temes

27/07/2014

DUATLÓ DE VALL TER



Aquest cap de setmana a sigut intents a nivell esportiu. El dissabte vaig córrer la cursa de festa major de Torelló, 5000m, tot i no haver entrenat gaire per aquestes distàncies, em vaig trobar molt bé. Amb un temps de 19’55 vaig córrer la segona part bastant relaxat, a ritme còmode per guardar una miqueta pel que vindria l’endemà.
I l’endemà cap a vall Ter, al duatló hybrid, és a dir: la combinació de cronoescalada ciclista i cursa de muntanya, amb un desnivell total de 1800+.
Sortim 200 bicicletes de Setcases i em poso bastant enrere, jo no sóc ciclista i l’ intenció  és pujar bastant xino-xano. No em trobo massa bé, em sento les cames cansades i carregades d’ahir i vaig pujant com puc. A mig camí, cap al km 5, tinc les cames molt millor i aprofito una miqueta per agafar ritme però no em noto fi del tot.
Arribo a la transició amb 55 minuts i gairebé està tot ple de bicicletes, ostiaaaaa, si que vaig enrere, bé no passa res, jo a lo meu. Em poso les bambes, carrego la motxilla i amunt. Les cames no milloren però agafo un ritmillu prou bo que em permet fins i tot trotar de tant en tant malgrat la pujada. Començo a avançar corredors i això em motiva, mica en mica vaig agafant ritme i cada vegada em sento millor, està clar que sóc un diesel...
Arribo al pic de la Dona pletòric i disposat a remuntar posicions, tantes com pugi, sento l’energia i les ganes de córrer encara que les cames estan dures i no van com haurien d’anar.
En un tram de recta i bastant planer avanço un corredor i tot seguit, collooons!, m’empuntego amb una pedra i surto volant com en superman, foto una aterrissada d’aquelles de quedar ben pla a terra. Espero uns segons a aixecar-me,  l’òstia a sigut considerable i em ragen el dos genolls de sang, el colze, la cuixa... va parir! quina llet m’acabo de fotre...
A partir d’aquí ja res a sigut igual, m’he desmotivat i l’ intenció és arribar i prou. Fem tota la carena que ens portarà al pic de bastiments i vaig tou, em fa mal tota la carcanada i em couen les ferides. Baixo moooolt tranquil, no vull tornar a caure que la setmana vinent tinc una altre cursa i aquesta si que em sabria greu perdre-me-la, així que poc a poc cap al coll de la marrana i encara avançant algun corredor més.
Arribo de nou a Vall Ter amb 2h i 31m, no sé la classificació però jo crec que dels trenta primers....començant pel final...jajajaja.
Bona matinal i cursa interessant pels qui els agradi un format més explosiu, jo em conformo amb no haver-me trencat coll i barres...

Una mica decebut pel resultat però no sempre les coses surten bé, l’important ha sigut sumar 
un bon entrenament  i saludar bons amics.




24/07/2014

ENDAVANT

Després dels 100 km de Santander vaig descansar una miqueta, no gaire, i de seguida em vaig posar a entrenar de nou. Llevat d’un doloret al peu que encara em dura  (inflamació del tensor del tibial anterior), tot es va posar al seu lloc en pocs dies i les ganes de córrer altre vegada, no es van fer esperar.
 Quedo meravellat del que aguanta l’organisme, la capacitat d’adaptació i de regeneració i com de nou, ens tornem a motivar per algun altre repte esportiu, en un cercle que sembla que no tingui fi. La qüestió és no estar parat i tenir un objectiu a la vista.
Jo crec que vaig fer una bona cursa, malgrat tot,vaig patir una mica massa i jo crec que el temps és millorable però la metereologia no hi va ajudar i potser vaig arribar una mica passat de voltes, i és que van ser masses setmanes entrenant específicament per aquests 100km i tenia el cos cansat però sobretot la ment.
Però ara tot això ja queda enrere, i cal mirar endavant. Aquestes setmanes he estat entrenant força bé, he tornat a la muntanya i he agafat la bici, combinació perfecte per el pròxim objectiu: la duatló de vall ter, un híbrid de cursa de muntanya i cronoescalada ciclista, a veure com va.
I per la següent setmana, la cursa del Pico Veleta: 50 kilòmetres tots de pujada per la carretera més alta d’Europa, sortint de Granada a 600m i arribant al pico Veleta a 3400m., quasi res...



Gas!

23/06/2014

100 KM DE SANTANDER






SORTIDA



Voldria escriure una crònica èpica, amb postes de sols, grans muntanyes i grans moments però ara mateix, quan ja han passat dos dies, només recordo  calor, patiment, formigó i asfalt. Tinc un record que es va forjant a la memòria i va destriant els pensaments, els que es quedaran per sempre i els que per una màgica decisió d’algun ens invisible, desapareixeran.
Vull escriure-ho abans no s’esborrin del tot, perquè no vull oblidar tot el que he viscut i perquè escrivint-ho, els pensaments van fluint i m’ajuden a recordar. Córrer cent kilòmetres no es fa cada dia i a més si son lluitats i patits fins al últim moment encara amb més raó.

