la sortida, em trobo bastant bé malgrat  haver dormit un parell d’hores mal dormides, últimament el dia abans d’una cursa em costa molt agafar el son i em passo hores i hores donant voltes. No passa res, faré el que pugui.
Escalfo uns quinze minuts Granada enllà, buscant carrers solitaris i silenciosos i tinc un sentiment d’agraïment per estar viu, simplement estic feliç de poder fer el que estic fent i em sento en el lloc perfecte en el moment perfecte.
Sortim.
Els primers 10 kilòmetres són de “falso llano”, la carretera encara no puja gaire i agafo un bon ritme, còmode, però alegre. Dec tenir uns 100 corredors per davant , han sortit  molt forts i jo prefereixo reservar i veure-les a venir. És una cursa que no en tinc cap referència, aquí no valen ritmes, ni temps ni càlculs de minut/kilòmetre ni res semblant, així que m’estimo més ser prudent i guardar forces.
Només sortir, ja em noto els abductors carregats, els 5000 i la duatló del cap de setmana passat em van deixar tou i encara no m’he recuperat. Intento no pensar-hi però sé que això serà el factor que em condicionarà la cursa, sortir ja malament en una cursa de 50 kilòmetres no fa presagiar res de bo, però em conec bé el cos i sé que aguantaran, de patir, patiré segur, però aquesta és l’actitud: intentar disfrutar malgrat les adversitats i ser valent, fer el que haig de fer com sigui i de la manera que sigui i buscar el costat positiu.
Vaig amb un grupet de set o vuit corredors i no paren de xerrar, aquests andalusos són uns catxondos i no callen ni un moment,  jo no dic res però durant aquests primers kilòmetres em distrec amb les seves bromes.
A partir del kilòmetre dotze comença el festival, rampes i revolts fan abaixar el ritme però ningú para de córrer. La carretera serpenteja amunt i el grup es disgrega, em quedo sol i aquí comença la cursa de veritat, la meva i la de cada un. Sempre m’agrada’t  pujar i se’m dona prou bé, així que començo a avançar corredors. Els abductors, al abaixar el ritme, em molesten una mica menys però cada vegada estan pitjor.
Pugen molts cotxes per la carretera i molesta una mica la veritat, el fum, el soroll...Cap al kilòmetre 20 més o menys agafem la carretera antiga i aquí ja no n’hi han. El paisatge és més muntanyós i comença a bufar un ventet fred que s’agraeix. Començo a trobar el cansament doncs no he parat de córrer en tota l’estona, el ritme és molt lent i els kilòmetres no passen. Cap al km 25, començo a veure corredors que ja caminen, en passo un, dos, tres, és un degoteig constant i jo que em creixo, tinc un repunt d’energia i l’aprofito, com sempre, per deixar-me anar, fins ara he anat bastant conservador i ja va sent hora de trinxar-ho tot i esparracar-me.
Però també, com sempre, dura poc. Al kilòmetre 30 jo també estic caminant, les cames en fan mal i els abductors em cremen i començo a tenir una mica de fred. Aquí comença una altra cursa, la del fondista de veritat, la de saber sobreposar-se al cansament i al dolor i a més fer-ho amb alegria, sense dramatismes, poc a poc, anar avançant i esperar que la cosa canviï.
La carretera no dona treva, amunt, amunt i amunt. Les vistes des de Sierra Nevada son espectaculars, fa un sol radiant tot i que cada vegada el vent és més fred. No se’m està fent especialment dur però l’esforç que hi poso es considerable, tinc fred i em costa més respirar i cada vegada que corro se’m disparen les pulsacions, es qüestió d’anar avançant mica en mica perquè encara falta molta cursa.
 S’han barrejat els corredors de la cursa d’ 11km, la que surt molt més amunt, amb els de la de 50km, turistes, excursionistes, bicicletes.... un munt de gent direcció al Veleta, jo el veig encara lluny i molt amunt, vinga va David! que ho estàs fent de collons!
Els abductors en fan molt mal, unes punxades em recorren la cama des de el pubis fins al genoll, tinc mal de cap i ara si, sento que em costarà, i molt, però ja m’he la esperava aquesta així que amunt, sense por. Els kilòmetres costen molt de passar però mica en mica vaig avançant, vaig guanyant alçada a la muntanya i cada vegada el Veleta és més a prop.
Els últims cinc kilòmetres se’m fan molt  llargs però tot i així corro més que no camino, encara tinc dignitat per seguir amb el cap ben alt i la mirada posada a dalt el Veleta que es fa pregar. M’estic foten de fred doncs l’aire que hi bufa es molt fred i jo amb la samarreta de tires... va! apreta el cul i amunt collons.
 M’encanta el que faig, la satisfacció personal de superar-se un mateix no te preu i tot i el cansament i el dolor es converteixen en un estat mental molt agradable, estic content, jo diria que feliç, així és com entenc aquest esport.
Últims metres, ja gairebé hi sóc, al final no eren 50 kilòmetres i em trobo la meta sense esperar-me-la, corro gastant l’ultima gota d’energia i arribo a dalt amb un temps de 5h 19m, totalment buit però amb la satisfacció, una vegada més, d’haver creuat la línea d’arribada d’un objectiu i repte personal i esportiu.
Una de les curses mítiques de les moltes que hi ha, les seves trenta edicions l’avalen. Ha valgut la pena, i molt, jo crec però, que s’hauria de poder entrenar específicament, entrenar les pujades i sobretot l’alçada, 3400 metres és molt amunt i és nota moltíssim la falta d’oxigen.

