temes

9 des. 2016

24 HORES




El pròxim dia 16 de Desembre participaré un any més, a les 24 hores pistes de Can Dragó, un prova, aquesta, que m’agrada molt des de que vaig participar per primera vegada fa cinc anys. Aquell any, em vaig quedar amb 168km i em va semblar una cosa duríssima i desmesuradament difícil.
Amb els anys he anat fent més distància i he anat aprenent a gestionar tot això, perquè al final del que es tracta és d’això mateix; de gestionar els propis recursos, habilitats i entrenament, el cansament  i el dolor.
Sempre dic que jo no sóc un esportista, ni un muntanyenc, ni un aventurer, ni tan sols un atleta. Sóc simplement un corredor, en el sentit més universal del terme i allà, donant voltes a la pista durant un dia i una nit, sento com aquest fet pren tot el seu sentit en la intensitat i en la durada. Allà em sento lliure, lliure de córrer tot el que puc i una mica més. No és gens fàcil, us ho asseguro.
Allà s’ha de lluitar únicament amb un mateix, contra el desig de plantar-se, de caminar o d’abandonar, i passades deu, quinze o vint hores és torna una cosa realment  dura.
 Avui he fet l’últim entrenament llarg, 39km amb 3h 10m per la ruta del carrilet que tan bons resultats em va donar per la Spartathlon, i la veritat es que m’he notat fluix, noto la falta de tirades llargues i aquestes ultimes setmanes no han sigut massa bones. A vegades, mentre corro, quan porto més de tres o quatre hores, quan el cansament m’envaeix i les cames comencen a cremar, penso com he sigut capaç de córrer aquestes distàncies... he passat de 100km moltíssimes vegades i de 150 i de 180...  de 200 només una, i em sembla un disbarat, però això és el vull intentar... arribar als 200km
 Per la meva part ho penso donar  tot, potser no arribo rodat com m’agradaria però per intentar-ho que no quedi,  tindré el recolzament de grans amics, corredors i no corredors i espero una bona cursa per tancar l’any, gaudint com sempre del que més m’agrada, córrer.


29 nov. 2016

ELS MEUS NO 100KM DE LOS ALCAZARES, CAMPIONAT DEL MON, ABSOLUT I DE VETERANS



Anar a un mundial de 100 km no es fa cada dia, de fet, no crec que es torni a repetir, per això em sap greu haver hagut de plegar a tan sols 20 km de la sortida, però sé que vaig fer el que havia de fer, córrer lesionat no té cap sentit.
 Sortida a les set del matí juntament amb l’elit  mundial d’aquesta modalitat. Vaig a un ritme una mica per sobre del que tocaria però molt còmode, entre 4.40 i 4.50m/km. Ens ajuntem amb l’Alberto i anem xerrant, estic a gust, em sento fort i per dins intueixo que sortirà una gran cursa, si més no, he trobat una bona roda per seguir quan les coses es posin xungues.
I al kilòmetre 14...crec, sento una punxada a l’adductor i de seguida veig que aquí s’acaba la meva cursa, segueixo corrent fins al 20, paro, estiro, ho provo però res, és impossible córrer així... Una llàstima perquè crec que estava en condicions de baixar de nou hores, però un altre dia serà... més concretament a l’Abril, al campionat d’Espanya, a Las Palmas...jejeje, això no pot quedar així...

Avui he anat al fisio i m’ha confirmat que no hi ha trencament muscular, és només l’antiga cicatriu que es va “emprenyar”, em deixa més tranquil, però crec que el problema ve de no escalfar bé, de fet, ni bé ni malament. En aquestes proves llargues no ho faig, perquè potser no cal, però el ritme de sortida es prou elevat com per haver-ho de fer, una altre lliçó que m’emporto.

Amb tot, estic content d’haver anat a Los Alcazares, he vist a córrer 100km amb 6 hores 18m...impresionant, he vist un munt  corredors que fan el mateix que jo i això em reconforta i he estat amb amics que he vist a patir i gaudir de córrer aquesta distància, superant-se i lluitant fins al final. He vist l’arribada de veterans de 60 i de 70 anys i algun de 75, esportistes amb tota regla, en una prova duríssima i donant-ho tot. M’he emocionat com mai ho havia fet veient una prova esportiva, brutal.

Però la cosa no acaba aquí, fa setmanes que arrossego molèsties vàries, alguns em diuen que el que haig de fer és parar una temporada, però a mi el cos no m’ho demana, vet aquí. D’aquí a tres setmanes aniré a les 24 hores pista, oi tant!, no sé com estarà l’adductor  i no sé si queda alguna cosa de tot l’entrenament  de l’estiu, però jo ho provaré, que collons. La setmana que ve intentaré un rodatge de 50 km i allà acabaré de decidir.

Vinga, que no pari la festa que són quatre dies...