La vida d’un corredor és un llarg aprenentatge, com la vida mateixa, no ens coneixem mai prou i sempre hi ha una nova situació que ens supera, en la que no tenim recursos interiors per afrontar-la. L’ultafons en ruta és una modalitat duríssima, en que la ment hi te un paper principal, aquesta predisposició mental s’adquireix amb els anys, després de córrer molts kilòmetres i després de viure situacions límit. La voluntat es va modelant i a traves d’ella es quan s’arriba lluny.
 Parlo per mi, es clar, però no crec que quedi gaire lluny, en aquest sentit, de grans corredors. A més a més de construir-me a la ment una manera per córrer aquestes distàncies fan falta aptituds, aptituds que jo no tinc. Em considero un corredor mediocre, les meves marques son molt discretes però tot el que he anat aconseguint amb aquests anys em fa estar molt satisfet i orgullós. He anat evolucionant com a corredor amb constància, mica en mica i sé que tot el que em proposi em farà créixer, amb esforç i perseverança.
Volia escriure una crònica dels cent kilòmetres i només em surten que reflexions, potser en el fons el que busco en el córrer es això; un perquè, una solució, un motiu, un cara a cara amb mi mateix en els moments més foscos, sentir-me viu i poder-ho compartir amb tots vosaltres.
Allà va:
Son les sis del matí i està plovent, d’aquí una hora donen la sortida i haurem d’estar donant voltes en aquest parc fins a completar cent kilòmetres. Jo crec que estic preparat, he entrenat tot el que he pogut, ratllant la lesió i el sobre entrenament i ara ja sóc aquí, preparat, apunt pel que calgui, penso donar-ho tot fins al meu límit, ho tinc claríssim i acabaré aquesta prova perquè he vingut fins aquí per córrer cent kilòmetres i ho penso fer. Aquesta és l’actitud.
El dia es va aixecant i els núvols també, sortim cent trenta corredors i entre ells hi sóc jo, no m’ho puc creure, en David de ca la burra en un campionat d’Espanya de 100km...
La primera volta la faig a ritme gairebé d’escalfament, són cinc kilòmetres amb alguna lleugera pujada, canvis de sentit i revolts pronunciats. El terra es ple de bassals i fa una xafagor asfixiant. L’objectiu és mantenir un ritme per sota els 5’m/km i sabent que aquest anirà baixant, baixar de 9 hores, i si les coses van mal dades, baixar de les 10 hores.
Les sensacions son molt dolentes, això ja sol ser habitual i no en faig cas, corro molt pesat i tot i que el ritme es baix estic suant molt. Les bones sensacions arribaran tard o d’hora i cap al kilòmetre 20, després de quatre voltes, m’adono de que no, no arriben. Paro uns segons a l’avituallament, hi ha l’Enric Rota pare que ens fa l’assistència i a cada parada hi ha una arrencada cada vegada pitjor.
Cap al kilòmetre 30, m’adono que en el meu interior quelcom no funciona, tinc la samarreta completament amarada i malgrat que no fa sol, fa una xafagor infernal. He anat bevent i menjant però potser no n’hi ha  hagut prou.
Passo la marató amb 3h 40m i penso que es prou bon temps, de seguir així tot anirà bé. Però les coses no van bé, em passa pel cap per un moment abandonar però ràpidament m’ho trec del cap, estic malament, si, però no tant, no em sento còmode i haig de fer un sobre esforç per aguantar el ritme però vaig avançant. Coincidim a l’avituallament amb l’Enric Rota fill que havia deixat enrere, donem una volta junts i em costa seguir-lo, camino uns metres per primera vegada i m’adono realment de la magnitud del que m’està passant: no estic ni a la meitat de la cursa i ja estic en clara davallada, haure de posar-hi molt de la meva part perquè si no, no acabo.

I finalment arriba, arriba aquell moment que et sobreposes a tot, l’energia em desborda i em torno a sentir corredor, fins ara m’he arrossegat, corria amb el cap i no amb les cames, però ara em trobo bé i aprofito per apujar el ritme i dono tres voltes sense parar. M’encanta aquest esport! això és l’ultrafons, amb 50 kilòmetres a les cames i corrent com un cabirol, no em fa mal res, avanço sentint els meus peus com piquen al terra, observant-me a mi mateix, concentrat en la respiració, en el moviment, el ritme. Se’m neguen els ulls de pura felicitat, aquí no hi ha paisatge per gaudir  ni res bonic que m’envolti però entro en un estat de plenitud total i corro, corro i res més, això es el que buscava i ja ho tinc, em deixo anar i durant 20 kilòmetres recupero l’esperit que m’ha dut fins aquí, córrer sense destí, avançar a cada passa sense motiu i aïllat del univers, ara estic en el meu món interior, un lloc difícil d’arribar-hi i per moments em sento que volo, lluny, molt lluny d’aquí.

Però la cosa dura poc. Cap al kilòmetre 70 em vull morir, em fa mal tot l’esquelet i córrer es un suplici, encara em queden sis voltes i em dic a mi mateix que ho hauré de fer si o si. L’Enric pare em diu: ara es el moment de posar-hi els cacauets i aquestes paraules em ressonen al meu cap durant tota la volta, d’això es tracta, de posar-hi els collons i  l’ànima si cal, de buscar a dins meu, buscar i buscar el que em doni coratge i ser valent, no rendir-se.
L’Enric fill ha abandonat, no ho he vist perquè si no, no el deixava, em sap greu.
 Mes o menys tardo mitja hora a fer cada volta, fins al kilòmetre u es fa bé, del u al dos encara passa una mica d’aire, però del tres al quatre es un martiri, queda el circuit ensotat i hi fa una calor horrible. Corro cada vegada més encarcarat i sé que acabaré, no en tinc cap dubte però se’m fa terriblement dur. Em fa un mal insuportable a la zona del pubis i a cada passa em fa una escalabrada, però no em rendiré, correré aquests 100 kilòmetres encara que sigui la ultima cosa que faci a la vida. Em queden tres voltes, començo a veure-hi el final a tot això però encara em queda molt.
 Aquests 15 kilòmetres van ser els pitjors de la meva vida, els vaig fer tots corrent, no vaig caminar ni un metre i pensava que en qualsevol moment cauria a terra, desplomat com un sac. Faig càlculs i crec que puc baixar de les 10 hores però en el fons m'és igual, el que vull és arribar com sigui.
El sol em castiga i em cremen les espatlles, el patiment  es extrem i el temps no passa, això és un veritable infern, val la pena patir tant? oi tant que si, el patiment dura el que dura però haver acabat aquests 100 kilòmetres amb aquestes condicions perdurarà en el meu interior fins sempre més i això no té preu.
Ultima volta. Vaig completament fos, encarcarat, garratibat i deshidratat, però no penso parar fins que arribi o fins que em mori. En Mia apareix del no res i em dona ànims, aquest ànims em tornen a la vida perquè el valor que tenen es infinit, junts varem començar en això i encara que ell hagi arribat molt més lluny que jo, hi ha una connexió entre nosaltres que ens uneix com a germans. Prometo que ho vaig donar tot, absolutament tot i l’últim kilòmetre el vaig fer per sobre de tots els meus límits i capacitats.
Arribo a meta amb 9 hores 56 minuts i 13 segons i les cames em fan figa, m’assec en una cadira i l’emoció em supera, ho he aconseguit!