Ara, a recuperar aquests abductors que m'han quedat destrossats...

73è classificat, 15è veterans M45















27/07/2014

DUATLÓ DE VALL TER



Aquest cap de setmana a sigut intents a nivell esportiu. El dissabte vaig córrer la cursa de festa major de Torelló, 5000m, tot i no haver entrenat gaire per aquestes distàncies, em vaig trobar molt bé. Amb un temps de 19’55 vaig córrer la segona part bastant relaxat, a ritme còmode per guardar una miqueta pel que vindria l’endemà.
I l’endemà cap a vall Ter, al duatló hybrid, és a dir: la combinació de cronoescalada ciclista i cursa de muntanya, amb un desnivell total de 1800+.
Sortim 200 bicicletes de Setcases i em poso bastant enrere, jo no sóc ciclista i l’ intenció  és pujar bastant xino-xano. No em trobo massa bé, em sento les cames cansades i carregades d’ahir i vaig pujant com puc. A mig camí, cap al km 5, tinc les cames molt millor i aprofito una miqueta per agafar ritme però no em noto fi del tot.
Arribo a la transició amb 55 minuts i gairebé està tot ple de bicicletes, ostiaaaaa, si que vaig enrere, bé no passa res, jo a lo meu. Em poso les bambes, carrego la motxilla i amunt. Les cames no milloren però agafo un ritmillu prou bo que em permet fins i tot trotar de tant en tant malgrat la pujada. Començo a avançar corredors i això em motiva, mica en mica vaig agafant ritme i cada vegada em sento millor, està clar que sóc un diesel...
Arribo al pic de la Dona pletòric i disposat a remuntar posicions, tantes com pugi, sento l’energia i les ganes de córrer encara que les cames estan dures i no van com haurien d’anar.
En un tram de recta i bastant planer avanço un corredor i tot seguit, collooons!, m’empuntego amb una pedra i surto volant com en superman, foto una aterrissada d’aquelles de quedar ben pla a terra. Espero uns segons a aixecar-me,  l’òstia a sigut considerable i em ragen el dos genolls de sang, el colze, la cuixa... va parir! quina llet m’acabo de fotre...
A partir d’aquí ja res a sigut igual, m’he desmotivat i l’ intenció és arribar i prou. Fem tota la carena que ens portarà al pic de bastiments i vaig tou, em fa mal tota la carcanada i em couen les ferides. Baixo moooolt tranquil, no vull tornar a caure que la setmana vinent tinc una altre cursa i aquesta si que em sabria greu perdre-me-la, així que poc a poc cap al coll de la marrana i encara avançant algun corredor més.
Arribo de nou a Vall Ter amb 2h i 31m, no sé la classificació però jo crec que dels trenta primers....començant pel final...jajajaja.
Bona matinal i cursa interessant pels qui els agradi un format més explosiu, jo em conformo amb no haver-me trencat coll i barres...

Una mica decebut pel resultat però no sempre les coses surten bé, l’important ha sigut sumar 
un bon entrenament  i saludar bons amics.




24/07/2014

ENDAVANT

Després dels 100 km de Santander vaig descansar una miqueta, no gaire, i de seguida em vaig posar a entrenar de nou. Llevat d’un doloret al peu que encara em dura  (inflamació del tensor del tibial anterior), tot es va posar al seu lloc en pocs dies i les ganes de córrer altre vegada, no es van fer esperar.
 Quedo meravellat del que aguanta l’organisme, la capacitat d’adaptació i de regeneració i com de nou, ens tornem a motivar per algun altre repte esportiu, en un cercle que sembla que no tingui fi. La qüestió és no estar parat i tenir un objectiu a la vista.
Jo crec que vaig fer una bona cursa, malgrat tot,vaig patir una mica massa i jo crec que el temps és millorable però la metereologia no hi va ajudar i potser vaig arribar una mica passat de voltes, i és que van ser masses setmanes entrenant específicament per aquests 100km i tenia el cos cansat però sobretot la ment.
Però ara tot això ja queda enrere, i cal mirar endavant. Aquestes setmanes he estat entrenant força bé, he tornat a la muntanya i he agafat la bici, combinació perfecte per el pròxim objectiu: la duatló de vall ter, un híbrid de cursa de muntanya i cronoescalada ciclista, a veure com va.
I per la següent setmana, la cursa del Pico Veleta: 50 kilòmetres tots de pujada per la carretera més alta d’Europa, sortint de Granada a 600m i arribant al pico Veleta a 3400m., quasi res...