24 nov. 2016

100KM


Marató de Caldes  "córre pels que no poden"


Aquestes ultimes setmanes no he pogut entrenar com voldria, primer va ser un petit trencament a l’abductor que em va fer parar gairebé quinze dies i després, una contractura al coll que m’ha deixat mirant a Pamplona tota la setmana. Entre mig vaig fer una marató, és veritat, la única tirada llarga que hauré fet. Amb aquest panorama, anar a córrer un campionat del mon no sé si és el millor, però si alguna cosa he après amb tots aquests any de córrer és que no saps mai el que el cos et pot oferir. A vegades, entrenar més, no és sinònim de millors resultats i a vegades convé descansar .
Malgrat tot, em sento en un bon moment, sé que estic vivint de renda però, dels entrenaments des de la primavera fins a finals d’estiu, i de tot el volum que vaig fer per preparar l’Spartathlon, però la veritat, no sé com anirà.
100 kilòmetres és una distància prou llarga com per rebentar en algun moment, sobretot a partir del km 70-80, tot dependrà del ritme, del dia que tingui, de la metereologia...de la sort...en baixar de 9 hores estaria més que content. Ja sé que es molt agosarat fer prediccions, i no m’agrada, però aquesta vegada ho faré, va.
Quan em vaig inscriure a aquesta cursa ho vaig fer pensant en tenir un objectiu en cas de que la Spartathlon no m’anés bé, seria l’excusa per treure’m l’espina, però mira, com són les coses, tot va anar rodat, així que aquí hi vaig una mica de més a més.
En un principi estava apuntat a la cursa open, però aquest any al estar federat, i al ser un campionat del món, entro a córrer per España. Bé, els que em coneixeu ja sabeu que jo no tinc ni pàtria, ni Déu, ni amo, ni bandera, o sigui que m’és igual córrer per la roja, la amarilla o per la negra. Jo córro per mi.
I al final, sigui com sigui, el que serà serà i si més no, un bon entrenament de cara a les 24 hores pista de can Dragó d’aquí tres setmanes. Aquesta prova li tinc un carinyu especial. Córrer durant 24 hores donant voltes a una pista d’atletisme, intentant fer el major numero de kilòmetres possibles em sembla apassionant, ves quina vajanada, però mira, jo ho visc així. Aquest any intentaré els 200km, i aquest és l’objectiu per tancar l’any,  però en qualsevol cas, el que faré es disfrutar del córrer, en qualsevol distància i terreny.

Som-hi!

20 nov. 2016

CROS DE GIRONA



20/11/2106, Cros de Girona, 4500m. 16è classificat

13 nov. 2016

100KM solidaris Caldes de Montbui "Corre pels que no poden"




Sempre que sé d’alguna cursa solidària miro d’apuntar-m’hi, llavors, si puc anar-hi o no ja ho decidiré més endavant, almenys sé, que la meva inscripció no son diners llençats. Feia tres anys que m’apuntava a aquesta cursa i al final no hi podia anar, però aquest any si.
100 kilòmetres, en aquest moment em semblava massa, així que decideixo apuntar-me a la marató.
Porto des de el dilluns entrenant dur, així que l’únic que vull fer és una bona tirada a ritme per tancar la setmana. Però ja se sap...una vegada posats, amb un dorsal... les sensacions son boníssimes, cap molèstia, corro amb moltes ganes i disfrutant al màxim, això s’ha d’aprofitar.
Em poso a 4:15 i vaig marcant tots els parcials a cada volta que fa 2’5 km. Em sento fort, tot i que una marató és una marató i no es pot subestimar mai.
Passo la mitja amb 1h 30m, el circuit fa una lleugera baixada al principi per pujar la part final i la veritat es que es nota, revolts, pedres, arrels... res del altre mon, però que em fan estar atent, no és el mateix que córrer per asfalt...
Cap al kilòmetre 30 em ve la primera davallada però res important, porto 2h 11m i el ritme baixa una mica, sobretot a la pujada. No vull semblar pedant si dic que aquesta marató se’m va fer curta i tot, perquè quan me’n adono només em queden dues voltes, o sigui, 5 km que els faig a tota castanya i exultant, sobretot després de que algú em digui que vaig primer.

Amb els corredors de la marató, dels 100 km, i els del relleus, ja no sé com vaig, em pensava que anava quart, així que subidón i a per totes.
Al final 3h 8m i molt sencer, molt bon temps per a mi, tenint en conte el circuit que era.
Gran cursa a Caldes de Montbui, una cursa discreta, sense pretensions, més enllà de donar un cop de mà per una causa solidària i de passar una bona diada gaudint del córrer i de tots els amics de l'ultrafons.
Próxima parada; mundial de 100km...ai mare...




23 oct. 2016

FRENA, BURRO, FRENA...




Quan vaig acabar la Spartathlon, l’endemà mateix, em sentia molt cansat, normal, però aquest cansament va desaparèixer molt ràpid i al cap d’una setmana em sentia totalment recuperat. Tothom em preguntava com em trobava i jo responia bé, molt bé, o això es el que em pensava. ..
De seguida vaig tornar a sortir a córrer i començar a entrenar, i al veure que tot estava al seu lloc vaig prémer l’accelerador i vinga, tiradetes de 15-20 km, sèries, farleck i tot bé, les cames responien i no em feia mal res, estava motivat i amb objectius a la vista. Perfecte.
Una de les coses que m’omplen més d’haver acabat la Spartathlon, és haver-ho fet tot sol. Sí que vaig tenir l’ajuda dels que em feien assistència, dels ànims dels amics i el suport de la família, però el que és la cursa en si, la vaig fer jo sol, sense l’ajuda de cap entrenador, només amb la meva experiència i la meva intuïció, i això per mi té molt valor. Per altre banda, tampoc crec que s’hagi de ser un superdotat, només cal entrenar i, sobretot, creure en un mateix i ho dic des de la humilitat d’un corredor mediocre.
Però és clar, també hi ha el risc d’equivocar-se o de no saber, o no tenir la suficient perspectiva com per fer les coses mínimament bé.
I això és el que m’ha passat.
Crec que he sigut una mica agosarat volent córrer la marató del Montseny avui. És clar, a toro pasao, és molt fàcil dir-ho però jo em trobava bé, he entrenat tota la setmana amb normalitat i he descansat dos dies abans de posar-me a la sortida d’una nova marató.
Les sensacions eren boníssimes, anava molt tranquil, reservant, i sobretot, disfrutant moltíssim, quan de sobte, al kilòmetre dotze, l’abductor a fet crec..
m’han vingut al cap unes paraules d’una persona molt propera: “sigues prudent”, i això és el que he fet. M’he posat a caminar i després de dos kilòmetres, a Sant Bernat, he plegat.
No és greu, segurament deu ser un petit trencament muscular que es cura amb repòs, però el que si que tinc clar és que és un avís, una senyal que em diu que freni, que tingui seny i m’ho agafi amb més calma. Però jo que vols que et digui, sóc així, m’estimo més equivocar-me jo solet que seguir les directrius que marquen el sentit comú. Ara ja està fet i tampoc ha arribat la sang al riu, o sigui que paciència i fins que la torni a cagar...