Aquesta cursa m’ha ensenyat el que ja sabia, sembla una contradicció però no ho és, les coses no ens les acabem de creure fins que no les vivim i ara sé que no tinc límits, que aconseguiré el que em proposi, o no, però no deixaré mai d’intentar-ho, perquè s’ha de creure en un mateix i en el que es fa i això em manté viu.

100km de Santander, una prova molt, molt dura i més amb aquestes condicions de calor i humitat, amb només 49 arribats de 120 i pico corredors i amb un campió d’Espanya únic. Únic perquè el conec, perquè he vist la seva evolució imparable, les seves aptituts i capacitat d’esforç i superació. Aquesta victòria també me la sento meva, perquè després de tants anys i de tants entrenaments junts, som com un equip.

Felicitats Mia.




Un temps estratosfèric.




el circuit


El parque de la Llamas










20è classificat.


31/05/2014

OBJECTIU A LA VISTA

Si tot va bé, d’aquí tres setmanes estaré corrent els 100 kilòmetres de Santander, i dic si tot va bé, perquè tots sabem que les coses es poden girar en qualsevol moment.
Ara mateix, quan el volum i intensitat dels entrenaments haurien de ser màxims, em trobo parat, aquesta vegada per una petita inflamació al tendó del dit del peu. Jo diria que no arriba a lesió, però de seguir el ritme com fins ara de segur que no arribo. De fet, se’m està fent una mica pesat, masses setmanes visualitzant un sol objectiu i ja tinc ganes de que arribi. Però no, encara falten tres setmanes, que poden ser decisives, per encarar amb optimes condicions una prova d’aquesta envergadura.
De moment he tornat a agafar la bici i amb tres o quatre dies tornaré a provar de córrer, tornar a córrer vol dir fer una tiradeta d’un parell d’hores com a mínim i si el peu aguanta acabar de prémer l’accelerador i creuar els dits perquè tot s’aguanti uns dies més.
Jo crec que he fet les coses bé, amb seny i poc a poc, però aquestes coses van així, i quan vénen, vénen. No m’hi atabalo, l’entrenament ja està fet, falta la última posta apunt però si no pot ser, no pot ser. No tinc por, ni dubtes, perquè ja ser on m’he ficat, 100 kilòmetres no són poca cosa però confio en mi i els espero de cara i mirant-los als ulls
Faré el que pugui, però una cosa tinc clara: penso donar-ho tot.


19/05/2014

6 HORES DE RESISTÈNCIA SOLIDÀRIA MARTORELL


No voldria començar aquesta crònica sense agrair primer al Carles Salvador i companyia i a l'equip Koala la magnífica feina feta a nivell organitzatiu d'aquest esport tan minoritari com es l'ultrafons en ruta.
Dit això, explicar que afrontava aquesta prova sense cap objectiu en concret, bé, si, intentar fer el màxim numero de kilòmetres amb sis hores, així de senzill i així de difícil també. Tot plegat serà un bon test de cara als 100km  d'aquí cinc setmanes.

Ens trobem un munt d'amics a les vuit del matí a can Cases de Martorell, l'ambient és molt familiar i distès, lluny de la massificació d'altres curses. Em vingut amb en Mia que només farà 50km i l'Enric, que s'estrena en la modalitat. Es tracte de córrer per un circuit de 2'5km durant si hores, el circuit, tot s'ha de dir, té un parell o tres de pujadetes que amb el llarg de les hores es tornen pujades bastant dures i que et trenquen el ritme.
Molts corredors han vingut a fer només una hora, o dues, o tres, tan se val, aquí tothom ve a fer el que vol i és que en tractar-se d'una cursa solidària , el crono i la posició no és el més important.

Sortim.

De seguida es forma un grup capdavanter, son corredors que van a competir i a donar-ho tot. No és el meu lloc i em mantinc a uns metres mentre escanejo tot el meu cos en busca d'alguna senyal negativa. No, tot està correcte, no em fa mal res i les sensacions sou prou bones, així que agafo un bon ritme de creuer sabent que més tard o més d'hora hauré d'afluixar.
 Això de l'ultrafons no te secrets, cadascú ho fa com vol, ho com pot. Molts corredors surten reservant molt les primeres hores i apretant a les darreres, d'altres surten molt forts fins que peten i llavors a caminar, d'altres van augmentant el ritme progressivament...en fi, no hi ha formules, tot depèn del dia que tinguis, de l'entrenament i de les ganes de patir...