Gas!

23/06/2014

100 KM DE SANTANDER






SORTIDA



Voldria escriure una crònica èpica, amb postes de sols, grans muntanyes i grans moments però ara mateix, quan ja han passat dos dies, només recordo  calor, patiment, formigó i asfalt. Tinc un record que es va forjant a la memòria i va destriant els pensaments, els que es quedaran per sempre i els que per una màgica decisió d’algun ens invisible, desapareixeran.
Vull escriure-ho abans no s’esborrin del tot, perquè no vull oblidar tot el que he viscut i perquè escrivint-ho, els pensaments van fluint i m’ajuden a recordar. Córrer cent kilòmetres no es fa cada dia i a més si son lluitats i patits fins al últim moment encara amb més raó.

La vida d’un corredor és un llarg aprenentatge, com la vida mateixa, no ens coneixem mai prou i sempre hi ha una nova situació que ens supera, en la que no tenim recursos interiors per afrontar-la. L’ultafons en ruta és una modalitat duríssima, en que la ment hi te un paper principal, aquesta predisposició mental s’adquireix amb els anys, després de córrer molts kilòmetres i després de viure situacions límit. La voluntat es va modelant i a traves d’ella es quan s’arriba lluny.
 Parlo per mi, es clar, però no crec que quedi gaire lluny, en aquest sentit, de grans corredors. A més a més de construir-me a la ment una manera per córrer aquestes distàncies fan falta aptituds, aptituds que jo no tinc. Em considero un corredor mediocre, les meves marques son molt discretes però tot el que he anat aconseguint amb aquests anys em fa estar molt satisfet i orgullós. He anat evolucionant com a corredor amb constància, mica en mica i sé que tot el que em proposi em farà créixer, amb esforç i perseverança.
Volia escriure una crònica dels cent kilòmetres i només em surten que reflexions, potser en el fons el que busco en el córrer es això; un perquè, una solució, un motiu, un cara a cara amb mi mateix en els moments més foscos, sentir-me viu i poder-ho compartir amb tots vosaltres.
Allà va:
Son les sis del matí i està plovent, d’aquí una hora donen la sortida i haurem d’estar donant voltes en aquest parc fins a completar cent kilòmetres. Jo crec que estic preparat, he entrenat tot el que he pogut, ratllant la lesió i el sobre entrenament i ara ja sóc aquí, preparat, apunt pel que calgui, penso donar-ho tot fins al meu límit, ho tinc claríssim i acabaré aquesta prova perquè he vingut fins aquí per córrer cent kilòmetres i ho penso fer. Aquesta és l’actitud.
El dia es va aixecant i els núvols també, sortim cent trenta corredors i entre ells hi sóc jo, no m’ho puc creure, en David de ca la burra en un campionat d’Espanya de 100km...
La primera volta la faig a ritme gairebé d’escalfament, són cinc kilòmetres amb alguna lleugera pujada, canvis de sentit i revolts pronunciats. El terra es ple de bassals i fa una xafagor asfixiant. L’objectiu és mantenir un ritme per sota els 5’m/km i sabent que aquest anirà baixant, baixar de 9 hores, i si les coses van mal dades, baixar de les 10 hores.
Les sensacions son molt dolentes, això ja sol ser habitual i no en faig cas, corro molt pesat i tot i que el ritme es baix estic suant molt. Les bones sensacions arribaran tard o d’hora i cap al kilòmetre 20, després de quatre voltes, m’adono de que no, no arriben. Paro uns segons a l’avituallament, hi ha l’Enric Rota pare que ens fa l’assistència i a cada parada hi ha una arrencada cada vegada pitjor.
Cap al kilòmetre 30, m’adono que en el meu interior quelcom no funciona, tinc la samarreta completament amarada i malgrat que no fa sol, fa una xafagor infernal. He anat bevent i menjant però potser no n’hi ha  hagut prou.
Passo la marató amb 3h 40m i penso que es prou bon temps, de seguir així tot anirà bé. Però les coses no van bé, em passa pel cap per un moment abandonar però ràpidament m’ho trec del cap, estic malament, si, però no tant, no em sento còmode i haig de fer un sobre esforç per aguantar el ritme però vaig avançant. Coincidim a l’avituallament amb l’Enric Rota fill que havia deixat enrere, donem una volta junts i em costa seguir-lo, camino uns metres per primera vegada i m’adono realment de la magnitud del que m’està passant: no estic ni a la meitat de la cursa i ja estic en clara davallada, haure de posar-hi molt de la meva part perquè si no, no acabo.