6 oct. 2016

LA MEVA SPARTATHLON



Molts kilòmetres amunt i avall, moltes hores de córrer, amb calor, cansat, dia rere dia, molta il·lusió en un sol projecte, la Spartathlon m’havia absorbit completament.
No hi havia dia que no visualitzés la meva arribada a Esparta, cada dia.
Cada dia recorrent les carreteres gregues amb la imaginació, lentament, somiant el moment de poder per fi córrer com Filípides i arribar als peus de Leònides.
La última setmana abans de marxar, vaig passar un refredat molt fort que em va deixar molt atonyinat, més que res va ser mental perquè l’entrenament ja estava fet, o si més no, jo creia que estava fet. O potser no. Aquests últims dies tot eren dubtes, en feia por no estar a l’alçada, però tampoc tenia a qui recórrer, vaig trobar a faltar la figura d’un entrenador o d’un coach o algú que em garantitzés l’èxit, però això no existeix. Tothom m’animava i em desitjava sort i jo per dins pensava que amb lo cagat que arribava a estar...

I per fi va arribar el dia, no m’ho podia creure, estava a la línea de sortida de la Spartathlon. Aquella nit vaig dormir poc i malament, com sempre els nervis em van trair. Portava dos dies a Grècia, respirant i vivint l’ambient d’aquesta gran cursa, fent els preparatius, compartint amb altres corredors impressions i estratègies de carrera. Hi havia corredors que ho portaven tot sota control: els punts kilòmetrics, avituallaments, temps de tall, desnivells...tot sota control. I jo que quasi bé no m’ho havia mirat...
Jo sóc dels que es deixa sorprendre, només sabia que la cursa eren 246 km i amb una pujada de mil metres al kilòmetre cent i pico més o menys i poca cosa més. Córrer al cap i a la fi és un acte emocional i les matemàtiques no són el meu fort. Tot el tema logístic el vaig deixar a mans dels meus ajudants, en Mia i la Lidia, que van fer una feina excepcional.
Jo només sabia que estava disposat a donar-ho tot. Correria fins que no pogués més, controlant el ritme i fins allà on arribés, i una mica més i potser més enllà i potser fins i tot, molt més enllà, on no he estat mai...



La sortida des de l’Acròpolis d’Atenes és espectacular, cents de corredors de tot els món donant-se ànims, fent fotos i desitjantse  sort. Jo no sóc molt donat a totes aquestes coses, més aviat em dona per concentrar-me amb mi mateix mirant al meu interior i intentant aïllar-me una mica de tot, puc semblar esquerp i distant però necessito fer-ho així.
Per fi sortim. Són les set del matí i encara es fosc, em trobo molt bé, m’ha passat el mal de cap d’aquests últims dies i totes les molèsties musculars i articulars han desaparegut. Em sento molt estrany, sembla que hagi de fer alguna cosa molt excepcional però al final l’únic que he de fer és córrer. Córrer i prou i d’això ja en sé. Em deixo portar i començo a gaudir, tots aquests mesos de preparació, tots els nervis i tensions per fi desapareixen i flueixo, floto, gairebé com volar. Sé que vindran moments molt durs i que serà molt llarg però ara mateix no hi vull pensar.
Els primers kilòmetres els faig amb en Jordi Costa, un gran corredor que fa poc va acabar una cursa que travessa tot el Pirineu, anem xerrant tota l’estona i em passa el temps  molt ràpid, el ritme és molt còmode i tot i que sé que falta molt a mi em sembla que anem molt lents. Cap al kilòmetre deu mes o menys el deixo i emprenc aquesta aventura en solitari, i dic en solitari perquè entre japonesos, finlandesos, Bulgars i el meu Anglès...
Passem carrers i més carrers, semàfors, cruïlles, cotxes...la gent va a treballar i tothom anima, es nota que els grecs coneixen la cursa de cada any i tothom col·labora. Ara ja si que estic totalment ficat en cursa, corrent molt còmode i disfrutant de poder estar aquí, em sento un privilegiat i el sentiment del públic és de respecte i admiració.

Passo la marató amb quatre hores i cinc minuts, una mica més del que tenia previst però vaja, molt bé. Aquí m’esperen en Mia i la Lidia però no necessito gaire res, el pròxim avituallament per poder rebre assistència és al kilòmetre vuitanta u i cap allà que vaig...
A partir del kilòmetre cinquanta començo a notar una mica el cansament, he vist gent que caminava ja al kilòmetre trenta i jo de moment no ho vull fer. Vull passar els temps de tall amb prou marge, per anar tranquil després si la cosa és gira. La temperatura és força agradable tot i que el sol pica, i amb ganes.
Penso en la gent que m’ha recolzat en aquesta aventura, i sobretot, penso amb els de casa, sento la seva força i energia en la distància, no els puc defraudar. Som-hi , Sparta m’espera!
Cap al kilòmetre setanta sento una molèstia en un dit del peu i crec que és una butllofa, porto bambes de recanvi i estic desitjant arribar ja al km 81 per poder descansar i canviar-me. De fet, estic bastant cansat però d’ànims i energia estic a tope.