Quan portem uns vint minuts em passa una noia de l'equip Bikila, la Cristina Gonzalez, porta un ritme alegre i té un córrer molt bonic, eficient, i sé que es una molt bona corredora, una especialista en la modalitat i amb varis rècords d'Espanya. Sense pensar-m'ho gaire m'enganxo al seu darrera i rodo amb ella durant almenys una hora. Sé que el ritme es massa alt per a mi, però estic disfrutant, corro amb ganes i sense cap pressió, penso que tots el kilòmetres que pugui fer amb ella ja els tindré fets, per altre banda m'agrada córrer a roda d'algú, no sé si la molesto, ja m'ho dirà si vol, però seguir una llebre, encara que sigui massa ràpida m'ajuda a passar les hores i els kilòmetres. Ella va concentrada, sense dir res i jo també.
Portem dues hores de cursa i ja duc uns 25km, de seguir així faria una marca molt bona però no em deixo portar per l'eufòria i mica en mica vaig afluixant. Ens anem creuant amb els corredors i ens animem, algun ni obre la boca i jo intento fer-ho amb tothom però també hi ha estones que desconnecto i m'amago darrere les ulleres, concentrat amb el que estic fent, doncs començo a notar el cansament.
A partir de les tres hores comença una altre cursa, la d'aguantar sigui com sigui, la de no afluixar el ritme. Tinc l'isquiotibial que em molesta, ahir vaig estar remenant a l'hort i ara me'n ressento. No m'agrada fer-ho però em prenc un ibuprofè ja que la cosa comença anar a més. La marató la passo a 3'40 i començo a anar trallat, la calor ja  apreta i tinc el coll irritat, a cada volta passem per una pollancreda que ha deixat anar tot el borrisol i se'm posa al coll.
Molts corredors han anat parant, de fet, amb quatre hores de córrer ja n'hi hauria d'haver prou, però no. Més i més, quan les cames fan mal i et demanen a crits que paris, el cansament s'acumula i els dolors al cos van apareixent, aquesta és l'essència d'aquest esport, m'encanta...!
La noia fa hores que roda al mateix ritme, ens està fent un recital de córrer a tots, mare meva! quina fera, molts corredors caminen algun tram i jo, en un atac de debilitat també ho faig. De seguida un corredor en ve pel darrere i m'anima a seguir, diu que afluixa una mica i m'hi enganxo. Han sigut només 10 metres i ja torno ha estar en cursa, lluitant, patint, però també gaudint. Gràcies Xesc.
Queda només una hora i tinc un repunt d'energia, no es pot donar mai per perduda una cursa així, quan menys t'ho esperes et recuperes  i segueixo corrent a bon ritme, adolorit però a bon ritme. No m'he mirat les classificacions ni m'hi importa i faig les quatre ultimes voltes prou bé i satisfet fins que sona el bossinassu final. Animo a l'Enric que està passant el seu calvari però al final també farà una bona cursa
Ja està, segons el meu GPS 67'390 km, segons el temps oficial 66'3 km de pura passió, superació i amistat.
Avui em trobo bastant bé, sé que no ho vaig donar tot però tampoc calia, l'objectiu no era aquest si no fer un bon entrenament, gaudir d'això que tan m'agrada que és córrer i col.laborar amb aquesta iniciativa solidària.

Gràcies a tots i fins l'any que ve Martorell.









06/05/2014

HISTÒRIES DE L'ESMOLET




 Ja fa un temps, teníem un gos que es deia Esmolet, un gosset eixerit i murri com ell sol, la meva mare sempre explicava al meu fill, quan era petit, les “aventures de l’Esmolet”, històries mol tendres, històries de gossos, explicades per una àvia al seu net.
Aquesta història va passar fa quatre dies i el seu protagonista no era l’Esmolet però podria ser-ho perfectament.
En un tombant de carretera ens trobem dos gossos caminant pel mig, van sense rumb, amb la mirada perduda, i amb aquell aire de gos desemparat que porten tots els gossos perduts i que fa tanta pena. Son dos gossos de tura, el pastor Català i conec prou bé la raça, ja que també n’havia tingut.
 Arrambo el cotxe en una vora, baixo, i els crido. Es queden parats, immòbils, amb les orelles atents i la mirada fixada en mi. Segueixen passant cotxes que els esquiven i tot plegat es una situació molt perillosa. De seguida s’atura un altre cotxe i baixa un noi que es solidaritza amb la meva situació, doncs en realitat, els gossos sembla que siguin meus i que els intenti agafar. Però els gossos no es deixen ni tocar, son esquerps i desconfiants i estan morts de por. Els cotxes segueixen passant i en un sentit de circulació ja n’hi ha tres o quatre de parats, intentem agafar-los però no hi ha manera. Truquem al 112 i es fan un fart de riure, al 012, tres quarts del mateix, i que si volem ens donen el telèfon de la protectora mes propera...
La situació és gairebé d’emergència, hi ha quinze o vint cotxes parats, portes de cotxe obertes, gent pel mig de la carretera... em sorprèn que tothom es comporti cívicament, fent-se càrrec de la situació i posant-hi paciència.
Amb aquestes que arriba un noi amb un tot terreny tot atrotinat que porta un gosset petit, diu de provar a fer-lo servir com a reclam dels altres. Tu mateix, li contesto, i sense manies baixa el gosset d’un salt i els gossos perduts reaccionen positivament i s’hi acosten. Tot passa molt de pressa però amb un moment els tenim agafats tots dos i ell s’ofereix per carregar-los al seu cotxe, la situació no està gaire per discutir que fer, hi ha una vintena de cotxes parats, la carretera tallada, tres gossos per allà al mig i un munt de gent que comença a estar nerviosa.
Ja trucaràs a la protectora o a qui sigui, li dic, i em contesta que si, que ja se’n fa càrrec.
Torno cap a casa satisfet, he fet el que calia i si la cosa va com a d’anar en poc temps els gossos tornaran a casa, lliures de perill, jo mateix ho he fet un munt de vegades, trucar a l’ajuntament, a la protectora d’animals, investigar...
Al cap de deu dies un amic em passa una fotografia a través d’un veterinari d’uns gossos que fa dies que estan buscant, no hi ha dubte, són els mateixos. Vaja, ara que em trobat els amos, no sabem on són els gossos...
Em poso en contacte amb els propietaris i els hi explico tots els detalls de com va anar i de la persona que els va recollir. Fa dies que volten totes les rodalies de casa seva, masies i demés i no n’han trobat ni rastre. A la protectora de Vic tampoc no els hi ha arribat cap gos d’aquestes característiques, per tant al saber-ne alguna cosa els anima a seguir buscant.
Jo sé el que es sent al perdre un gos, fa molts anys en varem perdre un, un gos de tura també, es va perdre a Cantonigròs i el varem trobar al cap de quinze dies a Manlleu, retrobar-nos, va ser una cosa molt emotiva i que encara recordo, per això, em sento molt proper a aquesta família. Gairebé me’n sento responsable i no paro de donar-hi voltes i de pensar on dimonis va portar els gossos aquell noi.
Al vespre, estirat al llit, m’imagino els gossos lluny de casa, desorientats i esporuguits i m’imagino als amos patin per ells i tot i que no els conec de res, m’hi sento molt proper.
El diumenge al mati vaig a voltar masies a veure si algú reconeix aquell cotxe i el seu propietari. Estem en contacte amb la família i els animo a no perdre l’esperança perquè en algun lloc han d’estar i segur que els trobem.
Em diuen que es possible que siguin a la protectora d’animals de Moià ja que algú els hi ha facilita aquesta informació, aquesta setmana han entrat dos gossos d’aquestes característiques.
Vaja, sembla que la cosa acabarà bé finalment. Tot lliga, el noi deu ser de la banda de Collsuspina i li queda més a prop Moià, és lògic, tot quadra.
Però no, no hi son. En sap molt greu, pobrets, em queien bé aquells gossos, amb aquell aspecte desmanegat, tan peluts i amb aquell serrell que els hi tapa els ulls.
Passa el cap de setmana i finalment em truquen dient-me que ja els han trobat, eren en una casa a peu de carretera, quina alegria!. El que no acabo d’entendre es que volien fer-ne amb aquests dos pobres gossos, però això es una altra història. També haig de dir que els gossos no portaven xip ni el telèfon de l’amo al collar, això últim hagués facilitat enormement les coses.
Si ens trobem un gos a la carretera ens em d’aturar, i mirar de donar un cop de mà, més enllà de la responsabilitat dels amos, podem ajudar a evitar molt patiment, humà, però també de quatre potes...
Aquesta història m’ha fet recordar l’Esmolet però també tots els gossos que hem tingut, que són molts. De tots ells en guardo bon record, encara que  d’algun més que d’altres.
Diuen que el grau de civilització d’una societat és mesura pel tracte que reben els seus animals, jo crec que encara estem lluny del que hauria de ser.
Jo faig el que puc.