I finalment arriba, arriba aquell moment que et sobreposes a tot, l’energia em desborda i em torno a sentir corredor, fins ara m’he arrossegat, corria amb el cap i no amb les cames, però ara em trobo bé i aprofito per apujar el ritme i dono tres voltes sense parar. M’encanta aquest esport! això és l’ultrafons, amb 50 kilòmetres a les cames i corrent com un cabirol, no em fa mal res, avanço sentint els meus peus com piquen al terra, observant-me a mi mateix, concentrat en la respiració, en el moviment, el ritme. Se’m neguen els ulls de pura felicitat, aquí no hi ha paisatge per gaudir  ni res bonic que m’envolti però entro en un estat de plenitud total i corro, corro i res més, això es el que buscava i ja ho tinc, em deixo anar i durant 20 kilòmetres recupero l’esperit que m’ha dut fins aquí, córrer sense destí, avançar a cada passa sense motiu i aïllat del univers, ara estic en el meu món interior, un lloc difícil d’arribar-hi i per moments em sento que volo, lluny, molt lluny d’aquí.

Però la cosa dura poc. Cap al kilòmetre 70 em vull morir, em fa mal tot l’esquelet i córrer es un suplici, encara em queden sis voltes i em dic a mi mateix que ho hauré de fer si o si. L’Enric pare em diu: ara es el moment de posar-hi els cacauets i aquestes paraules em ressonen al meu cap durant tota la volta, d’això es tracta, de posar-hi els collons i  l’ànima si cal, de buscar a dins meu, buscar i buscar el que em doni coratge i ser valent, no rendir-se.
L’Enric fill ha abandonat, no ho he vist perquè si no, no el deixava, em sap greu.
 Mes o menys tardo mitja hora a fer cada volta, fins al kilòmetre u es fa bé, del u al dos encara passa una mica d’aire, però del tres al quatre es un martiri, queda el circuit ensotat i hi fa una calor horrible. Corro cada vegada més encarcarat i sé que acabaré, no en tinc cap dubte però se’m fa terriblement dur. Em fa un mal insuportable a la zona del pubis i a cada passa em fa una escalabrada, però no em rendiré, correré aquests 100 kilòmetres encara que sigui la ultima cosa que faci a la vida. Em queden tres voltes, començo a veure-hi el final a tot això però encara em queda molt.
 Aquests 15 kilòmetres van ser els pitjors de la meva vida, els vaig fer tots corrent, no vaig caminar ni un metre i pensava que en qualsevol moment cauria a terra, desplomat com un sac. Faig càlculs i crec que puc baixar de les 10 hores però en el fons m'és igual, el que vull és arribar com sigui.
El sol em castiga i em cremen les espatlles, el patiment  es extrem i el temps no passa, això és un veritable infern, val la pena patir tant? oi tant que si, el patiment dura el que dura però haver acabat aquests 100 kilòmetres amb aquestes condicions perdurarà en el meu interior fins sempre més i això no té preu.
Ultima volta. Vaig completament fos, encarcarat, garratibat i deshidratat, però no penso parar fins que arribi o fins que em mori. En Mia apareix del no res i em dona ànims, aquest ànims em tornen a la vida perquè el valor que tenen es infinit, junts varem començar en això i encara que ell hagi arribat molt més lluny que jo, hi ha una connexió entre nosaltres que ens uneix com a germans. Prometo que ho vaig donar tot, absolutament tot i l’últim kilòmetre el vaig fer per sobre de tots els meus límits i capacitats.
Arribo a meta amb 9 hores 56 minuts i 13 segons i les cames em fan figa, m’assec en una cadira i l’emoció em supera, ho he aconseguit!

Aquesta cursa m’ha ensenyat el que ja sabia, sembla una contradicció però no ho és, les coses no ens les acabem de creure fins que no les vivim i ara sé que no tinc límits, que aconseguiré el que em proposi, o no, però no deixaré mai d’intentar-ho, perquè s’ha de creure en un mateix i en el que es fa i això em manté viu.

100km de Santander, una prova molt, molt dura i més amb aquestes condicions de calor i humitat, amb només 49 arribats de 120 i pico corredors i amb un campió d’Espanya únic. Únic perquè el conec, perquè he vist la seva evolució imparable, les seves aptituts i capacitat d’esforç i superació. Aquesta victòria també me la sento meva, perquè després de tants anys i de tants entrenaments junts, som com un equip.

Felicitats Mia.




Un temps estratosfèric.




el circuit


El parque de la Llamas










20è classificat.



Contador web

Arxiu del bloc