Arribo a l’avituallament juntament amb en Paris Canals, estic bastant tocat però tinc encara una hora i mitja de marge del temps de tall. Aquests últims kilòmetres m’han fet patir i tinc la primera crisis. En Mia i la Lidia em tenen preparada una cadira i m’assec, menjo, en canvio de roba i bambes i veig una butllofa sota d’una ungla que fa por. No passa res, vinga gas, que encara falta molt.
Segueixo corrent, hores i hores, encara no vull caminar, sé que ja ho hauré de fer quan comenci la zona de la muntanya. De tant en quant em dóna per fer càlculs; que si ritme, que si kilòmetres que em falten, hores...buf, millor no pensar-hi. Es tracta de posar un peu a davant de l’altre, res més, deixar-se portar i sempre avançar, poc a poc.
Per a mi córrer, es quelcom més que una activitat física, és un viatge cap al meu interior, una forma de pensament en forma d’acció, una manera de viure a cada passa, intensament. I això és el que m’empeny i em dóna força per continuar, malgrat totes les adversitats que m’he trobat i em trobaré.





Kilòmetre cent, una mica menys de onze hores, vaig molt bé de temps i muscularment em troboles cames bastant fresques però el que més em fa patir són els peus. Em molesta la planta i a estones els laterals, en canvio les bambes sovint i això m’alleugereix una mica però no del tot.
En aquell punt de la cursa vaig saber que el que estava fent, era el que volia fer. Em vaig sentir un veritable corredor d’ultrafons, aquell que es sobreposa a les adversitats i a mes a més amb alegria, cent kilòmetres a les cames i cent més per endavant i quaranta sis de propina, eren unes perspectives apassionants...



Comença a fer-se de nit i amb ella comença una altre cursa. La rodona a davant meu de la llum del frontal com a única companyia i un munt de kilòmetres per davant. Tinc ganes de que arribi la pujada, si mes no per què canviï alguna cosa.
La cursa té setanta cinc avituallaments, la distància  entre ells es de dos, tres, quatre, o com a molt sis kilòmetres, això fa que molt sovint pugui agafar aigua i menjar alguna cosa. D’aquests setanta cinc n’hi ha nou en que puc rebre assistència i la veritat és que s’agraeix moltíssim saber que hi ha algú que està pendent de tu, que et porta el que cal, t’anima i et fa costat.
Al kilòmetre cent vint i quatre porto catorze hores i mitja, vaig molt bé, estic fent un carreron, però en el fons, a dins meu, encara hi tinc la incertesa del que no sap que li espera. Això és molt i molt llarg i s’ha de tenir molta paciència, no perdre la fe en un mateix i seguir corrent.

Comença una llarga pista empolsinada que em deixa els peus encara mes fets merda, les pedres i la pols se’m posen a la bamba i em frega per tot arreu. No paro de treure-me-les, apretar-me-les, ara les afluixo que en fan mal, ara les torno a  apretar que em ballen... estic patin molt dels peus i no m’agrada, sé que amb aquestes condicions no arribaré gaire lluny, però jo no paro, vinga va!

I finalment comença la pujada, una llarga carretera que s’enfila fins a un coll. Veig les llums a dalt de tot i ja tremolo. Puja puja i puja, tot caminant, pas lent, feixuc. Fa fred i m’abrigo amb la tèrmica i els guants i a cada passa m’adono com perdo la energia. Em costa molt avançar, tinc son, se’m tanquen els ulls, faig tortes i estic fet mistos. A arribat l’hora en que l’ultrafons et regala aquests moments tan ben parits, aquells en que t’has de  sobreposar, com sigui, i seguir lluitant.

Kilòmetre cent qoaranta sis. Arribo a dalt del coll totalment exhaust, en Mia i la Lidia em cuiden com un poll, m’abriguen i els hi dic que necessito dormir, només uns minuts, però sóc conscient que si m’abandono ja no m’aixeco. Em prenc dos gots de sopa, un gel i una pastilla de cafeïna i després d’uns minuts lluitant contra la son continuo amunt, fent un esforç sobrehumà però amb determinació.


En aquest punt l’ajuda d’en Mia i la Lidia va ser decisiva i determinant, sé que sense ells hagués abandonat, no en tinc cap dubte. Vaig subestimar una mica el desnivell de la cursa i vaig arribar justet, però ells van entendre perfectament el meu estat, em van recolzar i en van donar el que em feia falta, i es que no hi ha res millor que l’amistat per sobreposar-se a aquestes situacions. Recordo les paraules d’en Mia abans de marxar: ara agafa-t’ho tranquil eh? mica en mica i ja veuràs com et trobes millor.
I així va ser, vaig pujar tota aquella muntanya, el mont Parteni, amb ganes, vaig avançar tres o quatre corredors i em vaig tornar a sentir alguna cosa més que una piltrafa humana...



Un cop a dalt comença una baixada força dreta plena de pedres i llarga, molt llarga. Baixo molt a poc a poc, primer, per no carregar els quàdriceps en excés i segon, perquè no vull caure. La cosa pinta prou bé, només haig d’anar fent com fins ara i això ja ho tinc...
i una merda! Falta molt encara i es de nit, estic cansat i en fan molt mal els peus. Però en el fons ho estic disfrutant, estic corrent  la ultramarató més important que hi ha al món,  la mare de totes les curses i encara estic viu, mentre em quedi un bri d’energia seguiré i ara mateix, mantinc la il·lusió que m’ha portat fins aquí encara intacta.