En Black i la Kira, els gossos en questió


29/04/2014

MITJA MARATÓ DE LA GARROTXA




Bones sensacions a la mitja d’Olot, en general em vaig trobar bé i va sortir un bon temps, per ser una mitja bastant lenta i amb uns desnivells considerables.
Els primers cinc kilòmetres a bon ritme (3’54m/km), per treure la carbonilla i provar com es troba la maquinària. Tot correcte, a partir d’aquí em despenjo del grup que anava i segueixo sol fins a gairebé el kilòmetre quinze. Durant aquests quinze quilòmetres em relaxo i abaixo sense adonar-me el ritme. Avanço algun corredor i algun també em passa, intento enganxar-m’hi però el ritme és massa alt i els deixo marxar. Hi ha moments que em sembla que m’he perdut, doncs no veig ningú per davant ni per darrere. Vaig corrent als peus del Puigsacalm, en un bonic dia de primavera i amb això en tinc prou.
A partir del kilòmetre quinze començo a trobar més corredors i em torno a posar en cursa, apreto de nou i vaig encegat cap a l’arribada, ara tot es baixada i allargo la gambada tan cop puc.
Arribada tranquila amb un temps de 1.26’11, sense estrebades, sense patir, sense passió. 29è classificat, 12è veterans. Un bon entrenament a bon ritme.

Seguim.




25/04/2014

OBJECTIUS

Després de la marató de Barcelona, vaig descansar una setmana justa i de nou vaig prosseguir els entrenaments. Això es el que té el córrer; que no s’acaba mai, una vegada complert l’objectiu sempre n’hi ha un altre que s’espera per poder ser complert, nous reptes, noves il·lusions , nous horitzons.
Aquestes ultimes setmanes han sigut de molt volum, encadenant dies i dies seguits de sèries i rodatges llargs. Em trobo bé, i el que cal és no parar, perquè cada parada comporta una arrencada que  encara costa mes. Tot va encaminat per el proper 21 de Juny, als 100 kilòmetres de Santander. Ja fa molt temps que vull intentar aquesta distància i ara ho farem bé, a més, és campionat d’Espanya.
Abans però, com a entrenament, correré la mitja marató d’Olot. Això serà aquest Diumenge, espero no notar tot el cansament acumulat d’aquestes darreres setmanes, i d’aquí 15 dies, correré les 6 hores de Martorell, una prova nova al calendari i també per a mi, doncs he participat en curses de 12h, de 24h , però cap de 6h, a veure com surt.
Aquest any, per aquesta mateixa època, ja havia corregut dues maratons de muntanya, un kilòmetre vertical, dues curses més de vint i pico kilòmetres i no sé quantes coses més, tot per muntanya. Aquest  any està sent molt diferent, només corro pla i asfalt però de moment no ho trobo a faltar això de les pujades i les baixades.
Però com que ja em conec i sé que tard i d’hora hi tornaré, ja estic apuntat a l’ultra trail de Rialp matxicots, al setembre. Ja vaig participar-hi fa dos anys i em va agradar molt, una cursa d’alta muntanya, amb ambient familiar i una distància que em sembla que és la bona, 82km. Per ara deixo estar les ultres de 100 kilòmetres o més, em desgasten massa i pateixo excessivament.
Potser al Novembre tornaré a l’asfalt, a intentar  de nou un sub 3 hores a la marató de València o la de Castelló, però ja veurem, encara falta molt.
Doncs aquest son els meus horitzons esportius, reptes que em fan somiar i esforçar-m’hi i que em fan sentir viu.

Som-hi!