Kilòmetre cent setanta dos, porto vint i tres hores justes. Tinc fred. Estic viu.




Haig de parar a cordar-me les bambes perquè noto que m’estan encetant els talons, però em fa mandra perquè m’haig de treure els guants. Finalment ho faig i, durant un parell d’hores vaig molt millor, però després m’adono que m’apreten molt i encara em fan més mal els peus.  S’està fent de dia, hi ha una espessa boira que enrareix tot l’ambient i segueixo amb la tonteria del peu, sembla com que se’m hagui trencat un tendó o alguna cosa. Començo a caminar recolzant el peu per la banda de fora, però es que em fa un mal insuportable. Queda encara deu kilòmetres per arribar al punt d’assistència i això m’està matant. Ara mateix correria però no puc, el peu em crema i a cada passa es com un cop de martell.

Ostia que no arribo, ai que no acabo. Però no. Arribo l’avituallament i en canvio novament de bambes i la cosa millora moltíssim. Vinga David, que encara estàs en cursa!, els ànims dels meus ajudants valen per mil i jo vaig passant per tots els estats. Passo de la misèria més absoluta i arrossegar-me, a córrer a ritmillu i amb optimisme, exultant.
El córrer aquestes distància ja les té aquestes coses, conec bé aquesta sensació, en qualsevol moment la cosa es gira i et sembla que t’haguis de morir i poc després, et sents un superman.
Comença un nou dia però encara estic fent el que feia ahir, el pas del temps es un misteri, a vegades sembla que porti només una estona corrent i ara mateix sembla que porti una vida. Ja no sé que em passa, em sento estrany, falta molt i em fan tan mal els peus que només vull parar de caminar d’una vegada. Però no ho faré. Arribaré encara que sigui de genolls, oi tant.
Es curiós com la voluntat modula els pensaments i els pensaments fan les accions i jo ara torno a córrer, amb ganes. El caminar és per als dèbils i jo sóc fort, vull ser fort. Fota-li candela una altre vegada David!

Cap al kilòmetre dos cents em vull morir, estic rebentat, tinc molta son i no puc més. No puc. m’estiro a terra i només vull dormir, dormir i deixar de patir d’una vegada. En Mia em recorda algun abandonament d’una altre cursa i em fa veure que abandonar no és una opció, s’ha de seguir, si o si.  A dins meu, hi guardo un raconet de mala llet i em torno a aixecar i segueixo, encara que sembli impossible...
Em pregunto a mi mateix si creuar aquestes línees val la pena, on es el límit?, on és el puto límit? El límit el poso jo, així de senzill, i així de difícil.






Vinga tornem-hi. Encara tinc energia per córrer, és un córrer molt lent, dolorós, però el suficient i necessari per seguir avançant. El sol pica amb tota la seva intensitat i fa una calor de mil dimonis, m’està fotent una pallissa que el cap sembla que m’hagui d’explotar.
Em llegeixen els missatges d’ànims que m’arriben i no puc fer res més que emocionar-me, estic content perquè sé que no estic sol en aquesta aventura, tinc el recolzament dels que m’estimen i això no te preu. Em reconforta saber que en el fons no estic sol. Això ho acabarem entre tots.
La carretera segueix pujant i pujant, i després baixant i baixant i així tota l’estona, kilòmetres i kilòmetres d’asfalt que es fa interminable. Els cotxes i camions passen arran, algun potser massa i tot, però ja no m’afecta. Vaig com un zombi, a pas lent però amb una sola determinació; arribar a Esparta.





Quan em falten 30km començo a entreveure que això, potser, i dic  només, potser, ho pugui acabar. Se que en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa i tot i que em trobo relativament bé i la determinació és de ferro, sóc conscient que estic en un estat molt vulnerable.

Els últims kilòmetres no se ben bé com van anar, ni tinc clar com els vaig fer, tinc una boira mental i queda tot difuminat, només recordo un sol que em cremava la pell i un sentiment de felicitat al veure que faltava molt poc i que seria capaç d’acabar.

Queden deu kilòmetres xaval, això ja ho tens, ara si que si, ho veig claríssim, l’Spartathlon es teva!. Però no, encara no, aquests deu kilòmetres s’han de fer i amb el meu estat això suposa més d’una hora.

Nou kilòmetres.

Sis kilòmetres.

Veig Esparta allà vaig i això no s’acaba mai.

Dos kilòmetres.

Començo a córrer i em passen tots els mals, la gent aplaudeix des de els balcons, els cotxes toquen la botzina, la canalla corren al meu voltant. Se’m neguen els ulls, no ho puc evitar. Em poso a plorar com una bleda mentre corro a tota llet, em sento invencible. L’últim kilòmetre el faig a 3.30, totalment desbordat per les emocions que em brollen de dins. Encaro la última recta i ja veig l’estàtua de Leònides allà al fons. Ostiaaaa, per fi! Ho he aconseguit! Havia visualitzat aquest moment mil vegades i ara era real, és real!

He fet moltíssimes curses a la meva vida i he gaudit de moltíssimes arribades, però aquella va ser realment especial, la recordaré per sempre més. Vaig tocar els peus de Leònides i em van posar una corona d’olivera, vaig beure aigua sagrada del riu Eurotas, em vaig sentir en Pau amb mi mateix. Ho havia aconseguit.