18/03/2014

MARATÓ DE BARCELONA



Si, m’agrada córrer, però també m’agrada escriure, perquè escrivint tot el que va passant, m’ajuda a veure-hi més clar i si cal, a recordar-ho amb fidelitat per tornar-ho a reviure.
Ahir a la marató de Barcelona vaig viure moments intensos, de patiment físic i de dolor però també de plenitud i felicitat. No, no tot és una marca, una marca és només un numero i el que busquem a la fi, no és una simple xifra. Busquem una superació, una satisfacció personal i un trobar-se cara a cara amb un mateix, amb l’essència del que som, com a corredors i com a persones.
Abans d’una marató sempre hi ha els dubtes de com respondrà el cos al que ens disposem a córrer, 42 kilòmetres no són poca cosa i últimament sembla que es subestima una mica la distància. La marató posa a tothom al seu lloc i si la preparació ha estat la correcta tot ha d’anar bé, però sempre hi ha un punt d’incertesa i uns condicionants que no podem controlar.
En el meu cas, tot i haver fet més de vint maratons de muntanya, afrontava la meva quarta marató d’asfalt, amb uns minsos entrenaments i amb poca confiança amb mi mateix. La nit abans gairebé no vaig dormir, els nervis en van trair i encara estossegava d’un fort refredat.
La cosa va anar més o menys així:
Estic a la línea de sortida envoltat de corredors, molts amics per tot arreu, ara ja no tinc nervis i em dic a mi mateix que sigui quin sigui el resultat final estaré satisfet, si no va prou bé ja tinc les excuses preparades i en realitat no tinc gaire fe en que aconsegueixi l’objectiu. L’objectiu ben bé no sé quin és, ja fa setmanes que he abandonat la idea de baixar de les tres hores i ara suposo que és acostar-m’hi tan com pugui, però en acabar dignament i sense caminar potser en tinc prou.
Sortim.
Crec que el ritme de sortida és massa ràpid i els primers kilòmetres els faig molt suaus, en passen cents de corredors i jo a la meva. Sé que tot això es paga més tard i vaig regulant en tot moment. Les sensacions son boníssimes i estic corrent molt per sota del que podria, gastant el mínim i bevent tanta aigua com puc. Es preveuen temperatures altes cap al migdia i jo ja sóc gat vell, així que cada 5 kilòmetres en bec una ampolla sencera d’aigua.
Passo els 10 kilòmetres amb gairebé 44 minuts, bé bé bé, vas bé david, em sento animat i amb força, al final potser tot anirà bé. Aquest matí no les tenia totes, estava de mal humor i emprenyat per no haver pogut dormir. Com aquella cançó del Sabina que diu: “y nos dieron las diez y las onze y las doze, y nos dieron la una las dos y las tres...” donç això, donant voltes al llit i marcant cada hora com un campanar...
Al cap de poca estona en passa un escamot de corredors molt compacte amb la llebre de les 3 hores, jo hauria d’estar aquí, penso, però els deixo marxar i segueixo amb la mirada la seva estela sabent que algun dia ja hi seré, avui no toca, s’ha de ser realista i acceptar les pròpies limitacions, 3 hores és ser massa ambiciós i tot i saber que tinc les capacitats, no em vull arriscar.
Seguim. Els carrers de Barcelona són una festa i és bastant distret córrer entre mig de tanta gent. Kilòmetre 20, ara ens anem creuant amb els primers corredors, veig en Mia que va enxufadíssim per davant de la llebre de 2’45, veig molts coneguts que van per davant meu i sense adonar-me’n ja he passat la mitja marató, ara ja és qüestió de restar. 1:33’39”.
Decideixo apretar una mica la màquina, fins aquí he anat sobradíssim, potser massa i tot i em noto corrent sense forçar, com un rodatge suau més. Començo a passar corredors i em sento amb força i energia, segueixo així fins al kilòmetre 25, el 27, el 29..., això no té aturador, vaig mirant el rellotge i en realitat el ritme és el mateix que el del principi el que passa que m’hi haig de fer més, 4'20. Faig càlculs i si segueixo així encara faré un bon temps.
Veig una pancarta amb el meu nom i uns crits d’ànim que em donen ales, sé que a partir d’aquí m’acompanyarà el meu fill Genís i em sento de meravella.
Kilòmetre 30. En Genís en marca el ritme metòdicament, anem passant corredors i més corredors i a mi em sembla que volem.
De cop i volta, sense avisar, em començo a notar cansat, l ’home de la massa em glopeja i en matxaca i cap al kilòmetre 32 m’està fotent una pallissa que la veritat, no m’ho esperava. El temible mur a aparegut i m’enganxa despistat, em fan mal les cames, les pulsacions se’m disparen i em trobo molt cansat, tot ha vingut de cop i en Genís que no té compassió. Passem corredors i més corredors, molts caminen i a mi, em dona la sensació que anem a un ritme infernal. Cap al kilòmetre 38 estic fos, però ell no em deixa, m’anima i corre davant meu, obrint-se camí entre tanta desfeta de corredors mig morts. Fa molta calor i poso el meu cos una vegada més al límit, conec aquesta sensació perfectament i m’encanta, aquí surt el meu veritable corredor d'ultrafons que tots portem dins, només es tracte de deixar-lo fluir, observar, sentir i gaudir, com deia algú: el dolor és inevitable però el patiment es opcional.
Que durs que es poden arribar a fer uns pocs kilòmetres, però aquesta vegada no em sento sol i tinc algú amb qui confiar. M’hi repenjo i el segueixo com un gos, mentre la gent a banda i banda de carrer anima efusivament. Tinc la sensació que estic corrent fent trampa, mai ningú m'havia portat tan bé i em sento veritablement acompanyat.
Els últims kilòmetres són de lleugera pujada i es nota, ja veig gairebé l’arribada i per uns moment em sento invencible perquè ho he donat tot i ara tinc la satisfacció del que sobreviu a un mateix, en un acte tan primitiu i tan senzill com es córrer.
I una vegada més passo l’arc d’arribada d’una altre cursa, aquesta vegada amb el meu fill, li agraeixo infinitament el que ha fet per mi, ho recordaré tota la vida i jo crec que ell també.
3 hores 10 minuts i 12 segons
La primera mitja amb 1'34 i la segona amb 1'36, malgrat tot bastant regular. 1028è classificat.  159 categoria M45
Aquesta marató m’ha ensenyat que les coses no es poden donar mai per perdudes, que s’ha de lluitar fins al final. Que sense l’ajuda i el suport dels que t’estimes tot això seria impossible i que, encara que costarà, encara hi ha marge de millora.
Gràcies marató i fins aviat.