L’Spartatlhon és una cursa molt especial,  però a la vegada molt normal i per a gent molt normal. Em considero un corredor com qualsevol altre i aquesta cursa està a l’abast de qui que s’ho proposi, només fa falta determinació i sobretot molta passió i una mica de sort. Amb el meu cas vaig contar amb l’ajuda d’en Mia i la Lidia i això és el que marca la diferència, voldria agrair des de aquí la seva ajuda, ells també van fer una cursa d’ultrafons seguint-me durant un dia i mig. Moltíssimes gràcies.






Voldria agrair també a tothom que va confiar en mi, en va desitjar sort i ànims, a en Marci de Fanàtik per la seva ajuda i suport logístic, al grup d’entrenament d’en David Kipelio per ajudar-me a esprémer als entrenaments, a en Marc Codina, el meu fisio de capçalera i sobretot a la meva família, la Fina, l’Adela i en Genís perquè m’han aguantat tots aquests mesos, i a tothom que d’una manera ho una altre, viu això del córrer intensament com jo.
A tots, moltes gràcies


Ja sóc Spartà!




1 set. 2016

SPARTATHLON (5)



Bueno, això ja ho tinc a tocar, falta un mes, cada dia que passa m’acosta mes a l’objectiu i cada dia que passa estic més acollonit. No sé com anirà, he visualitzat centenars de vegades la meva arribada a Esparta, als peus d’en Leònides, però això no crec que serveixi de molt, la veritat. Jo crec que he entrenat tot el que podia entrenar, i a més, crec que l’evolució ha sigut la correcta. L’altre dia em deia un amic que no s’ha d’entrenar molt, ni poc, si no que s’ha d’entrenar bé. No sé si ho he fet bé però em sento, si més no, en condicions.

Aquestes setmanes de grans volums, de sortir a córrer matí i tarda, de rodar kilòmetres i kilòmetres, han desenvolupat  en el meu organisme una mena de “modo ahorro” en que puc estar hores i hores corrent. La passa curta i els peus arran de terra, els braços una mica abaixats,  la mirada perduda i la ment dispersa i concentrada a la vegada, esforç mínim per seguir avançant.

He descobert que a base de repetició, el cos crea unes adaptacions i unes petites modificacions per assolir el que la ment li demana, he descobert que darrere del simple fet de córrer hi ha tot un univers, un món ple de matisos, de blancs, negres i grisos.
Tot aquest volum l’he combinat amb dos dies a la setmana de qualitat, amb entrenaments amb el grup d’en Kipelio; farlecks, sèries, pujades, que m’han ajudat a no perdre el foc del córrer, a esprémer fins a la última gota en esforç i potència.

I tot això intentant no lesionar-me ni fer-me mal, es clar, cosa realment difícil. Al matí quan em llevo sento tot l’esquelet com es queixa, vaig coix els primers deu minuts i el cansament es deixa notar. Surto a córrer garratibat i contracturat però al cap de poc em sento millor, i quan porto dues hores em sento encara millor i normalment acabo amb bones sensacions, cansat, però content.

I es que tot això ho faig amb alegria, no hi ha hagut ni un sol kilòmetre de sacrifici o d’esforç i de tots aquests valors que se li pressuposen a l’esport. Jo això ho faig perquè vull, no em costa gens ni mica i estic disfrutant com mai.
 He assolit un nivell de compromís amb mi mateix que em fa estar permanentment connectat amb el meu cos, no sé, és difícil d’explicar tot això. Crec que el meu caràcter obsessiu m’ha portat a tenir la motivació suficient  per sortir a córrer hores i hores sense que tingui dubtes en el que estic fent.

Si tot això em portarà a finalitzar la Spartathlon no ho sé, en qualsevol cas haurà sigut un aprenentatge i una profunda experiència personal. Estic intentant pensar que el que vull no és acabar-la, si no simplement gaudir, com un trajecte més d’aquest llarg viatge que vaig començar fa molts anys, un viatge sense fi.

No m’agrada la paraula finisher, no m’ha agradat mai, per a mi te connotacions negatives i es que no acabar no vol dir res, simplement es una parada en el camí, un intent, una oportunitat... s’ha de intentar, i és clar que si! jo m’hi deixaré la pell, però sóc conscient de que serà molt difícil, no  impossible però si molt difícil.

Ara mateix, estic mig parat, la patacada de fa quinze dies m'ha deixat el genoll tocat, res greu, una parada per agafar embranzida per la traca final.
Comença el comte enrere.

17 ag. 2016

SPARTATHLON (4)




Fa unes setmanes em queixava de que em trobava cansat de tan entrenar, que potser el que tenia era una mica de sobre entrenament, doncs bé, totes aquelles matxacades, tots aquells kilòmetres i totes aquelles hores i hores, per fi han donat el seu fruit. 
Sempre havia pensat que l’ultrafons no s’entrenava, que a partir d’uns kilòmetres no hi ha entrenament que valgui, només compte la força de voluntat i la passió que hi poses, i ara he vist, que sóc capaç de mantenir setmanes de més de cent  trenta kilòmetres amb comoditat, encadenant entrenaments molt exigents amb tirades llargues, dia rere dia.
La setmana passada tornava a la ruta del carrilet, 51 kilòmetres a ritme de 5’15 i després de tota la setmana amb molt volum i tot així, amb ganes de més, acabant amb força i molt sencer, i el millor de tot va ser poder-ho fer amb en Mia que sembla que finalment està remuntant la situació i anirem junts a Grècia.
Això em demostra que ha valgut la pena, tantes hores i tants kilòmetres, que a vegades semblen absurds, han creat un procés d’adaptació al meu organisme, recuperant ràpidament entre cada sessió i acceptant tota aquesta càrrega com una cosa normal.

Però avui la cosa torna ha estar de capa caiguda, volia fer una tirada de seixanta kilòmetres i m’he quedat en quaranta tres. Potser m’he deixat emportar per les bones sensacions d’aquestes ultimes setmanes, potser el ritme de 5m/km i poc no era l’adequat, potser la calor, potser no he descansat prou... o potser els mals i les molèsties que tinc als peus degut a córrer sense les plantilles m’ha passat factura... ves a saber...

No passa res, segueixo picant pedra, tossut com un mul. Descansaré una mica la setmana que ve i després torno a la càrrega, més motivat que mai, perquè ara, i només ara, m’adono que potser si que seré capaç d’acabar l’Spartathlon, i si no, tampoc no passa res, estic disfrutant com mai d’això del córrer, planificant, assaborint cada kilòmetre i gaudint  de la llibertat que em dona haver triat de fer el que faig.

5 ag. 2016

44km



Avui volia fer cinquanta kilòmetres però m’he quedat amb només quaranta quatre, però tenint en compte tota la càrrega d’entrenaments de tota la setmana i d'haver fet una ultra fa tan sols cinc dies, puc considerar-ho com un petit triomf. He sortit de les Preses a quarts de vuit del matí i avall direcció Girona per la ruta del carrilet. Aquesta ruta m’encanta, sobretot perquè fa una lleugera baixada i el camí es ample, ben marcat i no m’haig de preocupar de res més que de córrer.
Al kilòmetre quinze, a les Planes d’Hostoles, la Fina m’esperava amb aigua i isotònic, i m'ha anat fent tots els avituallaments fins arribar quasi bé a Salt. Tinc molta sort de tenir-la a ella perquè em cuida com un poll i li agraeixo infinitament. 
He passat per la Cellera del Ter, Anglès, Bescanó, Bonmatí... una ruta molt amena i que penso repetir unes quantes vegades.
He tardat quatre hores i vuit minuts i al final he decidit parar perquè em notava buit, doncs només he menjat dues prunes i un gel. Durant tot el camí he tingut temps de pensar amb tot, però ara el meu cervell està només concentrat amb un únic objectiu, que  és  la gran cursa que m’espera a finals de Setembre. Però també he reflexionat en altres coses que ja fa dies que em ronden pel cap...
Diuen que si sempre actues igual no esperis resultats diferents, o sigui que el que cal és provar coses noves, experimentar  i decidir. Amb això correm el risc d’equivocar-nos, és clar, però al final, poder pensar i actuar per un mateix és el que em deixa més satisfet, encara que tardi el doble ha arribar al mateix lloc.
I el que he decidit aquesta setmana, ha sigut tornar a córrer de la manera més natural possible.  De moment  he fotut el pulsòmetre a la merda, ja n’estava fart d’estar pendent  de les pulsacions, i a més a més, tampoc m’aportava cap informació rellevant, o sigui que a partir d’ara m’estimo més tornar a córrer per sensacions. El GPS el mantindré,  però serà el pròxim a caure...
Va ser arrel d’una petita conversa amb la gent del Bisaura, que em va fer adonar que potser això del minimalisme no era del tot una moda i res més, de fet, ja fa mesos que hi dono voltes amb aquest tema també. L’any passat em vaig comprar unes bambes que m’anaven una mica grans, les havia deixat arraconades però mica en mica, a copia d’anar-me-les posant, em vaig adonar que eren les que m’anaven més be. Els dits estaven lliures i el peu podia “respirar” com cal. Sempre havia tingut la mania d’anar ben collat  i amb les plantilles ortopèdiques, i ara tot això ho estic canviant.
He deixat les plantilles definitivament , les he llençat al reg,  jo no necessito una puta pròtesis ortopèdica home! i mira que he tardat a adonar-me’n, tu. No vull a sentir-ne a parlar més de podòlegs, m’havia convertit en un plantilloadicte, els meus peus sense plantilles no anaven enlloc i ara mica en mica he anat recuperant  la confiança. Una altre cosa que vull canviar és el drop del calçat, es a dir, la diferència d’alçada entre la planta i el taló. Gairebé totes les sabates del mon tenen una mica de taló, fins i tot les sabatilles d’estar per casa en tenen,  i això és absurd.
Amb el nou calçat Altra espero redescobrir una nova manera de córrer que espero em porti a poder córrer no sé si més ràpid, però sobretot més lluny. Potser és una mica arriscat a set setmanes de la Spartathlon introduir aquests canvis, no sé si m’adaptaré prou ràpid, el que està clar,  és que jo estic convençut de que les coses es fan així...
A veure com em va tot plegat.