13/03/2014

MARATÓ




La setmana prèvia a una marató tot son dubtes i incerteses, els nervis comencen a fer acte de presència i els dies es fan interminables i la setmana mooolt llarga. Dijous passat vaig passar la nit del lloro a la feina,va cremar una nau de reciclatge de serradures i una granja de pollastres després, vàrem treballar tota la nit i vaig agafar fred. Moll i sense dormir, l’endemà ja vaig veure que la cosa no anava gaire fina i vaig agafar un refredat de cavall.

Avui estic millor però encara estossego, crec que no perilla la marató però he estat preocupat tota la setmana, entrenant a mig gas, amb mal de cap i maleint una vegada més la meva sort.

L’altre dia li comentava amb en Luigi que tenia un pressentiment, que aquesta marató ens aniria bé. En realitat més que un pressentiment és un desig, fa molts mesos que estic esperant aquest dia i tot anat com anat, els entrenaments no han sigut els previstos i ara un bon refredat per acabar-ho d’arrodonir. Però ara ja està, no cal donar-hi més voltes, en Genís, el meu fill diu que m’acompanyarà fins a l’arribada des de el kilòmetre 30 i em fa molta il.lusió. També em fa especial il.lusió que els meus germans i familia m’ estiguin  esperant en un punt per animar-me com diuen que faran.

Repassant el meu historial atlètic m’he adonat que tot i portar més de vint maratons fetes, només n’ he fet quatre d’asfalt, les altres eren totes de muntanya i en realitat tinc poca experiència. Recordo especialment la meva primera marató, aquí a Barcelona mateix, com vaig arribar a patir però també el gust de la victòria a l’arribada. A la muntanya tot passa a un altre ritme, les pujades poden ser dures i llargues però el ritme en general sol ser més baix.
Que estic cagat, vaja, perquè ara recordo el mal que fan les cames al kilòmetre 35, i el dur que pot arribar a ser l’asfalt.

Sortiré a fer la marató com un més, a reservar la primera mitja i a veure que passa fins al final però una cosa és segura: penso donar-ho tot i disfrutar d’una gran matinal esportiva sigui quin sigui el resultat final.


04/03/2014

MITJA MARATÓ DE BANYOLES





Córrer una mitja marató d’asfalt no té res d’especial, havia pensat obviar la crònica que faig sempre després de cada cursa però finalment m’he decidit a escriure’n quatre ratlles. Perquè és quan ho escric que veig la verdadera dimensió de les coses i em serveix per saber on sóc i més o menys cap on haig d’anar. També perquè amb el temps, m’agrada rellegir-ho i reviure totes aquestes experiències, doncs la memòria al recordar fets passats, a vegades, queda reduïda a un o dos moments borrosos i poca cosa més. En realitat ho escric per a mi, però si has arribat fins aquí, amic lector, espero en puguis treure un profit o si més no passis una estona distret.

Volia córrer aquesta mitja marató com a preparació per la marató de Barcelona d’aquí quinze dies, feia molt de temps que no corria a sobre l’asfalt, jo diria que anys, de fet, no recordo quina va ser la ultima vegada, el que si recordo, es haver corregut ja una vegada aquesta mitja en concret, crec que l’any 2007.
El recorregut es força ondulat i degut a un canvi d’ultima hora per part de l’organització encara ho és més, amb unes pujades i unes rampes considerables. Així que el temps que en marco a l’inici com a objectiu es de 1h 25m, tot i no ser cap marca ho considero bastant exigent degut en part pel propi recorregut i en part pel meu estat de forma. Cal recordar que surto d’una lesió que m’ha fet estar gairebé parat cinc setmanes i jo mateix em  trobo a faltar kilòmetres a les cames.
Amb tots aquests condicionants però amb un dia radiant i una temperatura optima per córrer, em situo a la línea de sortida una vegada més, amb un numero al pit i disposat a donar-ho tot.
La sortida és molt ràpida i em costa trobar ritme, diria que fins al kilòmetre cinc no em començo a trobar bé, fins aquí tot han sigut batzegades i un córrer sense harmonia. Després de veure ritmes de 3’40- 3’50km/m al meu rellotge finalment agafo un bon ritme de creuer a 4’-4’05. Ara si, em trobo bé. Començo a gaudir d’aquesta cosa tan estúpida que se’n diu córrer. Córrer cap a enlloc, córrer perquè si, córrer per córrer, córrer per buscar quelcom a dins meu, córrer essent jo mateix. Jo crec que el que busco com a corredor deu ser això, moments on em trobo cara a cara amb el jo que porto a dins.

Veig una bicicleta que s’acosta que porta un cartell que hi diu: primera dona. Em giro i efectivament veig una noia jove envoltada de corredors. Es un grup compacte que van a bon ritme i m’hi enganxo. M’agrada córrer aquí perquè el poc públic que anima ho fa efusivament per la noia, i animant-la a ella, també m’animen a mi. Passem el primer 10000 amb 39 minuts, el temps està molt bé i em sento de meravella i segueixo amb el grup, ara tibant jo, ja que els primers s’han disgregat una mica. Cada vegada som menys però sento les petjades de la noia al meu darrera i cada vegada que s’allunya l’espero una mica però intentant no baixar gaire el ritme. 
Anem bé, però unes pujades dretes em deixen clavat, les pulsacions em pugen desbocades i em trenquen el ritme. Començo a notar el cansament cap al kilòmetre quinze, només quedem la noia i un altre corredor al grup, em anat passant algun corredor i crec que si mantenim aquest ritme l’objectiu que m’havia proposat serà possible però em costarà. Em perdut pistonades pujant i baixant, m’he desgastat massa i ara toca aquella part final de les curses que tan ens agrada, aquella sensació de buidor però que no volem afluixar, aquella sensació de pèrdua d’energia que mica en mica et va envaint i la lluita amb un mateix per no defallir. Ah! m’encanta això, ja ser que no estic fent ni una gran cursa ni una gran marca però és en aquests moments en que ho dono tot, que em sento un gran esportista.

Arribem al kilòmetre 19 i això ja ho tenim, la noia és despenja una mica i veig que li costa seguir i l’animo a que ho faci però finalment marxo tot sol cap al desitjat kilòmetre 20. Miro el rellotge i em desanimo una mica perquè aquest últims km, no sé perquè, he perdut molt temps, tant se val ara, ja està fet. Arribo a meta content,  una vegada més, amb una altre mitja superada i amb un somriure per poder fer el que tan m’agrada i donar el millor de mi mateix.  