31 jul. 2016

ULTRA CATLLARÀS






Sis del matí, La Poble de l’Illet, vinga va que ja hi tornem a ser, 57 kilòmetres i 4000 positiu per davant. Avui pinten bastos perquè la cosa va de molta calor, així que paciència i a beure molt. Però la veritat és que al cap de poc de sortir ja estic amarat  com si sortís de la piscina, la suor em regalima per tot arreu i no ho acabo d’entendre d’on surt tota aquesta aigua, de dins meu?
Em sento pesat, de fet, estic cansat d’entrenar tota la setmana i avui només em faltava aquesta calor. Em costa pujar, de baixar millor ni parlar-ne...odio aquestes baixades, em doblo els turmells i ensopego amb totes les pedres, que hi farem, no tinc remei.
Però avui l’únic que vull,  és acumular hores d’entrenament, no m’interessa massa la cursa i em proposo fer una bona tirada i simplement acabar. Però no serà fàcil, avui fot una calor insuportable i l’organisme no ho pot assimilar, al menys el meu. Bec tot el que puc, porto dos litres al camel Bak i mig al bidó,  total, dos litres que no em duren res. A cada avituallament  arribo sec i bec tot el que puc però el meu cos no ho assimila. Entre l’esforç que estic fent, digerir el que menjo i processar tota aquella aigua entro en un cercle viciós i cada vegada estic més deshidratat, perquè no paro de suar.
Al kilòmetre vint  ja vull plegar, no em trobo bé i s’està convertint en un suplici, però res, ni parlar-ne David. N’he acabat moltes de curses “per collons” i aquesta en serà una més, així que poso el mode supervivència en “On” i apa, a aguantar.
Al kilòmetre trenta m’espera la Fina amb el seu super avituallament però no està el horno pa bollos i marxo d’allà tant ràpid com puc, perquè tinc tentacions de quedar-me amb ella ja que no estic disfrutant, però no passa res, acabaré, com sigui. Cap problema.
Pujant a Sobrepuny tinc una petita revifalla i em sento millor, però em dura poc, pujar mil metres es fa molt i molt llarg i feixuc i un cop a dalt em queda una baixada que per mi, encara és pitjor.
Vaig pensant que no caldria fer tot això però ho vull fer igualment, vull acabar, el córrer ja les té aquestes coses i s’ha d’estar a les dures i a les madures. Ara portava una bona ratxa, i les darreres curses totes m’havien anat  molt bé, acabant amb força i amb bon resultat o si més no, satisfet.
En un dels últims avituallaments m’assento en una cadira i em quedo mirant com arriben els corredors, mengen i sobretot beuen i marxen, tots van bastant tocats i es que la calor està fent estralls. Em quedo uns deu minuts allà fins que veig arribar en Felip i amb ell acabo la cursa com ja vam fer a Ulldeter. Caminant, sense energia i amb el metabolisme alterat, però ara ja està fet. Moltes gràcies tio. 10h 28m de caloret...
Cursa per repetir en una altra ocasió, amb una climatologia més amable per poder  gaudir de tots els seus racons, però això serà....d’aquí uns anys. Ara toca córrer pla i moltes hores, deixo la muntanya i em centro amb el que vindrà, Spartatlhon, que vinc!!!




...i tota aquesta merda vaig recollir dels corredors del meu davant, jo no sé en que s'està convertint això de les curses de muntanya...


21 jul. 2016

SPARTATHLON (3)


bueno què? falta molt per arribar a dalt ostieeeee!
Ahir a la tarda vaig anar cap a Núria amb la intenció de pujar al Balandrau per la canal aquella tan dreta, però al cap de poc vaig girar cua i vaig acabar fent una passejada a ritme de prenyada. I es que aquestes ultimes setmanes he entrenat molt, potser massa, perquè tot el dia vaig cansat, m’adormo per les cantonades i tinc molta gana. 
La setmana passada, 425 km a cavall de la bici, em van deixar els collons morats, literalment, però va valdre la pena,  perquè va ser un bon entrenament de resistència, dotze hores anar  i dotze tornar. 

Sortint a les set del matí cap a la Palma d'ebre
Fa unes setmanes encadenava dos i fins i tot tres sessions al dia, baixant  corrents fins a Vic a entrenar amb el grup d’en Kipelio i acabant fent 25 o 30 km cada dia.
Un dia vaig anar a córrer per la ruta del carrilet, vaig sortir d’Olot i em vaig dir a mi mateix: “fins que el cor et digui prou”... van ser 39km agònics, mort de set, de gana i de misèria...
He sortit a córrer amb les cames contracturades del dia abans, cansat, baldat, sense dormir...

Efecte túnel, directe cap a la mort. Tram entre Olot i les planes d'Hostoles...
Sobre entrenament? Potser si, un entrenador ho sabria, però jo no sóc d’aquestes coses i prefereixo equivocar-me jo sol. A mi no m’agrada que em diguin el que haig de fer, ves, quina vajanada, però es que és així. Vaig demanar consell als que hi entenen sobre la complementació nutricional; que si glutamina, que si omega 3, que si aminoàcids ramificats... i al final em quedo, com un que conec de la banda d’Aiguafreda,  amb el bocata pernil, una voll i un cafè...
Intento “profesionalitzar-me”, però noi, no em surt, que voleu que us digui.  Sóc conscient que m’enfronto al repte esportiu més gran de la meva vida i seria molt important que utilitzés tots aquests recursos: pautes d’entrenament, dieta, complements...però al final sé que el que cal són dos collons ben posats i una mica d’entrenament, o molt...
Aquesta cursa m’està absorbint el cervell, cada passa que faig, cada kilòmetre em recorda el que tinc pendent a finals de Setembre, i tot i que sé que les possibilitats d’èxit son més aviat poques, m’estic divertint molt, em fa estar alerta i permanentment  connectat amb mi mateix a través del córrer.
De moment segueixo amb el meu pla, que no es cap altre que córrer tan com pugui, de dia i de nit, per pla, per muntanya, cara avall i cara amunt i tot el que se’m posi per davant, perquè córrer ja forma part del meu dia a dia i encara que potser no estigui fent les coses com “hauria” de fer-les, les faig tal qual ragen.

A veure com em va.
Pròxima parada: ultra Catllaràs.

Arxiu del blog