Jo crec que he fet una bona cursa i m’he trobat prou bé, potser no he assolit l’objectiu que m’havia marcat però m’és igual, això només era un test de cara a la marató i ara veig que l’objectiu principal que era baixar de tres hores s’esfuma, s’allunya i no em queda més temps.
D’aquí a quinze dies sortiré a la marató de Barcelona amb humilitat, a intentar fer-ho tan bé com pugui, però sóc conscient que la cosa no està prou madura i em faltarien unes quantes setmanes més. Sortiré a córrer per disfrutar i a gaudir  a la que serà la meva 25 ena marató.

Ànims i endavant

23/02/2014

PLA B



No sempre les coses surten com un vol. Havia planejat un principi d’any amb uns entrenaments molt concrets i amb l’objectiu de baixar de les tres hores a la marató de Barcelona, volia fer també la mitja marató de Barcelona entre mig i un munt de sèries, rodatges i demés. Preparar bé una marató per una vegada a la  vida i intentar fer les coses amb una mica d’ordre.

Però una lesió inoportuna al abductor i un seguit de recaigudes em van fer replantejar-ho tot de nou, vaig perdre la motivació i la il·lusió i la veritat és que ja ho donava tot per perdut.
Mica en mica però, he anat recuperant sensacions, mica en mica els rodatges han anat pujant d’intensitat i avui finalment he tornat a veure la llum. Últimament, he tornat a entrenar amb els júniors i juvenils del CA Vic, que sempre et donen un plus de força, tot i que els seus ritmes no són ni de lluny els meus i m’he trobat bé, els temps han sigut prou bons i des de fa quinze dies que acumulo forces kilòmetres. Crec que puc recuperar l’esperit que em va portar fins aquí i encarar d’aquí a tres setmanes la marató, encara que sigui una mica just. Lo de baixar de tres hores ho veig més difícil, he estat massa dies parat i em falten rodatges i molts més kilòmetres però que hi farem, donades les circumstàncies amb un discret 3’15 em conformaria

Diumenge que ve aniré a la mitja marató de Banyoles a veure com estic i d’aquí en trauré conclusions. Aquests pròxims quinze dies tocarà apretar fort i creuar els dits.
I si passada la mitja i la marató no quedo satisfet, potser ho intentaré altre vegada a la marató d’Empúries, un mes i mig després. Sempre queda una segona oportunitat o un pla B.
Com deia John Lennon: la vida és allò que et va succeint mentre tu t’esforces en anar fent altres plans.


Doncs això, amb aquestes estic...

30/01/2014

RECAIGUDA




Si fa quatre dies parlava de les temudes lesions, avui puc parlar d’una cosa encara pitjor: les recaigudes. Hi ha alguna cosa pitjor que lesionar-se?, si, lesionar-se, recuperar-se i tornar a recaure, una vegada i una altre.
El meu abductor no es vol curar, bé, de fet, no li dono temps, quan ja sembla que ho he deixat enrere,  despres de reiniciar els entrenaments progressivament, escoltant el meu cos amb atenció, torna a repetir-se la mateixa lesió, al mateix punt, una vegada i una altre, es desesperant.
No tinguis pressa, dona-li temps, no vulguis córrer…però es clar, el temps se’m tira a sobre, els objectius tenen una data i aquesta data s’apropa i jo faig el que puc. Es molt difícil trobar  l’equilibri entre seguir entrenant i recuperar-se, cada vegada que he pujat l’intesitat m’ha petat però despres de dies i dies de rodar i anar pujant el ritme progressivament.
I ara definitivament l’objectiu no es altre que recuperar l’abductor. Jo crec que he fet les coses bé, he respectat els temps i he seguit les pautes però que hi farem,  deixo enrere la mitja marató de Barcelona i quasi be segur la marató, em sap greu perquè hi havia posat molta il.lusió i la progressió era la correcta però jo no val a fer més el burro.
Aquesta vegada no penso patir-hi gaire, canvio el xip i punt, el que tinc no es greu, però necessita temps i ara n'hi penso donar.
S’acabat córrer per una bona temporada, l’esport ja te aquestes coses, quan hi estic  posat no veig tot el que m’aporta, és quan mel prenen que veig tot el que significa per mi, un motiu per llevar-me cada dia i una manera de viure.
No li dono més voltes, aquest any ha començat malament esportivament parlant però el que malament comença… acaba bé, si es que acaba…



22/01/2014

LESIÓ



Avui m’han donat la condicional, esportivament parlant i entenent com a condicional una certa llibertat per poder córrer però encara amb condicions. Sortir d’una lesió sempre és complicat, per petita que sigui, ens aixafa els plans i l’horitzó sempre és difós, les expectatives d’un futur no molt llunyà queden trencades i cal paciència, molta paciència.
Avui he sortit a córrer només trenta minuts, trenta minuts sota la pluja i amb fred que he disfrutat com mai. He estat atent en tot moment del meu abductor, potser massa, però tot ha sortit bé i novament avui comença una altre vegada el camí cap a la marató.
El temps se’m tira a sobre i ara vull recuperar el temps perdut però no puc, haig d’anar pas a pas. Demà potser correré una hora, atent altre vegada a qualsevol símptoma negatiu i així mica en mica anar progressant fins a tornar a córrer a bon ritme cada dia.
Potser és aviat per cantar victòria però avui em sento guanyador, he superat una altre lesió amb paciència, amb seny i sabent que aquest moment sempre arriba. De fet, he superat una pubàlgia de dos anys d’evolució, el síndrome de la cintilla iliotibial, un esquinç al turmell de tercer grau, una condropatia rotuliana i un reguitzell de contractures en diversos punts del cos, problemes a les articulacions, lumbàgia, pinçament del menisc... en fi, com qualsevol corredor.

Però aquest moment sempre arriba, corredors lesionats del món: ànims!

Contador web

Arxiu del bloc